Quan Jordi Graells em va proposar ser el ponent de la 17a Sessió Web, que tindrà lloc el proper 14 d’octubre (us podeu apuntar aquí) vàrem convenir enseguida que calia mirar de canviar el format. En temps de Web 2.0 i participació val la pena intentar un model diferent al del ponent que parla i el públic que escolta, i no ens semblava suficient l’opció de poder fer preguntes un cop acabada l’exposició principal.

És per això que volem fer un assaig, un experiment, i estem convocant a diferents espais de la xarxa a persones que hagin treballat en projectes 2.0 a l’Administració per tal que ens expliquin els principals problemes que han tingut que afrontar, i quins els consells que poden oferir.

S’ha obert un debat al Facebook, i també he demanat ajuda al Twitter (he fet un “Call for Tweets”, que no ho havia sentit mai però m’ha semblat pertinent), sense descartar qualsevol altre canal que considereu: comentaris en aquest post, missatges directes, trucades telefòniques… el que us funcioni millor.

Amb tot el que rebi intentaré ordenar el guió de la sessió, agrupant i classificant els principals problemes però també aquells consells i solucions que poden ajudar a superar-los. Si és possible, a la sala hi haurà les persones que m’han fet arribar aquesta informació i els aniré demanant que siguin elles mateixes qui expliquin la seva aportació. És a dir, sense defugir la meva responsabilitat, voldria ser més moderador que ponent en una conversa on sigui la veu de l’experiència col.lectiva qui respongui el títol de la sessió: Com treballar en xarxa a l’Administració?.

Per tant, us agrairé qualsevol aportació. Podeu deixar comentaris en aquest post o al debat del Facebook, i si us expresseu en qualsevol altra canal us agrairé que feu servir el hashtag #sessioweb. Em comprometo a publicar i comentar el resultat, però als que pugueu us animo a venir i participar en directe de la sessió: el proper 14 d’octubre a la Sala d’Actes del CEFJE (c/ Ausiàs March 40, Barcelona). Us hi podeu apuntar aquí.

Gràcies.

———–

ACTUALITZACIÓ 21/09/09

Encara no han passat dues setmanes desde la nostra crida sobre quins són els problemes i quins els consells per a impulsar un projecte 2.0 a l’administració, i voldriem actualitzar i compartir l’estat actual del debat. Ho he estructurat en 4 seccions:

1 – Què entenem per “Administració” i per “2.0”
2 – Sobre els consells per impulsar un projecte
3 – Sobre els problemes per impulsar un projecte
4 – Següents passes
5 – Sobre la participació en aquest debat

Ja us avanço que torno a demanar ajuda:
- Us sembla bé l’estructura dels punts 2 i 3?
- Ho ordenarieu d’una altra manera?
- Trobeu a fatar algun consell o inconvenient?

Gràcies !

1 – Què entenem per “Administració” i per “2.0”

“L’Administració” és un genèric que amaga masses realitats ben diferents, igual que “l’empresa” o “la societat”. No només existeixen microempreses, pimes i multinacionals, sino que fins i tot dins les pròpies empreses hi ha diferents cultures i realitats en funció de si parlem d’un departament o altre, d’un territori o altre. I el mateix passa amb “l’administració”.

“L’administració” no està pitjor que “l’empresa” o “la societat” en això de la 2.0. Les lògiques socials i col·laboratives estan arribant de manera inevitable, i de la mateixa manera que les microempreses i pimes poden ser més àgils que les multinacionals, certes entitats de l’Administració ho seràn més que d’altres.

Son moltes, moltíssimes, les bones pràctiques 2.0 que ja es poden referenciar dins l’administració. Sense sortir de les aportacions rebudes en aquest debat, hem rebut detalls de casos com els dels ajuntaments de Sant Feliu (Pablo Muiño) o Santa Coloma de Gramanet (Carlos Rodríguez), el Museu Picasso (Conxa Rodà), VISESA al Govern Basc (Roberto Cacho), o ja dins l’àmbit de la Generalitat de Catalunya el Servei d’Innovació i Recerca Educativa (Trina Milán), RECERCAT de la Direcció General de Recerca (Xavier Lasauca), Debatdevi (Gemma Urgell), el Servei de Formació Agrària del DAR (Gabriel Esquius), la Oficina Virtual de Tràmits (Tona Castell), l’equip tècnic de la Fiscalia de Menors (Ramon Ternero), o els usos que fa del Facebook (per exemple aquest o aquest) la Secretaria de Política Lingüística (Ton Ferret).

Pel que fa a la “2.0”, com comentava Roberto Cacho en una de les seves aportacions, el concepte fa referència a la participació, la conversa i el treball en xarxa… encara que no tingui lloc en un espai web. Hi ha xarxes presencials sense suport informàtic que desenvolupen veritables iniciatives d’esperit 2.0, de la mateixa manera que n’hi ha que fan servir Internet d’una manera intensa però no comparteixen aquestes maneres de fer. Com diu Anna Cabañas, tenir presència a la xarxa no implica formar-ne part.

La barreja de 2.0 i Administració és aplicable com a mínim en dos àmbits: l’extern i l’intern. És a dir, d’una banda aquelles iniciatives que relacionen l’Administració amb la ciutadania i que incideixen en la comunicació i la participació, i d’altra banda aquelles iniciatives més orientades a la millora interna dels processos a partir del foment de la col·laboració.

2 – Sobre els consells per impulsar un projecte

És massa fàcil queixar-se quan es tracta de l’Administració, i per això proposo parlar primer dels consells sobre com impulsar un projecte, més que no pas dels problemes per fer-ho. En aquest sentit ha estat meravellosa l’aportació enviada per Conxa Rodà del Museu Picasso, escrita en positiu i plena de sentit comú, les precises apreciacions de Josep M. Serrainat, així com alguns comentaris de Martha Rodriguez des de República Dominicana. La llista de contribuients és amplia i destil·la sentit comú com el de Miquel Rodríguez quan aconsella “detectar, aliar, sumar…” i sabiduria com la de Mitinman que recomana: “Paciència”. Aquest és un assaig de resum del que he rebut:

Sobre com començar

• Abans de començar has de fer una bona prospectiva de l’activitat 2.0 al teu entorn
• Cal que experimentis, participis i contribueixis abans de pretendre que ho faci la teva organització
• Per treballar projects 2.0 primer has d’haver treballat projectes sense 2.0
• No esperis més i comença. Poc a poc, amb paciència i constància

Sobre el lideratge

• Cal el compromís de qui mana
• Assignar un responsable de projecte que estigui en línia dins l’organització, amb poder i si és possible amb una posició gerencial
• És bo pretendre implicar a tota l’organització, però d’entrada és impossible i t’has d’orientar als més motivats

Sobre els objectius

• Has de saber perquè vols anar a les xarxes socials, a quines anar i com anar-hi

Sobre la subcontratació

• Subcontracta només quan ja sàpigues què vols fer i perquè. Mai abans
• Per molt que subcontractis, la direcció del projecte és teva. I això implica que has d’entendre què vas a fer.

Sobre la conversa

• Has de ser conscient de que cal un to conversacional diferent a l’oficial, has d’adoptar un llenguatge 2.0 i has d’abandonar la propaganda.
• Escolta la xarxa i sigues àgil en les respostes
• Cal recuperar la il·lusió del ciutadà
• Cal tenir en compte la participació de la ciutadania ja durant el disseny de l’acció. Cal afavorir el seu pas de consumidor a prosumidor.
• Has d’aplicar el sentit comú, tenir una mentalitat oberta i ser receptiu a la crítica

Sobre l’evangelització

• Marcar pautes (a l’estil del Departament d’Empresa, Innovació i Formació del govern britànic que ha fet una guia oficial per l’us de Twitter)
• Difundir exemples d’èxit
• Explicar al ciutadà aquest nou canal

3 – Sobre els problemes per impulsar un projecte

Com diu Cumclavis, impulsar projectes 2.0 a l’Administració no té més dificultat que a qualsevol altra tipus de corporació i entitat privada, i començar l’anàlisi parlant de les dificultats predisposa al pessimisme. És per això que he invertit l’ordre inicial i proposo tractar les barreres i les dificultats en darrer terme, després d’haver vist els consells i les orientacions més positives. En aquest bloc de debilitats a tenir en compte voldria destacar la claretat desde Sevilla de Felipe “Abrelatas”, Miquel Rodríguez desde Palma de Mallorca, Asier Gallastegui i Jorge Vinaixa des del País Basc, o Marc Garriga i David Soler desde Barcelona, per citar-ne només alguns dels molts que hi ha… Som-hi amb el resum del rebut:

Sobre com començar

• Allò 2.0 es basa en una filosofia “Beta” d’aprenentatge contínu difícil de conciliar amb un entorn regularitzat i normativitzat com el de l’Administració
• El dia a dia i les urgències no deixen espai per a la reflexió

Sobre el lideratge

• La 2.0 es meritocràtica, mentre que l’Administració és jeràrquica
• L’Administració té una rigidesa organitzativa difícil de combinar amb tot allò 2.0
• El 2.0 acostuma a ser una aposta personal
• Costa que els projectes tinguin un responsable estable en el temps

Sobre els objectius

• En paràmetres de satisfacció al ciutadà, és més prioritària la millora en els tràmits i procediments que la participació dospuntzerista
• El veritable objectiu no és impulsar un projecte determinat, sinó la gestió del canvi intern

Sobre la subcontratació

• Les formes de contractació de l’administració expulsen les empreses més petites i àgils. Els proveïdors habituals són grans empreses sense cultura ni coneixement 2.0.
• Les empreses que treballen amb l’Administració acostumen a ser poc transparents

Sobre la conversa

• Els càrrecs públics depenen del vot de la ciutadania, cosa que fa molt delicada qualsevol proposta de participació ciutadana, pel seu potencial impacte directe en les eleccions.
• Costa captar i merèixer la suficient audiència per a un correcte desenvolupament dels Social Media
• L’Administració acostuma a crear espais propis en lloc d’anar als espais de la xarxa on realment la ciutadania està duent a terme la conversa.

Sobre l’evangelització

• No tothom qui treballa a l’Administració té accés a un equipament informàtic
• Manca evangelització a l’Administracio, però també a la ciutadania.
• Majoritàriament, la ciutadania no demana projectes 2.0

4 – Següents passes

Reconec que m’ha quedat forçat, però he intentat que els blocs que ordenen els pros i els contres siguin els mateixos, amb la intenció que aquesta sigui una manera d’ordenar la conversa del dia 14.

Us demano si us plau un nou esforç per a millorar aquesta llista, afegint els ítems que considereu m’han passat desapercebuts i reordenant els blocs si així ho considereu. Qualsevol aportació tant en l’ordre com en els continguts serà rebuda amb entusiasme.

Durant els propers dies em posaré en contacte amb algunes de les persones que heu participat, per saber si el dia 14 teniu previst assistir presencialment a la Sessió Web, i sondejar si estarieu disposats a prendre la paraula i explicar alguna de les vostres aportacions.

Em comenten els organitzadors que la sala, amb un aforament de 240 persones, estarà a vessar. Segur que tindrem una molt interessant conversa sobre com impulsar projectes 2.0 a l’Administració, gràcies a totes les vostres aportacions tant ara com en aquell mateix moment. Ja sabeu que la meva intenció és actuar com a moderador, i no pas com a ponent.

La sessió serà retransmesa en directe per vídeo i per Twitter, i en acabar e·laborarem un document de síntesi i conclusions. Anirem informant amb més detalls a mesura que es vagin concretant.

5- Sobre la participació en aquest debat

Més de 80 persones ens han fet arribar més de 100 aportacions utilitzant diferents canals. El més emprat (i que us proposem sigui el principal) ha estat el debat al Facebook; el següent han estat els comentaris en aquest blog; i el tercer els comentaris al Twitter. Un valor especial tenen els valuosos posts que Miquel Rodríguez, Anna Cabañas, Manel Muntada, Roberto Cacho, Gamoia, Miguel Angel Mañez o Tona Pou han dedicat al tema, amb els seus corresponents fils de debat. Gràcies de veritat.

Amb total gratitud intento relacionar (alfabèticament) a totes aquelles persones que estan participant i de les que tinc alguna coordenada que permet l’enllaç: Alberto Ortiz de Zarate, Alfonso Alcántara, Anna Cabañas, Antonio Rull, Asier Gallastegui, César Calderón, Conxa Rodà, Daniel Puig, David Soler, Eva Snijders, Felipe González, Francisco José Tercero, Gabriel Esquius, Gamoia, Gemma Urgell, Javi Ferrer, Javi Olmo, Javier Bikandi, Jordi Graells, Jordi Pérez, Jordi Serrano, Jorge Vinaixa, Josep M Serrainat, Korxo, Manel Muntada, Marc Garriga, Martha Rodriguez Wagner, Martí Guillamet, Miguel Angel Mañez, Miquel Duran, Miquel Puig, Miquel Rodríguez, Mitinman, Mònica Pagès, Montse Nieto, Nuria Vives, Pablo Hermoso de Mendoza, Pablo Muiño, Pipomon, Ramon Ternero, Roberto Cacho, Sebastian Garcia, Ton Ferret, Tona Castell, Tona Pou, Trina Milán, Vicente Briz, Xavier Crespo, Xavier Lasauca…

I si has estat capaç de llegir fins aquí et mereixes un regal: et deixo amb una frase que m’ha agradat molt, enviada per Josep M. Serrainat:

“L’Administració 2.0 és com un iceberg, posar-la en marxa seria la part visible; i mantenir-la i dinamitzar-la seria la part submergida”.

Totalment d’acord.

Sempre m’ha sorprés la fina anàlisi de Bauman, la seva capacitat d’observació i de fer-se preguntes sobre el perquè i el com de les coses, lluny de les colecciones de dades i d’estadística descriptiva (mai inferencial) a la que m’havia acostumat Manuel Castells. Bauman és terriblement actual, creatiu i lúcid, i crec que és l’autor indispensable per entendre aquests temps de canvi i xarxa.

Estic convençut que el que passa a Internet, la Web 2.0, és un dels símptomes que confirma que hi ha un canvi estructural imparable. La societat xarxa, l’individualisme, la globalització, són factors que afecten i alteren lleis, valors, mercats i conceptes com poder o identitat. Ja rés serà igual. Però també sóc dels que sospiten que això de la Web 2.0 és massa egocèntric, curtplacista i inconstant com per a ser el model que ha de configurar el nou paradigma. No estic en la línia de Andrew Keen, que critica el 2.0 per amateur, però amb arguments oportunistes i massa simples. Ni en la de Nicholas Carr, que acusa la web 2.0 d’amoral, amb més fonament però també sense arribar a convèncer-me. Crec en els valors subjacents d’allò que anomanem 2.0, però a la vegada crec que hi ha problemes estructurals que no sabia descriure fins que he llegit Bauman.

• La “societat” es veu i es trata com una “xarxa”, enlloc de com una “estructura”: es perceb i es tracta com una matriu de connexions i desconnexions aleatòries i d’un nombre essencialment infinit de permutacions possibles. Els vincles humans són cada cop més fràgils i s’accepten com a provisionals. L’exposició dels individus als capricis del mercat laboral i de bens premia les actituts competitives, a la vegada que degrada la col·laboració i el treball en equip al nivell d’estratègies temporals que cal abandonar o eliminar un cop que s’han exhaurit els seus beneficis.

• El colapse del pensament, de la planificació i de l’acció a llarg termini, junt amb la desaparició o el debilitament d’aquelles estructures que haurien de pensar en aquests termes. La història política i les vides individuals es redueixen a un seguit de projectes de curt abast i d’episodis que no es combinen de manera compatible amb conceptes com ara “desenvolupament” o “maduració”. Una vida tant fragmentada estimula orientacions “laterals” abans que “verticals”. Els èxits pretèrits no suposen cap probabiliat de futures victòries, i molt menys les garanteixen. Per a l’èxit futur elmés important pot ser “oblidar”.

• Ara la responsabilitat la tenen els individus, de qui s’espera que siguin “electors lliures” i que suportin les conseqüències de les seves eleccions, malgrat que els riscos implícits en cada tria poden ser causats per forces que superen la comprensió i la capacitat individual per a actuar. Ara la virtut més útil no és la “conformitat” amb les normes, sinó la “flexibilitat”: la rapidesa per a canviar tàctiques i estils en un tres i no rès, per a abandonar compromisos i llealtats sense penediment, i per anar al darrera de les oportunitats segons la disponibilitat del moment, enlloc de seguir les pròpies referències consolidades.

• Estem en ple procés de separació, de divorci, entre el poder i la política. I aquesta és la parella en la que s’ha basat fins ara l’Estat modern.

Crec que tots aquests conceptes descriuen part del que està passant en l’actual context social, i per tant, descriuen també el que està passant en aquesta internet social, en aquesta Web 2.0. Per això m’agrada la 2.0, perque crec que és un reflex de la nova societat, de la que volem construir. I estic d’acord amb Bauman en que la societat que s’està configurant, i per tant la Web 2.0, es caracteritza per un curtplacisme i una manca de compromís i d’estructuració. I això és un punt feble.

I a més a més, cal tenir en compte (i molt) als 1.0, que són la majoria. Tenen por, com també la tenim molts dels 1.5 i 2.0.

“Fins ara el ‘progrés’ era una promesa de felicitat universal i duradera, la manifestació extrema de l’optimisme radical. Però ara, el ‘progrés’ representa l’amenaça d’un canvi implacable i inexorable, que lluny de prometre pau i repós, anuncia una crísi i una tensió contínues que faran impossible tenir cap moment de descans. El progrés s’ha convertit en quelcom semblant a un persistent joc de les cadires en el que u segòn de distracció pot comportar una derrota inapelable. En lloc de grans expectatives i dolços somnis, el ‘progrés’ evoca un insomni ple de malson en els que un somnia que ‘es queda endarrera’, perd el tren o cau per la finestreta d’un vehicle que va a tota velocitat i que no deixa d’accelerar.”

M’impresiona com d’actual, modern i vigent és el discurs de Bauman.

“Al menys a la part ‘desenvolupada’ del planeta s’han donat, o s’estan donant ara, un seguit de novetats no sense conseqüències i estretament interrelacionades, que creen un escenari nou i sense precedents per a les eleccions individuals, i que presenten un seguit de reptes mai vistos.”

La ciència ens ha facilitat els dispositius que han fet possible una nova societat. Ara cal el pensament, la filosofia, per aprendre a viure-hi i a relacionar-nos. A ser socials, a ser humans.

Actualització: Els fragments que reprodueixo de l’obra de Bauman no són extrets de l’edició en català. La traducció és meva, i per tant meus són també els possibles errors i, sobre tot, les faltes d’ortografia (un fa el que pot, amb l’esperança d’anar millorant! :-)

Quan al pensar canvies d’idea, això és Filosofia.
Quan Deu et fa canviar d’idea, això és Fè.
Quan els fets et fan canviar d’idea, és Ciència.

La literatura de gestió és plena d’estudis i teories sobre com gestionar un procés de canvi, i com a receptari senzill sempre m’han agradat les 8 etapes de John P. Kotter, de la Harvard Business School:

1. Generar una sensació d’urgència (la necessitat d’actuar davant una situació crítica)
2. Organitzar una forta coalició directiva (un grup amb capacitat de liderar els esforços i de treballar plegats).
3. Generar una visió que ajudi a focalitzar quin és el canvi desitjat.
4. Comunicar la visió (allà on es vol arribar)
5. Facilitar que altres posin en pràctica aquesta visió
6. Planificar l’assoliment d’èxits en el curt termini (que animin a tirar endavant)
7. Consolidar les millores i produïr més canvis
8. Institucionalitzar nous mètodes

Però sempre he considerat que el més important en un procès de canvi són els agents del canvi, les persones que es capfiquen en fer-lo possible. Sense elles no hi ha canvi, ni etapes, ni projecte, ni il·lusió. I en tot això de la 2.0 hi ha un munt d’aquests agents del canvi que estan treballant gairebé sempre sense reconeixement per aconseguir canvis a les seves empreses, a les seves institucions, als seus entorns.

Quan parlo d’això sempre poso com a exemple en Ian Forrester, potser l’agent del canvi 2.0 a la BBC, i a qui vaig descobrir gràcies a l’Ismael. Ian Forrester desenvolupa una àmplia presència a la xarxa. Manté el seu propi blog, Cubicgarden, llegeix els seus feeds a Bloglines, microblogueja a Twitter (amb més de 500 seguidors) i a Jaiku, marca a Digg, té perfil a Facebook i a Linkedin, guarda les seves presentacions a Slideshare, les seves fotos a Flickr, els seus preferits a del.icio.us, la seva música a Last.fm, en resum, un personatge 2.0, connectat, en xarxa.

Ian Forrester és programador i treballa a la Digital Media Initiative de la BBC, actualment com a responsable del projecte BBC Backstage, una xarxa de desenvolupadors que subministren dades i serveis al públic en general sota el lema “Crea el que vulguis fent servir els continguts de la BBC”. També ha treballat en altres projectes de la BBC com ara BBC Blogs, The Feed Factory, Ceative Archive, Podcasts… i es pot saber més del que fa en aquesta o aquesta entrevista, a aquest video on parla sobre TV i Web 2.0, o a aquestes paraules enregistrades al XTech d’aquest 2007. En resum, Ian Forrester està al darrera de bona part de les iniciatives 2.0 de la BBC, i crec que el seu és probablement un bon exemple d’agent del canvi.

El nom Ian Forrester no surt a cap dels cinc folis de l’organigrama de la BBC, i ni tant sols queda clar on s’ubica la Digital Media Initiative en la que ell està integrat. És a dir, tot sembla indicar que Ian Forrester està allunyat de les esferes del poder i de la presa de decissions, i que ho tindrà difícil si vol impulsar canvis estructurals a la BBC. I crec que aquesta és una de les característiques dels agents del canvi 2.0: els resulta més senzill promoure canvis cap a l’exterior que cap a l’interior. I es que la majoria de les estructures de poder a les grans corporacions i institucions estan més orientades a la batalla interna que als mercats. Els circuits interns de presa de decisió, de posicionament estratègic, d’influència, són tant complexos que demanen molta atenció i accepten pocs experiments. Tot el contrari que el gran mercat, que quan està format per milions i milions de clients funciona gairebé sol, per automatismes, i s’acostumen a acceptar els experiments. Segur que és més senzill fer el canal de Twitter de la BBC, visible per tothom, que fer un canvi a la intranet corporativa que només veuran els empleats. Segur que és més fàcil dins una entitat financera obrir canals RSS d’informació financera per als clients, que promoure un sistema intern per a que els empleats es recomanin enllaços i referències, quelcom semblant a un Menéame corporatiu.

Els agents del canvi son aquells que es mouen entre línies i aconsegueixen avançar amb accions concretes, petits (o no tant petits) moviments que fan que les grans estructures es vagin movent, i que els seus dirigents (potser) vagin prenent conciència. Sense ells no hi hauria canvi. Potser és el cas d’en Joan o en Ferran al seu grup de mitjans audiovisuals, d’en Gerard, en Pol o en Fernando cadascún d’ells a la seva entitat financera, d’en Juan a la seva universitat, d’en Toni amb els seus clients d’alta política o de l’Enrique a la seva escola de negocis, però el cas és que n’hi ha a totes les organitzacions. Cal buscar-los, localitzar-los i recolzar-los, i a vegades protegir-los amb l’anonimat, doncs en alguns casos la visibilitat o la celebritat els pot complicar les coses.

Avui navegant per Facebook descobreixo que el bo de l’Oriol ha trobat una segona part: “Did you Know… II” . És una peça de menys qualitat que l’anterior, de molt pitjor factura i que repeteix algunes de les idees ja presentades. Una còpia d’un tal Howie DiBlasi, però que malgrat tot aporta algunes dades noves:

- Segons Richard Riley, Secretari d”Estat d’Ensenyament dels Estats Units, el 2004 no existien les empreses que el 2010 crearan més llocs de treball.

- El 2002 Nintendo va invertir més de 120 milions de dòlars en R+D

- El 57% dels adolescents als Estats Units es considera creador de continguts a Internet. Els adolescents dediquen als mitjans (fora de l’escola) un total de 6,5 hores al día. Un 33% a internet, 26% a la tv, 21% al telèfon i 15% a la ràdio.

- YouTube serveix 100 millones de videos cada dia. El juny de 2006 va servir 2,5 bilions de videos a uns 20 milions de persones.

- 9 de cada 10 persones no saben què és un podcast. Existeixen 100.000 podcasts i els seus subscriptors creixen un 20% cada mes. Hi ha 6 milions d’adults als Estats Units que han escoltat un podcast.

- 9 de cada 10 persones no saben què és un wiki

- 8 de cada 10 persones no saben què és un blog. A Xina hi ha 17 milions de blogs. El 35% dels usuaris de Internet a Xina tenen un blog.

- Si a Xina ets un entre un milió, n’hi ha 1.300 como tu. I a la Índia 1.100 como tu.

- China Mobile és la major empresa de telefonia mòbil del món. Té 301 milions de clients (més que el total d’habitants dels Estats Units).

- El número de SMS enviats cada día és superior al número d’habitants del planeta.

A finals de juliol vaig comentar que Karl Fisch i Scott McLeod havien publicat una meravella de video: Did you know?. Aquesta peça ha estat una perla que m’ha ajudat en múltiples ocasions a transmetre la idea de que està passant quelcom, relacionat amb l’evolució de la demografia, la tecnologia, la informació, Internet… i que d’aquest totum reolutum està sorgint un nou model, crec que social, al que ens haurem d’adaptar.

Però, oh, tinc amics que no troben el moment d’invertir cinc minuts per veure’l.
- Ja has vist “Did you know?”?
- No, encara no. Però no m’ho diguis més que ja ho faré, pesat.

Per a ells, tant ocupats, reprodueixo aquí algunes de les dades i literals amb els que el video argumenta que hauriem d’estar preocupant-nos sobre si preparem correctament als nostres fills per aquesta nova realitat. Allà van:

- L’any 2006 han completat els seus estudis uniersitaris 1,3 milions de persones als Estats Units, 3,1 a la Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris indis parlen anglès. D’aquí a 10 anys, el país amb més habitants que parlen anglès serà la Xina.

- Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de treball el proper any. I 1 de cada 2 ho farà dins els propers 5 anys. Els nens que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 feines quan tinguin 38 anys.

- La gent que ara té 21 anys ha vist 20.000 hores de televisió, ha jugat 10.000 hores amb videojocs, ha parlat 10.000 hores per telèfon, i ha enviat i rebut 250.000 missatges de correu i missatgeria instantània.

- Més del 50% dels nordamericans de 21 anys ha creat algun contingut a la web. I més del 70% de 4 anys d’edat ja ha fet servir un ordinador.

- La ràdio va tardar 38 anys en tenir una audiència de 50 milions de persones. La televisió els va assolir en 13 anys. Internet en 4.

- El 1984 havia mil dispositius connectats a Internet. Un milió el 1992. Sis-cents milions el 2006.

- El públic va poder començar a utlitzar Internet el 1995. El 2005, una de cada vuit parelles que es varen casar als Estats Units s’havien conegut per Internet.

- eBay es va fundar el 1996. El 2006 va facturar 6.000 milions de dòlars en vendes (6 bilions americans).

- A Google s’hi fan 2.700 milions de cerques cada mes

- Si les persones que s’han donat d’alta a MySpace visquessin al mateix país, aquest seria l’octau país més poblat del planeta.

- La informació tècnica que hi ha al món s’està doblant cada dos anys. Es preveu que el 2010 es dobli cada 72 hores.

- La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segòn, cosa que equival a 1.900 CDs cada segòn, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.

Mireu el video. Si us plau.

“Dins de dues setmanes és el Dia d’Extremadura. És a dir, el de tots nosaltres. El President de la Comunitat Autònoma fa el discurs oficial. Si el tinguesiu que fer vosaltres, què dirieu? No s’hi val massa llarg, que el discur el faig jo, que és la meva obligació. Us demano a cadascú una frase o un paràgraf. Em doneu un cop de ma?.
Gràcies.
Guillermo”

Guillermo Fernández Vara va llançar la petició d’ajuda el passat diumenge 26 d’agost, i a data d’avui ja reuneix gairebé 90 comentaris (o sigui, respostes) totes amables, implicades, educades… normals. M’ha agradat un comentari que simplement li agraeix que hagi preguntat; un altre que escriu una catalana filla de pares extremenys (demostrant que un no és només d’un lloc, com ja vaig comentar en un altre moment); un vers de simàtica rima; i fins i tot una proposta d’índex per a estructurar el discurs. Però cap aportació fora de to. Cap. Brutal. Seguiré amb molt interès tant l’evolució d’aquest tema al seu blog com quin pot ser el contingut final del seu discurs.

Crec que aquest cas demostra coses: D’una banda, constatar que no té fonament la por institucional a la participació digital, i que el que hauria de fer por no són els espais de participació sinó els responsables institucionals que no hi creuen i que per això no els fan servir o ho fan de manera impostada. Aquest sembla un cas honest i natural, i el resultat també transmet honestedat i naturalitat per part de la ciutadania. I és que les bases saben força més de l’ús de tot allò digital que els nostres dirigents, i la veritable escletxa digital està a les nostres èlits. Per l’altra, cada cop són més els qui exploren els límits de l’actual sistema, ja que aquest genera força descontent. La participació de la ciutadania a la res publica no es pot limitar a un vot cada quatre anys, sinó que s’ha de normalitzar. Si no és així, cada cop serem més els que com Juan Freire farem un elogi de l’abstenció.

Actualització: Toni Gutiérrez-Rubí també ha escrit del tema al seu blog, i ho fa amb un inici que m’ha agradat:

Política 0 – El poble té la paraula: vota
Política 1.0 – El poble té la paraula: participa
Política 2.0 – El poble té la paraula: dirigeix “la campanya”

William Ralph Inge (1860-1954)
Teòleg

- Un país força lent! – va replicar la Reina – . Aquí, com veus, fa falta còrrer tot el que un pot per a quedar-se al mateix lloc. Si es vol arribar a un altre lloc, cal còrrer com a mínim dos cops més ràpid.

Lewis Carroll (1832-1898)
Alícia al país de les meravelles