Nadius digitals vs Ciutadans digitals

octubre 24th, 2008 by genisroca

http://flickr.com/photos/wroush/15805308/sizes/s/S’ha parlat molt dels nadius digitals, i en alguna ocasió he participat d’aquesta conversa. Vaig dedicar alguns posts en aquest bloc al tema, m’han convidat a xerrades per parlar-ne, i fins i tot ho he comentat en algun programa de ràdio.

Diuen que va ser Marc Prensky qui va definir el terme per primer cop, el 2001, i altres l’han continuat desenvolupant posteriorment per acabar definint una generació que ha nascut i s’ha desenvolupat en temps d’Internet, que cuida la seva identitat digital, i que adopta una actitud diferent davant les coses (comparteixen diferent, creen diferent, comuniquen diferent, coordinen diferent, aprenen diferent…). Jo mateix em vaig dedicar a narrar alguns d’aquests casos, com ara Ashley Qualls o el ja famós Victoriano Izquierdo.

Certament som diferents. Vaig nèixer el 1966, en un món sense ordinadors personals ni Internet, de televisió en blanc i negre, música en cintes de cassette i fotografia en paper. IBM va treure el seu primer PC el 1981 quan jo tenia 15 anys, encara que no vaig veure el primer fins els 19, i el primer accés d’un ciutadà particular a Internet a Espanya és del 1994, quan jo ja en tenia 28. Els que varen nèixer el 1985 tenen al seu abast ordinadors connectats a Internet des de molt abans que tinguin ús de raó, filmen videos amb el seu telèfon mòbil i els publiquen a YouTube amb només prèmer un botó. Fan servir els SMS més que les trucades, i els resulta més obvi el xat que el mail, que ja veuen com quelcom superat. Certament, som diferents.

Però darrerament hi ha qui està associant el fet d’haver nascut en un moment determinat com a sinònim de la seva major o menor incorporació a la societat xarxa. Com si pel sols fet d’haver nascut el 1987 hagi de tenir una major capacitat de compartir la informació o una millor comprensió del significat modern d’identitat o participació que algú altra que hagi nascut el 1964. I en això no hi puc estar d’acord.

Com he comentat fa poc en una reflexió de Ricard Ruiz de Querol, crec que tota classificació humana sobre el fet digital basada en l’any de naixement conté un error de base. Entenc la necessitat de buscar un anclatge en la variable temps, però no crec que l’edat sigui una bona referència. Proposo una alternativa: prendre en consideració el temps que has estat exposat al fenòmen, és a dir, el temps (hores acumulades) que has dedicat al fet digital (ús d’ordinadors, treball a Internet, fotografia i video digital, telefonia mòbil, etc.). I encara un matis addicional: quant d’aquest temps de “experiència digital” ha estat relacionat amb la resolució de problemes o l’assoliment d’objectius.

Dit d’una altra manera, conec gent de 20 anys que té accés a les tecnologies digitals però que no considero pertanyi a aquesta mena de “raça digital” de la que sembla que estiguem parlant. I en canvi, en conec d’altres que estan per exemple en els 50 i que no tinc cap mena de dubte sobre la seva plena immersió en aquest procés. I crec que el que els defineix i el que marca la diferència no és la data de naixement, sinó una actitud i el nivell d’ús d’allò digital per a la resolució de problemes.

No sembla una manera més raonable de classificar?: temps exposat al fenòmen digital per a la resolució de problemes. És cert que hi ha nadius digitals, però això no implica que siguin ciutadans digitals.

.

(Foto de Wade Roush)


4 Responses to “Nadius digitals vs Ciutadans digitals”

Feed for this Entry Trackback Address
  1. 1

    Pau Jané

    En això sí que estic d’acord. Em sembla una bona proposta de mesura.
    I de qué depen també això de “actitud i el nivell d’ús d’allò digital per a la resolució de problemes”? doncs jo crec que del nivell d’apertura mental a coses noves.
    Aquell que creu que ja ho sap tot, o que sap el que necessita, ho té cru. Tingui avui la preparació que tingui, un dia serà obsoleta.
    Aquell que té l’actitud d’estar sempre actiu a l’hora d’aprendre noves coses i noves maneres d’enfrontar els problemes i cercar solucions… doncs està millor preparat.
    Suposo que sempre ha estat així, però l’acceleració en el canvi fa que sigui més cert que mai. Nosaltres (tú del 66, jo del 64) ja som conscients des de fa anys que de la universitat l’únic que en podiem treure és l’hàbit d’assolir nous coneixements, perqué els coneixements per si mateixos… jo vaig acabar telecos fa vint anys, imagina’t de qué em poden servir els coneixements fa vint anys en aquesta matèria.
    Sempre hi ha hagut joves de cinquanta anys i vells de vint-i-cinc. No crec que vagi per aquí això dels nadius digitals. Jo crec que continua sent correcte parlar d’ells en aquestos termes, però no per establir una diferència quant al nivell de coneixement en tecnologies (no m’agrada això de “noves”), sino quant a les implicacions que aquesta immersió en el medi els hagi pogut significar en la manera en que resolen els problemes, la manera en que es relacionen, la manera en qué s’expresen…

  2. 2

    Carme

    Crec que és un tema d’actitud.

    On treballo tothom porta molt de temps utilitzant les noves tecnologies per aconseguir els seus objectius professionals, però no tothom té la mateixa actitud, ni molt menys.
    L’edat hi té alguna cosa a veure, però no de forma directa, com bé has explicat. El temps d’exposició també hi té a veure, és clar. Però en la meva humil opinió, no hi ha res tan decisiu com l’actitud. Per a mi, aquesta és la clau.

    Crec que la diferència en l’edat en realitat és una diferència en l’actitud envers la tecnologia que es deriva del fet que qui ha començat en la tecnologia per temes de feina i maldecaps té més probabilitat de relacionar-se amb la tecnologia amb una actitud poc entusiasta. Això contrasta amb qui ha començat a relacionar-se amb la tecnologia per conversar amb els tiets, els cosinets o els amiguets.

    Amb el temps d’exposició i resolució de problemes diria que passa alguna cosa semblant… tot depèn de l’experiència de cada individu. No és el mateix que cada vegada que soni el mòbil et caigui a sobre un problema o un marró, o que cada vegada que soni sigui una alegria per a tu. No us sembla?

  3. 3

    genisroca

    Estic d’acord Carme.
    No hi ha dubte que l’actitud és determinant. Però ho ha estat sempre, durant tota la història. L’actitud ha marcat la diferència a pagès, a la universitat, a la política…i també en el fet digital. Són característiques humanes: l’actitud, la curiositat, la perseverància, la intel.ligència… i totes elles configuren històries de major o menor éxit d’una persona davant un repte.
    Ara bé, em reafirmo, i en igualtat de condicions humanes (actitud, capacitat, etc) crec que la comprensió del fet digital no s’adquireix pel sols fet d’haver nascut en un moment determinat, sinó pel fet d’haver emprat aquest recurs per a la resolució de problemes amb més o menys assiduitat.
    I com bé dius, a partir d’aquí, l’actitud marca diferències més que notables.
    Content de llegir-te.
    Records,

  4. 4

    Jaume

    Imaginem una societat en la que no existeixen els cotxes i tot d’una apareix la societat actual amb la possibilitat de que tothom en pugui tenir. Com es formaria un bon conductor?

    – De tots és ben sabut que no és el mateix aprendre a conduir als 18 anys, que fer-ho de més grandet. Fer-ho de jove sempre serà un avantatge.
    – Però és cert que si aprens de jove i després no fas servir el cotxe amb molt de temps, les habilitats conductores s’atrofien. Per tant, calen hores de conducció per esdevenir un bon conductor.
    – També és clar que si només condueixo pel poble i per una carretera local, el dia que vagi a la gran ciutat m’atabalaré. No sabré aparcar, la densitat de cotxes i els semàfors em faran vertigen. Per tant, conduir en situacions diferents (de dia, de nit, amb pluja, per ciutat, per autopista i per carreteres de muntanya amb neu) faran de mi un conductor expert.
    – També serà important, que sàpiga manegar diferents tipus de vehicles. No és el mateix un cotxe petit, que un de gran, una furgoneta, que un cotxe automàtic.

    Amb les noves tecnologies, pot passar el mateix. Que només utilitzi el mòbil per enviar sms als amics no em farà un bon ciutadà digital. De la mateixa manera que si només ho utilitzo a la feina per enviar e-mails tampoc em farà un expert en noves tecnologies. L’ús de tecnologies diferents, en entorns i situacions diferents, sí que faran que sigui un bon ciutadà digital. Haver-ho assimilat de jove sempre pot ser un avantatge per introduir-m’hi més fàcilment, però si he tingut l’oportunitat d’usar-ho (a casa, a la feina, amb els amics, …).
    Salutacions companys!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *