La tecnologia és una milonga

octubre 4th, 2014 by genisroca

milonga

La tecnologia és una milonga. Això és el que necessiten creure, o entendre, molts directius per a poder superar els temps que ens venen al damunt.

Perque en el fons la pedra filosofal que transforma els temps que s’acosten no és només la tecnologia, sino sobre tot l’actitud. Hi ha qui creu que disposa dels elements necessaris per a reinventar-ho tot, per atrevir-se a tot; i pel contrari hi ha qui viu aquests temps amb la sensació de que arriba tard, que tot és molt complicat i que està superat pels aconteixements.

Hi ha qui aprofita les actuals possibilitats i fins i tot va més enllà de les normes, lluita, provoca, explora, mossega, inventa. I per contra hi ha qui resisteix, aguanta, protegeix, conserva, manté. Els primers tenen avantatge donat que l’actual entorn els aporta constantment més i més munició: nous dispositius, nous recursos, noves eines, nous contextos: un terreny abonat per a tots aquells disposats a reconsiderar les maneres de fer. Els negocis sempre s’han basat en traslladar una oferta a una demanda, o en saber detectar una demanda i proposar una oferta. I per això feia falta un cert control o de l’oferta o de la demanda. I de cop i volta apareixen noves maneres de vertebrar tant una cosa com l’altra.

AirBnB o Uber són una nova manera de configurar l’oferta, de construir el catàleg. El que hagués donat l’inventor d’AirBnB per poder gestionar les habitacions dels hotels Hilton de tot el món. El que hagués donat l’inventor d’Uber per disposar dels taxis de Barcelona. El que passa és que al gestor de la cadena Hilton no se li va acudir pensar com a l’inventor d’Uber. Venien de marcs mentals diferents. Uns tenien ganes, moltes ganes, i els altres estaven acomodats, molts acomodats. O es sentien protegits per alguna llei. I la nova tecnologia disponible permet coses als que tenen ganes. Com les hagués permès als acomodats si haguessin tingut ganes. Però és difícil buscar menjar de manera obsessiva quan estas fart, això és més propi dels afamats.

El fet digital no depén de si ets capaç d’adoptar una determinada tecnologia –no tinc cap dubte que la cadena Hilton té millor tecnologia, i més cara, que AirBnB–, depén sobre tot de si ets capaç d’abordar el problema des d’una altra perspectiva. I aquesta altra perspectiva depén de si ets capaç de donar un altre rol al que hagués estat el teu client (o el teu proveidor), de si ets capaç d’escalar sense construir una organització complexa ( i distribuir tasques i negoci també fora del teu entorn), de si ets capaç de reunir un grup de gent disposat a reconsiderar-ho tot (si cal també el marc normatiu). No depén de la tecnologia. Depén de la cultura.

El fet digital és cultural. Per això el canvi és tant seriós, i tant inaccessible per alguns (malgrat tenir molts calers, o molta necessitat).

Canvis en les formes d’accedir a la cultura audiovisual: de productes a interaccions

setembre 19th, 2014 by genisroca

Visual404: Nuevos VisionadosVisual404 és un interessant espai de reflexió i anàlisi sobre tot allò que tingui relació amb l’audiovisual. Allunyats dels circuits comercials, observen i exploren la cultura audiovisual amb rigor, criteri i personalitat, fugint de l’ortodòxia i sense por. Una de les seves darreres aventures ha estat preparar un dossier que han titulat Nuevos Visionados on diferents autors reflexionen sobre com la tecnologia està modificant les maneres d’accedir, fer servir i consumir la cultura audiovisual. He estat un dels afortunats convidats a participar d’aquest exercici, i aquesta ha estat la meva aportació:

 

De productes a interaccions

L’artista prepara la seva obra i quan considera que l’ha acabada l’exhibeix davant el seu públic. Aquest ha estat el procediment més habitual en tot allò relacionat amb l’expressió artística. El poeta prepara els seus versos i després els eleva a públics. El cineasta filma i monta els plànols, i després els exhibeix. El pintor retoca el seu oli, i quan l’acaba l’exposa. Produir i després mostrar. I en mostrar-la, s’entén que l’obra està acabada. El procés de creació és més o menys íntim, i en acabar-lo s’exposa l’obra al judici del públic, el qual mostra el seu consentiment o el seu rebuig. Els crítics opinen, els mercats valoren, les audiències premien, i per a que tot això passi hi ha un procés d’intermediació entre l’artista i l’audiència, que és la distribució. Les distribuidores i les sales en el cas del cinema; les galeries i els museus en el cas de la pintura; les discogràfiques i els concerts en la música; les editorials i les llibrerires en la literatura. Amb moltíssims matissos, però aquesta ha estat l’estructura bàsica del procés durant segles. L’artista crea, l’intermediari distribueix i l’audiència consumeix. En aquest esquema el paper de l’audiència és el d’espectador, mentre que el rol de creador es reserva per a l’artista. Jo creo quelcom, tu ho reps.

Aquest és el funcionament típic de les industries orientades a producte. El que importa és el procés de producció i la seva distribució. A l’extrem, és el mateix tant si fas una película com si fas una moto. Dissenyes un producte i decideixes si serà per a una gran audiència o per a una minoría, d’on es dedueix quin serà el pressupost i com serà la distribució. Una película per a les masses, a l’estil Hollywood, o una película de petits circuits. Una Honda scooter per a la ciutat, o una GasGas que només coneixen els amants del trial. S’hi sembla tant que molts dissenyadors de motos es consideren artistes. I amb raó.

Però alguna cosa està canviant. Amb el digital l’audiència abandona el seu rol de només espectador i remena l’obra, encara que l’autor no ho vulgui. Truca la moto, li canvia el tub d’escapament i el so del motor és radicalment diferent. Talla seqüències, barreja, torna a montar, distribueix i exhibeix. L’obra exposada ja no és una icona a admirar, sino la matèria primera per a la següent obra que gràcies a la tecnologia disponible qualsevol pot voler fer.

Ja hi ha qui ho té en compte. Crea sabent que la seva obra serà modificada, i això revoluciona tot el procés creatiu. No pretenc que la meva versió sigui la única: espero noves versions. Vull noves versions. L’éxit és que algú vulgui fer la seva pròpia versió. Si fos programari seria codi obert. Si fos disseny industrial seria fer públics els planells, i no només exhibir la peça. Si és cine és oferir les seqüències descartades per si vols fer un altra montatge. T’ensenyo la meva obra, però t’ofereixo les peces per si en vols fer una de teva a partir d’aquesta. I això és acceptar que l’audiència també té geni creador, i que no serà només un espectador.

És una filosofia de vida. Apple dissenya per a evitar que puguis manipular i modificar els seus dispositius. Considera que els empitjoraries. Ferran Adrià publica les seves receptes, i li sembla perfecte que juguis amb elles. No t’obliga a provar-les només si és ell qui les cuina. És més, creu que sobre aquesta base faras coses que potser li ensenyin a ell nous camins.

En art també hi ha qui fa obres tancades i considera que si les remenes només les pots empitjorar, i es protegeix contra això. Però cada cop hi ha més artistes que volen, desitgen, necessiten que t’incorporis a la seva feina. Aquest segón tipus d’artista necessita saber de tu, qué fas, com avances, qué t’interessa. Fins i tot pot ser que intenti parlar amb tu, que busqui la teva opinió i que inventi formes per fer-te partícep dels seus processos de creació. És una forma tant diferent de crear, que demana que les formes de distribució també siguin noves, i per descomptat també les de monetització. Canvia la manera de ser creador, canvia la manera de ser espectador. Ambdós són creadors i ambdós son espectadors. Qui és el propietari de qué?. Qui ha de pagar a qui?.

Tradicionalment l’anàlisi de l’obra s’acostuma a fer a partir del geni creador i el seu procés creatiu. Quines varen ser les seves motivacions, els seus impulsos, les seves inspiracions i les seves influències. Els perqués de la seva obra, els missatges que ens volia fer arribar, el que ens volia fer sentir. El creador i la seva obra acostumen a ser el centre de l’acció creativa: allò que importa és la producció. Hi ha molta teoria sobre com es fa l’art, i força menys sobre com es disfruta. El rol important és el del creador, no el de l’espectador. L’espectador és anònim, l’artista és cèlebre. Queda clar qui ha estat el més important fins a la data.

Però les audiències són cada cop més importants, i allò valuós és coneixer-les i interactuar amb elles. Les empreses de producte s’orienten a la producció. Les empreses de serveis s’orienten a qui pretenen servir. Les primeres ho saben tot de com es fa el producte, i treballen dur per a millorar-lo (i protegir-lo). Les segones ho saben tot de la seva audiència i treballen dur per a barrejar-se amb ella (i fer coses junts). També hi ha artistes orientats al control del producte i artistes orientats a la interacció amb la seva audiència. De moment només els primers són massius, i els actuals models de distribució i de negoci només els serveixen a ells. I recòrren al marc legal per a protegir-se davant l’evidència que l’audiència ja no considera vàlids aquests models. Malgrat la llei, la gent agafa la seva obra i la manipula i distribueix com li dona la gana.

Hi ha un nou tipus d’artista que considera que el millor que li pot passar a la seva obra és que la manipulis i la distribueixis. És el millor símptoma de que ha aconseguit interessar-te o emocionar-te. T’has implicat. I en aquest context el principal actiu és connectar amb aquesta audiència capaç d’implicar-se en allò que et mou. Falta poc per a que els museus ja no es defineixin pel seu fons artístic, sinó per la ciutadania que són capaços de congregar. El principal actiu d’una discogràfica a Barcelona hauria de ser que coneix els amants de jazz de la ciutat, enlloc d’un armari ple d’enregistraments.

Aquest nou model no vol substituir a l’anterior. Continuaran havent’hi superproduccions tant en cinema com en música o teatre. I per molt que es queixin d’aquells que els manipulem i distribuim com ens dona la gana, continuen guanyant diners perque s’han espavilat i exploren nous models comercials. El que m’interessa, i molt, és com aquests nous artistes més colaboratius ideen nous models de finançament per als seus projectes, de distribució de la seva obra i d’interacció amb les seves audiències, al marge dels circuits ortodoxes donat que aquests només funcionen per allò massiu.

 

Quatre anys no és res, i així anem

agost 6th, 2014 by genisroca

Ja fa gairebé quatre anys que vaig comparèixer davant la Comisión de Industria, Comercio y Turismo del Congreso de los Diputados per a opinar sobre el desplegament de les xarxes d’alta velocitat a Espanya. Quatre anys. I repassant el video d’aquella intervenció crec que si em tornessin a cridar repetiria si fa no fa el mateix, donat que la situació és més o menys la mateixa només que quatre anys més tard, i per tant més preocupant.

YouTube Preview Image

Sóc del parer d’atendre sempre la trucada d’un govern, sigui del color que sigui, i fer-ho sempre amb ganes d’aportar i ajudar. Però també sóc dels que pensa que poques vegades això servirà d’alguna cosa, i molt em temo que aquesta compareixença no va servir de res. Ja aleshores vaig escriure un post, i es pot llegir la transcripció íntegra del que allà es va dir en aquest PDF, però insistiré i reproduiré els principals punts que es varen exposar, tot i que un cop més no crec que serveixi per res:

  • Parlar de xarxes d’alta velocitat no és parlar d’infraestructures tecnològiques, sino parlar de serveis bàsics per a la ciutadania. Parlar del desplegament de xarxes és parlar de les condicions d’entorn necessàries per a la transformació social i empresarial.
  • Les xarxes i el fet digital estan transformant radicalmente tant models socials com econòmics, i és clau de competitivitat per al desenvolupament del país. El futur consisteix en hiperconectivitat en temps real. Xarxes distribuides de coneixement en mobilitat i en on line.
  • El que avui considerem xarxes d’alta velocitat demà seran tot just serveis mínims bàsics. Abans d’una dècada necessitarem un ample de banda de 1Gb per segon a les nostres llars. Parlar d’Alta Velocitat és enganyós, doncs no parlem d’un servei premium, sino d’0btenir la velocitat necessària per a desenvolupar-nos social i econòmicament.
  • L’explotació de les xarxes de coire s’està allargant massa en el temps sobre la base d’un interès econòmic, però el desenvolupament d’ampla de banda significatiu hauria de respondre a una agenda de interès nacional, és un tema de desenvolupament de país i de desenvolupament de la ciutadania.
  • L’accés a la xarxa Internet equival a l’accés a la xarxa elèctrica. L’operador elèctric discrimina el meu accés en funció de la potència. I això és neutralitat de la xarxa: podem discutir el cabdal, però no els usos.
  • L’accés a una potència raonablement alta hauria de tenir un preu raonablement baix.
  • Les infraestructures de xarxa són d’interès estratègic nacional i el seu desenvolupament no pot dependre de polítiques comercials de les operadores.
  • L’Estat fixa tarifes, cobertures i calitats mínimes en el servei elèctric i el mateix hauria de fer a Internet. L’Estat ha de garantir la calitat i la neutralitat dels operadors, auditar el servei i publicar els resultats.
  • Les operadores han de garantir la neutralitat del servei comprometent-s’hi en el clausulat del contracte que firmen amb l’usuari.
  • El que avui anomanem xarxes d’alta velocitat haurà de ser el servei al que qualsevol ciutadà hauria d’accedir a un preu realment mòdic, perque d’això en depèn la seva salut, el seu treball, la seva formació, la seva participació en la cosa pública i el seu desenvolupament social.

El món digital potencia els negocis

agost 1st, 2014 by genisroca

20140801_023156No fa massa el periodista Marc Rovira em va fer la següent entrevista per al diari “L’Econòmic”, que reprodueixo amb el seu permís tot i que he decidit obviar algun paràgraf que em presentava i que trobo que aquí en aquest bloc no cal. Podeu accedir a l’entrevista complerta en aquest enllaç.

 

“El món digital ha vingut per potenciar els negocis”

 

Ha estat escollit com un dels 25 personatges de l’Estat espanyol més influents a internet. Què ha fet per merèixer-ho?
Suposo que alguna cosa he fet, però em costa una mica entrar en aquest tema.

La seva empresa mostra un salt exponencial en poc temps (en 6 anys ha consolidat un equip de 40 persones i ha registrat un creixement anual sostingut del 45%).
Sí, però es tracta d’un mèrit d’equip, no d’un mèrit només meu. Si m’agafen com a representant d’una empresa sí que m’hi sento més còmode, però, com a mèrit personal, no ho acabo de veure. A Roca Salvatella no som una consultoria tecnològica, som una consultoria de negoci. Creiem que la clau per fer créixer els negocis i tirar-los endavant és entendre correctament què és tot això digital que està passant. Presumim de saber acompanyar les empreses i els seus directius en aquest aprenentatge i en la presa de decisions que demana el món digital. Ens hem de fer el càrrec que el territori digital és un territori jove i fins i tot friqueja una mica. Nosaltres vam apostar per presentar-nos en aquest entorn digital amb una visió d’experiència i formalitat, que fes estar als empresaris un xic més còmodes. Perquè al final això és molt disruptiu i els empresaris necessiten tenir confiança en aquell que els està explicant que tot canvia.

Fa poc, en la presentació d’un estudi sobre dades massives (big data), vostè va dir que en aquest sector cal treballar amb rigor perquè hi ha molta pirotècnia i possibilitats de fer el pallús. Aquesta manera d’explicar les coses facilita transmetre el missatge?
Sempre hem dit que no cal usar anglicismes per explicar el que estem fent: es pot explicar en català i amb un llenguatge entenedor. Sovint el tema digital i tecnològic s’amaga sota sigles i argot i això crea una barrera a l’hora de comunicar-ho i de ser entès. Per què hem de parlar d’engagement si el que vols dir és que el client s’impliqui més en alguna causa?

Triomfa força el win win.
Els professionals del sector digital i tecnològic, igual que els publicistes, sempre hem anat una mica eufòrics per l’última novetat i això atabala i estressa a qui té la missió de prendre decisions que afecten un grup d’empleats. Per això s’agraeix trobar algú del món digital que et sàpiga acompanyar en la presa de decisions, que ho faci amb naturalitat i explicant indicadors de negocis. A nosaltres ens funciona molt treballar així i la millor floreta que rebem és quan ens diuen: “És la primera vegada que parlo amb algú del teu ofici i ho entenc tot.”

L’ús de tecnicismes o anglicismes pot ser un recurs per etiquetar un fenomen o una eina que no acabem de saber gaire bé com explicar?
Quan encara t’ho diuen en anglès, vol dir que allò tot just està començant. Anem tirant en anglès perquè al principi és un concepte i el concepte es tradueix en un terme que fa de marca. Per exemple, parles de smart cities per parlar d’una nova capa de serveis a les ciutats. Quan ho desenvolupes ja no en fas prou amb un terme, ja has d’explicar en què consisteix. L’altre aspecte important és la mètrica. Els professionals digitals són experts a incorporar nova mètrica als negocis.

A veure…
Els negocis sempre han tingut una mètrica i no per l’arribada del digital s’ha de canviar. Quan tu treballes per a una companyia aèria, el teu indicador vàlid no pot ser el nombre de fans o de seguidors que tens a les xarxes socials, sinó que l’indicador del teu negoci serà el nombre de maletes perdudes o el nombre de bitllets venuts. No hi ha cap motiu per canviar la mètrica i el teu indicador de negoci és l’indicador de sempre. Que no vinguin a canviar-te’l.

El paradigma de negoci és immutable?
El paradigma no canvia. Nosaltres diem que a les empreses les acompanyem en la transformació del negoci sense variar el quadre d’indicadors. Si el quadre d’indicadors és el nombre de caixes de cervesa venudes, aquest és el que s’ha de preservar perquè és amb això amb el que es paguen les nòmines a final de mes. Hi ha molt de professional digital que per justificar la seva feina s’inventa una nova mètrica i afegeix indicadors al negoci. Si es busca l’eficiència del negoci, la mètrica ha de ser del negoci. O augment de venda o reducció de despesa, indicadors de tota la vida.

Els altres indicadors sovint són fum? Per exemple, a les xarxes socials hi ha vies i maniobres per augmentar fictíciament el nombre de seguidors.
Poder no són fum, però en l’últim extrem hi ha un directiu que té una responsabilitat i que no està obligat a entendre aquests indicadors. Imagina que estàs en una fàbrica de calçat esportiu. Que el responsable de xarxes socials tingui com a objectiu aconseguir un nombre de fans elevat és innegable, però el director general de la companyia l’indicador que vol i que valora és notorietat de la marca, reputació de la marca o nombre d’unitats venudes. Si ets capaç d’aconseguir un augment del nombre de fans i un augment de les vendes o del prestigi de la marca, fantàstic. Però el nombre de fans és un indicador intermedi. A mi no m’expliquis l’indicador intermedi, a mi explica’m la teva contribució a l’indicador de negoci.

En alguna situació i de manera circumstancial es pot prioritzar un indicador secundari a costa de sacrificar el primari?
No em sembla raonable. Un negoci, sigui multinacional, sigui pime o microempresa, té tres o quatre indicadors clars: nombre de vendes, nivell de despesa, nivell de coneixement de la marca i atributs que transmet la marca. Sempre hem d’anar a repercutir en favor d’un d’aquests vectors. I si en sacrifiquem un serà a costa de maximitzar-ne un dels altres, però no pas per beneficiar un nou vector digital que ens hem acabat d’inventar. Per exemple, una empresa pot renunciar a beneficis a canvi de millorar els atributs de la marca i pot optar per fer donacions a causes socials. Però reduir els beneficis per tenir més fans a les xarxes socials?

Vist així sembla ridícul, sí.
El món digital ha vingut per potenciar els negocis, s’instal·la al damunt d’allò que l’empresa ja estava fent. El digital és una oportunitat però no és un territori nou. El digital potencia allò que ets o vols ser. Si tu ets ruc, amb el digital pots ser superruc, i si ets un delinqüent, pots ser un gran delinqüent. Si ets bona persona, amb el digital pots ser molt bona persona perquè, si t’agrada ajudar, amb les eines digitals pots ajudar un munt de gent.

Diu que les eines digitals potencien el negoci. Són vàlides per a tots els negocis?
Sí.

Pensava que diria que no, que si un és propietari del taller mecànic Pere d’Avinyonet de Puigventós no li cal el canal digital perquè li és una pèrdua de temps.
Molta gent confon el digital amb les xarxes socials, però no té res a veure. El taller Pere, el Facebook poder no el necessita, però, si aquell mecànic busca un recanvi per a un Seat 600 de l’any 64 o una bugia d’un Simca 1000 de l’any 69, sense internet no sé com se’n sortirà. El digital no és només un canal per vendre, és un canal on trobar nous proveïdors i nous materials, és un canal on aprendre i pot ser un canal per finançar-te.

Cal tenir un bagatge previ per saber veure-hi oportunitats de negoci?
Té avantatge qui hi entra havent entès molt bé la tecnologia, qui s’ha format ja adaptat a aquesta tecnologia. El que arriba nou a un negoci i té una base tecnològica actualitzada tindrà avantatge.

Aventurar-s’hi dóna lloc a idees brillants però també a patacades terribles?
Només coneixem les històries d’èxit, però de gent que va començar en un garatge n’hi ha milions i només quatre van tenir èxit.

Quins requeriments té el negoci tecnològic per ser rendible?
Volum, perquè només funciona bé si hi ha escales. La tecnologia demana escalabilitat: si sou 10 usuaris no és rendible.

I si són 10 que paguen molts diners?
Dubto que la tecnologia sigui crítica. La tecnologia té avantatge competitiu en l’escalabilitat.

Vostè ha declarat que veu el futur de la universitat compromès, que la universitat no té futur.
La universitat, entesa com a centre de formació, pot seguir tot el que temps que calgui, però se li acabarà l’exclusiva de la certificació. Tu ets periodista perquè la universitat ho reconeix o ets periodista perquè has estat uns anys treballant i el col·legi professional t’acredita? A l’hora d’expedir títols la universitat té un monopoli concedit per l’Estat, i això em sembla medieval.

Aquesta visió no té perills?
Quins?

Qualsevol pot fer preguntes i escriure, però, per exemple, en el camp de la medicina, si no hi ha control la cosa es complica.
Jo no dic que puguis actuar sense certificar, dic que és un error que només pugui certificar la universitat. Si l’hospital de Sant Joan de Déu em diu que ets un bon oncòleg poder m’ho crec. Regulem qui pot certificar, però que només ho pugui fer la universitat sembla dubtós.

Reps el que dónes

juliol 20th, 2014 by genisroca

diariAraLa sempre inquieta Bibiana Ballbé em va entrevistar no fa massa per a la contraportada del diari Ara, i va enriquir el text proposant a Hey Studio que hi apliqués el seu disseny. El resultat es pot consultar a l’edició en línia del diari. Reprodueixo aquí les meves aportacions i m’abstinc d’incloure la seva afalagadora introducció, que li agraeixo i molt.

 

ELS NEGOCIS

Internet ja no és una oportunitat de negoci: és una necessitat del negoci

Si tens un negoci, internet o et transforma o et fa desaparèixer. La xarxa obliga les empreses a revisar els seus processos interns i la seva manera de relacionar-se amb els clients, a inventar nous serveis i productes i a reconsiderar el model de negoci. Canvia o mor.

Les bones oportunitats de negoci estan en les idees que encara són il·legals. Airbnb, Uber o els usos que Amazon vol fer dels drones demostren que les idees transformadores lluiten contra la llei.

El veritable petroli d’internet són les dades. Tot el que fem en digital deixa registre o rastre, i el veritable interès no és tenir likes, fans o followers, sinó saber més de nosaltres (per servir-nos millor).

 

EL CONTEXT

No és que “tot està per inventar”, és que en realitat “tot està per fer”

La xarxa ens fa millors. Sempre hi ha hagut molta gent bona. La novetat és que ara la xarxa permet que es connectin entre ells.

La ciutadania és el veritable laboratori d’innovació. A diferència de la Revolució Industrial, ara la tecnologia és a l’abast de la majoria i no només d’una minoria, i és la ciutadania qui dirigeix el veritable laboratori on s’estan explorant els nous usos i les noves oportunitats.

La participació en la xarxa encara és banal. El veritable objectiu és transformar la realitat, i això no ho aconseguirem només posant molts cops “m’agrada” a una foto o fent que un terme esdevingui trending topic qui sap on durant un breu instant.

 

LES PERSONES

La tecnologia no ens ha canviat. L’hem inventat perquè volíem un canvi

Reps el que dónes. Vals el que val la teva xarxa. Has de ser node d’una xarxa, i l’abast de la teva xarxa és el teu abast. Per pertànyer-hi hi has d’aportar alguna cosa, i la unitat de mesura és el coneixement i l’actitud. Reps el que dónes. Sempre ha sigut així. També a internet.

S’aprèn més del grup que en grup. La millor manera d’aprendre no és anar un dia a una classe, sinó pertànyer a un grup i estar dins un flux de coneixement. Per aprendre abans buscaves un professor, ara busques quin dels teus companys et pot ajudar.

Sóc d’on participo. I cada cop participo més a internet. Som el que fem. I cada cop fem més coses a la xarxa.

 

CITES

“L’home és més fill del seu temps que dels seus pares” Baltasar Gracián

“La intel·ligència és l’habilitat d’adaptar-se al canvi” Stephen Hawking

“Sigueu moderns, llegiu els clàssics” J.V. Foix

 

Això no va de likes

juliol 14th, 2014 by genisroca

sobiraniacatSobirania.cat. 10 anys de la revolta política catalana a Internet‘ és el nou llibre del periodista Saül Gordillo, que escriu una crònica de l’impacte dels mitjans digitals i les xarxes socials en el procés sobiranista i com sʼinterrelacionen. En Saül em va demanar que hi fes una aportació, a modus d’epíleg, tot intentant apuntar alguns dels reptes de futur. El resultat ha estat aquest:

 

Això no va de likes

Internet ha permès que per primera vegada a la història, de manera massiva, qualsevol de nosaltres pugui elevar a públic un contingut sense necessitat de cap mena d’edició o supervisió prèvia. Tots tenim a la butxaca la tecnologia necessària per a produir i publicar un contingut –sigui text, foto, àudio, vídeo, el codi d’un programa o una base de dades– sense excessiva dificultat tècnica ni econòmica. Això ha incomodat a més d’un, però és una revolució imparable que modifica com es genera la informació i com es distribueix. L’accés a la informació i els conseqüents estats d’opinió ja no depenen només de l’editor d’un diari o d’un telenotícies. Si la impremta va treure als monestirs el control del coneixement, Internet ha tret a les oligarquies la capacitat de bloquejar una informació.

Aquest fet té fortes correlacions amb la profunda transformació econòmica i social que estem vivint. Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la informació, la tecnologia, l’ensenyament, l’economia, el treball… i tot això impacta de manera rellevant en allò que ens defineix i configura com a societat: la identitat, la pertanyença, la participació, la col·laboració, l’autoritat, la propietat…

Aquest llibre relata com la xarxa ha ajudat a vertebrar un sentiment de país, com ha estat eina de mobilització i com els fluxos digitals han ajudat a consolidar idees i sentiments. Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé en observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa, s’ajuda… un espai vital. No hi ha un món físic per una banda i un món digital per una altra, només hi ha un món i és un món en xarxa, amb una capacitat nova d’establir connexions que va més enllà del que ningú hagués pogut imaginar.

Però tot just estem començant a construir aquest nou món. Tenim molta feina pendent, moltes lliçons per aprendre, moltes novetats per incorporar i moltes batalles per guanyar. Ara tot just estem començant a expressar-nos a la xarxa, i ja hem experimentat el seu potencial però també alguns problemes: cada cop hi ha més veus i costa diferenciar les que tenen quelcom rellevant a dir, però sobre tot hem comprovat que no sempre és útil expressar-se en públic. Cada cop diferenciem més clarament allò que diem “en obert” (a espais com ara Facebook o Twitter) d’allò que diem “en tancat” (a espais com Whatsapp o els xats). Augmenta el nostre ús d’Internet, però farts de sentir-nos monitoritzats ens aboquem majoritàriament cap els canals privats de comunicació. L’espai digital té espais oberts i espais tancats, i la conversa als espais oberts és cada cop més interessada, més pensada i més intencionada. Sempre hem parlat de la diferència entre opinió pública i opinió publicada, i durant un temps ha semblat que a les xarxes socials podíem trobar l’opinió pública, mentre que als diaris hi trobàvem majoritàriament l’opinió publicada. Però això està canviant ràpidament. A les xarxes socials hi trobem cada cop més opinió publicada i menys opinió pública, doncs l’opinió espontània i lliure ha anat als xats i als canals privats, buscant que ningú la monitoritzi i sobre tot que cap desconegut intenti classificar-nos o estudiar-nos. Internet és el nou mitjà, una nova capçalera on la gent publica la seva opinió pública (i no tant la privada). Un espai on proliferen les dades i les opinions i on cadascú de nosaltres ha de fer d’editor i triar aquelles fonts d’informació que considera solvents i aquelles altres que no li mereixen confiança. Una feina feixuga per a la que no tots estem preparats, i que demana uns aprenentatges que com a societat encara no tenim consolidats. Han estat molts anys, dècades, segles, en que la informació ens venia ben mastegada per encara no tres o quatre cuiners, i ara de cop i volta ens deixen anar al mercat i està per veure si sabrem triar la verdura més fresca entre tanta paradeta. El que està clar és que fins ara menjàvem massa precuinats.

L’altra novetat és que la xarxa també modifica la manera de mobilitzar-nos, i la Via Catalana n’és un bon exemple. Internet ens permet no només emetre i rebre informacions i opinions, també ens permet actuar. Hi ha una certa distància entre llegir un diari i actuar, i aquesta distància és molt més curta a Internet perquè el mateix dispositiu que ens permet llegir també serveix per parlar amb gent, fer-los arribar propostes, consensuar coses, fer una agenda… i això és el que ha fet la ciutadania al nostre país: fer servir la xarxa per a mobilitzar-se de mil maneres, com bé demostra el llibre que tens a les mans. Internet és un espai d’informació, però també pot ser un espai d’activitat.

Així doncs, l’espai digital és un espai d’informació però també d’activitat i de relacions, i això el converteix en un element essencial en la construcció de la nostra identitat. La consciència d’aquesta identitat abans es construïa bàsicament al voltant de la llengua, la nació, el territori o la religió, però ara també es construeix, i de manera molt sòlida, allà on tenim una major teranyina de relacions i interaccions. I això és Internet, un espai digital que ens ofereix clares possibilitats per a resoldre processos de deliberació, mecanismes de participació tant formal com informal, i fins i tot mecanismes de presa de decisions. I aquesta és la nova frontera a explorar, perquè les actuals solucions de participació i representativitat són clarament insuficients.

És dubtós que la patronal representi els interessos de tots els empresaris, doncs els mecanismes de participació d’aquests empresaris són febles si els comparem amb les actuals possibilitats. I el mateix passa amb els sindicats, els ajuntaments o el Barça. Votar cada quatre anys ja no és suficient, de la mateixa manera que tampoc es tracta de consultar-ho tot a tothom cada vegada. Cal redefinir els procediments socials, i per aconseguir-ho haurem de superar l’actual etapa de participació banal en que ens trobem. És tant fàcil obrir un bloc, posar un comentari a una noticia, fer un tuit o fins i tot esdevenir trending tòpic, que molt del nostre potencial per a participar s’està malmetent. Enlloc de centrar-nos en el canal (on participem) hem de començar a ser més exigents en el procés de participació (com participem i perquè servirà). La participació ha de tenir l’ambició d’influir per a modificar la realitat. I això no passa per cridar més, ni a més llocs, sinó per com s’han dissenyat els processos de participació en que ens involucrem. És preferible una campanya de micro-donacions per aconseguir que Isona Passola faci una pel·lícula que ens expliqui al món, abans que una crida perquè un terme sigui trending tòpic. És millor ajudar al Col·lectiu Emma a explicar el procés català als mitjans de comunicació d’arreu del món, que no pas fer likes a les fotos on surt una estelada. Hem de ser més exigents amb el concepte de participació, i hem de tenir la voluntat de transcendir amb els nostres esforços. Modificar la realitat, tant si es tracta de la independència de Catalunya com d’aconseguir tirar endavant una nova línia de recerca mèdica, demana un pas endavant dels que pretenen la nostra participació, però també dels que volem participar. Això no va de likes.

Internet continuarà evolucionant. Cada cop és més evident que estarem permanentment connectats ja sigui amb el telèfon, les ulleres, el rellotge, la roba o la nevera. I també és evident que cada cop hi haurà més coses actuant a la xarxa: trens que diuen quan arribaran, semàfors que saben que ve una ambulància, contenidors d’escombraries que avisen quan ja estan plens, tirites que et diuen que vas alt de sucre… el rellevant ja no serà tenir aquesta informació, sinó què en fem. Si realment som capaços de redirigir el trànsit, si sabrem optimitzar les rutes de recollida d’escombraries o quan trigarem en portar el nostre fill a un metge. La tecnologia de la informació ens ha de portar a l’acció. Catalunya està explorant què vol dir acció ciutadana en temps de xarxes. Som un veritable laboratori social i ben segur molts països ens estan observant per entendre com són els moviments ciutadans en una societat connectada. L’altra cara de la mateixa moneda és que els Estats també exploren com investigar-nos i espiar-nos gràcies a la xarxa (no cal recordar el cas Snowden), cosa que demostra que realment tots estem tornant a definir les regles del joc. La ciutadania explora noves formes d’informació i participació, i les oligarquies exploren noves formes de control. Estem repensant els drets i estan refent les lleis. La ciutadania farà bé en personar-se –encara més– en les noves lleis que tenim o hauríem de tenir en temes com ara la propietat intel·lectual, el dret a l’oblit, la neutralitat de la xarxa, la protecció de dades i un llarg etcètera. Tot està en construcció i ens hi hem de personar com a part interessada. Tenim la xarxa al nostre favor per a organitzar-nos i actuar.

La principal novetat de la revolució que estem vivint és que la tecnologia que la fa possible està a l’abast de gairebé tothom, i això no va passar en l’anterior revolució industrial en que la tecnologia va quedar sota el control d’una minoria. Qui tenia el control de la tecnologia va fixar les regles econòmiques, laborals, socials i culturals. Ara tenim accés a la tecnologia, i per tant ara hem d’aspirar a participar en la configuració de les noves regles econòmiques, laborals, socials i culturals.

 

Sobre big data, bibliotecaris i documentalistes

juliol 10th, 2014 by genisroca

ItemNo fa massa Albert Díaz Mota i Mireia Siles Planas em varen entrevistar pel número 57 de la revista Item del Col.legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, tot parlant de big data. Aquest és el resultat d’aquella agradable conversa:

 

Com podem definir big data? Fins a quin punt estem parlant d’un fenomen nou?

El llenguatge amaga trampes. Quan dius big data hi ha la idea de «ui, ara això de gestionar, s’haurà de fer amb dades!», però si ara tu vas a Caprabo, per exemple, i els dius: «Tu, el que hauries de fer és col·leccionar datasets perquè ja no és possible gestionar sense dades, etc.», jo crec que en alguna d’aquestes, et baixarà una «bufa».

Hi ha tot un ampli sector empresarial que porta molts anys gestionant amb dades, i la sola insinuació que no ho fan o no ho fan bé és per aixecar-se i marxar. Pensa que empreses com Damm, Gas Natural o “la Caixa” tenen perfils demogràfics de cadascun de nosaltres, ens tenen identificats i classificats. Si vas a una empresa de telefonia, t’ofereixen diferents tarifes que venen donades per una anàlisi prèvia quantitativa de perfils poblacionals. Hi ha una volumetria de dades espectacular. Crec que hi ha tota una cultura empresarial que està gestionant amb dades des de fa més de 80 anys i ara arriben quatre i volen donar lliçons a gent que no ha pres mai una decisió sense una dada al costat.

En definitiva, crec que quan parlem de big data s’aprecia molta arrogància. El profeta digital utilitza sovint un to més propi de qui dóna una lliçó als altres sobre com ho han de fer o deixar de fer, i fa una mica de ràbia. Posar en dubte que hi hagi sistemes generals de decisió per dades em resulta excessiu. I m’ha semblat, alguna vegada, veure que qui parlava de big data renyava els altres per no fer servir les dades. Això em molesta molt.

 

Per tant el big data no existeix, o com a mínim no existeix com a concepte nou?

Estem d’acord què el digital genera un flux de dades nou. Les coses que fèiem analògicament, les fèiem i punt, però ara, en fer-les digitalment generem un flux de dades diferent. Per exemple, el sol fet de tenir un telèfon mòbil a la butxaca genera, per triangulació de dades amb les antenes de telefonia, una sèrie de dades d’itinerància de la població que abans, per saber-les, hauria requerit posar un becari en una cantonada del carrer a comptar persones. El que jo crec que s’ha de preguntar és: «El nou flux de dades, l’has incorporat a la teva presa de decisions?». Però el nou, perquè de dades en tenim moltes.

 

I s’estan incorporant aquestes noves dades en la presa de decisions?

No. No, perquè a la majoria d’empreses que conec no existeix la unitat de processament de dades i la dada digital demana procés. El mercat tradicional de dades fa estudis de mercat, oportunitat d’un producte, percepció de la marca, intenció de vot… Hi ha una indústria relacionada, en la qual l’empresari contracta una empresa especialitzada perquè faci una explotació de dades, a través d’un anàlisi quantitatiu, i retorni un resultat. En canvi, aquest flux de dades digital encara no té la infraestructura d’operadors que presti el servei. La majoria d’empreses tenen la dada, perquè tothom que compra a Caprabo, per exemple, passa la targeta client, però no hi ha un operador que els cuini aquesta dada.

 

Qui hauria de fer-ho?

Aquí veig moltes oportunitats. El que passa és que els empresaris no ho veuen clar perquè hi ha molta incertesa legal. Pensen que els pot portar problemes. I jo mateix tinc també molts dubtes sobre el que és legal o no és legal. Per exemple, sé que és il·legal tenir una base de dades que registri opcions personals teves. Si apunto el nom d’una persona, no passa res. Però si poso: «Jo diria que té aspecte d’homosexual», m’acabo de ficar en un problema. I em sembla bé. No està clar si es pot capturar aquest tipus de dades més personals; és un territori perillós.

D’altra banda, potser l’empresa té la certesa que això té valor però no se sap ben bé quin. I si ha de venir un tercer a analitzar la base de dades… Potser no és legal o senzillament no volem que ho faci… Potser li estem donant massa informació, i a més, quin preu li hem de pagar? O és ell qui ens hauria de pagar per proporcionar-li aquestes dades? I per acabar de complicar-ho, els datasets són realment interessants quan els creues amb uns altres. I això augmenta encara més l’estrès legal.

 

Existeixen aquí empreses dedicades a fer anàlisi de dades?

I tant. N’existeixen, i moltes. Accenture té una unitat de negoci a Barcelona, a Sant Cugat, que ningú sap que és de referència mundial. Quan es va morir Michael Jackson, algú de la discogràfica va trucar a Accenture perquè li calculés quants exemplars de CD havia d’imprimir, mercat per mercat, país per país, en base a dades sociodemogràfiques, perfils de consum, etc. I l’empresa ho va fer. Per tant, estan molt a prop.

 

I treballen més a fora que aquí…

Bé, treballen per empreses que tenen molt clar què volen, com es fa… Diríem que hi ha un territori molt professional i un altre d’amateur. Posem per cas una empresa com Mango, a Catalunya. Gestiona amb dades? Segur. Ha incorporat el flux digital en el seu sistema de dades? No n’estic tan segur.

Què fa que una empresa l’incorpori? L’oportunitat. Què vol dir l’oportunitat? La contribució a resultats. Posem l’exemple d’abans amb Accenture. La discogràfica volia vendre el màxim de discos possible, però no volia estampar-ne de més per no córrer riscos, ni quedar-se massa curts. El negoci era prou gran com per encarregar un esforç addicional de processament, perquè estem parlant de molts diners.

Però a Mango, realment, hi haurà una decisió, que s’hagi de prendre, de la qual en depenguin milions d’euros? No ho tinc tan clar…

 

Però només parlem d’empreses o d’aconseguir un benefici econòmic. Ens pots donar altres exemples?

Jo sempre defenso que on l’empresa privada diu big data, l’administració pública diu open data. Si treballes a l’administració, l’accent el poses a l’open, i si treballes a la indústria, l’accent el poses en el big.

Això demostra a què es dedica cadascú. Qui s’orienta a la paraula open el que li preocupa són els usos, mentre que qui s’orienta a la paraula big el que li preocupa és l’envergadura, el procés. Són dues mirades molt diferents.

El model open a mi em sembla un xic naïf, de vegades. Jo el desitjo, el defenso, hi crec, però no sé com el pagarem. Mira per exemple les smart cities o ciutats intel·ligents. Smart city és un concepte que es basa en la sensorització de la ciutat per crear una capa de serveis nova. Tindràs un munt de semàfors a Barcelona o tapes de claveguera o arbres, que et diran coses, com per exemple, el volum de trànsit que hi ha a la Diagonal. Jo crec que aquest projecte és una conseqüència directa de l’aturada de contractació d’obra pública per part de l’administració. Tenim un teixit de vint grans empreses d’enginyeria que tenien 20.000 empleats i ara, quan s’acabi la línia 9 del metro o l’AVE a Figueres ja no tindran feina.

Totes aquestes operadores d’enginyeria tenen tres opcions: fer fora a tothom, anar a fer edificis a Dubai o inventar-se un altre eix d’activitat. Les dues primeres opcions ja les fan i les smart cities representarien la tercera opció. És una Internet que torna a l’enginyeria, no és una Internet social. Només cal veure les empreses que hi ha al darrera. La informàtica industrial i l’enginyeria s’alien per crear les smart cities, una capa de serveis per al ciutadà.

La idea és interessantíssima, però qui ho pagarà això? Les ciutats? A mi em sembla que les smart cities són les noves concessionàries de les autopistes.

 

I això no serà open data?

No. 50.000 semàfors generant dades cada dos segons és big data, però no serà open.

 

Entre el big data i l’open data, podríem situar la data compartida. Aquest nivell de confiança, que permeti compartir dades, s’ha arribat a donar?

Jo crec que l’alternativa a la confiança és el mercat. Vodafone sap quants francesos hi ha a Espanya mitjançant el roaming i el BBVA sap quants pagaments amb targeta han fet els francesos avui a Barcelona, i pot saber la mitjana del seu consum en restauració. Hi ha diversos clients per aquestes dades però, Vodafone deixarà lliures aquestes dades perquè un altre les pugui utilitzar? Jo crec que no. Més aviat es crearan datahubs, empreses que compraran datasets a d’altres empreses i oferiran serveis amb ells. Jo no necessito que Vodafone i el BBVA tinguin confiança entre ells. Només necessito que creïn el seu dataset legal i el venguin. Si jo els compro, i afegeixo els de SABA, TMB, etc., tindré el servei de referència d’informació turística de Barcelona. I de clients, puc tenir centres comercials, cadenes hoteleres, gremis, Turisme de Barcelona…

 

Aquesta indústria intermediària existeix?

Jo crec que no.

 

Els bibliotecaris-documentalistes, què tenim a veure amb el big data?

Jo crec que aquest és un negoci de lletres, no de ciències. A mi m’interessen les preguntes, no les respostes. Qui té mèrit és qui fa la pregunta, no qui processa les dades per obtenir la resposta. A un advocat l’entrenen per anticipar-se als problemes: I si us separeu? I si se’t crema la casa? Als metges els entrenen a detectar símptomes, als físics, en canvi, els entrenen a fer bé la pregunta. A mi els informàtics que sempre m’han agradat són els físics.

Què li reclamaria jo al documentalista? De què és sospitós? De preocupar-se només per l’objecte que vol preservar. De deixar que les preguntes les facin els altres. Ja aniràs tu a fer-me la consulta i jo et donaré el que necessites. Però és clar, en un món on hi ha gent que explota les dades i gent que fa les preguntes, tenir qui te les guardi endreçades, quan n’hi ha tantes i saps que no es poden endreçar, no sé si té molt sentit. Jo, si hagués de mutar, preferiria mutar en algú que fa les preguntes, perquè l’altra banda és entrar en un territori de coneixements tècnics.

El discurs que ens venen amb el big data és que ara es generaran moltes dades. D’acord, però jo encara no he dit quines necessito. Quan faci la pregunta, decidiré quines dades recullo. I fer preguntes vol dir entendre què li preocupa al director d’un hotel, al director de màrqueting d’una companyia aèria, a un ciutadà que vol arribar ràpid al Parc Güell…

 

Com hauríem de fer aquest canvi? Què li demanaries tu a un documentalista per contractar-lo?

Sincerament, no ho sé. A mi qui m’interessa és una persona resolutiva; jo tinc un problema i tu me’l resoldràs. Un documentalista busca informació i selecciona. Aplicat a dades seria: com ajudem al director d’un hotel a decidir en quin idioma s’ha de fer la seva web? Hauràs de buscar les fonts d’informació més adequades i portar-me les cinc més rellevants, no un reguitzell de resultats. Si portes les cinc fonts correctes, seràs una persona valuosa.

 

Fins ara el documentalista s’ha associat més al món acadèmic, universitari, cultural, públic… S’hauria de fer el salt al món privat?

No ho sé això. Jo només dic que al voltant del data existirà una indústria auxiliar i que serà privada. Jo els anomeno datahubs, que aglutinaran un conjunt de dades que poden ser útils per respondre a determinades preguntes. Crec que seran negocis especialitzats i locals: un datahub, per exemple, de Barcelona. Els datahubs podrien ser les biblioteques del futur.