Fa anys que segueixo amb atenció Francis Pisani, que des de gener ha deixat de mantenir el seu blog en castellà però que segueix al peu del canó al seu blog en francès hostatjat a Le Monde. I com sempre, Pisani torna quan la majoria tot just estem considerant la possibilitat de començar a anar-hi. Aquest agost vaig dedicar una entrada a Andrew Keen i el seu The cult of the amateur tant crític amb tot allò 2.0 i a qui Pisani també va dedicar tres posts (1, 2 i 3) fins demostrar que es tracta de poc més que un moralista republicà. Doncs bé, Pisani localitza Nicholas Carr (el de la foto) com el més seriós dels crítics, i diu que ho és ja des del 2005. Conec Nicholas Carr pel seu treball de 2004, Does IT Matter?, on va entendre (i va explicar) que les TIC ja no són un avantatge competitiu sinó una necessitat com l’electricitat o l’aigua (tenir-les no et fa millor, però no tenir-les t’expulsa del mercat). Però no sabia que Carr s’hagués posicionat respecte la 2.0.
En un post d’aquest agost Pisani recupera un assaig de 2005, The amorality of Web 2.0, on Carr denuncia els tics gairebé religiosos dels promotors de la Web 2.0, segons ell uns nostàlgics dels seixanta que encara no han entès “que la xarxa pertany més als negocis que a la conciència, i és més un centre comercial que una comuna“, i els acusa d’amorales, és a dir, sense moral. Diu que impregnen la web d’una necessitat de transcendència que no deixa veure la xarxa d’una manera objectiva, una força moral enlloc d’una simple connexió inanimada de màquines i programes. Carr ja parla del concepte de veneració a l’amateur que ara està recuperant Andrew Keen, i fins i tot va més enllà i acusa als seguidors de la 2.0 de deixar-se influenciar pels hippies i els marxistes. Malgrat aquests ecessos, Pisani recomana parar compte a alguna de les crítiques de Carr: l’estructura dels canals 2.0 pot propagar tat coses bones com dolentes; cal desconfiar d’alguns mashups que es basen en dades de tercers que no han estat comprovades; i la crítica que més m’ha agradat: facilitar mitjans de producció a les masses i negar-li la propietat del resultat de la seva feina pot possibiitar que una minoria concentri el valor econòmic de tot aquest esforç distribuït i no retribuït.
Com diu Pisani, cal escoltar aquestes crítiques, doncs en algun dels seus arguments potser s’està verbalitzant allò que no volem sentir, potser portats per la passió.
Avui La Vanguardia es fa ressó d’un assaig d’Andrew Keen publicat fa poc, The cult of the amateur. Segons Keen (que curiosament té blog) el que està passant a la xarxa al voltant del moviment 2.0 no és res bo, i ell mateix s’està postulant com un dels seus principals detractors.
A Barrapunto fan un bon resum de les seves afirmacions:
1- L’actual xarxa converteix la cultura en cosa d’aficionat i la destrueix.
2- El criteri dels acadèmics, crítics o periodistes queda apartat.
3- Baixa la qualitat del coneixement i de la informació.
4- Els blogs tenen una gran càrrega de narcisisme digital.
5- Gran part de la informació és falsa i corrupta.
6- És impossible distingir la informació de la desinformació i la publicitat.
7- El 90% dels nous blogs són splogs (Spam + blog).
8- Els comentaris d’un producte poden venir del fabricant o d’un competidor.
9- Les empreses pengen videos a YouTube i no avisen de que són publicitat.
10- Wikipedia és utilitzada per les multinacionals per a distribuir propaganda.
No m’importa el literal de les frases, que considero molt genèriques i perfectament aplicables no només a l’actual Internet sinó també a la TV, la premsa, el cine i a qualsevol dels actuals mitjans de distribució de continguts. Però no estic d’acord amb el seu esperit. Hi ha dos conceptes de base que han canviat (no a Internet, sinó a la societat) i que Keen sembla haver obviat:
El control de la qualitat ja no és a l’origen, sinó al destí.
Fins ara el públic només podia accedir a continguts prèviament editats, i la sobirania de l’audiència es basava en la llibertat de triar qui faria la selecció de continguts que consumiríem (el diari que tria les notícies, la distrbuidora que tria les pel·lícules, la discogràfica que tria els artistes, l’editor que tria les noveles). La facultat de triar és inherent amb la de controlar un mitjà de distribució de continguts (un diari, una cadena de televisió, una impremta, una discogràfica). Aquesta capacitat de controlar els continguts es dota a vegades d’una aroma de servei públic. Aquesta responsabilitat social és l’excusa per a que siguin només uns pocs els que poden carregar amb la responsabilitat de triar. Una èlit intel·lectual. Ja ho diu Keen: “El criteri dels acadèmics, crítics o periodistes queda relegado”. Pero nos está engañando. Lo que está diciendo realmente es “el criterio de una élite queda apartat”. El control de la qualitat, el control del que mereix la pena ser llegit, ja no està en l’origen (els editors) sinó en el destí (l’audiència). Ara cadascú té la capacitat de triar les seves fonts d’informació.
L’atractiu del “fes-t’ho tu mateix”.
La tendència cap a la fabricació personal és imparable, ja que barreja moltes de les coses que estan passant: tecnologia, baixos costos, oci, creativitat, temps. Ikea és un exemple físic d’aquest nou paradigma en el que un mateix accepta formar part del procés. A Renacer’07 varem ensenyar les noves impressores 3D amb les que un nen crea la seva pròpia mascota. La gent de Lego ha demostrat amb la seva First Lego League que els nens poden programar robots. Chris Anderson relexiona sobre el nou paradigma del programari: en lloc d’una baixa quantitat de programes nformàtics per a milions d’usuaris, milions de programes cadascun d’ells per a uns pocs usuaris. Solucions no només molt personalitzades, sinó també molt personals. I les eines 2.0 van en aquesta direcció: els blogs (que el mateix Keen fa servir) demostren que cadascú pot desenvolupar la seva presència a la xarxa; els agregadors de feeds (Google Reader, Bloglines, Netvibes…) permeten que cadascú pugui gestionar les seves fonts d’informació; i la 2.0 es basa en una actitut i una bateria d’eines que permeten que cadascú prengui el control i si cal la producció d’allò que li interessa.
En general Andrew Keen acusa tota la 2.0 de ser quelcom banal, lleuger i sense profunditat. I crec que té raó, com també la tindria si dirigís el mateix comentari cap a qualsevol altre canal de continguts. Però per baix que sigui el percentatge de qualitat, el total és molt alt ja que es desenvolupa en un context amb milions d’actors. Però potser no sigui tant dolent que la 2.0 sigui quelcom simple i mancat de profunditat: el sempre lúcid Antoni Gutiérrez-Rubí analitza en un interessant post la trajectoria del dimitit Karl Rove, principal assessor de George Bush des de fa 34 anys. Gutiérrez-Rubí destaca que Rove ha ajudat George Bush Jr. a guanyar totes les eleccions evitant les idees complexes i donant missatges molt simples a l’electorat. Segur que Andrew Keen, com a bon americà que és, sabrà apreciar la lleugeresa de la 2.0.
