Nicholas Carr i l’amoralitat de la 2.0

setembre 3rd, 2007 by genisroca

Nicholas CarrFa anys que segueixo amb atenció Francis Pisani, que des de gener ha deixat de mantenir el seu blog en castellà però que segueix al peu del canó al seu blog en francès hostatjat a Le Monde. I com sempre, Pisani torna quan la majoria tot just estem considerant la possibilitat de començar a anar-hi. Aquest agost vaig dedicar una entrada a Andrew Keen i el seu The cult of the amateur tant crític amb tot allò 2.0 i a qui Pisani també va dedicar tres posts (1, 2 i 3) fins demostrar que es tracta de poc més que un moralista republicà. Doncs bé, Pisani localitza Nicholas Carr (el de la foto) com el més seriós dels crítics, i diu que ho és ja des del 2005. Conec Nicholas Carr pel seu treball de 2004, Does IT Matter?, on va entendre (i va explicar) que les TIC ja no són un avantatge competitiu sinó una necessitat com l’electricitat o l’aigua (tenir-les no et fa millor, però no tenir-les t’expulsa del mercat). Però no sabia que Carr s’hagués posicionat respecte la 2.0.

En un post d’aquest agost Pisani recupera un assaig de 2005, The amorality of Web 2.0, on Carr denuncia els tics gairebé religiosos dels promotors de la Web 2.0, segons ell uns nostàlgics dels seixanta que encara no han entès “que la xarxa pertany més als negocis que a la conciència, i és més un centre comercial que una comuna“, i els acusa d’amorales, és a dir, sense moral. Diu que impregnen la web d’una necessitat de transcendència que no deixa veure la xarxa d’una manera objectiva, una força moral enlloc d’una simple connexió inanimada de màquines i programes. Carr ja parla del concepte de veneració a l’amateur que ara està recuperant Andrew Keen, i fins i tot va més enllà i acusa als seguidors de la 2.0 de deixar-se influenciar pels hippies i els marxistes. Malgrat aquests ecessos, Pisani recomana parar compte a alguna de les crítiques de Carr: l’estructura dels canals 2.0 pot propagar tat coses bones com dolentes; cal desconfiar d’alguns mashups que es basen en dades de tercers que no han estat comprovades; i la crítica que més m’ha agradat: facilitar mitjans de producció a les masses i negar-li la propietat del resultat de la seva feina pot possibiitar que una minoria concentri el valor econòmic de tot aquest esforç distribuït i no retribuït.

Com diu Pisani, cal escoltar aquestes crítiques, doncs en algun dels seus arguments potser s’està verbalitzant allò que no volem sentir, potser portats per la passió.


0 Responses to “Nicholas Carr i l’amoralitat de la 2.0”

Feed for this Entry Trackback Address
  1. No hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *