Política 0.2
M’ofen constatar que la nostra política no només no és 2.0, sinó que ni tant sols arriba a 1.0. Siguent generós es queda en 0.2. Ja fa un temps em vaig queixar del greu problema que suposa la desconexió de les nostres èlits (i no només la dels polítics). En un temps de xarxes globals i inteligència col·lectiva, quan ja tot és WAN (Wide World Area Network) hi ha qui creu suficient treballar amb una LAN (Local Area Network) o el que és el mateix: el seu despatx o com a molt el seu edifici o la seva organització. I tolerar això als polítics és un luxe que cap ciutadà es pot permetre i que cap país pot aguantar.
Ja no parlo de la dèbil aposta personal per Internet (ni José Luís Rodríguez Zapatero ni Mariano Rajoy tenen domini propi a Internet, como ha fet Angela Merkel), ni de si han activat televisions IP (com ha fet Nicolás Sarkozy), ni de si ofereixen canals RSS per a informar a la ciutadania (quelcom que no tenen a La Moncloa però sí el 10 de Downing Street). No. El que m’ofèn es que creguin que axiò de la comunicació digital amb els seus ciutadans és quelcom que es pot utilitzar em període electoral per després abandonar-ho sense ni tant sols posar-se vermell. Creuen que és un recurs d’imatge, com pot ser-ho la foto d’un nen, i no entenen que és una actitud. Una posició davant el món.
Llegeixo avui a 5lineas un balanç de com estan els blogs que els candidats espanyols varen impulsar a la campanya electoral de fa quatre mesos. Desolador. “D’un total de 22 candidats amb blog, 6 ja no funcionen, 8 ho varen deixar els darrers dies de maig, 1 el juny i 7 han continuat fins avui”. I no estan tots els que no hi són. Per exemple José Montilla no actualitza la seva web personal des de novembre de 2006, i no consta en aquesta anàlisi. Com tampoc consta el desastre que va suposar el blog de Pasqual Maragall quan presidia la Generalitat. Són analògics. Si no vivim al mateix planeta, i visiten el meu ben bé com a turistes, com és possible que siguin ells els qui manen?. Em sento com l’habitant d’un veïnat molt allunyat del centre urbà on hi ha l’ajuntament. Només que al revès. Visc en un centre urbà regit per un ajuntament d’un veinat aillat al mig de la muntanya.
Hi ha convulsió en conceptes com autoritat, identitat, comunitat, llibertat, relevància, confiança, solvència, participació, conversa, mercat, consumidor, servei, propietat, autoria… i van ells i no es presenten al debat. I si no estan al debat, on són?. I com s’atreveixen a personar-se a l’espai on s’està desenvolupant aquesta conversa i marxar-ne l’endemà de les eleccions?.
Hi ha excepcions, sí. Ja vaig comentar la fresca sorpresa de Guillermo Fernández Vara a Extremadura. I m’han reconfortat alguns dels paràgrafs de Miquel Iceta en la seva intervenció d’avui al Parlament de Catalunya. Però hi ha un problema. Això va molt depressa. Còrrer ja no és suficient. Cal accelerar, i molt.
Deixa un comentari