Recupero una mica tard aquest informe de Pew Internet titulat A Typology of Information and Communication Technology Users (PDF 281 Kb, 65 pàgs.), que es va publicar aquest maig i del que s’en va parlar força en el seu moment (aquí, aquí i aquí). L’estudi en qüestió analitza els usuaris de les TIC als Estats Units, i dona algunes dades com que un 8% d’ells són usuaris devots de les webs participatives i dels dispositius mòbils, i un 23% són usuaris pragmàtics (ho fan per ser més productius), cosa que suma només un 31%. I és que hi ha un 49% dels nordamericans que només utilitza les TIC molt de tant en tant.
Segons l’estudi, als Estats Units hi ha aquests 10 tipus d’usuaris de tecnologia:
Tipus 1: Omnívors (8%)
Son usuaris de la majoria de gadgets i serveis d’informació. Participen molt activament al ciberespai i desenvolupen tota mena d’activitats 2.0 per a expressar-se a la xarxa.
Tipus 2: Connectors (7%)
Gestionen continguts digitals i es relacionen amb persones a partir d’un ús continuat de la xarxa i dels telèfons mòbils, i estan molt satisfets de com aquestes TIC els permeten estar al dia.
Tipus 3: Veterans (8%)
Són usuaris habituals de la xarxa però no els agrada la telefonia mòbil ni la permanent connectivitat que ofereixen actualment les TIC.
Tipus 4: Facilitadors de la productivitat (8%)
Tenen una visió molt positiva de com les TIC permeten millorar la comunicació amb d’altres persones, millorar la productivitat a la feina, i ajuden a aprendre coses noves.
Aquests quatre primers grups sumen un 31% del total de la població als Estats Units, i segons l’estudi conformen una èlit d’usuaris de tecnologia. Els segueix una classe mitja tecnològica, que suma un 20% i que es composa d’aquests dos grups:
Tipus 5: Mobilcèntrics (10%)
Utilitzen a fons les possibilitats del seu telèfon mòbil, però no fan el mateix amb Internet. Els agrada com la tecnologia els permet estar connectats amb d’altres persones.
Tipus 6: Connectats però molests (10%)
Han invertit molt en tecnologia però consideren que tanta connectivitat és una mica intrusiva, i que tanta informació a vegades és una nosa.
I finalment, hi ha un tercer bloc poc actiu en això de les tecnologies i que suma un 49% de la població dels Estats Units. Aquest bloc es divideix en 4 grups:
Tipus 7: Experimentadors inexperts (8%)
Han fet ús ocasional de la interactivitat, però si tinguessin més experiència potser farien un major ús de la tecnologia.
Tipus 8: Lleuger però satisfets (15%)
Tenen una mica de tecnologia, però aquesta no ocupa un lloc important a les seves activitats. Però estan satisfets amb ella.
Tipus 9: Indiferents (11%)
Malgrat tenir accés a la xarxa i telèfons mòbils, només utilitzen les TIC molt ocasionalment i ho consideren una nosa.
Tipus 10: Fora de la xarxa (15%)
Estan contents amb els mitjans anteriors, i no creuen que Internet o els telèfons mòbils siguin millors.
Podriem debatre sobre si als nostres països la població també es distribueix d’aquesta manera, però darrerament em sembla més interessant observar en una empresa determinada quants elements tenim de cada tipus. Crec que la distribució dels treballadrs e aquesta classificació dona una idea molt real del tipus d’empresa, del tipus de sector, i sobre tot, del seu potencial futur.
Porto un temps dedicat a explicar a grans empreses la connexió que existeix entre el que està passant a Internet i els canvis socials que hi ha, i avisant les conseqüències que tot això tindrà dins les grans organitzacions. Algunes d’aquestes idees ja han estat comentades en aquest blog: que el significat de “saber” ha canviat de ser capaç de recordar i repetir informació, a ser capaç de trobar-la i fer-la servir; que compartir la informació també dona poder; que cal col·laborar per a sobreviure; que hi ha informació rellevant que sorgeix de les persones i no només de les organitzacions; que arriben els nadius digitals… i que tot plegat genera tant oportunitats com tensions, por, canvis, problemes…
Hi ha una altra idea subjacent que encara no he desenvolupat aquí: l’empresa ja no pot subministrar als seus empleats tota la informació que necessiten per a desenvolupar correctament la seva tasca. La informacio corporativa ja no és suficient. Cadascú, tenint en compte la seva realitat concreta (projectes, clients, sectors, equips, coneixements previs…) ha de fer-se el seu còctel particular de fonts d’informació per a poder ser competitiu i eficaç. Aquest còctel és tant personal i particular que difícilment la millor intranet del món, el millor sistema d’informació corporativa del món, el podrà igualar. Els sistemes interns de gestió de la informació i del coneixement són necessaris, indispensables, però actualment cal complementarlos inevitablement amb una gestió personal de la informació. Un professional no pot delegar aquest factor i deixar-lo en mans de la seva empresa (si més no, un professional intensiu en coneixement).
Doncs bé. Sorprèn que encara avui moltes d’aquestes grans empreses i corporacions impedeixen l’accés dels seus empleats a forces de les webs que alguns ja hem incorporat com a ingredients del nostre còctel personal per a ser més eficaços (però, no conec que facin registres per evitar que algú entri a la feina amb un quadern de sudokus per perdre el temps). Conec empreses on els serveis centrals de sistemes d’infromació eviten que qualsevol lloc de treball pugui accedir a YouTube. I a YouTube hi ha videos molt potents per a qualsevol ofici del món. Conec empreses que eviten l’accés a SlideShare. I a SlideShare hi ha presentacions molt útils per a desenvolupar molts temes. Conec empreses des d’on no es pot accedir a LinkedIn. I a LinkedIn es localitzen molt bons professionals amb qui col.laborar per a portar un projecte a bon port. I tot això no fa mes que demostrar que encara estem lluny d’on hauriem d’estar. O el que és pitjor, demostra que algunes àrees de decisió a empreses de l’IBEX 35 encara estan en mans de directius totalment desconnectats de món real.
Llegeixo a Alianzo la següent notícia: L’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclama que els treballador puguin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. M’agradaria viure en un país on aquesta reclamació la fes una associació patronal.
No fa tant es parlava, i molt, del problema del “Digital Divide”. La dificutat d’accés a la xarxa anava a comportar una fractua digital que exclouria als més desafavorits i impediria la seva incorporació a la nova societat de la informació i el coneixement. No tot el món es podria permetre un ordinador connectat a la xarxa, i menys encara disposar dels coneixements bàsics per saber fer-lo anar, i contra això es varen impulsar plans i campanyes més o menys afortunats.
L’evolució d’nternet ha derivat cap a una web més participativa, més col·laborativa, més social. De la web de les empreses a la web de la gent. De la web 1.0 a la web 2.0. Els nodes de la xarxa ja no són ordinadors, ara són persones. La gent està construint les seves pròpies xarxes de confiança, de circulació de la informació, de col·laboració, de compartició d’informació. Cadascú tria què vol llegir, sobre quins temes i de quines fonts d’informació. I cadascú tria de què vol parlar, i on i com ho publicarà. La informació flueix de tal manera que en si mateixa ja no suposa cap poder. Ara és més interessant participar d’una xarxa, d’un conjunt de nodes i per tant de persones, a través de la qual circula informació rellevant per a la presa de decisió i d’opinió quotidianes de cadascun de nosaltres.
En paral·lel, les formes d’accedir a la xarxa s’han diversificat i simplificat. I continuaran fent-ho. Les anomenades capes desafavorides utilitzen amb normalitat la telefonia IP des de cibercafès i locutoris per a comunicar-se amb els seus familiars que residenixen lluny. El projecte OLPC i les seves derivades ja permeten ordinadors portàtils per poc menys de 100 dòlars. Els telèfons mòbils permeten navegar per Internet. Tots els executius van armats amb una Blackberry i despatxen el seu correu des de la terminal de l’aeroport. Ja hi ha ciutats amb plans per a oferir cobertura wi-fi a tot el seu territori. I una etcètera de novetats que difuminen les barreres tècniques d’accés.
El “Digital Divide” que marcarà de manera irremediable la nostra competitivitat futura ja no és el de les classes desafavorides amb dificultats d’accés a la xarxa. El “Digital Divide” que ens esfonsarà és el de les èlits desconnectades.
Em preocupa, i molt, el gran nombre de persones que ocupen posicions rellevants tant a l’empresa privada com a l’administració, i que afronten les decisions sense estar connectades a cap de les noves xarxes de coneixement que s’estan construint a la mal anomenada Web 2.0. Quants directors generals fan servir Bloglines o Google Reader?. Quants dels nostres consellers, o conselleres, tenen identificats quins blogs els resulten claus per a contrastar la seva opinió pròpia?. Quants alts càrrecs ni tant sols gestionen ells mateixos el seu correu?. Quants executius encara creuen que la solució a la seva estratègia digital és invertir en continguts?. Quants directius medeixen la seva eficàcia a la xarxa comptant encara només visitants únics i pàgines vistes?.
El problema no és el Digital Divide. El problema que ens portarà a la ruïna són les èlits desconnectades. Aquelles que prenen decisions sense utilitzar la força de la xarxa. Això sí, a la taula tenen un ordinador car connectat a Internet amb un molt bon ample de banda. Però el problema ja no és tecnològic. Ara ja és social. Estàs socialitzat o no. Estàs connectat o no. Qui farà un pla per a socialitzar i connectar les nostres èlits?
“El 95% de l’Univers és matèria no visible.
Un terç del preu del Boeing 777 és software.
Al sector de l’automoció, només un 16% dels costos es deuen als materials.”
Pilar Jericó
No miedo. En la empresa y en la vida.
(2006) Barcelona: Alienta Editorial
“No té sentit contractar a persones intel·ligents i després dir-lis el que han de fer. Nosaltres contractem persones intel·ligents per que ens diguin què hem de fer””
Steve Jobs
President d’Apple
