Fins no fa gaire la realitat digital d’una persona es limitava pràcticament a un compte de correu electrònic, mentre que en l’actualitat ja son moltes les persones que presenten un jo digital molt dens i comlex: múltiples comptes de correu electrònic; activitat en diferents xarxes socials; creació i aportació de textos i imatges a diferents espais; suscripció a fluxes d’informació i coneixement; espais web personals; intercanvi d’opinió; i amics, molts amics i relacions que només es donen cita en aquesta nova realitat telemàtica. Cada cop són més els casos de persones que no coneixes bé si només coneixes la seva realitat física. Comença a haver-hi tres grups de persones conegudes: les que coneixes físicament (més o menys); les que coneixes digitalment (més o menys); i les que coneixes físicament i digitalment (també més o menys). I dels tres grups, el primer de la gent que només coneixo físicament és el que més sovint em resulta sorprenent i amb més gent que, si ho penso bé, menys conec i menys m’han ensenyat la seva veritable realitat.

El mateix està passant amb les empreses, encara que aquest procés està anant a un ritme més lent. Les empreses també tenen una identitat digital, i si bé fins ara la intentaven camuflar darrera les seves webs corporatives de disseny, la gran conversa a Internet entre particulars que és la Web 2.0 ha suposat que en aquests mons digitals ja se sàpiga tot o gairebé tot de les empreses. Les empreses, conscients o no, també estan en aquest plànol digital de la vida on hi ha xarxes socials, creació i aportació de continguts, fluxos d’informació i coneixement, múltiples espais web i demés elements que configuren de manera inevitable la seva identitat digital, la seva veritat digital. I cada cop són més els consumidors que s’interessen per aquesta dimensió telemàtica, perque de la mateixa manera que passa amb les persones, cada cop més investiguen tant la realitat física com la digital per a començar a conèixer realment les coses.

I finalment, està passant el mateix amb les ciutats. Més enllà dels seus carrers i places existeix una ciutat digital on els seus ciutadans, empresaris, polítics i alguns turistes s’estan creuant i entrellaçant per a definir la realitat digital d’aquesta població, configurant espais comuns i vertebrant causes compartides.

El que resulta interessant és quan els primers gestors i responsables comencen a veure que la realitat compta amb aquests múltilples plànols i ho prenen en consideració per a la seva presa de decisions. Quan el responsable de selecció de personal d’una companyia es preocupa per conèixer el jo digital dels candidats; quan el cap no vol només el temps d’oficina del seu empleat i es comença a interessar pel seu coneixement i vol saber on guarda els enllaços favorits per si poguessin ser d’interès corporatiu; quan el polític comença a escoltar els fòrums on els seus ciutadans debaten i discuteixen; i sobre tot, quan el futur empleat comença a valorar si el seu jo digital es sentirà no només còmode sinó potenciat en entrar a treballar en una companyia o una altra; i quan un ciutadà percep que malgrat la distància vol i pot seguir sentint-se part de la ciutat on va nèixer o on es va enamorar.

Les empreses han de començar a dissenyar estratègies de captació i retenció del talent orientades específicament al jo digital dels seus empleats, complementant els tiquets restaurant, el cotxe d’empresa, les guarderies i demés avantatges fiscals que ja ofereixen al jo presencial. Conceptes com clima, oportunitat de progrés, o formació contínua prenen ara matissos molt interesants. I les ciutats han de començar a el.laborar el cens de la seva població digital, més enllà dels que viuen en un carrer concret de la seva realitat física, i veure quins drets i deures cal desenvolupar per aquesta ciutadania que potser estarà anys sense trepitjar els seus carrers… i sense votar. El repte és per a les empreses i les ciutats, doncs són ja molts els empleats i els ciutadans que han descobert la riquesa del seu jo digital, i cada cop li dediquen més temps i els sembla un element més important de les seves vides. Tant com un bon passeig per la platja, una bona conversa i una bona amistat. El jo digital està entrant en el selecte grup de les coses importants de la vida, i si uns li dediquen atenció els altres haurien de revisar les seves estratègies.

Web 2.0 és un nom que suposa que hem accedit a un nivell superior. Anem pel davant i mirem amb una certa compasió als obsolets 1.0. Ens sentim coneixedors de la veritat i evangelitzem sobre la bona nova. Ens dirigim a les empreses i als professionals i mirem d’ajudar-los a entendre el nou paradigma. Els diem que ho necessiten per a la seva competitivitat. Els mercats parlen i han d’aprendre a escoltar i a participar d’aquesta conversa si volen sobreviure. 2.0 és el doble que 1.0.

Però resulta que ens hem equivocat, potser perque precisament nosaltres no hem sabut escoltar. Si parles amb la més alta direcció de les grans empreses i corporacions et diran que ells no estan a la Web 1.0. Que al final dels 90 varen perdre molts diners quan va esclatar la bombolla de les puntcom i que varen aprendre perfectament la lliçó. Varen superar aquella innocent Web 1.0, i actualment ja van per la Web 4.5. Força més endavant que la nostra presumida Web 2.0.

Sigui correcte o no, els de la Web 4.5 senten que la Web 2.0 els queda llunyana, antiga, com el moviment hippie dels 60 i l’amor lliure. Sigui cert o no, els grans empresaris senten que viuen en una Web 4.5 superior a la nostra. La dels resultats. Web 2.0 és una manera de fer les coses, una filosofia. Web 4.5 és la realitat dels resultats mesurables econòmicament. 4.5 va ser l’IPC del 2007 a Espanya. Un projecte ha de rendir com a mínim un 4.5, i si no implica pèrdues. I això sí que és perillós per a la competitivitat i la supervivència. Els de la Web 4.5 es senten superiors: tenen els diners. Els de la Web 2.0 es senten superiors: tenen un estil. Qui té raó?. Tots dos creuen tenir-la, però els de la Web 4.5 són els qui manen.

La Web 2.0 ha de deixar de mirar endarrera (cap a la Web 1.0) i ha d’orientar-se cap endavant (cap a la Web 4.5). El veritable triomf de la Web 2.0 es produirà el dia que sàpiga com contribuir en el curt termini al compte d’explotació de la Web 4.5.

Jeremiah Owyang, un altre treballador de Forrester, anuncia que ja són consultables les dades d’aquest indicador, cosa que permet veure quins valors adopten a cada categoria dierents territoris, diferents segments d’edat, o fins i tot els diferents sexes. Combinant aquestes variables he intentat veure el que podria ser el perfil tipus dels empleats d’una empresa de per aquí (és a dir, Europa com a territori, entre 35 i 44 anys d’edat, i sense importar el sexe). El resultat és una suma de percentatges que no entenc, perque dona força més que 100, però el que m’interessa és la interpretació qualitativa dels baixos valors (encara no un 8%) d’aquells que creen continguts o els sindiquen utilitzant els RSS.

Cal recordar aquestes dades quan intentem impulsar dinàmiques de coneixement compartit a les nostres organitzacions. Encara no un 8% aportarà continguts, i la majoria quedarà totalment al marge del tema. I això no només serà normal, sino lògic. El contrari és un mite sense fonament. Fernando Polo reflexionava en un post recent sobre els 7 mites de la Web 2.0, i ens feia notar que no hi ha tanta participació, ni allò col·lectiu és garantia de qualitat, i que poques coses són originals i més aviat dominen les coses amateurs. I és que el repte de la intel·ligència col·lectiva no depèn només de disposar d’eines com els blogs o els wikis. És força més complex, més difícil i més laboriós. És cultural, i no tecnològic, i demanarà invertir més temps i paciència que no pas diners i recursos.

S’ha escrit molt sobre algunes de les possibles claus per a l’éxit d’un blog, i la majoria dels consells incideixen en la conveniència d’escriure de manera regular, atendre els comentaris, enllaçar a tercers, o escriure per convicció i no per interès… però tot això no resol el que acostuma a ser el dubte inicial: quin estil editorial adoptar?, amb quin to escriure?, com evitar l’horror vacui davant el full en blanc?.

Aquestes línies pretenen aportar algunes possibles tàctiques –que no estratègies– per aquests blogs corporatius, encara que també poden ser aplicables a aquells professionals que volen impulsar un blog a títol personal.

Un cop definit el motiu que impulsa el blog, la seva línia temàtica, pot resultar útil imaginar els possibles continguts intentant adaptar-los a un d’aquests sis formats:

Eines i recursos
Posts dedicats a explicar i comentar eines i recursos que poden ser útils per als lectors. A l’estil del que ens ofereix Genbeta, un blog indispensable per a descobrir nous programaris i noves funcionalitats.

Lectures i conceptes
Reflexions derivades d’una lectura, una conferència, un congrès o qualsevol altre format de transferència de coneixement. L’autor pot fer-ne la crònica o el resum, i enriquir-ho amb les seves opinions i reflexions, com va fer Lola Mola aquest gener quan la Catosfera a Granollers, o Enrique Dans en llegir el darrer i genial article de Chris Anderson .

Experiències i bones pràctiques
Comentari d’una situació viscuda, d’un cas real, o d’una bona pràctica coneguda. És un recurs molt útil, doncs permet desenvolupar una idea o un concepte a partir de l’explicació detallada d’un cas concret, quelcom que acostuma a fer sovint Juan Freire, a qui agrada aterrar a casos concrets les seves sempre lúcides observacions.

Entrevistes i testimonis
Trascripció de diàlegs i entrevistes amb persones interessants per la seva relevància i/o experiència en el tema tractat al blog. Aquest és un format molt agraït doncs permet apropar testimonis i opinions de tercers, i molt viable donat que l’intercanvi de preguntes i respostes es pot resoldre per correu electrònic amb el personatge entrevistat, cosa que amplia molt el ventall de possibilitats. En aquest format destaca l’impagable blog de Joan Carreras, amb interessants entrevistes a responsables de la ràdio i televisió pública catalana.

Actualitat i novetats
Comentari de notícies, successos o novetats recents. Él el format que permet reaccionar de manera ràpida a les incidències del dia a dia, i que permet evitar la sensació de que el nostre blog viu al marge de la realitat. Com el que fan els Microsiervos, en concret Wicho, cada cop que una nau va a l’espai.

Idees i propostes
Si fos el cas, i l’autor tingués una idea. Però com tots sabem, això es força inusual, i la majoria dels que escrivim un blog ens limitem a comentar i replicar el que hem vist, sentit o llegit en un altre lloc. I és que amb blogs o sense, tenir quelcom original a dir és un veritable repte a l’abast de molt pocs. Un dels que intenta explorar noves idees i proposar conceptes i debats que permetin el seu desenvolupament és Ricard Ruiz de Querol.

Un exemple impecable de blog destinat a objectius professionals i que combina aquests sis formats és el de l’anteriorment citat Joan Carreras, que al seu Janquim explica amb valentia i honestedat el dia a dia d’una organització com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com les idees i vivències que considera el poden ajudar a ell i als seu companys a millorar en la gestió corporativa del coneixement.

Pensar en quina d’aquestes sis categories es podrà refugiar allò que anem a escriure pot servir com a font d’inspiració, i un recurs útil per a desbloquejar l’horror vacui i orientar la creativitat. Un blog que desenvolupi aquests sis formats serà un blog força complert, si més no formalment. Quedarà, com sempre, el repte d’aportar valor.

Hi ha forces taules comparatives entre allò 1.0 i allò 2.0, esquemes que busquen ensenyar d’una manera clara l’existència de dues maneres diferents d’entendre un mateix fet. Aquestes reduccions de la realitat sempre són opinables, però són útils per a mostrar de manera ràpida que existeixen diferències. Reprodueixo aquí algunes de les taules amb les que he topat darrerament.

Fa més d’un any que Julen Iturbe publicava al seu Consultoría artesana de la red els trets que al seu entendre diferenciàven una empresa 1.0 d’una altra 2.0, i en base a ells he fet aquesta taula:

Didac Lee, germà de sang empordanesa, reproduïa aquesta setmana una taula comparativa entre el Knowledge Work i el Web Work, que podria ser quelcom així com les diferències entre el treball basat en el coneixement i el treball basat en la xarxa. El quadre és aquest:

D’altra banda, Tíscar Lara explica a un dels seus posts que l’evident transformació que estan patint els mitjans de comunicació per l’impacte de tota la tecnologia implica modificar també les metodologies emprades per analitzar aquests mitjans de comunicació. Cal doncs una versió 2.0 dels estudis de mitjans, i presenta aquesta taula comparativa entre els estudis actuals i els nous (treta de Media Studies 2.0 Forum):

I per acabar, recordar la taula comparativa que vaig publicar fa poc amb les diferències entre alumnes nadius digitals (2.0?) i professors immigrants digitals (1.0?).

Cau a les meves mans un resum d’un estudi fet als Estats Units sobre xarxes socials i educació, Research and Guidelines on Online Social and Educational Netowrking (PDF, 12 pàgs., 467 Kb), per al qual es varen entrevistar 1.277 estudiants d’entre 9 i 17 anys, 1.039 pares, i 250 escoles.

En ell s’explica que aquests estudiants adolescents dediquen més temps a Internet que a veure la tele (10 hores a la setmana davant el televisor, però ja són 9 les hores setmanals que dediquen a les xarxes socials, més el que dediquin a la resta de webs i possibilitats d’Internet). El 96% d’aquests estudiants han fet servir algun cop una xarxa social i el 71% diuen haver-ho fet dins la darrera setmana. Però el que més m’ha sorprès és que el 50% diu que parlen dels deures. És a dir, com era d’esperar, utilitzen les xarxes socials per a resoldre els seus problemes: fer els deures que els han posat a l’escola.

Per contra, les escoles prohibeixen l’ús de les xarxes socials als seus centres. Però, segons el mateix estudi, molts professors posen deures que demanen moure-se per Internet, i la majoria de pares i centres escolars diuen reconèixer i acceptar el gran potencial d’aquestes xarxes per a l’educació. És a dir, com era d’esperar, no els deixen fer servir les xarxes socials per a resoldre els seus problemes, encara que accepten que podrien ser útils.

I és que mentre les escoles reconeixen que això és interessant i que han d’analitzar com ho incorporen de manera controlada, els alumnes ja ho estan fent servir de manera intensiva, però fora de l’escola. El 30% dels alumnes tenen blog, i un 17% l’ha actualitzat la darrera setmana. Un 12% actualitza a diari el seu perfil en alguna xarxa social o a la seva pròpia pàgina personal, i un 25% ho fa setmanalment. Un 12% ha publicat alguna vegada una cançó pròpia o un podcast a Internet; un 9% ha publicat la darrera setmana algun video de producció pròpia (i un 22% alguna vegada); un 22% ha publicat la darrera setmana alguna foto, dibuix o gràfic fet per ell mateix (i un 49% alguna vegada)… les dades són clares. I les escoles diuen que hi ha potencial i que han de veure com ho incorporen. Quan creguin que ho saben, Internet haurà tornat a canviar, és a dir, la gent haurà tornat a canviar.

Mentre, el 84% de les escoles tenen normes per a regular l’accés als xats des de l’escola; el 81% pel que fa a l’ús de missatgeria instantània; el 62% pel que fa a la participació a blogs i fòrums; i el 60% prohibeix enviar i rebre missatges de correu electrònic a l’escola. El 52% té normes específiques per a prohibir l’ús de xarxes socials. És a dir: no parlis amb els teus companys. Però, el 69% de les escoles té web; el 49% participa en projectes on-line amb d’altres escoles; el 35% fan servir blogs en un context específic de formació; el 22% ha promogut algun wiki en una aula… i el 27% de les escoles participa en alguna xarxa social de professors a Internet. És a dir: parla només quan et preguntin.

Estic convençut que està passant exactament el mateix a les empreses. La direcció reconeix que hi ha potencial i explora certs usos corporatius, però no s’atreveix a donar llibertat individual en l’ús d’aquests mecanismes. Mentre l’empresa dubta, a vegades es cau en la temptació de prohibir. En aquest context hi ha treballadors que arrisquen i exploren aquests nous territoris a títol personal… i l’empresa corre el risc greu de perdre’ls (i pitjor encara, de quedar-se només amb aquells treballadors que no exploren ni arrisquen).

Aquest estiu ja va sorprendre la notícia de que l’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclamava que els treballadors puguessin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. Com ja vaig dir aleshores, m’agradaria viure en un país en el que aquesta reclamació la proposés la patronal.

Descubreixo ara a Gabinete de Informática aquest dibuix, que ells han tret de Teemu Arina, on es visualitzen les semblances entre un organisme i una organització 2.0. Em segueix agradant més la idea d’ecosistema, que permet donar joc a més d’un individu, però m’ha agradat el dibuix.:

Segons l’estudi, als Estats Units hi ha aquests 10 tipus d’usuaris de tecnologia:

Tipus 1: Omnívors (8%)
Son usuaris de la majoria de gadgets i serveis d’informació. Participen molt activament al ciberespai i desenvolupen tota mena d’activitats 2.0 per a expressar-se a la xarxa.

Tipus 2: Connectors (7%)
Gestionen continguts digitals i es relacionen amb persones a partir d’un ús continuat de la xarxa i dels telèfons mòbils, i estan molt satisfets de com aquestes TIC els permeten estar al dia.

Tipus 3: Veterans (8%)
Són usuaris habituals de la xarxa però no els agrada la telefonia mòbil ni la permanent connectivitat que ofereixen actualment les TIC.

Tipus 4: Facilitadors de la productivitat (8%)
Tenen una visió molt positiva de com les TIC permeten millorar la comunicació amb d’altres persones, millorar la productivitat a la feina, i ajuden a aprendre coses noves.

Aquests quatre primers grups sumen un 31% del total de la població als Estats Units, i segons l’estudi conformen una èlit d’usuaris de tecnologia. Els segueix una classe mitja tecnològica, que suma un 20% i que es composa d’aquests dos grups:

Tipus 5: Mobilcèntrics (10%)
Utilitzen a fons les possibilitats del seu telèfon mòbil, però no fan el mateix amb Internet. Els agrada com la tecnologia els permet estar connectats amb d’altres persones.

Tipus 6: Connectats però molests (10%)
Han invertit molt en tecnologia però consideren que tanta connectivitat és una mica intrusiva, i que tanta informació a vegades és una nosa.

I finalment, hi ha un tercer bloc poc actiu en això de les tecnologies i que suma un 49% de la població dels Estats Units. Aquest bloc es divideix en 4 grups:

Tipus 7: Experimentadors inexperts (8%)
Han fet ús ocasional de la interactivitat, però si tinguessin més experiència potser farien un major ús de la tecnologia.

Tipus 8: Lleuger però satisfets (15%)
Tenen una mica de tecnologia, però aquesta no ocupa un lloc important a les seves activitats. Però estan satisfets amb ella.

Tipus 9: Indiferents (11%)
Malgrat tenir accés a la xarxa i telèfons mòbils, només utilitzen les TIC molt ocasionalment i ho consideren una nosa.

Tipus 10: Fora de la xarxa (15%)
Estan contents amb els mitjans anteriors, i no creuen que Internet o els telèfons mòbils siguin millors.

Podriem debatre sobre si als nostres països la població també es distribueix d’aquesta manera, però darrerament em sembla més interessant observar en una empresa determinada quants elements tenim de cada tipus. Crec que la distribució dels treballadrs e aquesta classificació dona una idea molt real del tipus d’empresa, del tipus de sector, i sobre tot, del seu potencial futur.

Hi ha una altra idea subjacent que encara no he desenvolupat aquí: l’empresa ja no pot subministrar als seus empleats tota la informació que necessiten per a desenvolupar correctament la seva tasca. La informacio corporativa ja no és suficient. Cadascú, tenint en compte la seva realitat concreta (projectes, clients, sectors, equips, coneixements previs…) ha de fer-se el seu còctel particular de fonts d’informació per a poder ser competitiu i eficaç. Aquest còctel és tant personal i particular que difícilment la millor intranet del món, el millor sistema d’informació corporativa del món, el podrà igualar. Els sistemes interns de gestió de la informació i del coneixement són necessaris, indispensables, però actualment cal complementarlos inevitablement amb una gestió personal de la informació. Un professional no pot delegar aquest factor i deixar-lo en mans de la seva empresa (si més no, un professional intensiu en coneixement).

Doncs bé. Sorprèn que encara avui moltes d’aquestes grans empreses i corporacions impedeixen l’accés dels seus empleats a forces de les webs que alguns ja hem incorporat com a ingredients del nostre còctel personal per a ser més eficaços (però, no conec que facin registres per evitar que algú entri a la feina amb un quadern de sudokus per perdre el temps). Conec empreses on els serveis centrals de sistemes d’infromació eviten que qualsevol lloc de treball pugui accedir a YouTube. I a YouTube hi ha videos molt potents per a qualsevol ofici del món. Conec empreses que eviten l’accés a SlideShare. I a SlideShare hi ha presentacions molt útils per a desenvolupar molts temes. Conec empreses des d’on no es pot accedir a LinkedIn. I a LinkedIn es localitzen molt bons professionals amb qui col.laborar per a portar un projecte a bon port. I tot això no fa mes que demostrar que encara estem lluny d’on hauriem d’estar. O el que és pitjor, demostra que algunes àrees de decisió a empreses de l’IBEX 35 encara estan en mans de directius totalment desconnectats de món real.

Llegeixo a Alianzo la següent notícia: L’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclama que els treballador puguin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. M’agradaria viure en un país on aquesta reclamació la fes una associació patronal.

L’evolució d’nternet ha derivat cap a una web més participativa, més col·laborativa, més social. De la web de les empreses a la web de la gent. De la web 1.0 a la web 2.0. Els nodes de la xarxa ja no són ordinadors, ara són persones. La gent està construint les seves pròpies xarxes de confiança, de circulació de la informació, de col·laboració, de compartició d’informació. Cadascú tria què vol llegir, sobre quins temes i de quines fonts d’informació. I cadascú tria de què vol parlar, i on i com ho publicarà. La informació flueix de tal manera que en si mateixa ja no suposa cap poder. Ara és més interessant participar d’una xarxa, d’un conjunt de nodes i per tant de persones, a través de la qual circula informació rellevant per a la presa de decisió i d’opinió quotidianes de cadascun de nosaltres.

En paral·lel, les formes d’accedir a la xarxa s’han diversificat i simplificat. I continuaran fent-ho. Les anomenades capes desafavorides utilitzen amb normalitat la telefonia IP des de cibercafès i locutoris per a comunicar-se amb els seus familiars que residenixen lluny. El projecte OLPC i les seves derivades ja permeten ordinadors portàtils per poc menys de 100 dòlars. Els telèfons mòbils permeten navegar per Internet. Tots els executius van armats amb una Blackberry i despatxen el seu correu des de la terminal de l’aeroport. Ja hi ha ciutats amb plans per a oferir cobertura wi-fi a tot el seu territori. I una etcètera de novetats que difuminen les barreres tècniques d’accés.

El “Digital Divide” que marcarà de manera irremediable la nostra competitivitat futura ja no és el de les classes desafavorides amb dificultats d’accés a la xarxa. El “Digital Divide” que ens esfonsarà és el de les èlits desconnectades.

Em preocupa, i molt, el gran nombre de persones que ocupen posicions rellevants tant a l’empresa privada com a l’administració, i que afronten les decisions sense estar connectades a cap de les noves xarxes de coneixement que s’estan construint a la mal anomenada Web 2.0. Quants directors generals fan servir Bloglines o Google Reader?. Quants dels nostres consellers, o conselleres, tenen identificats quins blogs els resulten claus per a contrastar la seva opinió pròpia?. Quants alts càrrecs ni tant sols gestionen ells mateixos el seu correu?. Quants executius encara creuen que la solució a la seva estratègia digital és invertir en continguts?. Quants directius medeixen la seva eficàcia a la xarxa comptant encara només visitants únics i pàgines vistes?.

El problema no és el Digital Divide. El problema que ens portarà a la ruïna són les èlits desconnectades. Aquelles que prenen decisions sense utilitzar la força de la xarxa. Això sí, a la taula tenen un ordinador car connectat a Internet amb un molt bon ample de banda. Però el problema ja no és tecnològic. Ara ja és social. Estàs socialitzat o no. Estàs connectat o no. Qui farà un pla per a socialitzar i connectar les nostres èlits?