L’impacte del fet digital en nens i adolescents

juny 6th, 2015 by genisroca

L’Hospital Sant Joan de Déu (HSJD) de Barcelona és una de les institucions mèdiques materno-infantils més reconegudes d’Europa, i FAROS és la seva plataforma per a promocionar la salut i el benestar infantil. En aquest context cada any editen un monogràfic per aprofondir en un tema concret, els anomenats Quaderns Faros, i he tingut l’honor de coordinar el d’aquest 2015, titulat “Les noves tecnologies en nens i adolescents. Guia per a educar saludablement en una societat digital”. És una obra coral on 17 reconeguts autors aporten la seva visió i consells, i on hem volgut coincidir en una mirada optimista i positiva sobre les oportunitats i avantatges que la tecnologia aporta i aportarà als nostres fills, però també conscient d’on cal estar atent i alerta.

Comparteixo aquí el meu article en aquest 9è Quadern Faros:

 

L’impacte del fet digital en nens i adolescents 

Hi ha dues coses que diferencien els humans de la resta d’espècies animals: el llenguatge i la tecnologia. És a dir, d’una banda la nostra capacitat de comunicar-nos, compartir coneixement i coordinar-nos. I de l’altra, la nostra capacitat d’augmentar les nostres capacitats, de ser més productius i resoldre problemes complexos. Cada cop que la humanitat ha estat capaç de fer un salt qualitatiu i significatiu en la seva tecnologia o en la seva capacitat de comunicar-se, això ha tingut profundes conseqüències culturals, socials i econòmiques. Els historiadors ho anomenen un canvi d’era, doncs són veritables fites que marquen un abans i un després.

El canvi d’era que estem vivint està relacionat amb la nova capacitat dels humans d’expressar-se amb uns i zeros. Tant se val si es tracta d’un text, un so, o una imatge, estàtica o en moviment, sigui el que sigui ho podem codificar en llenguatge binari i transmetre-ho a qualsevol part del món gairebé a l’instant. És una fita a l’alçada de la invenció de l’escriptura, la impremta, la ràdio o el cinema, doncs modifica de manera dràstica la nostra capacitat de comunicar-nos. I per tant modifica els paràmetres de les relacions socials, i del poder. Aquesta capacitat de tractar la informació amb uns i zeros ha donat peu al desenvolupament de la informàtica, i quan hem estat capaços de connectar els diferents ordinadors entre ells hem assolit una capacitat de processament i distribució de la informació difícil d’assimilar, que no fa més que multiplicar-se de manera exponencial una i altra vegada.

La Revolució Industrial es va basar primer en la màquina de vapor i després en el motor d’explosió i va marcar una etapa de desenvolupament mundial basada en l’enginyeria i les infraestructures. Va suposar l’aparició de noves indústries i va marcar l’obsolescència de vells models productius que ja han desaparegut. Va suposar l’aparició de nous perfils professionals i fins i tot va derivar en un èxode cap a les ciutats.

Ara afrontem una nova revolució, aquest cop digital enlloc d’industrial, basada en noves maneres de generar i fer circular la información. La información s’ha tronat central a la nostra societat, i les dades són el nou motor de l’economia.

Ens trobem al bell mig del desplegament d’una tecnologia disruptiva que està modificant la societat. Inicialment només hi tenien accés les empreses i les institucions, però ara bona part de la ciutadania ja té la capacitat d’incorporar els seus propis missatges i continguts a aquest flux binari que connecta el món. I ben aviat serà normal que hi tinguin accés objectes quotidians com ara un cotxe, un contenidor d’escombraries, un fanal del carrer o una pròtesi. El resultat és que ara les famílies parlen per WhatsApp, els alumnes tenen accés a més informació que la coneguda pel seu professor, no cal comprar un diari per estar informat, els pacients interroguen als metges amb convenciment, els mecànics de cotxes porten bata blanca, i un munt de detalls de la nostra vida quotidiana que s’han vist profundament alterats. La digitalització comença a ser un requeriment per a ser competent tant socialment com professionalment.

Aquest fet té fortes correlacions amb la profunda transformació econòmica i social que estem vivint. Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la informació, la tecnologia, l’ensenyament, l’economia, el treball… i tot això impacta de manera rellevant en tot allò que ens defineix i configura com a societat: la identitat, la pertinença, la participació, la col·laboració, l’autoritat, la propietat… Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé en observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa i s’ajuda. Un espai vital.

Cada generació gestiona el seu canvi

Sovint ens preguntem on ens portarà la tecnologia. Com canviarà les nostres mane- res de fer i quin impacte tindrà en el nostre dia a dia. Però sovint oblidem que no- saltres també influïm, i molt, en la tecnologia que tenim. Costa saber què és causa i què és conseqüència, com també costa saber si va ser primer l’ou o la gallina. La tecnologia ens farà canviar, però també és cert que nosaltres fem canviar la tecnologia. Tenim tecnologies que modifiquen les maneres de comunicar perquè necessitàvem comunicar-nos de maneres diferents. Tenim tecnologies que ens fan més socials perquè volíem ser més socials.

En una època en que l’accés al coneixement era un bé escàs, com per exemple l’època industrial del segle XIX o l’edat mitjana, el model més adequat per assegurar processos de transferència de coneixement era recollir els alumnes en una aula i allà concentrar tota l’activitat. En aquell edifici hi havia els llibres, els professors, la pissarra, els companys, i aquell era el millor ambient i la millor acumulació possible de recursos per garantir el coneixement d’una disciplina. Però el moment actual és ben diferent.

Una transferència de coneixement basada en un mateix grup d’alumnes durant un llarg període d’anys, un nombre limitat de professors, i els recursos d’un parell d’edificis és un model que ha quedat clarament obsolet.

Les escoles es basen en una tecnologia obsoleta, i no ens referim a si les pissarres son electròniques o si fan servir ordinadors enlloc de llibretes, sinó a l’arquitectura d’un edifici tancat i la relació amb un nombre limitat de persones. Amb la tecnologia antiga col·laborar era fer un treball en equip, on l’equip eren quatre companys que podien quedar en sortir de classe. Amb la tecnologia actual col·laborar és fer un treball en xarxa, on la xarxa poden ser centenars de persones repartides pel món, la majoria de les quals no es coneixen ni ho faran.

Tenim l’actual tecnologia perquè necessitàvem escalar la nostra capacitat de col·laborar i compartir, i perquè ja no podíem resoldre les nostres necessitats de coneixement si ens limitàvem a un nombre petit de nodes, i perquè necessitàvem accedir-hi gairebé en temps real i ja no era suficient fer-ho amb la demora que provoquen les cartes, trucades i visites.

Òbviament, és un camí amb riscos. Tota nova tecnologia demana una fase d’adapta- ció, de prova i error, que no tothom resol amb la mateixa eficàcia ni amb els mateixos resultats. En descobrir el foc n’hi ha que es varen cremar. En descobrir l’aeronàutica n’hi ha que es varen estavellar. En descobrir la química n’hi ha que es varen drogar. Cada descoberta, cada exploració, té els seus riscos. Però ara tenim el foc més con- trolat, els avions són més segurs, i la química salva vides. Tot i que continuen havent mals usos, però cada cop en som més conscients i treballem per combatre’ls i minimitzar-los. Ara estem a la fase de la descoberta del que anomenem TIC, on clarament la societat es troba en ple període de prova i error, i observem preocupats com n’hi ha que es cremen, n’hi ha que s’estavellen i n’hi ha que es droguen. Però també observem convençuts que és una tecnologia que ens permetrà avançar, volar més lluny i salvar vides. I les dues coses són certes: hi ha riscos i hi ha oportunitats. Som la generació que haurà d’aprendre a desenvolupar i normalitzar els usos d’una nova i poderosa tecnologia: la capacitat d’accedir i compartir informació en temps real.

El llenguatge és clar: definim com a “tecnologia” aquells avenços tècnics posteriors al nostre naixement. Els nostres pares deien “màquina d’escriure”, i nosaltres no la consideràvem “tecnologia”, sinó un objecte antic gairebé entranyable. Nosaltres diem que un PC és tecnologia, però els nostres fills d’onze anys ho consideren una andròmina antiga, gairebé entranyable. Si teniu cinquanta anys sou la generació que ha ensenyat els seus pares a fer servir una màquina de fotos, un ordinador o un telèfon mòbil. Els nostres fills també ens ensenyaran a fer servir tecnologies que ara no podem imaginar, de la mateixa manera que els nostres pares no podien imaginar un GPS o una cuina vitroceràmica per inducció.

El repte és com acompanyem els nostres fills en l’etapa de prova i error que estan vivint amb l’arribada d’aquestes noves possibilitats de comunicar-se i accedir a la informació.

Molts cometran errors. Però l’error més greu és no provar-ho.

Els meus pares van néixer en un poble més aviat petit, regit per uns determinats usos i costums. Sóc d’aquesta generació que va tenir el privilegi de jugar al carrer, deixar la bici tirada a qualsevol lloc i fer una cabana entre diversos amics. Anava a l’escola, jugava, comprava el pa en tornar a casa i tot era raonablement previsible. Fins que per progressar en els meus estudis vaig haver d’anar a la ciutat. Aquell dia els meus pares em van advertir dels riscos que implicava moure’s per una ciutat. Gent desconeguda, alguns d’ells malintencionats i altres fins i tot perversos; cotxes que circulen esbojarradament quan creues; bars i botigues on ningú et coneix ni et saluda… però m’hi varen deixar anar. Sabien que la ciutat seria el territori on hauria de desenvolupar-me amb normalitat si volia tenir alguna oportunitat. Havia d’aprendre a moure-m’hi i, passat el temor inicial davant la novetat, descobrir que la ciutat també oferia grans oportunitats. Espectacles culturals que mai havia pogut imaginar, espais de coneixement més que densos, gent interessant, oportunitats laborals. Avui la ciutat és l’espai on visc, on m’he enamorat, on aprenc, on jugo i on intento educar els meus fills. Visc a la ciutat.

Passa quelcom semblant amb Internet. Hi ha molts pares preocupats pels seus fills. Passejar per Internet té els seus riscos. Està ple de gent desconeguda, alguns d’ells malintencionats i altres fins i tot perversos, bars i botigues… però també espectacles culturals que mai havíem pogut imaginar, espais de coneixement, gent interessant i moltes oportunitats. Necessitem que els nostres fills adquireixin habilitats i normalitat a la xarxa, perquè aquesta és la ciutat on viuran. On s’enamoraran, aprendran, jugaran i intentaran educar els seus fills. Demorar l’accés a la ciutat hagués estat crític per al meu desenvolupament personal i professional.

Tinc amics i companys que no van gestionar bé l’experiència. A uns els van atracar, altres van caure en les drogues i altres van confiar en gent que no mereixia ni una salutació. Uns van aprendre millor que altres les regles de joc de la ciutat, però els més malparats van ser els que no van fer aquest aprenentatge. Objectivament, la ciutat és un territori d’oportunitats, i l’any 2013 va ser la primera vegada a la història de la humanitat que hi ha més gent vivint en ciutats que no fora d’elles. El mateix succeirà amb Internet. Hi haurà més gent amb aquesta capa digital incorporada en el seu dia a dia que no gent sense, i serà clau de competitivitat. Si desitgem el millor pels nostres fills, el millor serà que els acostumem a visitar-la. I en lloc de donar-los el missatge de la por i convertir-los en recelosos i desconfiats, intentar que vegin els avantatges i sàpiguen aprofitar-los. Per això es bo començar a viatjar amb ells des d’edats primerenques, ensenyar-los els vostres racons preferits i intentar trobar els llocs que a ells més els poden interessar. Fins que arriba un dia que els heu de deixar anar sols, confiant que no faran massa tonteries perquè els heu educat bé. Encara que a un sempre li queda el dubte. Però per molts dubtes que tinguem, sabem que els hem de deixar anar. És crític per al seu desenvolupament. Desitgem que siguin ciutadans de ple dret en el nou món que s’està gestant.

Cada generació necessita una tecnologia, i en gestiona els canvis que comporta. A nosaltres ens ha tocat aquesta, enlloc de la màquina de vapor.

Noves competències, nous ciutadans

En aquest context tant pares com fills, i la societat en general, haurem de desenvolu- par noves habilitats i competències. Algunes de ben complicades. Haurem d’apren- dre a gestionar grans volums d’informació, relacionar-nos de manera multicanal, protegir la nostra privacitat, resoldre nous problemes d’addicció, preveure nous tipus d’exclusió social, tenir cura de la nostra identitat pública, canviar les maneres d’aprendre i treballar, però també les de jugar i divertir-nos. I ben segur que tot això modificarà els nostres llocs de treball, les nostres escoles, els nostres governs, les for- mes d’expressió artística i bona part de l’activitat econòmica. No hi ha massa dubte

que els nostres fills hauran de fer servir tecnologia, sigui quina sigui la feina que acabin fent i la ciutat o poble on acabin vivint, doncs sense tecnologia i una llista d’habilitats com les que acabem de compartir podria ser que no tinguessin massa oportunitats laborals, i el que és encara pitjor, socials.

El mercat laboral valora cada cop més un conjunt d’habilitats i recursos que en mol- tes ocasions el fill no pot aconseguir si es basa només en el pare. El pare li pot ense- nyar un ofici, i li pot facilitar contactes, però difícilment l’ensenyarà a manegar grans quantitats d’informació provinents de múltiples fonts, o tecnologies disruptives de darrera generació. I el que és pitjor, no està clar que l’escola o la universitat (si més no la d’avui) els ho pugui ensenyar. En aquest context els fills reben un missatge inhe- rent: el que necessiten per relacionar-se, i probablement també per treballar, depèn de tècniques i habilitats que són més fàcils d’aprendre entre iguals, entre parells, que amb pares o professors.

Si la xarxa et rebutja quedes fora del circuit d’informació i de coneixement i perds valor, competitivitat, empleabilitat… probabilitat de sobreviure.

Així doncs, Internet no és un repositori de continguts. És un espai d’activitat, un espai de relacions i interaccions, i el sentiment de pertinença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions. És per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que molts dels nostres joves han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertinença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic i concret de referència. El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per a molts Internet ja és el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertinença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.

Si comunitat és un grup humà que aconsegueix construir identitat, compromís, participació, interessos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertinença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.

En paràmetres dels especialistes en prehistòria, una tecnologia és rellevant en la mesura que altera la manera com la gent es guanya la vida. La tecnologia lítica va permetre millorar les tècniques de cacera i manipulació i va permetre millorar les possibilitats de supervivència dels seus usuaris. La tecnologia neolítica va consistir en la domesticació de certes espècies, tant vegetals com animals. Qui va aprendre a gestionar un cultiu o un ramat va millorar les seves possibilitats d’alimentar-se i de sobreviure. I així successivament amb el ferro, el vapor, l’electricitat, la informàtica i ara la xarxa… totes aquestes tecnologies han alterat la manera com els humans (o alguns d’ells) aconsegueixen sobreviure, i per tant, ens han modificat com a societat.

Tenim el repte, l’oportunitat i l’obligació d’acompanyar els nostres fills en el món que els ha tocat viure, que és millor que l’anterior per la senzilla raó que és el seu. I perquè tenen al seu abast una tecnologia que els permet col·laborar més que mai a la història.

 


0 Responses to “L’impacte del fet digital en nens i adolescents”

Feed for this Entry Trackback Address
  1. No hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *