A mesura que el context 2.0 s’ha anat concretant també s’ha anat produint una major distància, i en ocasions fins i tot enfrontament, amb el model anterior que hem resumit com a 1.0. Les grans empreses, corporacions, institucions i estats que mouen el món són molt 1.0, i probablement sigui irreal pretendre convertir-les en quelcom 2.0. Gairebé segur que, com sempre, l’opció bona sigui buscar camins 1.5, o fins i tot 1.2. Com a la més clàssica de les megociacions: comences demanant més, per a poder retrocedir fins a un punt acceptable per ambdues parts. Perque es tracta de posar-se d’acord i caminar junts cap un món que potser no serà 2.0, però sí 1.3 o 1.4, ja es veurà. I no és poc.

Ja haviem tingut episodis i reflexions sobre el xoc cultural entre alò 1.0 i allò 2.0. Els més evidents han estat a les escoles i a les empreses. El convenciment de les noves possibilitats 2.0 contra l’experiència contrastada dels 1.0. Com deia Hiroshi Tasaka, és un problema d’egos. Tots dos tenen arguments per a ser arrogants, i el tema s’acostuma a resoldre pel principi d’autoritat.

Estàvem entretinguts amb aquestes coses quan el món s’ha vist sacsejat per la crisi del seu sistema financer, que derivarà en una crisi econòmica, que com sempre, comportarà una crisi social. Són temps de canvis. Les crisis sempre han estat temps d’oportunitats. La història anomena “crisi” als moments de transició entre una etapa i una altra. I estem en una d’aquestes transicions, i és l’oportunitat de plantejar la negociació 2.0.

John P. Kotter ja va explicar fa temps que els processos de canvi necessiten que hi hagi una sensació d’urgència, de situació crítica, i organitzar al seu voltant una forta coalició directiva que generi una nova visió, visualitzar el canvi desitjat i posar-lo en pràctica mitjançant fites parcials, històries d’èxit que ajudin a consolidar certs canvis. Tenim la situació d’urgpencia: la crisi. És el moment per a que els convençuts de la 2.0 reconeguin el valor de l’experiència dels 1.0, i que aquests considerin sin la nova visió, el camí pot estar en algun dels conceptes aportats pels 2.0. És el moment de treballar junts.

Fins ara tots viviem en una permanent història d’èxit. Tots els indicadors econòmics globals eren positius, totes les economies creixien, i per tant tots tenien raó: les coses anaven bé tant pels 1.0 com pels 2.0. Per què canviar si tot va bé?. La darrera crisi global va ser el 1993, i per aquells temps els conceptes 2.o encara no existien. L’accés dels particulars a la xarxa és de 1994 tant a Espanya com als Estats Units, i el Cluetrain es va escriure el 1999. L’actual és la primera crisi que vivim amb els particulars connectats en xarxa, i és la nostra oportunitat per a legitimar que això tindrà conseqüències en la definició d’un nou model i una nova visió que sigui assumible pels 1.0, que cal reconèixer-ho, tenen l’experiència d’haver viscut i superat més d’una crisi. Cal sentar-se a treballar junts.