“Avui la informació és poder… si la comparteixes”

març 19th, 2015 by genisroca

 

Captura de pantalla 2015-03-16 a las 20.00.35El món de la cuina mai ha deixat de fascinar-me. Hi ha poques disciplines que combinin amb tanta normalitat la sensibilitat i el sentit artístic amb la ciència i els negocis. Les cuines són veritables laboratoris d’innovació que exposen cada dia la seva exploració al judici públic de critics i comensals, i tot això assumint risc empresarial. Per si això fos poc, apliquen tècniques de coneixement compartit: publiquen les seves receptes, comparteixen experiències, i els xefs tenen per costum reunir-se a la mínima que en tenen l’ocasió, bé sigui per compartir, bé sigui per emprendre. En aquest context, des de l’any 2007 el món de la cuina es reuneix cada dos anys a Donosti, en un congrés anomenat Diálogos de cocina que té com a principal objectiu provocar un diàleg multidisciplinar i on esperen i desitgen ser influenciats per altres mirades i punts de vista. Més d’un sector, i de dos, hauria de prendre bona nota.

Aquest 2015 he tingut l’honor de ser-hi convidat a participar, i amb aquest motiu em varen fer l’entrevista que ara reprodueixo, que han publicat a Papeles de Cocina, una revista especialitzada que ha nascut al calor d’aquesta iniciativa. L’entrevista va ser per telèfon i va anar a càrrec de Raúl Nagore, i la ilustracio que l’acompanya és obra de Guillermo Ganuza, qui es va basar en una imatge on em veig massa gros :) . L’original de l’entrevista està disponible en aquest enllaç.

 

Ets arqueòleg i dius que vares aprendre de l’arqueologia que una tecnologia és rellevant en la mesura que influeix en la teva capacitat de sobreviure. Suposo que una de les lectures d’això és que una tecnologia prou rellevant pot acabar amb tu i les teves possibilitats de desenvolupament i participació a la societat, si no la inclous a la teva vida.

El que intentava expressar amb això és que hi ha una relació força directa entre les tecnologies i a teva competitivitat, la teva capacitat de trobar una feina, que s’et valori, que s’et reconegui. Tu ets periodista. Si ara diguessis que no saps fer anar un ordinador, que t’estimes més escriure a mà, això t’aniria restant competitivitat. El mateix passa amb la cuina i els tallers de cotxes, amb els xòfers d’autobús… Em sembla obvi que estem davant d’una tecnologia que està canviant tota aquesta competitivitat.

Compares aquesta incipient era de la hiperconnectivitat en temps real amb d’altres canvis fonamentals a la història de la ghumanitat, com l’aparició de l’agricultura, per la seva capacitat d’alterar per sempre el model social i econòmic. Quines conseqüències d’aquesta ruptura podrem veure en els propers, posem-hi, cinquanta anys?

No ho sé. El que sí sé és que fins ara saber coses era quelcom valuós. Ara ho és menys, perquè si hi ha alguna cosa que no sé, ho puc consultar i resoldre en dos segons, i per tant el més interessant és ser capaç d’entendre les coses, associar-les i relacionar-les. Però el fet de saber quelcom ha perdut força valor. A quant es canvia el dòlar?. No en tinc ni idea, però ho puc saber en un moment. Quants gols va marcar no sé qui la temporada passada?. No en tinc ni idea, però ho puc saber en un moment. Coses que fins ara eren importants pel que fa al coneixement ara ho son menys. D’altra banda, crec que ara el més important és la capacitat que tens de coll·aborar amb altres. Ho ha estat sempre, però avui es torna a posar en evidència. Ara, quan no sé fer quelcom, la meva millor opció no és posar-me a estudiar tres anys, sinó localitzar algú que sí sap fer-ho i preguntar-li. La capacitat de trobar el company que sí sap fer quelcom per tal que m’ho expliqui depén de dues coses: de tenir accés a molta gent i de que quan trobis a la persona adequada t’ho vulgui explicar. La millor manera de que t’ho vulguin explicar és que tu també expliquis coses de tant en tant. Al final, és una economia d’intercanvi. Jo t’explico el que sé, tu m’expliques el que saps. Si alguna vegada em preguntes alguna cosa que jo sé i no te l’explico, això em penalitzarà molt en un sistema així. Si ens fixem en la mainada, quan volen passar la quarta pantalla del videojoc, la última opció és mirar un manual. La primera és preguntar-ho a un amic. Quan descobreixen un que sí sap passar la pantalla i no ho explica, el posen a la llista dels dolents. A vegades dic que fins ara la informació era poder, ara ho és si la comparteixes. Però si retens la informació, això ja no és poder. A més a més, la informació avui en dia ja només és útil si està molt actualitzada. I per a que estigui molt actualitzada, enlloc de tenir una capsa plena de informació el que necessites és estar al bell mig d’un flux d’informació. I aquests fluxos funcionen perque dones i reps, dones i reps, dones i reps… Si et vols posar fantàstic, això sempre ha estat així, però el que passa ara em sembla definitiu.

T’agrada citar el sociòleg polac Zygmunt Bauman i la seva afirmació que vivim en un món “líquid”. En què consisteix?

Abans les coses eren força més estables que no pas ara. Una persona tenia un ofici i treballava d’allò tota la vida, a la mateixa empresa. Et casaves amb la teva xicota de tota la vida. Bauman diu que abans la societat era una estructura estable i que ara, en canvi, tot és força inestable i provisional. Hi ha moltes més modalitats a les relacions de parella que no pas hi havia abans. La gent canvia d’ofici, no de feina, una mitjana de sis cops a la vida. I no diguem de feina. A tota aquesta situació tant inestable Bauman l’anomena “temps líquids”. Ell diu que avui la societat és una xarxa de connexions i desconnexions, que les coses es connecten a la mateixa velocitat que es poden desconnectar. Avui tens feina, demà no en tens. Avui fas això, demà fas una altra cosa. Aquest concepte l’ha desenvolupat en diferents àmbits: societat líquida, treball líquid, amor líquid… Crec que és una bona metàfora per entendre el lio en el que estem fotuts.

Bauman també ha dit que a la societat de la comunicació tots obtenim informació sobre tot el món, i que ja no ens comparem amb els veïns del costat, sinó amb gent d’arreu i amb allò que es presenta com a vides decents i dignes, i que pot resultar humiliant…

El procès que estem vivint no està exempte de problemes. Hem ampliat les nostres xarxes i això fa que els nostres entorns siguin més densos. Si abans estaves en un ecosistema de vint col·legues, ara ets en un de dos-cents mil, amb la qual cosa abans eres el deu de vint i ara ets el cent-mil de dos-cents mil. I això pot ser humiliant segons com t’ho vulguis prendre. Però al final això serà una qüestió d’actitud i de com afrontis aquesta mena de coses. Aquí no sóc tant pessimista com Bauman. També crec que la gent té sentit comú. Si ens fixem en la data de creació de Youtube, de Twitter, de Facebook, d’aquestes plataformes on avui la gent s’està expressant, ens en adonem que va ser el 2005, 2006 o 2007. Per tant, és un fenòment increïblement recent. Així doncs, en paràmetres de societat, això encara no està consolidat. De fet, la mainada ja no estan tant a Facebook com abans, i si ho mires amb perspectiva, això ha estat un accident espai-temps de sis, set, vuit o nou anys. La majoria de les converses que abans hi havia a la xarxa ara s’han anat a WhatsApp, són converses tancades que només veu el seu destinatari. Els comentaris estúpids que abans hi havia a les xarxes socials ara potser són igual d’estúpids, però estan a WhatsApp, el que ens diu que el teu sentit comú va corregint aquesta situacio pensant en la teva identitat pública, en el que la gent pot pensar de tu. Cada cop som més conscients de que tenim una identitat digital pública i una identitat digital privada. Saps que a WhatsApp pots anar més a sac i en canvi a Facebook, Twitter, etc. et poses més moderat perquè ets conscient que estas projectant una imatge a un potencial contractador, a una persona a la que vols convèncer del quelcom, etc. Em sembla que això s’està corregint més ràpid del que sembla i que ha durat menys del que sembla.

Dius que des que es va inventar internet hem passat de la internet dels enginyers a la de les empreses, després a la de les persones… i avui entrem a la “internet de les coses”. Què n’hem d’esperar d’aquesta nova fase?

Al principi accedia a internet només la gent de laboratori, després ho varen fer les empreses, ara ho fan totes les persones. Cada cop que un d’aquests ecosistemes accedeix a internet hi aporta les seves dades, opinions i maneres de veure el món. Ara és el torn dels objectes, de sensors que aporten a internet una dada: el parking està lliure, el cotxe està circulant, el tren és a punt d’arribar, el malalt s’ha caigut del llit, les teves polsacions han pujat a 120… Cada cop que ha arribat una nova capa a internet ha canviat coses i ha posat al seu lloc les anteriors. Quan a internet només hi havia les empreses, la xarxa era d’una manera. Quan hi varen arribar les persones, varen posar les empreses al seu lloc. La gent va començar a dir que aquell hotel que deia d’ell mateix que era fantàstic, en veritat era molt brut i no tant cèntric. La internet de les persones no va anular la de les empreses, simplement la va corregir, i per tant la va millorar. I ara arriba la internet de les coses, que crec posarà al seu lloc la de les persones. Arriba un altre gran flux de dades que farà que moltes decisions es basin en aquestes dades i no en les opinions que fins ara hi havia. Ara hi ha opinions sobre si és fàcil o difícil aparcar a Barcelona, però dintre de poc això es basarà en dades. D’altra banda, la internet de les persones, la internet de les opinions, dona molta feina però pocs diners. Si tens un restaurant, a les xarxes et poden enfonsar, però per tenir un Facebook xulo no ompliràs cada vespre. La internet social ens ha obligat a atendre una conversa, a participar d’una conversa, a entendre que hi ha una conversa, cosa que està molt bé, però no tant en termes de negoci. En canvi, la internet dels objectes que ara arriba va directa al servei i la monetització. Sempre poso el mateix exemple: hi ha laboratoris farmacèutics que han desenvolupat una tireta que et pots posar on et vingui de gust i et medeix el nivell de glucosa en sang. Està sincronitzada amb el teu telèfon mòbil i així emet la dada. Si et poses a 180 de sucre el telèfon vibra i t’avisa, si et poses a 250 et truca un metge. Si al teu pare, que té 80 anys i viu sol, li passés quelcom, gràcies a aquesta tireta l’atendrien i a tu t’avisarien. Quant val aquesta tireta?. Res. Pagaràs una quota mensual per aquest servei de monitorització del teu pare, que és possible gràcies a la internet de les coses, aquests sensors que emeten una dada i en funció d’aquesta dada fan que passin coses. Això monetitza millor que dir “opino que et veig pàlid”.

Com creus que afectarà la “internet de les coses” als restaurants i al món de la gastronomia en general?

Si ho estires una mica més, es podria dir la “internet de les dades”, perque el que fan aquestes coses és generar una dada i emetre-la. En el cas de la restauració pot ser important en el que respecta a tenir informació dels teus clients. Una persona s’asseu a la teva taula i l’atens amb tot el carinyo durant tres hores, però quan marxa continua siguent anònima, no saps qui és ni t’interessa saber-ho, més enllà de si t’ha deixat propina o de si posava cara de content. Però seria interessant saber si aquesta persona ha vingut de molt lluny, si és la primera o la quarta vegada que menja al teu restaurant, si els seus àpats son de feina o familiars… Es tracta d’obtenir dades per entendre millor qui és el teu públic. Ara per ara el banc té més informació dels clients d’un restaurant que no pas el cambrer, perque en pagar amb una tarja de crèdit el banc sap si és una tarja d’empresa, emesa a Barcelona, etc… i a més a més té les dades agregades de tots els restaurants de la zona. El banc et podria dir que el teu preu mig és de 36 euros, mentre que els de la teva categoria a la mateixa zona estan a 28 euros; et podria dir que els teus competidors estan facturant el triple, el doble o la meitat que tu… Que el banc disposi de més dades que tu sobre els teus clients i la teva empresa no crec que sigui un bon negoci. Més d’un començarà a reaccionar. Una forma de reaccionar és abordar al client que entra per la porta i començar a fer-li preguntes extranyes que el faran sentir incòmode (què t’importa a tu d’on sóc o quina edat tinc?). Altra cosa és que el restaurant faci un tracte amb el banc. Però també pots tenir un sensor a la porta que detecti que aquest mòbil que acaba d’entrar ja ha estat aquí tres cops en el que va d’any. Encara que no sàpigues el nom ni el número de telèfon d’aquella persona, saps que aquell terminal ha entrat al restaurant tres cops. És una manera d’aconseguir dades sense tocar els nassos a la gent. Fins ara, per entendre el que estava passant, capturaves opinions. Ara, a més a més, capturaras dades.

Des que qualsevol pot publicar opinions a internet, moltes esferes professionals s’han vist afectades, i el negoci de la restauració és una d’elles. Abans arribava un crític a un restaurant i publicava una ressenya a un diari o a un mitjà especialitzat. Avui qualsevol publica la seva experiència a un fòrum, a Twitter o qualsevol altra plataforma. Fins a quin punt un restaurant ha de monitoritzar totes aquestes opinions sobre el seu negoci?

Gent opinant sobre el nostre restaurant n’hi ha hagut sempre, amb o sense internet. I el que ens preocupava era l’opinió expresada per gent rellevant. Si vaig al teu restaurant i opino que he menjat molt bé, ho agraeixes, però en el fons t’és una mica igual. En canvi, si vaig al teu restaurant i sóc el critic gastronòmic de El País, ja et sembla millor, perquè és una opinió més rellevant. A internet han anat apareguent nous actors rellevants les opinions dels quals poden tenir importància perquè, per la raò que sigui, han estat capaços de congregar una certa audiència. Abans passava exactament el mateix, però aleshores les fonts a vigilar les tenies molt controlades: revistes especialitzades, premsa, Michelin… Ara, amb l’arribada del fet digital, ha aparegut un nou ecosistema i ha calgut aprendre a discernir quins són els realment influents i qui no són ningú. “És que han publicat una crítica molt dolenta a un blog”. Ja, però aquest blog no el llegeix ningú. “Sí, però si ho busques a Google, surt”. Sí, però al resultat 256, i no hi ha cap malalt que miri les vint-i-cinc pantalles de resultats de Google, o sigui que no passa res. És el mateix que si algú hagués fet un comentari caminant pel carrer. En fi, era quelcom que calia aprendre.

Això ens porta al concepte d’autoritat. Abans el filtre de la qualitat, especialment al món de la creació, el tenien, a més a més dels crítics, en el món de la música o la literatura, per exemple, les editorials i les cases discogràfiques, que decidien què publicar i què no en funció d’uns criteris de qualitat i comercials. Ara que tot el món pot publicar i divulgar les seves creacions. Estan aquestes velles figures d’autoritat en vies d’extinció?

Ara hi ha mñes gent amb capacitat de publicar, però segueix havent-hi poca gent amb capacitat d’influir. La capacitat d’influir depèn de la teva reputació, de la teva credibilitat, etc. Un tonto que diu tonteries, per molt que les pugui publicar, dificilment mereixerà reputació i audiència. Quan a algú el llegeixen deu mil, per alguna cosa serà. Si menteix sistemàticament, difícilment tindrà aquestes audiències. Al final passarà el mateix que als mitjans offline: les audiències tenen una raò de ser. O algú ha invertit molts diners, o algú ha merescut molta reputació, o alguna cosa ha passat. També hi ha qui viu dels vells temps. Hi ha diaris que… qué vols que et digui, viuen del prestigi que es varen conrear en una altra época. Però el van perdent, i arriba un punt en que les vendes cauen i perden els anunciants i al final les coses es van posant al seu lloc, més depressa o més a poc a poc. Gent opinant sobre un restaurant sempre n’hi haurà, però nosaltres seguirem mirant de trobar i llegir una opinió reputada. És cert, les opinions d’un indocumentat també es publiquen, però no són rellevants. D’altra banda, el prestigi que han guanyat les webs de comentaris casi sempre és conseqüència que al sistema faltava algún mètode d’avaluació. És clar l’exemple dels hotels i Tripadvisor. Vull anar tres dies a Turin, ciutat on mai he estat i que desconec del tot, i abans buscava un hotel i el sistema em deia: “Com el vols, de tres estrelles o de quatre?”. Home, no hi ha més informació? Necessito saber si el servei és amable, si l’hotel està a prop del centre… necessito un sistema de classificació que respongui a tot això. I com el sector no ho va fer, els ho varen fer. Aquests sistemes d’avaluació fets pel públic casi sempre sorgeixen com a reacció a un sistema de ranking mal fet per la indústria.

Els conceptes d’identitat i participació s’estan modificant radicalment. Arribarà un punt que no participar a internet, no tenir una identitat digital, equivaldrà a la invisibilitat, fins i tot a la no-existència?

No. Identitat digital en té tothom. És el resultat del que tu has fet a la xarxa, però també és el resultat del que altres hagin opinat de tu a la xarxa. És com dir “jo mai he fet la declaració de la renda”. Bé, però cada cop que el teu nom ha aparegut a una nòmina o has pagat amb una tarja, queden empremtes, has deixat una traça econòmica, encara que no hagis fet la declaració. De la mateixa manera, encara que no facis servir internet, hi ha una traça digital de la teva activitat. Tu no estas a internet, però el teu operador de telefonia mòvil sap per on et mous i a qui truques, el teu banc sap quants calers guanyes, qui t’ho paga i en qué t’ho gastes. I aquests operadors treballen en digital, no en tauletes de fang. Així que la teva activitat deixa una traça digital. A partir d’aquí, si vols te’n preocupes, d’ella i del que es diu de tu, o amagues el cap com un estruç i fas veure que tot això no va amb tu.

Quina mena d’habilitats ha de desenvolupar un individu, una empresa (i especialment un restaurant) per a tenir presència a Internet? Quines apliacions i quines xarxes socials serien especialment adequades per al negoci de la restauració?

Cada objectiu, cada negoci que tinguis, siguis persona o siguis empresa, és susceptible de ser més adequat a un lloc o altre. Per exemple, si vols organitzar un congrés de cirurgia cardiovascular especialitzat en l’aorta esquerra, Facebook no sembla el millor lloc del món per fer-ho. Però si ets una editorial de llibre juvenil, Facebook pot ser un bon lloc per explicar el que estas fent. Al final, resumint-ho molt, les xarxes socials són grups de gent reunits per una causa o un interés comú. Si la teva proposta o servei pot coincidir amb uns grups d’interès, té tot el sentit del món que vagis cap allà. Per mi Facebook són sobretot grups d’oci, especialment juvenil, així que llançaré una proposta com la del congrés de cirurgia en un espai així. Potser trobo pàgines web, fòrums o grups de WhatsApp on s’han reunit grups de càrdiocirurgians. Cal buscar un lloc on hi hagi una audiència segmentada per al teu interères. D’altra banda, cal fer-ho en un espai on s’entenguin les regles del joc: entenc què és un retuit, entenc que escriure en majúscules a un mail equival a cridar, entenc el codi de l’eina. Quan em pregunten quelcom així la meva primera resposta sempre és “no facis servir rés que no entenguis”. I també afegeixo “no facis servir rés que no sàpigues perquè serveix”. Si vols fer una taula de fusta i vas a Leroy Merlin, no et compraras totes les eines, et compres aquelles que saps per a què serveixen i que saps fer servir. Explicat així sembla molt tonto i molt obvi, però no sé per quina raó quan anem cap al digital perdem aquest sentit comú.

Potser perque hi ha una certa presió social. Si ets a Twitter o a Facebook o a WhatsApp, estas fora…

Aqui hi ha un sentit d’èlit exploradora que fa sentir molt malament a l’altre. Tots hem tingut algun amic espaviladet en aquests temes digitals que et xuleja. Tu li dius “He fet un video i l’he posat a Youtube”. I ell et contesta: “A Youtube? Mola molt més Vimeo”. Tio, dèixa’m tranquil. De totes maneres, totes aquestes coses es van posant a lloc, i encara estem amb la flamarada de la novetat.

Quin és el futur dels qui posen la base per a que tots aquests serveis existeixin, les companyies telefòniques? Ara mateix puc fer una trucada gratis, posem que a Canadà, amb el Messenger de Facebook… sense haver de “quedar” a Skype.

Jo els pago la meva quota mensual de dades, de línia… El que han de fer aquestes companyies és seguir avançant i evolucionant cap a ser plataformes de serveis. Per exemple, aquest servei de la tireta que comentàvem abans… perquè no es plantegen oferir-lo ells?. Al final és el de sempre, tenen que anar ampliant el catàleg de serveis. Al principi només oferien trucades de veu i un dia varen dir: “perquè no enviem missatges de text?”. I aleshores varen inventar el sms i varen guanyar un munt de diners. Després va arribar una altra novetat i va fer que el sms es deixés de fer servir. Tenen que continuar pensant en altres fòrmules. Es varen inventar el fax i el varem fer servir, es varen inventar el sms i el varem fer servir. Ells tampoc han estat quiets. No entenc perquè ara haurien de para de fer això. És com si la companyia elèctrica es queixès perque sense l’electricitat tot això no funcionaria. Telefònica acaba de comprar els drets de les motos, del futbol… i a la mateixa línia de telèfon t’envia tele i et cobra una quota per la tele. D’acord, perfecte. Ja no seran trucades de veu, seran dades i continguts. Ja que m’estan oferint televisió, em podrien oferir disc i així guardar els meus fitxers al núvol enlloc de fer-ho a Google?. En tot cas, si jo fos Telefònica, no em queixaria. Quin negoci!.

Quines conclusions treuria un arqueòleg sobre el moment que vivim d’aquí a 2.000 anys?

Sempre poso el mateix exemple. Va haver-hi diferents revolcions tecnològiques que varen canviar el món: la indústria lítica, l’agricultura i domesticació de les espècies, la revolució industrial amb el vapor… la revolució neolítica es va fer en uns 20.000 anys, la industrial en uns 150 o 175 anys… Aquesta darrera revolució, que està modificant el món de la informació, la política, l’educació, la cultura, l’art, l’economia… és tant ràpida i vertiginosa que serem capaços de resoldre-la en 60 o 70 anys. Això és molt ràpid. Quan miro als d’Apple que treuen un telèfon cada any –i si no el tens sembles tonto–, sempre dic: “Són seixanta anys, un xic de calma”. A Catalunya hi ha uns 100.000 mestres a primària i secundària. La transformació digital del sistema educatiu depen de que aquestes 100.000 persones es transformin, i això és directament impossible, per molts cursets que donis. Com a mínim, es tardarà el que tardin en ser substituits alguns d’ells biològicament, amb la qual cosa, trenta o quaranta anys no ens els treu ningú. O sigui que tot això té un tempo vertiginós , però en termes històrics “vertiginós” vol dir 50 anys. El primer cop que un particular va accedir a internet a Espanya va ser a finals del 94, fa vint anys. El primer IBM PC de la història és del 81. I ahir, quaranta anys després, encara estàvem discutint si deixàvem els ordinadors a l’aula o si fèiem una aula per als ordinadors. O sigui, que si prens una mica de perspectiva, veus que les coses tenen un tempo. Hi ha gent que diu “això m’ha agafat gran…”, doncs en els propers vint t’anys t’avorriràs força…

Fa poc vaig veure el següent rètol a un bar de La Rioja: “No tenemos wifi. Tendrán que hablar entre ustedes”.

Enginyós, sí… Em sembla bé que siguis capaç de tenir una conversa sense tanta tonteria, però ho contraatacaré amb una altra cosa: no desitjo als meus fills cap lloc de trenall que no tingui associat l’ús d’alguna tecnologia digital, perquè no se m’acut cap feina on tot això no faci fata. Sense un GPS ja no pots ser taxista. Necessito que els meus fills sàpiguen desenvolupar-se amb normalitat en aquest entorn digital. I una darrera reflexió: jo no sé alemany, només sé comptar fins a vint. Però una noia alemanya em va explicar que la paraula “educació” no existeix en alemany. Ells tenen dos paraules per definir “educació”, així que quan un espanyol diu “educació” a ells sempre els queda el dubte de a quina de les dues t’estas referint. Una d’aquestes paraules fa referència al traspàs de coneixements, d’informació… L’altra significa “modals”, menjar amb la boca tancada, saludar quan entres a una casa, etc. Nosaltres, en el que respecta a la tecnologia, encara tenim problemes d’educació en el sentit dels hàbits i els modals. El problema no és entrar al bar amb el mòbil. El problema és que jo estigui parlant amb tu i treguis el mòbil. És un problema d’educació i encara estem aprenent. Hem d’aprendre a ser educats amb aquesta tecnologia.

 

 


4 Responses to ““Avui la informació és poder… si la comparteixes””

Feed for this Entry Trackback Address
  1. 1

    Martí

    “el sociòleg polac Zygmunt”
    polac?????????????

  2. 2

    genisroca

    Doncs crec que sí. Si més no, va nèixer a Poznan, Polònia.

  3. 3

    genisroca

    Glups
    Ara ho pillo!: en català correcte és “polonès”
    …perdó

  4. 4

    Pep

    Quan compares la revolució lítica, la revolució agraria i la revolució industrial amb la revolució digital, veig una diferència fonamental entre les tres primeres i la darrera: les primeres han comportat un increment demografic important. La darrera també? D’humans o de robots?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *