Archive for agost, 2007
Avui La Vanguardia es fa ressó d’un assaig d’Andrew Keen publicat fa poc, The cult of the amateur. Segons Keen (que curiosament té blog) el que està passant a la xarxa al voltant del moviment 2.0 no és res bo, i ell mateix s’està postulant com un dels seus principals detractors.
A Barrapunto fan un bon resum de les seves afirmacions:
1- L’actual xarxa converteix la cultura en cosa d’aficionat i la destrueix.
2- El criteri dels acadèmics, crítics o periodistes queda apartat.
3- Baixa la qualitat del coneixement i de la informació.
4- Els blogs tenen una gran càrrega de narcisisme digital.
5- Gran part de la informació és falsa i corrupta.
6- És impossible distingir la informació de la desinformació i la publicitat.
7- El 90% dels nous blogs són splogs (Spam + blog).
8- Els comentaris d’un producte poden venir del fabricant o d’un competidor.
9- Les empreses pengen videos a YouTube i no avisen de que són publicitat.
10- Wikipedia és utilitzada per les multinacionals per a distribuir propaganda.
No m’importa el literal de les frases, que considero molt genèriques i perfectament aplicables no només a l’actual Internet sinó també a la TV, la premsa, el cine i a qualsevol dels actuals mitjans de distribució de continguts. Però no estic d’acord amb el seu esperit. Hi ha dos conceptes de base que han canviat (no a Internet, sinó a la societat) i que Keen sembla haver obviat:
El control de la qualitat ja no és a l’origen, sinó al destí.
Fins ara el públic només podia accedir a continguts prèviament editats, i la sobirania de l’audiència es basava en la llibertat de triar qui faria la selecció de continguts que consumiríem (el diari que tria les notícies, la distrbuidora que tria les pel·lícules, la discogràfica que tria els artistes, l’editor que tria les noveles). La facultat de triar és inherent amb la de controlar un mitjà de distribució de continguts (un diari, una cadena de televisió, una impremta, una discogràfica). Aquesta capacitat de controlar els continguts es dota a vegades d’una aroma de servei públic. Aquesta responsabilitat social és l’excusa per a que siguin només uns pocs els que poden carregar amb la responsabilitat de triar. Una èlit intel·lectual. Ja ho diu Keen: “El criteri dels acadèmics, crítics o periodistes queda relegado”. Pero nos está engañando. Lo que está diciendo realmente es “el criterio de una élite queda apartat”. El control de la qualitat, el control del que mereix la pena ser llegit, ja no està en l’origen (els editors) sinó en el destí (l’audiència). Ara cadascú té la capacitat de triar les seves fonts d’informació.
L’atractiu del “fes-t’ho tu mateix”.
La tendència cap a la fabricació personal és imparable, ja que barreja moltes de les coses que estan passant: tecnologia, baixos costos, oci, creativitat, temps. Ikea és un exemple físic d’aquest nou paradigma en el que un mateix accepta formar part del procés. A Renacer’07 varem ensenyar les noves impressores 3D amb les que un nen crea la seva pròpia mascota. La gent de Lego ha demostrat amb la seva First Lego League que els nens poden programar robots. Chris Anderson relexiona sobre el nou paradigma del programari: en lloc d’una baixa quantitat de programes nformàtics per a milions d’usuaris, milions de programes cadascun d’ells per a uns pocs usuaris. Solucions no només molt personalitzades, sinó també molt personals. I les eines 2.0 van en aquesta direcció: els blogs (que el mateix Keen fa servir) demostren que cadascú pot desenvolupar la seva presència a la xarxa; els agregadors de feeds (Google Reader, Bloglines, Netvibes…) permeten que cadascú pugui gestionar les seves fonts d’informació; i la 2.0 es basa en una actitut i una bateria d’eines que permeten que cadascú prengui el control i si cal la producció d’allò que li interessa.
En general Andrew Keen acusa tota la 2.0 de ser quelcom banal, lleuger i sense profunditat. I crec que té raó, com també la tindria si dirigís el mateix comentari cap a qualsevol altre canal de continguts. Però per baix que sigui el percentatge de qualitat, el total és molt alt ja que es desenvolupa en un context amb milions d’actors. Però potser no sigui tant dolent que la 2.0 sigui quelcom simple i mancat de profunditat: el sempre lúcid Antoni Gutiérrez-Rubí analitza en un interessant post la trajectoria del dimitit Karl Rove, principal assessor de George Bush des de fa 34 anys. Gutiérrez-Rubí destaca que Rove ha ajudat George Bush Jr. a guanyar totes les eleccions evitant les idees complexes i donant missatges molt simples a l’electorat. Segur que Andrew Keen, com a bon americà que és, sabrà apreciar la lleugeresa de la 2.0.
Arribo via Loïc Le Meur a descobrir el californià Paul Dateh, un jove que ha fusionat el seu domini del violí amb els ritmes del hip hop creant un resultat sorprenent. Crec que Dateh pot ser un bon exemple del que insistim a denominar com a nadius digitals: persones que aprofiten internet de manera natural tant per explorar oportunitats com per a construir senyals d’identitat.
Paul Dateh publica els seus videos a YouTube, les seves fotos a Flickr, la música que li agrada a Last.fm, explica el que li passa a Twitter i a Jaiku, té el seu perfil donat d’alta a Facebook, i té redirigida la seva pàgina personal (pauldateh.com) a la seva zona a MySpace, que actúa com aglutinador de todo lo anterior i incorpora més detalls como per exemple les dates dels seus propers concerts. Buscar el seu nom a Google dona més de 40.000 resultats.
El video és una meravella de ritme, i m’agrada el Crazy de Gnarls Barkley que sona al minut 4. Una delícia.
Han parlat d’ell a Seriously, do not enter i a Webparanoia!.
Llegeixo a Dirson que Eric Schmidt, director general de Google, ha participat en unes jornades a Corea i en resposta a un assistent ha intentat definir com serà la Web 3.0. Segons Schmidt serà un conjunt d’aplicacions relativament petites, molt ràpides i personalitzables; que podran treballar totes juntes, es podran executar des de qualsevol dispositiu, i es podran distribuir de manera viral; i tot gestionant dades emmagatzemades a la xarxa.
Cada cop m’interessa menys aquesta web dels enginyers. Aquesta aproximació al tema a partir de les característiques del codi i de les seves funcionalitats. És com si tot fos conseqüència directa d’una característica tècnica.
En la meva opinió Internet és un fenòmen que no es pot explicar només a partir de la tecnologia. En la meva opinió Internet és un fenòmen que no es pot explicar només a partir de la tecnologia. Té molt a veure amb una economia cada cop més fonamentada en intangibles, amb un context polític que accepta la circulació de persones i idees, amb una població amb majors nivells de formació, amb una societat organitzada en ciutats, amb una cultura del individu…
Pensar que la Web 3.0, o el que sigui que està per venir, és quelcom que es pot definir només enumerant les característiques que tindrà l’arquietctura del programari del moment és quelcom que em sorprén. No tinc cap dubte que el més rellevant per al utur serà veure com s’organitza el coneixement en xarxa i com això incidirà en els models productius (tant si és art com si és economia). I crec que el més rellevant està en l’àmbit de les actituds i els desitjos, més que en l’àmbit dels compiladors i l’enginyeria. Abans a les neurones que als bits. El successor de Schmidt serà un filòsof o un artista (caldria evitar que fos un sociòleg). I sinó, temps al temps.
Farem nous programaris en el futur, però el que marca la diferència és per a qué els voldrem enlloc de com els farem.
Sembla que va ser Marc Prensky qui va inventar el terme nadius digitals en contraposició al de immigrants digitals, i que ho va fer en un article publicat el 2001: Digital natives, digital immigrants.
Prensky va escriure mes sobre el tema, aportant detalls sobre els atributs que defineixen els dos grups. Per exemple, en els nadius digitals l’ortografia es converteix en un codi impenetrable; són capaços de teclejar SMS amb una sola ma i a una velocitat més que raonable; poden arribar a mantenir 10 converses diferents de manera simultània amb missatgeria instantània (messenger o el que sigui), mentre que els immigrants necessiten acabar una conversa abans de començar-ne una altra. Fins i tot utilitzen diferent els blogs: mentre els immigrants els utilitzen per a compartir coneixements, els nadius els utilitzen per a compartir emocions. I és que la relació amb la informació és diferent: els immigrants encara volen guardar en secret la informació (el coneixement és poder) mentre que als nadius els encanta compartir i distribuïr el màxim possible de la informació que reben i ho fan el més ràpidament possible (compartir el coneixement és poder).
A The Emerging Online Life of the Digital Native: What they do differently because of technology, and how they do it (de 2004) Prensky identifica diferents àrees en les que els nadius digitals es desenvolupen de manera diferent:
– Comuniquen diferent. Els sorprén que algú necessiti el paper, no els agrada el mail perque és asíncron, reconeixen els seus interlocutors per nicknames i no els importa quin és el nom real, inventen un llenguatge paral·lel, utilitzen emoticons per a expressar sensacions…
– Comparteixen diferent. I si bé és cert que el mail permet compartir, ells van més enllà i exploren àvidament els formats audiovisuals i han donat peu al fenòmen de les webcams. I quan utilitzen el text no ho fan per mail, sinó mitjançant els blogs en els que expresen emocions.
– Compren i venen diferent. Tot ho compren i ho venen a la xarxa, i l’espai comú per a fer-ho es eBay que fins i tot pot arribar a ser un mecanisme per aconseguir dners quan fa falta. La xarxa és el mercat, i quan actúen com a freelance es desenvolupen preferentment amb habilitats explotables a la xarxa.
– Intercanvien diferent. Intercanviar és casi sempre la millor opció. És l’explosió del P2P.
– Creen diferent. Una de las característiques que defineixen als nadius: els agrada crear, desitgen crear. Els agrada fer webs, animacions en flash, retoc de fotos, edicions de video, mashups… i crear els seus avatars i modelar fins i tot la seva identitat a la xarxa.
– Es reuneixen diferent. Quedar amb algú ja no implica fer-ho forçosament en una trobada presencial. Tenen múltiples recursos per a coincidir sense estar al mateix lloc.
– Col·leccionen diferent. No col·leccionen segells ni taps, sinó objectes digitals (cançons, pel·lícules, fotografies…) tot allò que sigui emmagatzemable amb bits abans que amb àtoms.
– Coordinen diferent. Són capaços de coordinar-se on-line, implicant-hi a centenars de persones.
– Avaluen diferent. En un entorn on et relaciones amb gent a la que pots arribar a no conèixer mai de manera presencial, els nadius desenvolupen l’habilitat d’avaluar la reputació, la confiança i la credibilitat que mereix l’altre interlocutor, i tenen múltiples variables per fer-ho, algunes realment subtils i difícils de parametritzar.
– Juguen diferent. Una partida ja no dura dues hores i es du a terme damunt una taula amb la teva parella de joc. Pot durar 100 hores en les que et mous per toto el món fent equip amb desconeguts.
– Aprenen diferent. Basant-se en la xarxa abans que en els pares.
– Busquen diferent. Quan no saben el telèfon d’algú el busquen a Google. I quan busquen informació d’algun tema busquen tant documents fiables com persones fiables.
– Reporten diferent. Allò de que el poder no el dona la informació, sinó la capacitat de compartir-la.
– Programen diferent. Són els precursors del codi obert i el programari lliure.
– Socialitzen diferent. També es socialitzen a la xarxa, quelcom que la majoria d’immigrants no fan.
– Creixen diferent. Doncs ho fan explorant i saltant-se les normes.
Un munt de diferències que no fan més que evidenciar que no som iguals, però que també demostren que no som ni pitjors ni millors. Ni els nadius digitals són la solució ni els immigrants una espècie en vies d’extinció. El que sí és cert és que no queda clar que els uns es vulguin semblar als altres, i això estarà bé sempre i quan no degeneri en un enfrontament generacional, quelcom que ens agrada tant als grans com als joves. A veure com ho gestionem.
“El món no ha canviat per la política, sinó per la tècnica”
Friedrich Dürrenmat (1921 – 1990)
escriptor
(via TotumRevolutum)
No faig més que llegir coses sobre Google Phone, que de fer-se realitat podria ser una veritable revolució.
A Xataka informen que segons Wall Street Journal serà un dispositiu més orientat als usos que al disseny (per oposició al iPhone d’Apple). Podria portar incorporat un navegador pensat específicament per a mòbils que entenc podria fer eficaç la navegació per solucions Google des del mòbil (cercador, correu, calendari, reader…). Però el realment sorprenent és el que insinúa Dirson, que l’objectiu final de Google és aconseguir que el mòbil sigui gratuït, ja que els seus costos seran assumits per un sistema d’anuncis als mòbils basat en la posició geogràfica de l’usuari. Sembla ser que ja hi ha converses avançades amb diferents operadors de telefonia, i segons The Observer Orange podria aconseguir-ne els drets, en una operació multimilionària.
Ja hi ha baralles per veure qui aconsegueix les primeres imatges de l’aparell, que ja es descriu com “iPhone killer”. He vist tantes fotos diferents que crec que hi ha un submón fake molt a prop del nostre. En tot cas, segons Engadget podria tenir aquest aspecte:
Hace ya algún tiempo que sigo con interés TreeHugger, un blog dedicado a tendencias en ecodiseño que Discovery acaba de comprar por 10 millones de dólares y cuyo corresponsal en España es Petz Scholtus, cómplice de Infonomia que participó en nuestro reciente Renacer’07.
He trobat a TreeHugger aquest curiós WorldClock, un quadre d’indicadors a escala mundial que s’actualitzen en temps real. D’una banda, dades sobre persones (població, naixements, morts, empresonats, abortaments…), d’altra banda, dades sobre recursos (barrils de petroli produïts, bicicletes, cotxes, ordinadors, espècies extingides, massa forestal perduda…) i finalment, el desglossament de causes de mortalitat (meningitis, hepatitis, malària, denge, càncer, diabetes… però també accidents de cotxe, incendis, guerres…).
M’ha sorprés l’indicador de temperatura de la terra (que no sé on la medeixen, però puja), i el de nombre d’ordinadors produïts al mon (gairebé un milió i mig al mes)… i els cent mil morts en guerres que hi ha hagut en el que va d’any.
