Això no va de likes

juliol 14th, 2014 by genisroca

sobiraniacatSobirania.cat. 10 anys de la revolta política catalana a Internet‘ és el nou llibre del periodista Saül Gordillo, que escriu una crònica de l’impacte dels mitjans digitals i les xarxes socials en el procés sobiranista i com sʼinterrelacionen. En Saül em va demanar que hi fes una aportació, a modus d’epíleg, tot intentant apuntar alguns dels reptes de futur. El resultat ha estat aquest:

 

Això no va de likes

Internet ha permès que per primera vegada a la història, de manera massiva, qualsevol de nosaltres pugui elevar a públic un contingut sense necessitat de cap mena d’edició o supervisió prèvia. Tots tenim a la butxaca la tecnologia necessària per a produir i publicar un contingut –sigui text, foto, àudio, vídeo, el codi d’un programa o una base de dades– sense excessiva dificultat tècnica ni econòmica. Això ha incomodat a més d’un, però és una revolució imparable que modifica com es genera la informació i com es distribueix. L’accés a la informació i els conseqüents estats d’opinió ja no depenen només de l’editor d’un diari o d’un telenotícies. Si la impremta va treure als monestirs el control del coneixement, Internet ha tret a les oligarquies la capacitat de bloquejar una informació.

Aquest fet té fortes correlacions amb la profunda transformació econòmica i social que estem vivint. Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la informació, la tecnologia, l’ensenyament, l’economia, el treball… i tot això impacta de manera rellevant en allò que ens defineix i configura com a societat: la identitat, la pertanyença, la participació, la col·laboració, l’autoritat, la propietat…

Aquest llibre relata com la xarxa ha ajudat a vertebrar un sentiment de país, com ha estat eina de mobilització i com els fluxos digitals han ajudat a consolidar idees i sentiments. Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé en observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa, s’ajuda… un espai vital. No hi ha un món físic per una banda i un món digital per una altra, només hi ha un món i és un món en xarxa, amb una capacitat nova d’establir connexions que va més enllà del que ningú hagués pogut imaginar.

Però tot just estem començant a construir aquest nou món. Tenim molta feina pendent, moltes lliçons per aprendre, moltes novetats per incorporar i moltes batalles per guanyar. Ara tot just estem començant a expressar-nos a la xarxa, i ja hem experimentat el seu potencial però també alguns problemes: cada cop hi ha més veus i costa diferenciar les que tenen quelcom rellevant a dir, però sobre tot hem comprovat que no sempre és útil expressar-se en públic. Cada cop diferenciem més clarament allò que diem “en obert” (a espais com ara Facebook o Twitter) d’allò que diem “en tancat” (a espais com Whatsapp o els xats). Augmenta el nostre ús d’Internet, però farts de sentir-nos monitoritzats ens aboquem majoritàriament cap els canals privats de comunicació. L’espai digital té espais oberts i espais tancats, i la conversa als espais oberts és cada cop més interessada, més pensada i més intencionada. Sempre hem parlat de la diferència entre opinió pública i opinió publicada, i durant un temps ha semblat que a les xarxes socials podíem trobar l’opinió pública, mentre que als diaris hi trobàvem majoritàriament l’opinió publicada. Però això està canviant ràpidament. A les xarxes socials hi trobem cada cop més opinió publicada i menys opinió pública, doncs l’opinió espontània i lliure ha anat als xats i als canals privats, buscant que ningú la monitoritzi i sobre tot que cap desconegut intenti classificar-nos o estudiar-nos. Internet és el nou mitjà, una nova capçalera on la gent publica la seva opinió pública (i no tant la privada). Un espai on proliferen les dades i les opinions i on cadascú de nosaltres ha de fer d’editor i triar aquelles fonts d’informació que considera solvents i aquelles altres que no li mereixen confiança. Una feina feixuga per a la que no tots estem preparats, i que demana uns aprenentatges que com a societat encara no tenim consolidats. Han estat molts anys, dècades, segles, en que la informació ens venia ben mastegada per encara no tres o quatre cuiners, i ara de cop i volta ens deixen anar al mercat i està per veure si sabrem triar la verdura més fresca entre tanta paradeta. El que està clar és que fins ara menjàvem massa precuinats.

L’altra novetat és que la xarxa també modifica la manera de mobilitzar-nos, i la Via Catalana n’és un bon exemple. Internet ens permet no només emetre i rebre informacions i opinions, també ens permet actuar. Hi ha una certa distància entre llegir un diari i actuar, i aquesta distància és molt més curta a Internet perquè el mateix dispositiu que ens permet llegir també serveix per parlar amb gent, fer-los arribar propostes, consensuar coses, fer una agenda… i això és el que ha fet la ciutadania al nostre país: fer servir la xarxa per a mobilitzar-se de mil maneres, com bé demostra el llibre que tens a les mans. Internet és un espai d’informació, però també pot ser un espai d’activitat.

Així doncs, l’espai digital és un espai d’informació però també d’activitat i de relacions, i això el converteix en un element essencial en la construcció de la nostra identitat. La consciència d’aquesta identitat abans es construïa bàsicament al voltant de la llengua, la nació, el territori o la religió, però ara també es construeix, i de manera molt sòlida, allà on tenim una major teranyina de relacions i interaccions. I això és Internet, un espai digital que ens ofereix clares possibilitats per a resoldre processos de deliberació, mecanismes de participació tant formal com informal, i fins i tot mecanismes de presa de decisions. I aquesta és la nova frontera a explorar, perquè les actuals solucions de participació i representativitat són clarament insuficients.

És dubtós que la patronal representi els interessos de tots els empresaris, doncs els mecanismes de participació d’aquests empresaris són febles si els comparem amb les actuals possibilitats. I el mateix passa amb els sindicats, els ajuntaments o el Barça. Votar cada quatre anys ja no és suficient, de la mateixa manera que tampoc es tracta de consultar-ho tot a tothom cada vegada. Cal redefinir els procediments socials, i per aconseguir-ho haurem de superar l’actual etapa de participació banal en que ens trobem. És tant fàcil obrir un bloc, posar un comentari a una noticia, fer un tuit o fins i tot esdevenir trending tòpic, que molt del nostre potencial per a participar s’està malmetent. Enlloc de centrar-nos en el canal (on participem) hem de començar a ser més exigents en el procés de participació (com participem i perquè servirà). La participació ha de tenir l’ambició d’influir per a modificar la realitat. I això no passa per cridar més, ni a més llocs, sinó per com s’han dissenyat els processos de participació en que ens involucrem. És preferible una campanya de micro-donacions per aconseguir que Isona Passola faci una pel·lícula que ens expliqui al món, abans que una crida perquè un terme sigui trending tòpic. És millor ajudar al Col·lectiu Emma a explicar el procés català als mitjans de comunicació d’arreu del món, que no pas fer likes a les fotos on surt una estelada. Hem de ser més exigents amb el concepte de participació, i hem de tenir la voluntat de transcendir amb els nostres esforços. Modificar la realitat, tant si es tracta de la independència de Catalunya com d’aconseguir tirar endavant una nova línia de recerca mèdica, demana un pas endavant dels que pretenen la nostra participació, però també dels que volem participar. Això no va de likes.

Internet continuarà evolucionant. Cada cop és més evident que estarem permanentment connectats ja sigui amb el telèfon, les ulleres, el rellotge, la roba o la nevera. I també és evident que cada cop hi haurà més coses actuant a la xarxa: trens que diuen quan arribaran, semàfors que saben que ve una ambulància, contenidors d’escombraries que avisen quan ja estan plens, tirites que et diuen que vas alt de sucre… el rellevant ja no serà tenir aquesta informació, sinó què en fem. Si realment som capaços de redirigir el trànsit, si sabrem optimitzar les rutes de recollida d’escombraries o quan trigarem en portar el nostre fill a un metge. La tecnologia de la informació ens ha de portar a l’acció. Catalunya està explorant què vol dir acció ciutadana en temps de xarxes. Som un veritable laboratori social i ben segur molts països ens estan observant per entendre com són els moviments ciutadans en una societat connectada. L’altra cara de la mateixa moneda és que els Estats també exploren com investigar-nos i espiar-nos gràcies a la xarxa (no cal recordar el cas Snowden), cosa que demostra que realment tots estem tornant a definir les regles del joc. La ciutadania explora noves formes d’informació i participació, i les oligarquies exploren noves formes de control. Estem repensant els drets i estan refent les lleis. La ciutadania farà bé en personar-se –encara més– en les noves lleis que tenim o hauríem de tenir en temes com ara la propietat intel·lectual, el dret a l’oblit, la neutralitat de la xarxa, la protecció de dades i un llarg etcètera. Tot està en construcció i ens hi hem de personar com a part interessada. Tenim la xarxa al nostre favor per a organitzar-nos i actuar.

La principal novetat de la revolució que estem vivint és que la tecnologia que la fa possible està a l’abast de gairebé tothom, i això no va passar en l’anterior revolució industrial en que la tecnologia va quedar sota el control d’una minoria. Qui tenia el control de la tecnologia va fixar les regles econòmiques, laborals, socials i culturals. Ara tenim accés a la tecnologia, i per tant ara hem d’aspirar a participar en la configuració de les noves regles econòmiques, laborals, socials i culturals.

 


0 Responses to “Això no va de likes”

Feed for this Entry Trackback Address
  1. No hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *