Jorge del Río de Mundomapa m’ha donat a conèixer el seu nou projecte: l’Atles de l’escletxa digital. Espanya 2007.
El projecte, encara en estat beta, descriu quantitativament les poblacions digitals a Espanya per Comunitats Autònomes. Ja té 43 pàgines, 7 taules de dades i 39 mapes agrupats en 5 sèries cartogràfiques, així com un glossari, tot plegat amb l’objectiu d’obrir un debat en el que m’agradarà participar-hi, així com difondre’l. Es pot descarregar a este enlace, (PDF d’1,2 Mb).
M’ha semblat enginyosa la senzilla metodologia amb la que l’autor t’ajuda a saber en quin grup podries quedar classiicat:
1.
– Si et connectes a Internet tots els dies o al menys un cop a la setmana, ets un CONNECTAT (segueix a 2)
– Si NO et connectes a Internet tots els díes o al menys un cop cada 5 dies, ets un DESCONNECTAT
2.
– Si fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa (xarxes socials, fòrums, grups de debat, llistes de distribució… VIUS DIGITALMENT (segueix a 3)
– Si no fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa, ACCEDEIXES
3.
– Si generes continguts a Internet, ets un PROSUMER (segueix a 4)
– Si no generes continguts a Internet, PARTICIPES
4.
– Si tens 44 anys o menys, ets un NADIU DIGITAL
– Si tens més de 44 anys, ets un IMMIGRANT DIGITAL
Amb aquesta metodologia, i basant-se en les dades de la Encuesta Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares del 2007 del Instituto Nacional de Estadística (INE), s’obtenen diferents taules com aquesta, on es veuen els percentatges de població de cada tipus a cada comunitat:
I mapes com aquest, on es mostra la distribució de la població nadiua digital a Espanya (cada puntet groc correspón a un 0,05 % de la població), i on m’ha fet gràcia descobrir que n’hi ha més a Andalusia que a Catalunya, o més -molts més- a les Canàries que a les Balears.
Via Denken Über arribo a un text publicat per Apple sobre el perquè de l’actual desconexió entre com els estudiants aprenen i com els professors ensenyen. La reflexió es basa en un treball de Ian Jukes i Anita Dosaj titulat Understanding Digital Kids (PDF de 248 Kb, 27 pàgs.) on defensen que part del problema està en la pobre relació existent entre estudiants “nadius digitals” i professors “immigrants digitals”.
Jukes i Dosaj fan aquest quadre resum per a mostrar les diferències entre tots dos col·lectius:
Estudiants
“nadius digitals” |
Professors
“immigrants digitals” |
|
S’estimen més rebre informació àgil de múltiples fonts multimèdia
|
S’estimen més un subministrament lent i controlat d’informació, d’un nombre limitat de fonts
|
|
S’estimen més processos en paral·lel i la multitasca
|
S’estimen més un únic procès i fer una sola tasca cada cop
|
|
Prefereixen processar imatges, sons i videos abans que textos
|
Prefereixen processar textos abans que imatges, sons o videos
|
|
Prefereixen l’accés aleatori a la informació mitjançant hiperenllaços
|
Prefereixen accedir a la informació de manera linial, lògica i seqüencial
|
|
Prefereixen interactuar en xarxa i de manera simultània amb moltes altres persones
|
Prefereixen que els estudiants treballin de manera individual
|
|
Prefereixen aprendre “just in time”
|
Prefereixen ensenyar “just in case” (l’exàmen)
|
|
Prefereixen satisfaccions i recompenses immediates
|
Prefereixen satisfaccions i recompenses diferides
|
|
S’estimen més aprendre allò que és immediatament rellevant, aplicable i divertit
|
S’estimen més seguir el pla d’estudis i les proves estandard
|
Actualització: Arribo navegant a un interessant post d’Anibal de la Torre, que comparteixo plenament: no hem d’admirar tant als nadius com per caure en el “Complexe de Mark Prensky”.
“El futur ja és aquí, només que mal repartit”
Bruce Sterling
escriptor
(1954 – )
Avui he vist a la Via Laietana de Barcelona un restaurant per a nadius digitals, on pots xatejar mentre menges. Sempre connectats, sempre comunicant-se.
Sorprén com un fenòmen tant evident encara és opac per a certs centres de decisió. I no serà per manca d’indicis: Juan Cueto ha escrit sobre això ni més ni menys que a El País Semanal d’aquest diumenge; BusinessWeek ha dedicat un interessant article fa encara no una setmana; la gent de Administraciones en red han reflexionat sobre el tema específicament per a entorns de la funció pública; i fins i tot jo mateix he tingut ocasió de parlar-ne a la darrera cimera d’escoles judicials iberoamericanes. Tot i que em quedo amb l’anàlisi d’un bon amic: Ismael Peña.
Ismael cita a John Palfrey, el Director Executiu del Berkman Center of Internet and Society, per a enumerar alguns dels trets que defineixen a aquests nadius digitals:
- per ells la identitat digital a la xarxa és tant o més important que la identitat desenvolupada a la vida real.
el teu millor currículum és el que apareix a la xarxa quan et cerquen: què guardes al teu del.icio.us?, quines presentacions tens a slideshare?, de què parles als teus blogs?, a quins blogs fas comentaris?, què diu el teu perfil a Linkedin o Xing?… ja no és creïble dir que ets molt bo en marketing o el que sigui si no n’hi ha rastre a la xarxa.
- tenen la capacitat de treballar en paral·lel, en multitasca
sorprén veure un nen de 8 anys atenent concs, set o dotze sessions de xat a la vegada… i sense agobiar-se. Tot el contrari: està relaxat, divertint-se amb “la conversa”.
- El domini dels mitjans de producció digital
no només saben editar fotografia i video, sino que a més a més sorprén que no els sorprengui cap de les possibilitats que ofereix el mitjà digital. Tenen 16 anys i es posicionen a la xarxa amb naturalitat. Un telèfon mòbil que envia les fotos directament a Flickr?: clar. Tallen i enganxen videos per a publicar a Internet amb la mateixa facilitat que nosaltres tallem i enganxem text per a fer els nostres Powerpoints.
- La seva visió del món com a prosumidors, en clara oposició al concepte de consumidor (passiu)
només interessen les empreses amb les que es pot tenir un diàleg. Si no hi ha conversa no hi ha relació… i això ja ho varen anunciar els visionaris del Cluetrain Manifesto el 1999.
- El món com a terreny de joc, amb la eliminació que suposa de barreres tant geogràfiques com temporals
Ismael ja apunta al seu article el problema que es planteja quan ambdues generacions (els nadius digitals i els immigrants digitals) comparteixen un mateix espai, encara que a ell li preocupa el que pugui succeïr a les aules i a mi em preocupa el pugui passar a les empreses, perque aquest canvi és el que marcarà realment la línia de tall de l’escletxa digital entre països, territoris, societats o el que sigui que jerarquitzarà l’espai del coneixement i de l’economia en el futur… un futur que ja està aquí, tot i que alguns (que dirigeixen i manen) encara no vulguin o puguin veure-ho.
No fa tant es parlava, i molt, del problema del “Digital Divide”. La dificutat d’accés a la xarxa anava a comportar una fractua digital que exclouria als més desafavorits i impediria la seva incorporació a la nova societat de la informació i el coneixement. No tot el món es podria permetre un ordinador connectat a la xarxa, i menys encara disposar dels coneixements bàsics per saber fer-lo anar, i contra això es varen impulsar plans i campanyes més o menys afortunats.
L’evolució d’nternet ha derivat cap a una web més participativa, més col·laborativa, més social. De la web de les empreses a la web de la gent. De la web 1.0 a la web 2.0. Els nodes de la xarxa ja no són ordinadors, ara són persones. La gent està construint les seves pròpies xarxes de confiança, de circulació de la informació, de col·laboració, de compartició d’informació. Cadascú tria què vol llegir, sobre quins temes i de quines fonts d’informació. I cadascú tria de què vol parlar, i on i com ho publicarà. La informació flueix de tal manera que en si mateixa ja no suposa cap poder. Ara és més interessant participar d’una xarxa, d’un conjunt de nodes i per tant de persones, a través de la qual circula informació rellevant per a la presa de decisió i d’opinió quotidianes de cadascun de nosaltres.
En paral·lel, les formes d’accedir a la xarxa s’han diversificat i simplificat. I continuaran fent-ho. Les anomenades capes desafavorides utilitzen amb normalitat la telefonia IP des de cibercafès i locutoris per a comunicar-se amb els seus familiars que residenixen lluny. El projecte OLPC i les seves derivades ja permeten ordinadors portàtils per poc menys de 100 dòlars. Els telèfons mòbils permeten navegar per Internet. Tots els executius van armats amb una Blackberry i despatxen el seu correu des de la terminal de l’aeroport. Ja hi ha ciutats amb plans per a oferir cobertura wi-fi a tot el seu territori. I una etcètera de novetats que difuminen les barreres tècniques d’accés.
El “Digital Divide” que marcarà de manera irremediable la nostra competitivitat futura ja no és el de les classes desafavorides amb dificultats d’accés a la xarxa. El “Digital Divide” que ens esfonsarà és el de les èlits desconnectades.
Em preocupa, i molt, el gran nombre de persones que ocupen posicions rellevants tant a l’empresa privada com a l’administració, i que afronten les decisions sense estar connectades a cap de les noves xarxes de coneixement que s’estan construint a la mal anomenada Web 2.0. Quants directors generals fan servir Bloglines o Google Reader?. Quants dels nostres consellers, o conselleres, tenen identificats quins blogs els resulten claus per a contrastar la seva opinió pròpia?. Quants alts càrrecs ni tant sols gestionen ells mateixos el seu correu?. Quants executius encara creuen que la solució a la seva estratègia digital és invertir en continguts?. Quants directius medeixen la seva eficàcia a la xarxa comptant encara només visitants únics i pàgines vistes?.
El problema no és el Digital Divide. El problema que ens portarà a la ruïna són les èlits desconnectades. Aquelles que prenen decisions sense utilitzar la força de la xarxa. Això sí, a la taula tenen un ordinador car connectat a Internet amb un molt bon ample de banda. Però el problema ja no és tecnològic. Ara ja és social. Estàs socialitzat o no. Estàs connectat o no. Qui farà un pla per a socialitzar i connectar les nostres èlits?
