.

El concepte

El concepte de neutralitat a la xarxa fa referència a la necessitat que la xarxa s’operi sota tres principis:

- No discriminació: tot el tràfic serà tractat per igual al llarg de tota la xarxa

- Interconnexió: l’operador de cada xarxa té el dret i el deure de connectar-se a qualsevol altra xarxa d’Internet

- Accés: els usuaris tenen el dret a establir comunicacions amb d’altres usuaris en igualtat de condicions

És a dir, que els operadors es mantinguin neutres i es limitin a connectar els proveïdors de continguts (siguin persones físiques o jurídiques) amb aquells que els volen consultar, sense jutjar si la connexió és més o menys pertinent. Els serveis es posen als extrems i la xarxa els transmet sense valorar, ni jerarquitzar, ni prioritzar.

.

El problema

Alguns operadors de telecomunicacions ja han caigut en la temptació de decidir unilateralment quin tipus de dades és prioritari pels seus clients. El 2006 ONO ja es va veure obligada a reconèixer que quan la seva xarxa tenia problemes de rendiment penalitzava el tràfic p2p, un tràfic entre particulars que en un mercat de tarifa plana no generava cap ingrés addicional per la companyia i per tant era menys prioritari pels seus interessos. El mateix va passar a Xile amb Telefónica, que penalitzava el tràfic de VoIP, és a dir, les trucades telefòniques sobre IP amb les que la ciutadania evitava les tarifes de telefonia tradicional que eran aleshores base del negoci de Telefònica al país. És a dir, l’operador de telecomunicacions decidia unilateralment quina mena de dades mereixia una major o menor prioritat a la xarxa. És evident com de perillós és que algú prengui aquestes decissions de manera arbitrària, ja que les raons que poden dur a una o altra decisió poden respondre a interessos més que opinables. Per exemple, British Telecom ha fet cas de les peticions de l’equivalent a la SGAE britànica i penalitza el tràfic d’aquells que descarreguen música o altres continguts suposadament afectats per drets de la propietat. Als Estats Units aquests assumptes ja han arribat a la taula del regulador, que aquest agost ja va dictaminar que l’operadora Comcast es va excedir en discriminar el tràfic que havien de rebre els seus usuaris.

Les operadores de telecomunicacions argumenten que l’actual Internet i l’ús que en fem demana infrastructures cada cop més importants. Que el que va començar com un ús perifèric dels mitjans existents s’està convertint en quelcom que obliga a importants inversions que han de trobar un model d’ingressos que les compensi. Si no poden discriminar el tràfic, amenacen amb increments de tarifes per a poder assumir les inversions. Aquest aspecte, ben explicat per Ricard Ruiz de Querol a la pissarra que acompanya aquestes línies, és l’argument de les operadores per a justificar la seva intervenció en el tràfic de les xarxes. Però els pares de Internet es rebelen contra això argumentant que si la xarxa ha lograt el seu actual desenvolupament ha estat gràcies a la seva neutralitat, que ha permès que qualsevol de nosaltres tingui l’oportunitat de desenvolupar-se i expressar-se en igualtat de condicions amb qualsevol altre.

Per a ser justos, el problema de la neutralitat de la xarxa no s’hauria de referir només al paper dels operadors de telecomunicacions. Els operadors de continguts també ens han de garantitzar la seva neutralitat, i ja hi ha qui es queixa del poder de Google o Microsoft. Certament, Google pot decidir unilateralment que certs continguts no són pertinents, i si deixa d’indexar-los i d’oferir-los com a resultat al seu buscador el greuje és clar.

.

Les solucions

El mercat nordamerica té menys operadors que l’europeu, i a més a més disposa d’una xarxa de telecomunicacions diferent, per no dir pitjor. Sembla cert que la seva xarxa està arribant a uns nivells de saturació que demanen noves inversions, i és en aquest context que les operadores es plantegen com amortitzar aquest esforç. Per tant, tenim d’una banda els interesos econòmics de les empreses, i per l’altra el dret de la ciutadania a que ningú decideixi en nom seu què és millor o pitjor, quina mena de dades són més o menys prioritàries. En aquest context han sortit veus que reclamen una legislació que garanteixi la neutralitat de la xarxa, i les companyies s’han posicionat tot activant lobbies, tant habituals a Washington. El poder econòmic té mecanismes per a defensar els seus interessos davant el poder legislatiu, i aquest és un mecanisme que no té la ciutadania. Queixar-se des d’un bloc, o des de cent blocs, no sembla un mecanisme suficient per a influir en l’opinió dels legisladors si ho comparem amb l’eficàcia dels instruments d’influència que fan servir les grans companyies per donar a conèixer la seva opinió. A més a més, a Europa hi ha un greu divorci entre les institucions i la ciutadania. Només cal veure els indexos de participació a les eleccions, o les ja previsibles nul.les conseqüències d’iniciatives com la càndida Carta oberta que varem escriure reclamant que qui fos president d’Espanya fes el favor de prendre consciència de l’agenda digital del país.

Si Internet ha estat possible gràcies a l’absència de normes amb que s’ha desenvolupat, no crec que ara el seu futur depengui de que s’estableixin normes, ni que sigui per a garantir la neutralitat. Crec que si el problema s’origina en els arguments econòmics de les operadores, caldrà buscar solucions econòmiques i fugir de les raons romàntiques o emocionals sobre el que està millor o pitjor, del que és més o menys ètic. Potser la solució sigui que les operadores deixin de tractar l’assumpte com un servei únic i ens ofereixin alternatives: un servei neutral i un altre que no ho sigui, i que cadascú pugui escollir el que prefereix. Sospito que els interessos particulars i els corporatius poden ser diferenciats, i que potser jo voldré un accés a la xarxa neutral, però que una gran companyia amb 20.000 empleats prefereixi un accés sense p2p o altres tipus de dades. Allà cadascú amb les seves opcions. Però que siguin opcions, i no decisions unilaterals com ara.

És a dir, que potser la solució no sigui reclamar la neutralitat de la xarxa, sinó la transparència sobre les característiques dels serveis a la xarxa. Si algú m’ofereix un servei d’accés a la xarxa vull saber si serà neutral o no. I no com ara, que m’assabento per la premsa que Ono, o Telefónica, o qui sigui, ha decidit en nom meu quina ha de ser la prioritat del que m’arriba a casa.

.

Dos propostes

Una proposta per a l’administració:
Proposo que el regulador nacional de les telecomunicacions, és a dir l’administració, em doni garanties sobre les condicions en que s’estan fent les prestacions de serveis. Que faci auditories sobre la qualitat dels serveis i que informi dels resultats de manera transparent. Jo no tinc manera de saber si el meu accés particular a la xarxa està alterat per l’operador o no, i li demano (li exigeixo) al meu govern que auditi aquests serveis i m’informi. Sovint llegeixo als diaris que han retirat una joguina del mercat per perillosa per a la mainada, o que han retirat un aliment per tòxic, o un xampú per provocar al·lèrgies. Vull que el regulador faci la mateixa mena de controls als operadors de la xarxa, i que m’informi si es fan o no pràctiques que atemptin contra la neutralitat del meu accés.

Una proposta a la indústria:
Proposo que exigim una clàusula als contractes amb els operadors de telecomunicacions que ens garanteixi que rebrem un accés neutral a la xarxa. En triar l’operador podrem tenir en compte si ofereixen o no aquesta garantia, i si ens enganyen podrem apelar a un incompliment de contracte. Per contracte, no per llei. Fem una clàusula (de la mateixa manera que hem inventat els Creative Commons) i proposem-la als operadors. En el seu moment va haver-hi plataformes ciutadanes reclamant tarifes planes, i al final es varen aconseguir. Veig més viable una plataforma ciutadana reclamant una clàusula als seus contractes (d’ADSL per exemple) que el consens polític per a legislar a Brusel·les i a cadascun dels països de la Unió Europea.