Diga’m què fa Google avui, i et diré què ens passarà demà

setembre 29th, 2013 by genisroca

La Vanguardia ha dedicat avui el tema central del seu suplement “Dinero” al quinzè anniversario de Google, i ho ha fet amb un text de Mar Galtés: “El icono de la economía digital” i amb un article d’opinió del que en sóc autor i que no es troba disponible a la xarxa, motiu pel qual el reprodueixo a continuació:

Diga’m què fa Google avui,
i et diré què ens passarà demà

Google no és una empresa de tecnologia, i molt menys un cercador. Google és una empresa de R+D, probablement la més gran que ha existit en la història de la humanitat si ometem els exèrcits.

El motor de cerca que tots coneixem és l’evolució de la tesi doctoral dels dos fundadors de la companyia, i tot apunta que l’empresa segueix liderada amb la mentalitat d’uns investigadors. Una breu anàlisi de la companyia dóna prou indicis del seu afany explorador, que en més d’una ocasió els ha permès anticipar-se al mercat de manera significativa: van crear Google Maps molt abans que la gent parlés de geoposicionament; apostar per YouTube quan la web era textual; comprar Blogger abans que Tim O’Reilly inventés el terme Web 2.0; impulsar Android dos anys abans que Apple presentés el seu primer iPhone; comprar Motorola també dos anys abans que Microsoft decidís comprar Nokia… la història de Google és una història d’anticipació. Però també de diversificació: cartografiar Mart (Google Mars), fotografiar els carrers de totes les ciutats del món (Google Street View), intentar escanejar tots els llibres de la humanitat (Google Books), tornar a trepitjar la Lluna (Google Lunar X Prize), resoldre la traducció entre desenes d’idiomes (Google Translate), posar Internet a unes ulleres (Google Glass), veure com la biomedicina pot allargar la nostra vida més enllà dels 100 anys (Calico), fer operatiu i legal un cotxe que circuli sense conductor, i un llarg etcètera que segurament ningú coneix.

Tot això és possible perquè l’any 2000 van idear Adwords, un autoservei de publicitat a la xarxa que va dictar les regles del joc, els va situar com a líders i és la base amb la qual des de llavors obtenen uns beneficis de 10.000 milions de dòlars anuals. I aquí radiquen dos dels grans avantatges competitius de Google: les altres companyies no tenen 10.000 milions de dòlars anuals per dedicar-se a explorar, sinó que just al contrari el que exploren és com obtenir més ingressos perquè en alguns casos no han aconseguit ni tan sols ser rendibles. I el segóa avantatge competitiu és que Google sembla haver resolt que un bon equip de gestors garanteixi el flux de caixa i alhora estigui al servei d’uns fundadors obsessionats amb la innovació. La majoria de competidors, tensos per la rendibilitat, han acabat tutelats i dirigits per criteris financers, comercials o de desenvolupament de producte, necessitats de focalitzar una proposta de valor comprensible pels mercats i obtenir resultats en un raonable curt termini que no sempre és possible. Mentrestant Google ofereix als seus empleats que dediquin un 20% de la seva jornada laboral a idear els seus propis projectes, sempre que estiguin emmarcats dins dels interessos de la companyia, i així han nascut serveis tan populars com el correu electrònic GMail, o tan significatius com la plataforma Person Finder que va ajudar, i molt, a localitzar desapareguts després del terratrèmol d’Haití o el tsunami del Japó . I per si aquest flux d’innovació al si de la companyia no fos suficient, Google recorre amb normalitat a la innovació externa i captura el coneixement que necessita allà on es trobi. O dit d’una altra manera: en els últims 10 anys ha comprat més de 100 empreses, algunes tan rellevants com YouTube, DoubleClick, Motorola, la recent Waze o l’espanyola Panoramio. Coneixem l’import de menys de la meitat d’aquestes compres, però la suma ja puja a més de 23.000 milions de dòlars. Difícil competir contra aquesta capacitat.

Atès que Google és una empresa que es dedica a la innovació, analitzar en què està ocupada és una bona manera de veure quin futur ens espera, i no tot són bones notícies: els moviments de Google semblen confirmar que a Internet tot està cada vegada més controlat i que la nostra activitat està cada vegada més auditada. L’1 de març del 2012 Google va unificar les condicions d’ús de gairebé tots els seus serveis i des d’aquest moment està capacitat per creuar dades de la nostra activitat en qualsevol d’ells: què busquem a la xarxa, quines pàgines web visitem, quins correus enviem, quins vídeos veiem, quins mapes consultem… i ara que tots accedim des d’un telèfon mòbil: on som, quines zones freqüentem, si viatgem molt o poc… tot això potencialment associat a nom, domicili, dades bancàries i número de telèfon mòbil. Per si fos poc, mentre Google acostuma a anar dos anys per davant, el legislador sol anar cinc anys per darrere: la Llei acaba d’obligar les pàgines web que declarin si utilitzen cookies per a rastrejar la nostra navegació, però Google es va anticipar de nou i sense dependre de les cookies ja pot saber tot el que necessiti. La futura monetització de Google no passa per la publicitat sinó per les dades i tot sembla indicar que tornarà a ser el rei, però ja no som uns súbdits tan feliços com abans i comencem a estar tensos amb tanta acumulació d’informació, i més ara que sabem de la seva connivència amb l’espionatge nord-americà. El lema d’Obama ja no és ” Yes, we can” sinó ” Yes, we scan “, i han reconegut que Google ha estat una de les seves eines.

El futur que anuncia Google és interessant: una Internet ubiqua i personalitzada, accés a qualsevol font d’informació, ciutats intel·ligents, major esperança de vida… però sense confidencialitat. Google no és una empresa de tecnologia, és una empresa de R+D, i els seus recursos i influència són tan poderosos que ja no estem parlant només d’innovació per a nous gadgets o serveis, sinó d’innovació social. Hem d’estar atents perquè no estem discutint què farem servir, sinó com serem. El fet digital altera sistemes productius, transforma sectors i influeix en les nostres maneres de relacionar-nos, aprendre, jugar o treballar. Estem configurant la Societat Digital, que ningú s’enganyi pensant que només és tecnologia.

Internet, la xispa de la vida

juliol 17th, 2013 by genisroca

diet_coke_and_mentosDarrerament faig servir aquesta metàfora quan miro d’explicar el fet digital: les novetats a Internet són com la CocaCola.

Quan la serveixes has d’esperar a que baixi l’escuma, la barrumera inicial, per a saber realment de qué estem parlant. Si fas una anàlisi massa lleugera i ràpida et pot semblar que el got ja està ple, fins i tot vessant, però si esperes una mica podràs comprovar realment quant líquid hi ha al got. De la mateixa manera que ja saps que si a la CocaCola li tires un Mentos tindràs un (efímer) pilotasso.

L’escuma no és dolenta: sense ella sospites que el producte està caducat i fins i tot dubtes que t’estiguin oferint quelcom apte per al consum. Però no acceptaràs un got només amb escuma. Esperaràs a que baixi per a decidir quant n’hi ha de cert en el que t’han ofert.

Xarxes socials, reputació digital, mobile, big data… tot s’ens ofereix en un refrescant got amb gel i llimona… i escuma. Si esperes un petit espai de temps, les coses es posen al seu lloc. De manera inexorable. El temps posa a cadascú al seu lloc, i de manera ben ràpida.

Una obvietat

juny 30th, 2013 by genisroca

Que un community manager resoldrà l’estratègia digital
és com que un que sap anglès resoldrà la internacionalització

El secret del ‘big data’ són les ‘big questions’

juny 24th, 2013 by genisroca

15000_sideEn l’activitat digital tot genera una dada. Les targetes de crèdit indiquen on gastem, en quines botigues de quines ciutats, en quins conceptes i amb quins imports. Els telèfons mòbils indiquen on som i amb qui parlem. Les xarxes socials saben quines són les nostres amistats i quins els nostres grups d’interès. Els nostres proveïdors d’Internet saben quins webs visitem. La targeta de fidelització del supermercat sap quins productes preferim i amb quina freqüència els reposem. Dades. Dades. Dades. Una ingent quantitat de dades que ara amb la digitalització són més traçables, emmagatzemables i gestionables que mai.

Entre tantes dades hi ha molta informació, informació clau per al negoci. Tendències i correlacions, causes i efectes, preferències de consumidors i pautes de conducta. Ja hi ha qui valora les empreses en funció de les seves bases de dades i del potencial d’aquestes per al desenvolupament de negoci. Sense el valor de les dades no s’entén el verdader potencial de Google, Apple, Amazon o Facebook. Però tampoc el de Telefónica, BBVA, Carrefour oEndesa.

En aquest context hi ha qui s’obsessiona per col·leccionar i processar dades, i ja es detecta una certa tendència a la paràlisi per l’anàlisi. Milions de dades, increïbles esforços per al seu processament, i una certa incapacitat per obtenir informació realment útil. Molta estadística descriptiva però poques inferències útils. I és que malgrat l’arribada de la digitalització res no ha canviat: no obté respostes qui posseeix les dades, sinó qui sap fer les preguntes.

Vaig aprendre aquesta obvietat fa 25 anys quan exercia d’arqueòleg (sí, aquesta és la meva formació de base) i la vaig aprendre treballant amb paleontòlegs. Cada vegada que en un jaciment prehistòric trobàvem el crani d’un homínid els paleontòlegs eren qui intentaven explicar-nos en quin moment de l’evolució humana ens trobàvem, i per a això es dedicaven a analitzar la resta fòssil i intentaven extreure’n totes les dades possibles. Mesuraven la longitud, amplada i gruix de cada peça, el gruix de les parets cranials, el perímetre, el detall de cada peça molar… es dibuixava tot al mil·límetre. Centenars de mesures, milers de dades…, però poca informació. Tot va canviar quan per fi els paleontòlegs es van enfrontar a les restes fòssils amb la intenció de fer-los preguntes, en lloc d’intentar obtenir-ne dades.

Durant dècades s’havia pres la mida de totes i cadascuna de les dents, i s’havien dibuixat detalladament una a una. I el mateix amb la mandíbula. Fins que un dia algú va preguntar: Aquest homínid és carnívor o herbívor?. I davant d’aquesta pregunta la dada útil va ser l’angle de desgastament dels molars (la seva inclinació canvia clarament d’una dieta a l’altra), així com el gruix de la mandíbula (ja que una demanava major musculatura facial que l’altra). Dos simples dades: angle de desgastament molar i gruix de la mandíbula donaven la resposta a una gran pregunta. Fins aleshores s’havien recolectat centenars de dades, però no s’havia aconseguit una resposta tant útil. I per si això fos poc l’angle de desgastament molar és una dada que ningú havia recollit abans de fer aquesta pregunta.

Sense preguntes sempre processarem més dades de les necessàries, i a més a més no tindrem la certesa d’estar treballant amb les dades correctes. El Big Data pot ser un Big Fail si no s’orienta a respondre preguntes concretes. I aquestes preguntes concretes només es poden plantejar des d’un profund coneixement del negoci i els seus reptes.

Ara que ja tenim la capacitat de recopilar dades i processarles, haurem de demostrar la capacitat de fer les preguntes pertinents. I això no dependrà de la nostra capacitat tecnològica, sino de la nostra correcta comprensió dels reptes del negoci.

El secreto del ‘big data’ són les ‘big questions’.

Les etapes d’Internet

juny 14th, 2013 by genisroca

Captura de pantalla 2013-05-25 a la(s) 19.49.29L’incessant ritme de les novetats tecnològiques fa creure que evolucionem ràpidament, però la veritable natura dels canvis depèn de l’adaptació social, i això és més serenament del que sembla a vegades. Sense anar més lluny, ja fa més de 30 anys que els ordinadors personals PC són al mercat, però encara discutim com els incorporarem a les aules escolars. Quan ho tinguem resolt, els PC ja no existiran.

Si prenem una certa perspectiva la història d’internet es pot explicar amb només tres etapes. La primera d’aquestes etapes podria comprendre des dels seus orígens com a xarxa informàtica militar fins a mitjançats dels anys 90. Es tracta d’un espai tècnic i minoritari al qual molt pocs tenen accés, dominat per enginyers i desenvolupadors, i caracteritzat per una incessant exploració i experimentació. Podríem definir aquesta etapa com ‘la internet pionera’.

La segona etapa d’internet arrenca el 1994, que és quan, per primera vegada, els particulars poden contractar un accés a internet i la xarxa esdevé pública. Els costos encara eren alts, i no exempts d’una certa complexitat (mòdems amb protocols Hayes connectats a 1.200 bauds pel port COM1 i altres boniqueses que alguns encara recordem no sense cert estupor). En aquest context només les empreses i institucions dotades amb un departament de sistemes i amb professionals informàtics podien permetre’s la gestió d’una presència a la xarxa. Podríem definir aquesta etapa com ‘la internet de les empreses’.

La dràstica reducció de costos i la contínua simplificació de la tecnologia va fer possible que no només les empreses, sinó també les persones a títol particular, poguessin plantejar-se la possibilitat de desenvolupar activitat a la xarxa. Aquest procés, que podríem situar aproximadament al 2005, va donar peu a la denominada internet social, o Web 2.0, en què qualsevol persona pot publicar un vídeo o una foto, escriure un bloc o participar en una xarxa social. És el moment en què ara ens trobem, i que podríem denominar com ‘la internet de les persones’. Arrodonint, actualment hi ha uns 4.000 milions de persones amb accés a la xarxa, i la seva capacitat de comunicar-se i d’actuar-hi ha modificat gairebé tots els processos de negoci que coneixem. La conversa és rellevant, la informació i el coneixement flueixen i es multipliquen, els mercats es modifiquen i neixen i moren models de negoci.

Però internet continua avançant, i sobretot la seva tecnologia continua simplificant-se i abaixant costos. Ja no només les empreses o les persones poden actuar a la xarxa oferint i negociant informació, ara també ho poden fer els objectes. Un plaça de pàrquing que diu si està lliure o ocupada, un autobús o un tren que informen si estan arribant, un llit d’hospital que diu si el pacient ha caigut… arribem al que serà la quarta etapa d’internet (i no serà l’última): la internet de les coses, també anomenada M2M (‘machine to machine’). Actualment amb prou feines hi ha uns 1.400 milions d’objectes quotidians connectats a la xarxa, però al 2020 s’espera que ja en siguin més de 40.000 milions. Un creixement brutal que modificarà de manera radical l’aspecte de la internet que coneixem. Cotxes que saben on són els embussos (i els eviten), tiretes que envien les constants vitals a una central d’alarmes i ens avisen si el nostre avi es troba malament… la internet de les coses serà una internet de serveis.

Siguem sincers: la internet social ha donat molta feina però pocs diners. Els blocs, la conversa i les xarxes socials continuen sense demostrar un model de negoci clar, malgrat el seu potencial innegable. Però la internet de les coses sí que serà clarament monetitzable ja que ofereix serveis que poden millorar la nostra qualitat de vida. Per a molts, el focus deixarà d’estar en la gestió de la conversa i el nou eix serà el disseny de serveis en què la tecnologia i l’enginyeria tornaran a ser claus de competitivitat.

En el declivi de la conversa, propostes com Facebook poden quedar molt perjudicades, i actors com Amazon, més orientats al servei, poden cobrar un nou impuls, encara que sens dubte veurem aparèixer nous protagonistes (i desaparèixer-ne d’altres que avui semblen inqüestionables). Internet encara està començant, i continua madurant.

A Internet, o estàs intermediant o t’estan intermediant

juny 5th, 2013 by genisroca

intermHi va haver un temps en què s’argumentava que tenir una pàgina web feia que estiguessis a només un clic dels teus clients, a només un clic del teu públic, a només un clic de la teva audiència. Internet permetia als negocis crear un canal directe de relació amb les seves audiències i clients, i això havia de comportar un efecte de desintermediació de molts sectors.

Hotels que podrien captar clients sense necessitat d’acords amb operadors turístics, poetes que podrien donar-se a conèixer malgrat no merèixer l’interès de cap editorial. Però la realitat ha estat una altra: lluny de provocar desintermediació, Internet ha afavorit l’aparició de nous intermediaris.

Internet és negoci sobretot per als qui han estat capaços de captar el màxim de propostes d’una mateixa categoria i presentar-les a l’audiència de manera agregada. Infojobs va captar les ofertes de feina i els candidats a la recerca de feina, i es va constituir com el nou intermediari de la categoria. Airbnb ha captat l’oferta de particulars disposats a llogar el seu apartament o una habitació del seu apartament, i actualment gestiona una reserva cada dos segons. Booking ha sabut captar el mercat de les reserves hoteleres i hi ha establiments que depenen de Booking en més d’un 70%. Intermediaris digitals per a negocis analògics.

I estem lluny de l’estabilitat: hi continua havent múltiples oportunitats per al desenvolupament de nous intermediaris. Google llança el seu Flight Search i es visualitza clarament el buit que hi ha en el sector aeri. Proliferen els comparadors de preus en assegurances, en un clar intent de fer d’intermediari en la categoria. I no hi ha cap ciutat important al món en què no s’estiguin duent a terme quatre o cinc iniciatives que lluiten per captar l’oferta d’oci i ocupar una posició forta d’intermediació.

La feina dels intermediaris consisteix a captar el màxim possible d’actors tant en l’oferta com en la demanda, i la tàctica habitual sol consistir a intentar captar primer el màxim d’oferta i, a partir d’aquí, intentar merèixer l’audiència. Hi ha tres tàctiques habituals per captar l’oferta:

  • Basada en tecnologia. L’exemple paradigmàtic és Google. La tecnologia del seu cercador és creïble quan t’informa de quants vols hi ha entre Barcelona i Toronto, en quins horaris i amb quines companyies.
  • Basada en acords. L’intermediari ofereix un avantatge, aporta valor a l’operador. Els propietaris d’un apartament veuen una oportunitat en integrar-se a Airbnb.
  • Basada en esforç. L’intermediari emprèn la tasca de recopilar tota la informació. És el típic exemple de les guies d’oci d’una ciutat, en les quals l’intermediari assumeix una redacció que elabora continguts propis en què descobreix i qualifica restaurants, espectacles i qualsevol tipus de propostes.

Les iniciatives basades en esforç acostumen a ser ruïnoses. Requereixen grans estructures de personal per generar uns continguts que a sobre són d’alta obsolescència. Cal invertir un gran flux de diners, i el retorn acostuma a ser lent i a un termini massa llarg.

Les iniciatives basades en tecnologia creen avantatges competitius massa febles. Si fas un comparador de preus d’assegurances vius amb l’amenaça que aparegui un altre cercador més eficient, un risc del qual només Google sembla que està exempt. Així doncs, en aquest cas l’estratègia passa per desenvolupar la marca i liderar el top of mind de la categoria, cosa que implica grans i cares campanyes de publicitat: TrivagoRastreatorAcierto

Les iniciatives basades en acords semblen les de més d’èxit, ja que aconsegueixen un raonable equilibri esforç-benefici. En el cas d’Airbnb, cada propietari assumeix la tasca d’informar sobre les característiques del seu apartament. En el cas de TripAdvisor, cada client assumeix la tasca d’opinar sobre l’establiment que ha visitat. En ambdós casos, la plataforma aconsegueix presentar continguts de valor sense incórrer en costos excessius, cosa que podria donar peu a un model de negoci sostenible.

El tòpic diu que Internet provoca desintermediació, però res més lluny de la realitat. Estem en un moment convuls en el qual Internet es configura com el canal per fer d’intermediari en qualsevol tipus de sector d’activitat, i contínuament neixen iniciatives amb l’objectiu d’ocupar aquest espai central entre oferta i demanda. La majoria fracassaran i tancaran, ja que en això de la intermediació acostuma a ser cert allò de “només en pot quedar un”.

Per què en diem ‘Smart Cities’ si volem dir ‘Serveis’?

maig 30th, 2013 by genisroca

Barcelona_22@Si vols demostrar al món que estàs en l’ona i que segueixes les tendències, hauries d’estar parlant de Smart Cities. Si ets emprenedor hauries de saber que hi ha un filó d’oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si dirigeixes una gran empresa hauries de tenir una línia de treball explorant les oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si ets alcalde hauries de tenir diversos projectes per aconseguir que la teva població sigui Smart. I si simplement vols impressionar als teus contertulians de bar hauries de dir “Smart City” com a mínim sis vegades al dia.

L’imparable procés de la digitalització segueix el seu curs. S’han digitalitzat els continguts (l’àudio, el vídeo, el text …), els mitjans (la televisió, la ràdio, la premsa …), les nostres comunicacions (el correu, la telefonia, la fotografia …), fins i tot s’han digitalitzat els diners i els comptes corrents. Els primers en fer servir el fet digital per a millorar els seus processos varen ser les organitzacions, i els següents hem estat els ciutadans. Ara que tant les empreses com les persones fem servir allò digital amb normalitat per actuar i relacionar-nos, s’inicia una nova fase: els objectes també s’incorporaran al fet digital per relacionar-se amb l’entorn.

Autobusos que informen de en quin punt del trajecte es troben, trens que avisen de si van en hora, carreteres que saben si estan més o menys congestionades, màquines de vending que demanen ser repostades, aparcaments que informen al gps del cotxe sobre quantes places queden lliures, tirites que envien al metge els valors del teu ritme cardíac, fregidores que encenen la campana extractora si ho havies oblidat … que les coses siguin capaçes d’actuar i relacionar-se ho canviarà tot. Augmentarà el volum d’informació, i això hauria de permetre dissenyar nous i millors serveis. Serveis basats en informació. Serveis intel·ligents.

I en aquest context apareix el terme “Smart City”. Que és com dir que el nostre entorn es poblarà de sensors i dades que donaran pas a nous i millors serveis. Però aquí és on sorgeix el dubte. Per què ho estem anomenant “Smart City” en lloc de “Smart Restaurant”, “Smart Supermarket” o “Smart University”?. Per què hem traslladat en concret a les ciutats el repte i la pressió de posar en marxa la digitalització dels objectes quotidians?.

Si la Internet social va ser un tema de màrqueting i comunicació, de sociòlegs i estudis de mercat, la internet de les coses és un tema d’enginyers. De sensors i cablejats. I les principals enginyeries del món han treballat durant els últims 30 anys en l’obra pública. Autopistes, ponts, estacions de tren i aeroports. Empreses amb centenars, milers d’enginyers, que de manera traumàtica veuen com la contractació d’obra pública ha estat bruscament reduïda. I que mai més tornarà als nivells anteriors. L’enginyeria necessita buscar un nou horitzó, i el busca en el digital igual que ho estan fent la resta de sectors (banca, oci, salut, educació …). I descobreix l’oportunitat de connectar objectes a la xarxa per crear una capa de dades que doni peu a nous serveis. Cablejar la M30 de Madrid. Cablejar la Ronda Litoral de Barcelona. Connectar la flota d’autobusos. Posar sensors a cada semàfor.

Si ets una enginyeria que bàsicament treballava per a l’administració pública, ara hauries d’estar intentant impulsar projectes “Smart Cities”. O el que és el mateix, proposant la digitalització al teu principal client. Els que som de lletres creiem que els noms delaten la intenció, i sovint condicionen el resultat. En dir-li “Smart City” traspassem la pressió de la seva implantació als responsables de les ciutats. És un tema d’infraestructures, un repte municipal. Darrere de la majoria de projectes “Smart Cities” trobarem operadors d’obra pública i/o serveis públics que intenten convèncer un consistori que els assigni un pressupost.

Però, depèn del pressupost dels alcaldes de Barcelona o Madrid que les seves ciutats despleguin sensors que alimentin de dades a una nova capa de serveis? No poden pagar-ho, només poden regular-ho i administrar-ho (i ho han de fer!). Amb la qual cosa la veritable batalla està en les concessions: les empreses dotaran de sensors a les ciutats a canvi de llicències d’explotació. Hauràs de pagar una quota per a disposar en temps real de les dades de densitat de trànsit a la teva ciutat, amb les que el teu GPS podria calcular el trajecte òptim. Potser no vulguis pagar-lo, però SEUR o MRW… “Smart Cities” no és només un terme nou i de moda (com ho demostra que encara ho diem en anglès) és la creació d’una nova capa de serveis d’informació en l’espai públic , i la seva privatització total o parcial és un escenari més que probable.