Archive for novembre, 2007

Com saber què es comenta -de tu, d’algú, de quelcom- (Introducció per a no iniciats)

novembre 30th, 2007 by genisroca

El servei

La denominada Web 2.0 està fent possible que les persones físiques, i no només les jurídiques, poden desenvolupar-se a Internet. Ja no hi ha barreres tècniques ni econòmiques que impedeixin editar i publicar a la xarxa i qualsevol té al seu abast múltiples espais on difondre lliurement els seus coneixements, opinions i sentiments. En aquest context destaca de manera especial el fenòmen dels blogs, dels que se n’han creat més de 115 milions en menys de quatre anys, i el número segueix creixent a un ritme d’unes 120.000 noves bitàcoles cada dia. Hi ha blogs de tota mena: generalistes, especialitzats, lleugers, rigurosos, personals, professionals, corporatius, sectorials, constants, efímers, individuals, corals…. Gràcies als blogs qualsevol pot tenir la seva pròpia pàgina web i fer-la servir com a tribuna per a la causa que consideri, i fent ús d’aquesta possibilitat es generen cada hora més de 60.000 nous continguts a la xarxa. Cada dia hi ha un milió i mig de noves aportacions a la blogosfera, i amb tota certesa alguna d’elles està tractant algun tema, empresa o persona del teu interès. En qualsevol moment pot passar que algun d’aquests continguts estigui parlant de tu.

Un ritme tant frenètic de creació i un volum tant exagerat de continguts ja no es pot gestionar fent cerques manuals de tant en tant. Cal disposar d’algun servei que explori sistemàticament la xarxa per avisar-nos així que es publiqui algun contingut que pugui ser del nostre interès. Conèixer i saber fer servir aquests serveis comença a ser un factor diferencial, tant a nivell personal com professional.

L’eina

LogoBlogSearchExisteixen diferents eines dissenyades per a buscar continguts específicament a la blogosfera. La pionera va ser Technorati, tot i que després Google va reaccionar amb el seu eficaç Blogsearch. Aquest buscadr actúa sobre qualsevol contingut publicat a qualsevol blog del món, i ens permet fer cerques sobre tot aquest conjunt, o afinar la cerca diguent-li que ho faci només entre tot allò publicat la darrera hora, les darreres 12 hores, el darrer día, la darrera setmana, el darrer mes, o en qualsevol moment. Fins i tot permet cercar en continguts publicats en el període de temps comprès entre dues dates concretes, o en un idioma determinat. Per defecte els resultats es presenten ordenats per ordre de relevància, com és habitual a Google, però Blogsearch ofereix la molt interessant opció d’ordenar els resultats per data de publicació (començant pels més recents i remuntant-se en el temps). Tot i que sense cap mena de dubte la funció més valuosa és la possibilitat de subscriure-se a aquesta cerca per a que es repeteixe tota sola de manera sistemàtica i ens avisi via RSS cada vegada que hi hagi un nou resultat.

LogoBlogPulseNielsen BuzzMetrics ofereix BlogPulse, una eina força semblant que aporta una millora molt interessant: veure gràficament la distribució en el temps dels resultats, útil per a detectar tendències i més encara si tenim en compte que podem superposar a la mateixa gràfica les corbes generades per fins a tres cerques diferents.

BlogPulseDemo

 

LogoGoogleAlertsSi volem monitoritzar la resta de Internet, i no només els continguts publicats als blogs, podem fer servir Google Alerts un servei interessant però encara insuficient que necessita forces millores. Amb Google Alerts podem programar que ens avisi quan es produeixin nous resultats en tantes cerques com volguem, però de moment no s’ofereix amb RSS i només funciona per correu electrònic, i la qualitat dels resultats és una mica deficient. Però és un servei a vigilar ja que així que millori una mica serà indispensable.

Els usos

L’ús més habitual d’aquests serveis és l’anomenat “egosurfing”, és a dir, saber en tot moment si algú està parlant de nosaltres a la xarxa. Aquesta acostuma a ser la primera alarma que es configura tothom, per a tot seguit potser fer el mateix amb el nom dels seus pares i fills, o família i amics. Altre ús habitual és com a recolzament en la presa de certes decisions. Per exemple, quan es dubta entre comprar un model o altra de càmara fotogràfica, o entre un model o altre de cotxe, pot ser útil monitoritzar durant un temps els comentaris que d’ells es fan als blogs. I el mateix quan estem dubtant entre un col·legi o un altre per als nostres fills, o considerant diferents destinacions per a les nostres vacances o diferents empreses on anar a treballar.

En l’àmbit professional aquestes eines són indispensables per a saber què es diu de la nostra empresa o dels nostres competidors i els seus productes, així com els seus resposables i propietaris. No només ens permet accedir a les opinions i els comentaris que s’hagin publicat a la xarxa, sinó també a identificar fonts d’informació que de manera més o menys sistemàtica, més o menys rellevant, tracten sobre els temes i/o persones del nostre interès.

En l’àmbit social, formats gràfics com els aportats per BlogPulse permeten visualitzar tendències com per exemple si es parla més d’un o altre candidat polític, o si un tema està mereixent més interès que un altre (innovació o creativitat?, terrorisme o economia?, Irak, Palestina o Afganistan?). És un recurs senzill i domèstic però global i potent per a captar el pols de la blogosfera, el pes d’un tema o concepte en l’opinió pública.

Sigui com sigui, la societat de la informació i el coneixement està donant pas a una societat xarxa en la que els ciutadans es desenvolupen cada cop amb més normalitat en el mitjà digital, utilitzant Internet com a base d’operacions per a un intercanvi constant d’informació entre particulars. Ser capaç de proveïr-se amb criteri dins aquest flux serà en breu una habilitat necessària, i saber fer anar de manera eficaç aquestes eines serà un factor de competitivitat.

Atles de l’escletxa digital. Espanya 2007

novembre 26th, 2007 by genisroca

AtlasJorge del Río de Mundomapa m’ha donat a conèixer el seu nou projecte: l’Atles de l’escletxa digital. Espanya 2007.

El projecte, encara en estat beta, descriu quantitativament les poblacions digitals a Espanya per Comunitats Autònomes. Ja té 43 pàgines, 7 taules de dades i 39 mapes agrupats en 5 sèries cartogràfiques, així com un glossari, tot plegat amb l’objectiu d’obrir un debat en el que m’agradarà participar-hi, així com difondre’l. Es pot descarregar a este enlace, (PDF d’1,2 Mb).

M’ha semblat enginyosa la senzilla metodologia amb la que l’autor t’ajuda a saber en quin grup podries quedar classiicat:

Itinerari1.
– Si et connectes a Internet tots els dies o al menys un cop a la setmana, ets un CONNECTAT (segueix a 2)
– Si NO et connectes a Internet tots els díes o al menys un cop cada 5 dies, ets un DESCONNECTAT

2.
– Si fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa (xarxes socials, fòrums, grups de debat, llistes de distribució… VIUS DIGITALMENT (segueix a 3)
– Si no fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa, ACCEDEIXES

3.
– Si generes continguts a Internet, ets un PROSUMER (segueix a 4)
– Si no generes continguts a Internet, PARTICIPES

4.
– Si tens 44 anys o menys, ets un NADIU DIGITAL
– Si tens més de 44 anys, ets un IMMIGRANT DIGITAL

Amb aquesta metodologia, i basant-se en les dades de la Encuesta Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares del 2007 del Instituto Nacional de Estadística (INE), s’obtenen diferents taules com aquesta, on es veuen els percentatges de població de cada tipus a cada comunitat:

Taula

I mapes com aquest, on es mostra la distribució de la població nadiua digital a Espanya (cada puntet groc correspón a un 0,05 % de la població), i on m’ha fet gràcia descobrir que n’hi ha més a Andalusia que a Catalunya, o més -molts més- a les Canàries que a les Balears.

MapaNadiu

Política i Internet, criteris per a una anàlisi

novembre 24th, 2007 by genisroca

TechPresidentAlguna vegada m’he queixat que en plena tendència 2.0 la majoria dels nostres polítics encara sigui 0.2. I no em refereixo als usos que fan de la xarxa, sinó sobre tot a la comprensió de les conseqüències socials, polítiques, econòmiques i culturals que es derivaran d’aquesta nova Societat Xarxa. Però la meva era una queixa poc estructurada, gairebé sempre com a reacció a alguna anècdota depriment: un polític que no actualitza el seu blog des de fa massa temps, un altra que contesta una entrevista demostrant una ignorància supina…

Gràcies a Blogocracia descobreixo una interessant proposta que aporta una mica de mètode: 6 criteris per a revisar les posicions polítiques relacionades amb Internet. És una iniciativa de TechPresident, un blog dels Estats Units dedicat a temes de política i tecnologia que ha desenvolupat aquest senzill mètode per analitzar els candidats a la Casa Blanca.

Els 6 criteris són molt interessants:

  1. Declarar Internet com un bé públic, igual que l’aigua, l’electricitat, les carreteres o l’ensenyament.
  2. Comprometre’s a oferir accés a Internet, inhalàmbric i d’alta velocitat, a tot el país.
  3. Garantir la neutralitat a la xarxa, prohibint que es discrimini un contingut pel seu orígen, aplicació o tipus.
  4. Marcar-se com a objectiu que tots els nens estiguin connectats.
  5. Comprometre’s a construir una Democràcia Connectada, on sigui normal que l’administració local i la nacional escoltin a la ciutadania en qualsevol moment.
  6. Crear un organisme públic que protegeixi les infrastructures de comunicacions, donat que són indispensables per al desenvolupament de tota activitat social i econòmica.

Els promotors d’aquesta iniciativa no donen per tancada la llista, i expliquen que es tracta només de l’inici d’un treball al que animen a tothom a participar-hi. La manera de fer-ho és participar als comentaris del post des del que han llançat la proposta o tant sols deixant el nom com a mostra de suport. I qui són els promotors?: Andrew Rasiej i Micah L. Sifry (de Personal Democracy Forum), i David Weinberger (del Harvard Berkman Center, coautor del mític Cluetrain Manifesto i autor de l’actual Everything is miscellanous). Poca broma.

Encara no tens un llibre 2.0?

novembre 19th, 2007 by genisroca

Estem assistint a una pluja de publicacions dedicades al fenòmen 2.0. Estan confluint com a mínim tres factors: d’una banda les editorials que detecten un tema actual no tractat al seu fons editorial; per l’altra instituts, fundacions i organismes de tota mena que veuen aquí un eix prou social i innovador com per a impulsar una publicació que doni sentit a la seva tasca; i finalment, aquells autors disposats a demostrar que en aquest nou context un es pot autopublicar sense necessitar la indústria.

El resultat és un reguitzell de títols, tots interessants i útils, tot i que segueixo trobant a faltar un títol per a desconnectats. En la meva opinió, qualsevol llibre titulat “2.0” és críptic per als no iniciats i serà llegit només per aquells als qui el concepte ja el sóna. Però la gran majoria que no ho coneix seguirà sense saber de què va.

 

Web20..Web 2.0
..Antonio Fumero i Genís Roca
..
..Fundación Orange
..136 pàgines, PDF (1,14 Mb)

 

 

El usuario el rey ..Web 2.0 – El usuario, el nuevo rey de Internet
..Ismael Nafría
..
..Gestión 2000
..371 pàgines, 18 euros + IVA

 

 

El negocio de las redes sociales ..Web 2.0 – El negocio de las redes sociales
..Diferents autors
..
..Future Trends Forum (Fund. de la Innovación Bankinter)
..80 pàgines, PDF (939 Kb)

 

 

Planeta Web 2.0 ..Planeta Web 2.0
..Cristobal Cobo i Hugo Pardo
..
..Universitat de VIC & Flacso México
..
162 pàgines, PDF (1,06 Mb)

 

 

Comunicacion Empresarial ..Comunicación empresarial 2.0
..Javier Celaya i Pau Herrera
..
..Grupo BPMO
..206 pàgines

 

 

Manual de uso ..Web 2.0 – Manual (no oficial) de uso
..Diferents autors
..
..Editorial ESIC
..
326 pàgines, 15,38 euros + IVA

 

 

 

 

RSS i la sindicació de continguts (introducció per a no iniciats)

novembre 17th, 2007 by genisroca

rssEl servei

Algú que estigui interessat en un lloc concret d’Internet l’ha de visitar de manera periòdica i sistemàtica si vol detectar-hi l’aparició de nous continguts del seu interès. Aquesta és una tasca farragosa ja que quan es visita el lloc no sempre queda clar quines són les novetats, i a més a més, cada cop és més gran la quantitat de webs, blogs i fonts d’informació a Internet susceptible de merèixer interès. El 1999 Netscape va inventar un senzill format que permetia a una web enviar automàticament els seus continguts nous a una llista de subscriptors, el qual s’ha anat millorant i normalitzant fins arribar a l’actual format RSS (Really Simple Sindication), convertit ja en una solució indispensable per a intentar gestionar el ritme frenètic de creació de nous continguts a la xarxa.

El servei consisteix en la possibilitat de subscripció a un lloc de Internet, de manera que si aquest publica algun nou contingut els interessats el puguin rebre immediatament. És rellevant fer notar que els subscriptors reben el contingut pròpiament dit, i no només un avís de la seva existència, amb la qual cosa el que es produeix es una sindicació (redifussió) de continguts des d’una font d’orígen cap a un munt de destinataris. RSS és el format consensuat sobre com aquests continguts han de ser enviats i rebuts.

L’eina

Normalment aquestes subscripcions no es reben al correu electrònic, que ja està prou saturat i és cada cop més difícil de gestionar. Existeixen eines específiques, anomenades agregadors, per a gestionar des d’un únic lloc les subscrpcions RSS que poguem tenir. Aquests agregadors acostumen a ser gratuïts i a funcionar amb qualsevol navegador sense necessitat de cap mena de programari addicional al nostre ordinador, i tot i que hi ha diferents opcions les més habituals són Netvibes, Bloglines, FeedReader i Google Reader siguent aquest darrer sense cap mena de dubte el que està assolint una major popularitat i base d’usuaris.

L’agregador és una eina que en essència compleix quatre funcions bàsiques: rebre els continguts que les diferents subscripcions (també dites feeds) ens van enviant; oferir-nos la possibilitat d’ordenar els feeds (les fonts d’informació) al nostre criteri (el més habitual és en carpetes per temes); permetre la lectura dels continguts rebuts ensenyant-los sense necessitat de visitar el lloc web que els ha generat; i finalment, informar de quants ítems (continguts) estan encara pendents de la nostra lectura. El resultat és una potent eina que ens permet conèixer en tot moment quants nous continguts han estat publicats als nostres llocs preferits d’Internet, i decidir en quin moment i en quin ordre els volem llegir.

Ha quedat clarament obsoleta la pràctica de navegar per Internet a la caça i captura d’un possible nou contingut en alguna de les webs que ja tenim identificades com a interessants. En obrir el nostre agregador ja disposarem de tots aquests continguts sense haver invertit temps en la seva localització. Actualment una font d’informació que no ofereixi el servei RSS deixa de ser competitiva, ja que demana a l’usuari la disciplina de repetir periòdicament la visita així com el temps de localitzar quin és el nou contingut que s’hi ha publicat, si és que n’hi ha.

Els usos

L’existència del servei de subscripció mitjançant RSS acostuma a indicar-se amb la icona taronja que il·lustra aquest text. Al darrera d’aquesta icona acostuma a haver-hi l’enllaç al servei RSS, és a dir, l’adreça a Internet que ha de fer servir el nostre agregador per a gestionar la subscripció. Aquells llocs de Internet que generen un gran volum de continguts acostumen a disposar de diferents RSS, diferents enllaços, oferint per tant un servei de subscripció més segmentat. És el cas de les versions digitals dels diaris que ofereixen un RSS per a les notícies de política, un altre per a les d’esports, un altre per les d’economia, etc. Però la majoria de webs acostumen a tenir un únic feed (una única subscripció) a través de la qual sindiquen (distribueixen) tot el que publiquen.

Aquest mateix blog (com tots) ofereix un servei RSS per a mantenir actualitzats els seus lectors cada cop que s’hi publiquen nous continguts (http://feeds.feedburner.com/genisrocacat), hi ha entitats bancàries que comencen a utilitzar aquest sistema per a enviar informació financera als seus clients (Banc SabadellAtlántico a http://bslabs.typepad.com/labs/2007/06/nuevo-feed-rs-1.html), i fins i tot hi ha noves empreses concebudes específicament per a oferir serveis basats en RSS, com Offertrax que t’avisa via RSS quan detecta que algun dels productes o de les botigues que li has indicat estan d’oferta. La majoria de les webs ofereix la possibilitat de la subscripció RSS i el seu ús acostuma a millorar l’experiència de l’usuari. Actualment una font d’informació digital només és útil de manera estable si és susceptible de ser administrada mitjançant subscripcions RSS. Ja no és viable pretendre que sigui ‘audiència qui assumeixi sistemàticament l’esforç de fer la visita.

Per a saber-ne més

Sobre el binomi ciutat i internet

novembre 15th, 2007 by genisroca

 

Me and AvatarEl sociòleg Manuel Castells ha arribat a la conclusió que actualment l’idioma, la nació o la religió tenen un lloc molt subordinat en la conciència de l’identitat de la població en general. El sentiment de pertanyença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions, i és per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que els nadius digitals han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertanyença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic concret de referència.

El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per als nadius digitals Internet és exactament el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertanyença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.

Si comunitat és un grup humà que logra construir identitat, compromís, participació, interesos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertanyença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per a influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.

Els alcaldes ja saben que els ciutadans desenvolupen amb tota normalitat sentiments de pertanyença a més d’un municipi al llarg de la seva vida. Cada cop és més difícil responder la pregunta “D’on ets?”, ja que un pot sentir-se pertanyent a la ciutat on va nèixer, a la ciutat on treballa, a la ciutat on dorm… i si la màxima expressió de carta de ciutadania és poder votar per a triar els dirigents de la teva ciutat, cada cop es fa més incòmode i més incongruent tenir dret a vot només a una població. Les ciutats cón comunitats amb molts membres sense dret legal a la participació només per la limitació del sistema censal basat en la domiciliació física. Això queda superat a Internet, on un mateix pot construir senyals d’identitat i sentiments de pertanyença no vinculats a coordenades físiques. Ara ja hi ha gent que creix a Internet, estudia a Internet, s’enamora a Internet, treballa a Internet, es diverteix a Internet… la condició per a pertànyer a un lloc és participar-hi. Apareixen nous ciutadans reals amb múltiples identitats, pertanyents a múltiples comunitats, i que conjuguen sense cap problema allò presencial amb allò virtual. Són ciutadans del món i de la xarxa, i ja n’hi ha que es senten més còmodes, més realitzats, més útils, més reconeguts i més desenvolupats a la xarxa que als carrers de la seva ciutat. Ciutat i xarxa són ja un binomi indivisible per al desenvolupament personal, social i professional de molts ciutadans. Els espais on s’eduquen i es socialitzen les persones ja no poden ser només físics, de la mateixa manera que mai podràn ser només digitals. Cal tenir referències físiques de la mateixa manera que cal estar connectats sense fronteres.

L’alcalde de Santo Domingo, a la República Dominicana, no pot obviar que té centenars de milers dels seus ciutadans visquent a Nova York. Ciutadans que físicament estan a la costa est dels Estats Units, però que culturalment, socialment i telemàticament estan permanentment connectats i implicats amb la seva ciutat d’orígen al Carib. I aquest és un aspecte que l’alcalde de Nova York tampoc oblida: que té centenars de milers de ciutadans que pertanyen a d’altres comunitats. Internet està jugant un paper determinant en la creació, manteniment i desenvolupament de les comunitats socials, i el fenòmen de les comunicacions digital està fent possible que moltes persones mantinguin la pertanyença a múltiples comunitats, i per tant a múltiples entorns (virtuals o no) de socialització i educació.

(La imatge d’aquest post l’he treta de Tibungo, i la vaig descobrir gràcies a l’Elisenda)

Twitter i el nanoblogging (introducció per a no iniciats)

novembre 10th, 2007 by genisroca

A Infonomia ja hem publicat el número 57 de la nostra revista IF…, un número que ens ha sortit molt 2.0 amb un article de Juan Freire, un altre dedicat a Victoriano Izquierdo, un altre a Salut 2.0… i una nova secció titulada “Solucions 2.0” que firmo jo mateix, dedicada a explicar als no iniciats algunes eines 2.0. Aquest cop hem dedicat la secció a Twitter i el nanoblogging.

Reprodueixo el contingut de l’article, també disponible aquí.

Twitter i el nanoblogging

Twitter és una nova eina de comunicació resultant de conjugar els conceptes de blog, xarxa social i missatgeria instantània. Es tracta d’un servei gratuït concebut per a explicar a Internet què estàs fent a cada moment amb missatges de text d’una longitut màxima de 140 caràcters, cosa que ha donat peu al concepte de nanoblogging. Aquests missatges curts es poden escriure des d’un lloc web, però també des d’un client de missatgeria instantània (com Messenger o Gtalk) o via SMS des de qualsevol dispositiu de telefonia mòbil. Tots ells es publiquen a la pàgina personal que cada usuari té al mateix Twitter, a la que es poden subscriure altres persones. El resultat és una xarxa social connectada en temps real que comparteix què està fent cadascún dels seus membres en cada moment. La principal característica de Twitter és la simplicitat del sistema i de la idea, quelcom que ha estat premiat amb un ús massiu i viral.

La història

Twitter va sortir al mercat el març de 2006 de la mà de Obvious Corporation, una iniciativa d’Evan Williams que el 1999 ja havia fundat Blogger, una de les plataformes de blogs més importants adquirida per Google el 2002.

En el seu primer any de vida Twitter es va extendre entre grups reduïts d’usuaris avançats, i no va ser fins març de 2007 quan es va disparar i va superar els 300.000 membres, molt probablement com a conseqüència del primer premi que va obtenir a la conferència SXSW a la categoria blog. A partir d’aquell moment es va generar un fenòmen viral que va extendre ràpidament el nanoblogging per tot el món i va donar peu a nombroses propostes basades en la mateixa idea, com Jaiku, Pownce o l’espanyola Fritsi, totes convençudes del futur dels serveis que permetin estar sempre connectat i en mobilitat.

Hi ha forces crítiques i dubtes sobre la utilitat de Twitter, ja que molts dels missatges que s’hi publiquen són irrellevants anotacions sobre el dia a dia dels seus usuaris, però el cert és que el seu creixement és exponencial. Estem davant un nou canal de comunicació acabat de crear que tot just encara està explorant el format, el seu llenguatge, els seus usos i les seves formes.

Els usos empresarials

No hi ha empresa de comerç electrònic ni mitjà de comunicació on-line al que els seus especialistes en marketing no li hagin proposat crear un usuari a Twitter per a començar a difondre informació. És el que està fent Woot, que cada dia dóna a conèixer les seves ofertes a més de 3.400 persones, igual que l’espanyola Atrápalo. Però és el sector de les agències de viatges qui té unes expectatives més grans, ja que considera que aquest canal podria ser valuós per a comunicar les seves ofertes de darrera hora, quelcom que ja estan explorant eDreams, Despegar i Terminal A.

Els projectes web 2.0, molt centrats en la construcció de xarxes socials i en un diàleg permanent entre els seus membres, han activat també els seus canals: Menéame, MobuzzTV, Feevy, Bottup o La Coctelera en són bons exemples.

Però és en els mitjans de comunicació on Twitter ha provocat una major convulsió, i la majoria d’ells ja està explorant les possibilitats que ofereix com a canal per a fer arribar les seves notícies a una major audiència: diaris com The Times, Financial Times, The Guardian, La Nación o El País; cadenes de televisió com CNN, Al Jazeera o SkyNews i grups de comunicació com la BBC, encara que fins el moment cap d’ells ha assolit una audiència significativa en aquest nou canal. Però Twitter ja ha demostrat ser útil en la tasca dels corresponsals, com va passar amb Ben Hammersley, que cobria les recents eleccions a Turquia per a la BBC i comunicava via Twitter l’enviament de les seves cròniques a Londres (a més a més de denunciar els problemes que l’exèrcit li plantejava per al desenvolupament de la seva tasca), o el que va fer aquest agost Derek Tedder per SkyNews en cobrir minut a minut gràcies a Twitter una protesta a l’aeroport londinenc de Heathrow (acompanyant la informació amb fotos a Flickr). A ReporTwitters ja es reuneixen diferents periodistes per a reflexionar com aquesta nova eina pot o ha de provocar canvis en la seva feina. El millor exemple de la influència del nanoblogging als mitjans és l’aparició d’un nou concepte de periodisme que s’ha concretat en la fundació de 20palabras, un diari on-line de recent aparició que desenvolupa cadascuna de les notícies en el menor nombre possible de paraules. Una proposta que pot resultar atractiva en l’actual context de consum de continguts en mobilitat i en temps real.

Els usos socials

Les eleccions a la presidència dels Estats Units sempre han estat un escenari en el que els candidats exploren qualsevol possibilitat que els permeti apropar-se als electors, i el fenòmen Twitter no ha passat desapercebut. Barack Obama ja té 5.000 seguidors, i John Edwards 3.500, tots ells permanentment informats del desenvolupament de la campanya del seu candidat.

Els sistemes d’informació pública també estan explorant aquest nou canal. Els bombers de la ciutat de Los Angeles utilitzen Twitter per a informar sobre les seves actuacions i per a que els ciutadans sàpiguen on són i si estan acudint a la trucada, quelcom semblant a les proves que aquest estiu ha estat fent Creu Roja als Estats Units per veure si Twitter pot ser útil com a sistema d’alertes. En altres ocasions és la pròpia ciutadania qui s’organitza, com fan alguns usuaris del metro de Londres que s’avisen a Twitter de les incidències al servei.

Twitter també s’està fent servir per a retransmetre conferències i esdeveniments, com ja va fer per primer cop a Europa l’espanyola Alianzo en retransmetre Startup 2.0.

Els usos personals

Igual que passa amb molts blogs, hi ha diferents possibles lògiques per a l’ús personal de Twitter. Una d’elles és quan s’escriu més pensant en un mateix que en l’audiència, per exemple per a fer un històric de les tasques fetes, o per arxivar pensaments ràpids, a l’estil dels post-it, como sembla que fa Martin Varsavsky. Una altra situació és just la contrària, quan es fa més pensant en l’audiència que en un mateix, per exemple l’ús que en fan alguns professionals que veuen Twitter com una eina de reputació i prestigi personal i el fan servir per anar donant visibilitat als seus contactes i progresos professionals («Avui m’he reunit amb el gerent de l’empresa tal per a estudiar un possible acord», o «A punt de donar una classe de marketing viral a tal escola de negocis»). Finalment, la majoria, els que fan servir Twitter com a manera d’estar en contacte permanent amb la seva xarxa d’incondicionals, ja sigui per a compartir què estan fent, o per a preguntar des del mòbil «Un restaurante agradable i no molt car a Gijón?» i poder rebre a l’instant diferents respostes de persones de la seva confiança, cosa que no deixa de ser molt valuosa (aquest exemple concret ha donat peu a una iniciativa que assessora sobre restaurants des de Twitter).

Per a saber-ne més