Reps el que dónes

juliol 20th, 2014 by genisroca

diariAraLa sempre inquieta Bibiana Ballbé em va entrevistar no fa massa per a la contraportada del diari Ara, i va enriquir el text proposant a Hey Studio que hi apliqués el seu disseny. El resultat es pot consultar a l’edició en línia del diari. Reprodueixo aquí les meves aportacions i m’abstinc d’incloure la seva afalagadora introducció, que li agraeixo i molt.

 

ELS NEGOCIS

Internet ja no és una oportunitat de negoci: és una necessitat del negoci

Si tens un negoci, internet o et transforma o et fa desaparèixer. La xarxa obliga les empreses a revisar els seus processos interns i la seva manera de relacionar-se amb els clients, a inventar nous serveis i productes i a reconsiderar el model de negoci. Canvia o mor.

Les bones oportunitats de negoci estan en les idees que encara són il·legals. Airbnb, Uber o els usos que Amazon vol fer dels drones demostren que les idees transformadores lluiten contra la llei.

El veritable petroli d’internet són les dades. Tot el que fem en digital deixa registre o rastre, i el veritable interès no és tenir likes, fans o followers, sinó saber més de nosaltres (per servir-nos millor).

 

EL CONTEXT

No és que “tot està per inventar”, és que en realitat “tot està per fer”

La xarxa ens fa millors. Sempre hi ha hagut molta gent bona. La novetat és que ara la xarxa permet que es connectin entre ells.

La ciutadania és el veritable laboratori d’innovació. A diferència de la Revolució Industrial, ara la tecnologia és a l’abast de la majoria i no només d’una minoria, i és la ciutadania qui dirigeix el veritable laboratori on s’estan explorant els nous usos i les noves oportunitats.

La participació en la xarxa encara és banal. El veritable objectiu és transformar la realitat, i això no ho aconseguirem només posant molts cops “m’agrada” a una foto o fent que un terme esdevingui trending topic qui sap on durant un breu instant.

 

LES PERSONES

La tecnologia no ens ha canviat. L’hem inventat perquè volíem un canvi

Reps el que dónes. Vals el que val la teva xarxa. Has de ser node d’una xarxa, i l’abast de la teva xarxa és el teu abast. Per pertànyer-hi hi has d’aportar alguna cosa, i la unitat de mesura és el coneixement i l’actitud. Reps el que dónes. Sempre ha sigut així. També a internet.

S’aprèn més del grup que en grup. La millor manera d’aprendre no és anar un dia a una classe, sinó pertànyer a un grup i estar dins un flux de coneixement. Per aprendre abans buscaves un professor, ara busques quin dels teus companys et pot ajudar.

Sóc d’on participo. I cada cop participo més a internet. Som el que fem. I cada cop fem més coses a la xarxa.

 

CITES

“L’home és més fill del seu temps que dels seus pares” Baltasar Gracián

“La intel·ligència és l’habilitat d’adaptar-se al canvi” Stephen Hawking

“Sigueu moderns, llegiu els clàssics” J.V. Foix

 

Això no va de likes

juliol 14th, 2014 by genisroca

sobiraniacatSobirania.cat. 10 anys de la revolta política catalana a Internet‘ és el nou llibre del periodista Saül Gordillo, que escriu una crònica de l’impacte dels mitjans digitals i les xarxes socials en el procés sobiranista i com sʼinterrelacionen. En Saül em va demanar que hi fes una aportació, a modus d’epíleg, tot intentant apuntar alguns dels reptes de futur. El resultat ha estat aquest:

 

Això no va de likes

Internet ha permès que per primera vegada a la història, de manera massiva, qualsevol de nosaltres pugui elevar a públic un contingut sense necessitat de cap mena d’edició o supervisió prèvia. Tots tenim a la butxaca la tecnologia necessària per a produir i publicar un contingut –sigui text, foto, àudio, vídeo, el codi d’un programa o una base de dades– sense excessiva dificultat tècnica ni econòmica. Això ha incomodat a més d’un, però és una revolució imparable que modifica com es genera la informació i com es distribueix. L’accés a la informació i els conseqüents estats d’opinió ja no depenen només de l’editor d’un diari o d’un telenotícies. Si la impremta va treure als monestirs el control del coneixement, Internet ha tret a les oligarquies la capacitat de bloquejar una informació.

Aquest fet té fortes correlacions amb la profunda transformació econòmica i social que estem vivint. Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la informació, la tecnologia, l’ensenyament, l’economia, el treball… i tot això impacta de manera rellevant en allò que ens defineix i configura com a societat: la identitat, la pertanyença, la participació, la col·laboració, l’autoritat, la propietat…

Aquest llibre relata com la xarxa ha ajudat a vertebrar un sentiment de país, com ha estat eina de mobilització i com els fluxos digitals han ajudat a consolidar idees i sentiments. Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé en observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa, s’ajuda… un espai vital. No hi ha un món físic per una banda i un món digital per una altra, només hi ha un món i és un món en xarxa, amb una capacitat nova d’establir connexions que va més enllà del que ningú hagués pogut imaginar.

Però tot just estem començant a construir aquest nou món. Tenim molta feina pendent, moltes lliçons per aprendre, moltes novetats per incorporar i moltes batalles per guanyar. Ara tot just estem començant a expressar-nos a la xarxa, i ja hem experimentat el seu potencial però també alguns problemes: cada cop hi ha més veus i costa diferenciar les que tenen quelcom rellevant a dir, però sobre tot hem comprovat que no sempre és útil expressar-se en públic. Cada cop diferenciem més clarament allò que diem “en obert” (a espais com ara Facebook o Twitter) d’allò que diem “en tancat” (a espais com Whatsapp o els xats). Augmenta el nostre ús d’Internet, però farts de sentir-nos monitoritzats ens aboquem majoritàriament cap els canals privats de comunicació. L’espai digital té espais oberts i espais tancats, i la conversa als espais oberts és cada cop més interessada, més pensada i més intencionada. Sempre hem parlat de la diferència entre opinió pública i opinió publicada, i durant un temps ha semblat que a les xarxes socials podíem trobar l’opinió pública, mentre que als diaris hi trobàvem majoritàriament l’opinió publicada. Però això està canviant ràpidament. A les xarxes socials hi trobem cada cop més opinió publicada i menys opinió pública, doncs l’opinió espontània i lliure ha anat als xats i als canals privats, buscant que ningú la monitoritzi i sobre tot que cap desconegut intenti classificar-nos o estudiar-nos. Internet és el nou mitjà, una nova capçalera on la gent publica la seva opinió pública (i no tant la privada). Un espai on proliferen les dades i les opinions i on cadascú de nosaltres ha de fer d’editor i triar aquelles fonts d’informació que considera solvents i aquelles altres que no li mereixen confiança. Una feina feixuga per a la que no tots estem preparats, i que demana uns aprenentatges que com a societat encara no tenim consolidats. Han estat molts anys, dècades, segles, en que la informació ens venia ben mastegada per encara no tres o quatre cuiners, i ara de cop i volta ens deixen anar al mercat i està per veure si sabrem triar la verdura més fresca entre tanta paradeta. El que està clar és que fins ara menjàvem massa precuinats.

L’altra novetat és que la xarxa també modifica la manera de mobilitzar-nos, i la Via Catalana n’és un bon exemple. Internet ens permet no només emetre i rebre informacions i opinions, també ens permet actuar. Hi ha una certa distància entre llegir un diari i actuar, i aquesta distància és molt més curta a Internet perquè el mateix dispositiu que ens permet llegir també serveix per parlar amb gent, fer-los arribar propostes, consensuar coses, fer una agenda… i això és el que ha fet la ciutadania al nostre país: fer servir la xarxa per a mobilitzar-se de mil maneres, com bé demostra el llibre que tens a les mans. Internet és un espai d’informació, però també pot ser un espai d’activitat.

Així doncs, l’espai digital és un espai d’informació però també d’activitat i de relacions, i això el converteix en un element essencial en la construcció de la nostra identitat. La consciència d’aquesta identitat abans es construïa bàsicament al voltant de la llengua, la nació, el territori o la religió, però ara també es construeix, i de manera molt sòlida, allà on tenim una major teranyina de relacions i interaccions. I això és Internet, un espai digital que ens ofereix clares possibilitats per a resoldre processos de deliberació, mecanismes de participació tant formal com informal, i fins i tot mecanismes de presa de decisions. I aquesta és la nova frontera a explorar, perquè les actuals solucions de participació i representativitat són clarament insuficients.

És dubtós que la patronal representi els interessos de tots els empresaris, doncs els mecanismes de participació d’aquests empresaris són febles si els comparem amb les actuals possibilitats. I el mateix passa amb els sindicats, els ajuntaments o el Barça. Votar cada quatre anys ja no és suficient, de la mateixa manera que tampoc es tracta de consultar-ho tot a tothom cada vegada. Cal redefinir els procediments socials, i per aconseguir-ho haurem de superar l’actual etapa de participació banal en que ens trobem. És tant fàcil obrir un bloc, posar un comentari a una noticia, fer un tuit o fins i tot esdevenir trending tòpic, que molt del nostre potencial per a participar s’està malmetent. Enlloc de centrar-nos en el canal (on participem) hem de començar a ser més exigents en el procés de participació (com participem i perquè servirà). La participació ha de tenir l’ambició d’influir per a modificar la realitat. I això no passa per cridar més, ni a més llocs, sinó per com s’han dissenyat els processos de participació en que ens involucrem. És preferible una campanya de micro-donacions per aconseguir que Isona Passola faci una pel·lícula que ens expliqui al món, abans que una crida perquè un terme sigui trending tòpic. És millor ajudar al Col·lectiu Emma a explicar el procés català als mitjans de comunicació d’arreu del món, que no pas fer likes a les fotos on surt una estelada. Hem de ser més exigents amb el concepte de participació, i hem de tenir la voluntat de transcendir amb els nostres esforços. Modificar la realitat, tant si es tracta de la independència de Catalunya com d’aconseguir tirar endavant una nova línia de recerca mèdica, demana un pas endavant dels que pretenen la nostra participació, però també dels que volem participar. Això no va de likes.

Internet continuarà evolucionant. Cada cop és més evident que estarem permanentment connectats ja sigui amb el telèfon, les ulleres, el rellotge, la roba o la nevera. I també és evident que cada cop hi haurà més coses actuant a la xarxa: trens que diuen quan arribaran, semàfors que saben que ve una ambulància, contenidors d’escombraries que avisen quan ja estan plens, tirites que et diuen que vas alt de sucre… el rellevant ja no serà tenir aquesta informació, sinó què en fem. Si realment som capaços de redirigir el trànsit, si sabrem optimitzar les rutes de recollida d’escombraries o quan trigarem en portar el nostre fill a un metge. La tecnologia de la informació ens ha de portar a l’acció. Catalunya està explorant què vol dir acció ciutadana en temps de xarxes. Som un veritable laboratori social i ben segur molts països ens estan observant per entendre com són els moviments ciutadans en una societat connectada. L’altra cara de la mateixa moneda és que els Estats també exploren com investigar-nos i espiar-nos gràcies a la xarxa (no cal recordar el cas Snowden), cosa que demostra que realment tots estem tornant a definir les regles del joc. La ciutadania explora noves formes d’informació i participació, i les oligarquies exploren noves formes de control. Estem repensant els drets i estan refent les lleis. La ciutadania farà bé en personar-se –encara més– en les noves lleis que tenim o hauríem de tenir en temes com ara la propietat intel·lectual, el dret a l’oblit, la neutralitat de la xarxa, la protecció de dades i un llarg etcètera. Tot està en construcció i ens hi hem de personar com a part interessada. Tenim la xarxa al nostre favor per a organitzar-nos i actuar.

La principal novetat de la revolució que estem vivint és que la tecnologia que la fa possible està a l’abast de gairebé tothom, i això no va passar en l’anterior revolució industrial en que la tecnologia va quedar sota el control d’una minoria. Qui tenia el control de la tecnologia va fixar les regles econòmiques, laborals, socials i culturals. Ara tenim accés a la tecnologia, i per tant ara hem d’aspirar a participar en la configuració de les noves regles econòmiques, laborals, socials i culturals.

 

Sobre big data, bibliotecaris i documentalistes

juliol 10th, 2014 by genisroca

ItemNo fa massa Albert Díaz Mota i Mireia Siles Planas em varen entrevistar pel número 57 de la revista Item del Col.legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, tot parlant de big data. Aquest és el resultat d’aquella agradable conversa:

 

Com podem definir big data? Fins a quin punt estem parlant d’un fenomen nou?

El llenguatge amaga trampes. Quan dius big data hi ha la idea de «ui, ara això de gestionar, s’haurà de fer amb dades!», però si ara tu vas a Caprabo, per exemple, i els dius: «Tu, el que hauries de fer és col·leccionar datasets perquè ja no és possible gestionar sense dades, etc.», jo crec que en alguna d’aquestes, et baixarà una «bufa».

Hi ha tot un ampli sector empresarial que porta molts anys gestionant amb dades, i la sola insinuació que no ho fan o no ho fan bé és per aixecar-se i marxar. Pensa que empreses com Damm, Gas Natural o “la Caixa” tenen perfils demogràfics de cadascun de nosaltres, ens tenen identificats i classificats. Si vas a una empresa de telefonia, t’ofereixen diferents tarifes que venen donades per una anàlisi prèvia quantitativa de perfils poblacionals. Hi ha una volumetria de dades espectacular. Crec que hi ha tota una cultura empresarial que està gestionant amb dades des de fa més de 80 anys i ara arriben quatre i volen donar lliçons a gent que no ha pres mai una decisió sense una dada al costat.

En definitiva, crec que quan parlem de big data s’aprecia molta arrogància. El profeta digital utilitza sovint un to més propi de qui dóna una lliçó als altres sobre com ho han de fer o deixar de fer, i fa una mica de ràbia. Posar en dubte que hi hagi sistemes generals de decisió per dades em resulta excessiu. I m’ha semblat, alguna vegada, veure que qui parlava de big data renyava els altres per no fer servir les dades. Això em molesta molt.

 

Per tant el big data no existeix, o com a mínim no existeix com a concepte nou?

Estem d’acord què el digital genera un flux de dades nou. Les coses que fèiem analògicament, les fèiem i punt, però ara, en fer-les digitalment generem un flux de dades diferent. Per exemple, el sol fet de tenir un telèfon mòbil a la butxaca genera, per triangulació de dades amb les antenes de telefonia, una sèrie de dades d’itinerància de la població que abans, per saber-les, hauria requerit posar un becari en una cantonada del carrer a comptar persones. El que jo crec que s’ha de preguntar és: «El nou flux de dades, l’has incorporat a la teva presa de decisions?». Però el nou, perquè de dades en tenim moltes.

 

I s’estan incorporant aquestes noves dades en la presa de decisions?

No. No, perquè a la majoria d’empreses que conec no existeix la unitat de processament de dades i la dada digital demana procés. El mercat tradicional de dades fa estudis de mercat, oportunitat d’un producte, percepció de la marca, intenció de vot… Hi ha una indústria relacionada, en la qual l’empresari contracta una empresa especialitzada perquè faci una explotació de dades, a través d’un anàlisi quantitatiu, i retorni un resultat. En canvi, aquest flux de dades digital encara no té la infraestructura d’operadors que presti el servei. La majoria d’empreses tenen la dada, perquè tothom que compra a Caprabo, per exemple, passa la targeta client, però no hi ha un operador que els cuini aquesta dada.

 

Qui hauria de fer-ho?

Aquí veig moltes oportunitats. El que passa és que els empresaris no ho veuen clar perquè hi ha molta incertesa legal. Pensen que els pot portar problemes. I jo mateix tinc també molts dubtes sobre el que és legal o no és legal. Per exemple, sé que és il·legal tenir una base de dades que registri opcions personals teves. Si apunto el nom d’una persona, no passa res. Però si poso: «Jo diria que té aspecte d’homosexual», m’acabo de ficar en un problema. I em sembla bé. No està clar si es pot capturar aquest tipus de dades més personals; és un territori perillós.

D’altra banda, potser l’empresa té la certesa que això té valor però no se sap ben bé quin. I si ha de venir un tercer a analitzar la base de dades… Potser no és legal o senzillament no volem que ho faci… Potser li estem donant massa informació, i a més, quin preu li hem de pagar? O és ell qui ens hauria de pagar per proporcionar-li aquestes dades? I per acabar de complicar-ho, els datasets són realment interessants quan els creues amb uns altres. I això augmenta encara més l’estrès legal.

 

Existeixen aquí empreses dedicades a fer anàlisi de dades?

I tant. N’existeixen, i moltes. Accenture té una unitat de negoci a Barcelona, a Sant Cugat, que ningú sap que és de referència mundial. Quan es va morir Michael Jackson, algú de la discogràfica va trucar a Accenture perquè li calculés quants exemplars de CD havia d’imprimir, mercat per mercat, país per país, en base a dades sociodemogràfiques, perfils de consum, etc. I l’empresa ho va fer. Per tant, estan molt a prop.

 

I treballen més a fora que aquí…

Bé, treballen per empreses que tenen molt clar què volen, com es fa… Diríem que hi ha un territori molt professional i un altre d’amateur. Posem per cas una empresa com Mango, a Catalunya. Gestiona amb dades? Segur. Ha incorporat el flux digital en el seu sistema de dades? No n’estic tan segur.

Què fa que una empresa l’incorpori? L’oportunitat. Què vol dir l’oportunitat? La contribució a resultats. Posem l’exemple d’abans amb Accenture. La discogràfica volia vendre el màxim de discos possible, però no volia estampar-ne de més per no córrer riscos, ni quedar-se massa curts. El negoci era prou gran com per encarregar un esforç addicional de processament, perquè estem parlant de molts diners.

Però a Mango, realment, hi haurà una decisió, que s’hagi de prendre, de la qual en depenguin milions d’euros? No ho tinc tan clar…

 

Però només parlem d’empreses o d’aconseguir un benefici econòmic. Ens pots donar altres exemples?

Jo sempre defenso que on l’empresa privada diu big data, l’administració pública diu open data. Si treballes a l’administració, l’accent el poses a l’open, i si treballes a la indústria, l’accent el poses en el big.

Això demostra a què es dedica cadascú. Qui s’orienta a la paraula open el que li preocupa són els usos, mentre que qui s’orienta a la paraula big el que li preocupa és l’envergadura, el procés. Són dues mirades molt diferents.

El model open a mi em sembla un xic naïf, de vegades. Jo el desitjo, el defenso, hi crec, però no sé com el pagarem. Mira per exemple les smart cities o ciutats intel·ligents. Smart city és un concepte que es basa en la sensorització de la ciutat per crear una capa de serveis nova. Tindràs un munt de semàfors a Barcelona o tapes de claveguera o arbres, que et diran coses, com per exemple, el volum de trànsit que hi ha a la Diagonal. Jo crec que aquest projecte és una conseqüència directa de l’aturada de contractació d’obra pública per part de l’administració. Tenim un teixit de vint grans empreses d’enginyeria que tenien 20.000 empleats i ara, quan s’acabi la línia 9 del metro o l’AVE a Figueres ja no tindran feina.

Totes aquestes operadores d’enginyeria tenen tres opcions: fer fora a tothom, anar a fer edificis a Dubai o inventar-se un altre eix d’activitat. Les dues primeres opcions ja les fan i les smart cities representarien la tercera opció. És una Internet que torna a l’enginyeria, no és una Internet social. Només cal veure les empreses que hi ha al darrera. La informàtica industrial i l’enginyeria s’alien per crear les smart cities, una capa de serveis per al ciutadà.

La idea és interessantíssima, però qui ho pagarà això? Les ciutats? A mi em sembla que les smart cities són les noves concessionàries de les autopistes.

 

I això no serà open data?

No. 50.000 semàfors generant dades cada dos segons és big data, però no serà open.

 

Entre el big data i l’open data, podríem situar la data compartida. Aquest nivell de confiança, que permeti compartir dades, s’ha arribat a donar?

Jo crec que l’alternativa a la confiança és el mercat. Vodafone sap quants francesos hi ha a Espanya mitjançant el roaming i el BBVA sap quants pagaments amb targeta han fet els francesos avui a Barcelona, i pot saber la mitjana del seu consum en restauració. Hi ha diversos clients per aquestes dades però, Vodafone deixarà lliures aquestes dades perquè un altre les pugui utilitzar? Jo crec que no. Més aviat es crearan datahubs, empreses que compraran datasets a d’altres empreses i oferiran serveis amb ells. Jo no necessito que Vodafone i el BBVA tinguin confiança entre ells. Només necessito que creïn el seu dataset legal i el venguin. Si jo els compro, i afegeixo els de SABA, TMB, etc., tindré el servei de referència d’informació turística de Barcelona. I de clients, puc tenir centres comercials, cadenes hoteleres, gremis, Turisme de Barcelona…

 

Aquesta indústria intermediària existeix?

Jo crec que no.

 

Els bibliotecaris-documentalistes, què tenim a veure amb el big data?

Jo crec que aquest és un negoci de lletres, no de ciències. A mi m’interessen les preguntes, no les respostes. Qui té mèrit és qui fa la pregunta, no qui processa les dades per obtenir la resposta. A un advocat l’entrenen per anticipar-se als problemes: I si us separeu? I si se’t crema la casa? Als metges els entrenen a detectar símptomes, als físics, en canvi, els entrenen a fer bé la pregunta. A mi els informàtics que sempre m’han agradat són els físics.

Què li reclamaria jo al documentalista? De què és sospitós? De preocupar-se només per l’objecte que vol preservar. De deixar que les preguntes les facin els altres. Ja aniràs tu a fer-me la consulta i jo et donaré el que necessites. Però és clar, en un món on hi ha gent que explota les dades i gent que fa les preguntes, tenir qui te les guardi endreçades, quan n’hi ha tantes i saps que no es poden endreçar, no sé si té molt sentit. Jo, si hagués de mutar, preferiria mutar en algú que fa les preguntes, perquè l’altra banda és entrar en un territori de coneixements tècnics.

El discurs que ens venen amb el big data és que ara es generaran moltes dades. D’acord, però jo encara no he dit quines necessito. Quan faci la pregunta, decidiré quines dades recullo. I fer preguntes vol dir entendre què li preocupa al director d’un hotel, al director de màrqueting d’una companyia aèria, a un ciutadà que vol arribar ràpid al Parc Güell…

 

Com hauríem de fer aquest canvi? Què li demanaries tu a un documentalista per contractar-lo?

Sincerament, no ho sé. A mi qui m’interessa és una persona resolutiva; jo tinc un problema i tu me’l resoldràs. Un documentalista busca informació i selecciona. Aplicat a dades seria: com ajudem al director d’un hotel a decidir en quin idioma s’ha de fer la seva web? Hauràs de buscar les fonts d’informació més adequades i portar-me les cinc més rellevants, no un reguitzell de resultats. Si portes les cinc fonts correctes, seràs una persona valuosa.

 

Fins ara el documentalista s’ha associat més al món acadèmic, universitari, cultural, públic… S’hauria de fer el salt al món privat?

No ho sé això. Jo només dic que al voltant del data existirà una indústria auxiliar i que serà privada. Jo els anomeno datahubs, que aglutinaran un conjunt de dades que poden ser útils per respondre a determinades preguntes. Crec que seran negocis especialitzats i locals: un datahub, per exemple, de Barcelona. Els datahubs podrien ser les biblioteques del futur.

 

La transformació digital dels negocis

juliol 5th, 2014 by genisroca

cranisEns trobem al bell mig del desplegament d’una tecnologia disruptiva que està modificant els negocis, però també la societat. La informàtica ja va ser molt significativa per a la mecanització de processos, i la posterior connexió dels ordinadors entre ells va donar pas al naixement d’una capacitat de processament i distribució de la informació difícil d’assimilar, i encara avui difícil d’imaginar. Aquesta capacitat de connectar-se no ha fet més que multiplicar-se de manera exponencial. Inicialment només tenien accés a Internet les empreses i les institucions, ara en té bona part de la ciutadania, i ben aviat serà normal que hi tinguin accés objectes quotidians com ara un cotxe, un contenidor d’escombraries, un fanal del carrer o una pròtesi. El resultat és que ara les famílies es parlen per whatsapp, els alumnes tenen accés a més informació que la coneguda pel seu professor, la música s’ha tornat digital, no cal comprar un diari per estar informat, els pacients interroguen als metges amb convenciment, els mecànics de cotxes porten bata blanca, i un munt de detalls de la nostra vida quotidiana que s’han vist profundament alterats. I el mateix passa amb els negocis, on el fet digital està obligant a repensar processos de tota mena: el marketing, el desenvolupament de la marca, l’atenció al client, la selecció de personal, la comunicació interna, la relació amb els proveïdors, la investigació de mercats, els processos de internacionalització, la gestió de crisis, els processos d’innovació, la formació de personal i un llarg etcètera fins abastar tots i cadascun dels processos de qualsevol organització, sigui quina sigui l’àrea funcional i sigui quin sigui el sector.

Aquest procés de desplegament de Internet té profundes conseqüències socials, no només econòmiques. La política es veu abocada a reconsiderar què és i què ha de ser la participació ciutadana; l’associacionisme es veu obligat a reconsiderar com assoleix la representativitat d’un determinat col·lectiu; la justícia ha de revisar conceptes com ara la propietat privada o el dret d’autoria; la sociologia revisa com es configura la identitat i el sentiment de pertanyença… però en aquest article ens centrarem exclusivament en la transformació digital dels negocis, conscients però de la necessitat d’una mirada holística que inclogui la resta d’aspectes que configuren el context en que les empreses desenvolupen la seva activitat.

La transformació digital és un procés que encara no ha acabat. Cada dia apareixen novetats tecnològiques i s’incorporen més i més persones i dispositius al immens flux de dades i interaccions que configuren l’actual Internet. La xarxa encara està en construcció i els models definitius, si és que mai ni haurà algun, avui no es poden ni tant sols albirar. Tant sols podem observar com ha anat la cosa fins ara, i segons la nostra perspectiva construïda a partir del treball directe a diferents països, amb múltiples sectors d’activitat econòmica i amb diferents àrees funcionals, fins ara es poden identificar quatre grans etapes en la transformació digital dels negocis:

1a etapa: Els processos

Les primeres passes digitals a la majoria de les empreses estan centrades en la mecanització i optimització de processos. La informàtica es va començar a fer un lloc a la majoria d’organitzacions amb els primers fulls de càlcul als departaments de finances i comptabilitat, fins arribar als robots de les plantes de producció. Sectors com la banca varen iniciar aquest camí fa més de trenta anys, amb l’aparició dels caixers automàtics, la desaparició de les llibretes i el desplegament de les targetes de crèdit i de dèbit. Ja no hi ha cap empleat de banca que no treballi davant un terminal, i aviat no hi haurà cap client sense accés a la banca electrònica. Però la mecanització dels processos no es lineal a tots els sectors ni a totes les àrees funcionals. Ja és habitual veure als taxistes amb GPS, però encara n’hi ha que no accepten el pagament amb targeta de crèdit. Encara hi ha botigues de betes i fils que no necessiten un inventari informatitzat o flotes de camions que no estan geoposicionades, però la companyia elèctrica ja ens diu que a casa nostra vol tots els comptadors digitals. La digitalització dels processos és desigual, però va fent via a mesura que els beneficis de la seva posada en marxa superen les despeses d’inversió. Si fa uns anys les resistències encara eren culturals, ara per endegar aquesta primera fase de la digitalització gairebé només són significatives les prevencions de tipus econòmic.

2a etapa: Els punts de contacte amb el client

A partir de l’any 2005 la població accedeix de manera massiva a la xarxa, i ja no només per a mirar el que hi publiquen les empreses, sinó ja com a protagonistes capaços de dir-hi la seva. És allò que es va anomenar Web 2.0 i que ara simplifiquem tot parlant de xarxes socials. La gent és a la xarxa i hi diu la seva, s’ho expliquen i fins i tot s’organitzen, i això ha obligat a replantejar-se bona part de les accions de marketing i comunicació, però també d’atenció al client. Ha obligat a actualitzar el que fins ara enteníem com a “punts de contacte” i la nova paraula de moda és “omnicanalitat”, doncs l’usuari ens demana múltiples canals d’interacció. Més enllà dels coiunturals Facebook o Twitter, la ciutadania exigeix ser atesa les vint-i-quatre hores del dia tots els dies de l’any, sigui on sigui. Presencialment, per telèfon, per carta… o a la xarxa. Sobre tot a la xarxa. I si és a la xarxa vol rebre un bon servei sigui quin sigui el dispositiu: sobretaula, tauleta, mòbil… i ben aviat des d’unes ulleres, un rellotge, les espardenyes o una samarreta que pugui estar connectada a Internet. I no només això, a més a més vol ser atès de manera síncrona, immediata. Ara i aquí. Els dispositius mòbils han afavorit que els nivells d’interacció i d’exigència dels nostres públics es disparin de manera exponencial, i a més a més de manera massiva. Milers, milions d’usuaris interactuant en directe en qualsevol moment i des de qualsevol lloc. Això ha comportat el que anomenem segona etapa de la transformació digital dels negocis: ja no mecanitzem el nostre back-office, ara hem d’atacar el nostre front-office. Revisar tots els nostres punts de contacte amb el client demana un profund redisseny de processos, de sistemes, de perfils professionals, i fins i tot de cultura de la companyia, i ens deixa de ple en el territori de les bases de dades segmentades, la personalització i l’experiència d’usuari, però també de la transparència, uns mercats cada cop més informats i una revisió de la Responsabilitat Social Corporativa.

3a etapa: Els serveis i els productes

Si una empresa ha mecanitzat correctament els seus processos interns i també els seus punts de contacte amb el client, entra gairebé de manera inevitable en la tercera etapa de la digitalització, centrada en el disseny de nous serveis i productes: Amazon suggereix quins llibres podríem voler llegir; els transportistes poden informar d’on es troba la nostra mercaderia; les companyies de telefonia podrien dir-nos quants francesos varen entrar ahir al país; VISA sap el preu mig del menú a tots els restaurants de Barcelona; un metge pot monitoritzar en temps real les constants vitals d’un pacient que és a casa seva… un allau de noves oportunitats que abans de la digitalització eren ciència ficció i que en breu seran demandes lògiques del mercat, si és que no ho són ja. No és innovació, és adaptació al nou entorn.

4a etapa: El model de negoci

L’estadi final d’aquesta evolució digital és reconsiderar el model de negoci, i aquest encara és un fet sorprenentment escadusser. A la majoria de sectors l’actual jugador dominant es desenvolupa amb més o menys agilitat en les tres primeres etapes, però presenta fortes resistències en explorar de manera decidida aquesta quarta. Tothom sap que el model de negoci de la banca passa per fer desaparèixer la major part de la seva xarxa d’oficines, però encara és habitual la compra d’una xarxa d’oficines quan una entitat es vol desplegar en un nou territori. De la mateixa manera que sembla evident que la digitalització del sector editorial portarà el negoci a un model de tarifa plana, com ja ha passat amb la música, però els grans grups editorials encara insisteixen en vendre els llibres, físics o digitals, un a un. El canvi de model de negoci encara té quelcom de radical, i qui l’explora amb menys vergonya són els nous jugadors. Spotify en música, AirBnB o Booking en turisme, Uber en transport públic… nous jugadors irreverents contra els quals la primera defensa acostuma a ser legal o jurídica, però que semblen imparables. Redefinir la intermediació en un sector, els sistemes d’usuaris compartint els seus actius, el Big Data o la Internet de les coses són alguns dels tòtems sota els quals s’estan construint bona part dels nous models de negoci, i semblen dependre més d’una altra manera d’entendre el negoci que no pas d’una base tecnològica.

Algunes conclusions

Simplificar en només quatre etapes la transformació digital dels negocis és un exercici arriscat doncs la casuística és gairebé infinita, però ens sembla una bona aproximació per entendre els pals de paller de l’actual moment empresarial. Hi ha sectors (com ara la banca o les elèctriques) que malgrat la complexitat estan vivint una transició raonablement ordenada. Però hi ha altres sectors (com ara la premsa, el cinema o la música) que estan patint una transformació digital desordenada. El model de negoci de la premsa va canviar gairebé d’un dia per l’altra, quan la majoria encara estaven iniciant la primera etapa (discutint si mantenien separada la redacció digital de la redacció paper, o si ho integraven tot en una sola), i ni tant sols havien iniciat la segona (la majoria de la premsa no sabia res dels seus lectors, i dels seus subscriptors ni tant sols sabia si els agradava més el futbol o l’economia). En un context així el patiment era extrem, doncs mentre l’empresa entrava en pèrdues calia una reingenyeria de processos a tots els nivells que demana inversions més que serioses, difícils d’assumir quan s’està discutint quin serà el model d’ingressos. Altres sectors com el de les assegurances han resolt raonablement la primera etapa de mecanització de processos, però sembla evident que els queda molt per fer en la segona de redefinició dels punts de contacte amb el client. Però com el model de negoci encara no grinyola del tot, sembla que encara queda marge per continuar gestionant la transició cap el seu futur inevitablement digital.

Així doncs la transformació digital no té el mateix ritme a tots els sectors, i mentre uns inicien la tercera etapa, d’altres encara van tot just per la primera. I el mateix passa amb les àrees funcionals: màrqueting, comunicació, recursos humans, finances, operacions, vendes… dins una mateixa empresa podrem observar dos departaments en diferents etapes de digitalització. Que sigui greu i traumàtic, o suau i raonable, depèn sobre tot de la pressió del mercat, i de l’ordre en que el mercat li permeti transitar per la digitalització. Mentre que hi ha empreses o departaments que van ordenadament d’una etapa a l’altra, n’hi ha que han començat la casa pel teulat en contra de la seva voluntat. Aquests desordenats són els més vulnerables a l’aparició d’un nou actor que els substitueixi, encara que avui tinguin una clara posició dominant. Els nous actors van directament a la quarta etapa (repensar el model de negoci), doncs les tres primeres ja li són innates: els processos interns, el contacte amb el client, i el producte o servei ja són digitals d’origen.

La transformació digital dels negocis no és altra cosa que l’ús de la tecnologia per aconseguir millores radicals, disruptives, que puguin esdevenir avantatge competitiva. Però tot va molt ràpid, i el que avui podria ser una avantatge demà serà un requeriment per tant sols intentar continuar existint.

Benvinguts a la transformació digital dels negocis. Canvia o mor.

 

 

(Aquest article ha estat publicat al número 522 de la revista Cataluña Económica)

 

Diga’m què fa Google avui, i et diré què ens passarà demà

setembre 29th, 2013 by genisroca

La Vanguardia ha dedicat avui el tema central del seu suplement “Dinero” al quinzè anniversario de Google, i ho ha fet amb un text de Mar Galtés: “El icono de la economía digital” i amb un article d’opinió del que en sóc autor i que no es troba disponible a la xarxa, motiu pel qual el reprodueixo a continuació:

Diga’m què fa Google avui,
i et diré què ens passarà demà

Google no és una empresa de tecnologia, i molt menys un cercador. Google és una empresa de R+D, probablement la més gran que ha existit en la història de la humanitat si ometem els exèrcits.

El motor de cerca que tots coneixem és l’evolució de la tesi doctoral dels dos fundadors de la companyia, i tot apunta que l’empresa segueix liderada amb la mentalitat d’uns investigadors. Una breu anàlisi de la companyia dóna prou indicis del seu afany explorador, que en més d’una ocasió els ha permès anticipar-se al mercat de manera significativa: van crear Google Maps molt abans que la gent parlés de geoposicionament; apostar per YouTube quan la web era textual; comprar Blogger abans que Tim O’Reilly inventés el terme Web 2.0; impulsar Android dos anys abans que Apple presentés el seu primer iPhone; comprar Motorola també dos anys abans que Microsoft decidís comprar Nokia… la història de Google és una història d’anticipació. Però també de diversificació: cartografiar Mart (Google Mars), fotografiar els carrers de totes les ciutats del món (Google Street View), intentar escanejar tots els llibres de la humanitat (Google Books), tornar a trepitjar la Lluna (Google Lunar X Prize), resoldre la traducció entre desenes d’idiomes (Google Translate), posar Internet a unes ulleres (Google Glass), veure com la biomedicina pot allargar la nostra vida més enllà dels 100 anys (Calico), fer operatiu i legal un cotxe que circuli sense conductor, i un llarg etcètera que segurament ningú coneix.

Tot això és possible perquè l’any 2000 van idear Adwords, un autoservei de publicitat a la xarxa que va dictar les regles del joc, els va situar com a líders i és la base amb la qual des de llavors obtenen uns beneficis de 10.000 milions de dòlars anuals. I aquí radiquen dos dels grans avantatges competitius de Google: les altres companyies no tenen 10.000 milions de dòlars anuals per dedicar-se a explorar, sinó que just al contrari el que exploren és com obtenir més ingressos perquè en alguns casos no han aconseguit ni tan sols ser rendibles. I el segóa avantatge competitiu és que Google sembla haver resolt que un bon equip de gestors garanteixi el flux de caixa i alhora estigui al servei d’uns fundadors obsessionats amb la innovació. La majoria de competidors, tensos per la rendibilitat, han acabat tutelats i dirigits per criteris financers, comercials o de desenvolupament de producte, necessitats de focalitzar una proposta de valor comprensible pels mercats i obtenir resultats en un raonable curt termini que no sempre és possible. Mentrestant Google ofereix als seus empleats que dediquin un 20% de la seva jornada laboral a idear els seus propis projectes, sempre que estiguin emmarcats dins dels interessos de la companyia, i així han nascut serveis tan populars com el correu electrònic GMail, o tan significatius com la plataforma Person Finder que va ajudar, i molt, a localitzar desapareguts després del terratrèmol d’Haití o el tsunami del Japó . I per si aquest flux d’innovació al si de la companyia no fos suficient, Google recorre amb normalitat a la innovació externa i captura el coneixement que necessita allà on es trobi. O dit d’una altra manera: en els últims 10 anys ha comprat més de 100 empreses, algunes tan rellevants com YouTube, DoubleClick, Motorola, la recent Waze o l’espanyola Panoramio. Coneixem l’import de menys de la meitat d’aquestes compres, però la suma ja puja a més de 23.000 milions de dòlars. Difícil competir contra aquesta capacitat.

Atès que Google és una empresa que es dedica a la innovació, analitzar en què està ocupada és una bona manera de veure quin futur ens espera, i no tot són bones notícies: els moviments de Google semblen confirmar que a Internet tot està cada vegada més controlat i que la nostra activitat està cada vegada més auditada. L’1 de març del 2012 Google va unificar les condicions d’ús de gairebé tots els seus serveis i des d’aquest moment està capacitat per creuar dades de la nostra activitat en qualsevol d’ells: què busquem a la xarxa, quines pàgines web visitem, quins correus enviem, quins vídeos veiem, quins mapes consultem… i ara que tots accedim des d’un telèfon mòbil: on som, quines zones freqüentem, si viatgem molt o poc… tot això potencialment associat a nom, domicili, dades bancàries i número de telèfon mòbil. Per si fos poc, mentre Google acostuma a anar dos anys per davant, el legislador sol anar cinc anys per darrere: la Llei acaba d’obligar les pàgines web que declarin si utilitzen cookies per a rastrejar la nostra navegació, però Google es va anticipar de nou i sense dependre de les cookies ja pot saber tot el que necessiti. La futura monetització de Google no passa per la publicitat sinó per les dades i tot sembla indicar que tornarà a ser el rei, però ja no som uns súbdits tan feliços com abans i comencem a estar tensos amb tanta acumulació d’informació, i més ara que sabem de la seva connivència amb l’espionatge nord-americà. El lema d’Obama ja no és ” Yes, we can” sinó ” Yes, we scan “, i han reconegut que Google ha estat una de les seves eines.

El futur que anuncia Google és interessant: una Internet ubiqua i personalitzada, accés a qualsevol font d’informació, ciutats intel·ligents, major esperança de vida… però sense confidencialitat. Google no és una empresa de tecnologia, és una empresa de R+D, i els seus recursos i influència són tan poderosos que ja no estem parlant només d’innovació per a nous gadgets o serveis, sinó d’innovació social. Hem d’estar atents perquè no estem discutint què farem servir, sinó com serem. El fet digital altera sistemes productius, transforma sectors i influeix en les nostres maneres de relacionar-nos, aprendre, jugar o treballar. Estem configurant la Societat Digital, que ningú s’enganyi pensant que només és tecnologia.

Una obvietat

juny 30th, 2013 by genisroca

Que un community manager resoldrà l’estratègia digital
és com que un que sap anglès resoldrà la internacionalització

El secret del ‘big data’ són les ‘big questions’

juny 24th, 2013 by genisroca

15000_sideEn l’activitat digital tot genera una dada. Les targetes de crèdit indiquen on gastem, en quines botigues de quines ciutats, en quins conceptes i amb quins imports. Els telèfons mòbils indiquen on som i amb qui parlem. Les xarxes socials saben quines són les nostres amistats i quins els nostres grups d’interès. Els nostres proveïdors d’Internet saben quins webs visitem. La targeta de fidelització del supermercat sap quins productes preferim i amb quina freqüència els reposem. Dades. Dades. Dades. Una ingent quantitat de dades que ara amb la digitalització són més traçables, emmagatzemables i gestionables que mai.

Entre tantes dades hi ha molta informació, informació clau per al negoci. Tendències i correlacions, causes i efectes, preferències de consumidors i pautes de conducta. Ja hi ha qui valora les empreses en funció de les seves bases de dades i del potencial d’aquestes per al desenvolupament de negoci. Sense el valor de les dades no s’entén el verdader potencial de Google, Apple, Amazon o Facebook. Però tampoc el de Telefónica, BBVA, Carrefour oEndesa.

En aquest context hi ha qui s’obsessiona per col·leccionar i processar dades, i ja es detecta una certa tendència a la paràlisi per l’anàlisi. Milions de dades, increïbles esforços per al seu processament, i una certa incapacitat per obtenir informació realment útil. Molta estadística descriptiva però poques inferències útils. I és que malgrat l’arribada de la digitalització res no ha canviat: no obté respostes qui posseeix les dades, sinó qui sap fer les preguntes.

Vaig aprendre aquesta obvietat fa 25 anys quan exercia d’arqueòleg (sí, aquesta és la meva formació de base) i la vaig aprendre treballant amb paleontòlegs. Cada vegada que en un jaciment prehistòric trobàvem el crani d’un homínid els paleontòlegs eren qui intentaven explicar-nos en quin moment de l’evolució humana ens trobàvem, i per a això es dedicaven a analitzar la resta fòssil i intentaven extreure’n totes les dades possibles. Mesuraven la longitud, amplada i gruix de cada peça, el gruix de les parets cranials, el perímetre, el detall de cada peça molar… es dibuixava tot al mil·límetre. Centenars de mesures, milers de dades…, però poca informació. Tot va canviar quan per fi els paleontòlegs es van enfrontar a les restes fòssils amb la intenció de fer-los preguntes, en lloc d’intentar obtenir-ne dades.

Durant dècades s’havia pres la mida de totes i cadascuna de les dents, i s’havien dibuixat detalladament una a una. I el mateix amb la mandíbula. Fins que un dia algú va preguntar: Aquest homínid és carnívor o herbívor?. I davant d’aquesta pregunta la dada útil va ser l’angle de desgastament dels molars (la seva inclinació canvia clarament d’una dieta a l’altra), així com el gruix de la mandíbula (ja que una demanava major musculatura facial que l’altra). Dos simples dades: angle de desgastament molar i gruix de la mandíbula donaven la resposta a una gran pregunta. Fins aleshores s’havien recolectat centenars de dades, però no s’havia aconseguit una resposta tant útil. I per si això fos poc l’angle de desgastament molar és una dada que ningú havia recollit abans de fer aquesta pregunta.

Sense preguntes sempre processarem més dades de les necessàries, i a més a més no tindrem la certesa d’estar treballant amb les dades correctes. El Big Data pot ser un Big Fail si no s’orienta a respondre preguntes concretes. I aquestes preguntes concretes només es poden plantejar des d’un profund coneixement del negoci i els seus reptes.

Ara que ja tenim la capacitat de recopilar dades i processarles, haurem de demostrar la capacitat de fer les preguntes pertinents. I això no dependrà de la nostra capacitat tecnològica, sino de la nostra correcta comprensió dels reptes del negoci.

El secreto del ‘big data’ són les ‘big questions’.