La literatura de gestió és plena d’estudis i teories sobre com gestionar un procés de canvi, i com a receptari senzill sempre m’han agradat les 8 etapes de John P. Kotter, de la Harvard Business School:

1. Generar una sensació d’urgència (la necessitat d’actuar davant una situació crítica)
2. Organitzar una forta coalició directiva (un grup amb capacitat de liderar els esforços i de treballar plegats).
3. Generar una visió que ajudi a focalitzar quin és el canvi desitjat.
4. Comunicar la visió (allà on es vol arribar)
5. Facilitar que altres posin en pràctica aquesta visió
6. Planificar l’assoliment d’èxits en el curt termini (que animin a tirar endavant)
7. Consolidar les millores i produïr més canvis
8. Institucionalitzar nous mètodes

Però sempre he considerat que el més important en un procès de canvi són els agents del canvi, les persones que es capfiquen en fer-lo possible. Sense elles no hi ha canvi, ni etapes, ni projecte, ni il·lusió. I en tot això de la 2.0 hi ha un munt d’aquests agents del canvi que estan treballant gairebé sempre sense reconeixement per aconseguir canvis a les seves empreses, a les seves institucions, als seus entorns.

Quan parlo d’això sempre poso com a exemple en Ian Forrester, potser l’agent del canvi 2.0 a la BBC, i a qui vaig descobrir gràcies a l’Ismael. Ian Forrester desenvolupa una àmplia presència a la xarxa. Manté el seu propi blog, Cubicgarden, llegeix els seus feeds a Bloglines, microblogueja a Twitter (amb més de 500 seguidors) i a Jaiku, marca a Digg, té perfil a Facebook i a Linkedin, guarda les seves presentacions a Slideshare, les seves fotos a Flickr, els seus preferits a del.icio.us, la seva música a Last.fm, en resum, un personatge 2.0, connectat, en xarxa.

Ian Forrester és programador i treballa a la Digital Media Initiative de la BBC, actualment com a responsable del projecte BBC Backstage, una xarxa de desenvolupadors que subministren dades i serveis al públic en general sota el lema “Crea el que vulguis fent servir els continguts de la BBC”. També ha treballat en altres projectes de la BBC com ara BBC Blogs, The Feed Factory, Ceative Archive, Podcasts… i es pot saber més del que fa en aquesta o aquesta entrevista, a aquest video on parla sobre TV i Web 2.0, o a aquestes paraules enregistrades al XTech d’aquest 2007. En resum, Ian Forrester està al darrera de bona part de les iniciatives 2.0 de la BBC, i crec que el seu és probablement un bon exemple d’agent del canvi.

El nom Ian Forrester no surt a cap dels cinc folis de l’organigrama de la BBC, i ni tant sols queda clar on s’ubica la Digital Media Initiative en la que ell està integrat. És a dir, tot sembla indicar que Ian Forrester està allunyat de les esferes del poder i de la presa de decissions, i que ho tindrà difícil si vol impulsar canvis estructurals a la BBC. I crec que aquesta és una de les característiques dels agents del canvi 2.0: els resulta més senzill promoure canvis cap a l’exterior que cap a l’interior. I es que la majoria de les estructures de poder a les grans corporacions i institucions estan més orientades a la batalla interna que als mercats. Els circuits interns de presa de decisió, de posicionament estratègic, d’influència, són tant complexos que demanen molta atenció i accepten pocs experiments. Tot el contrari que el gran mercat, que quan està format per milions i milions de clients funciona gairebé sol, per automatismes, i s’acostumen a acceptar els experiments. Segur que és més senzill fer el canal de Twitter de la BBC, visible per tothom, que fer un canvi a la intranet corporativa que només veuran els empleats. Segur que és més fàcil dins una entitat financera obrir canals RSS d’informació financera per als clients, que promoure un sistema intern per a que els empleats es recomanin enllaços i referències, quelcom semblant a un Menéame corporatiu.

Els agents del canvi son aquells que es mouen entre línies i aconsegueixen avançar amb accions concretes, petits (o no tant petits) moviments que fan que les grans estructures es vagin movent, i que els seus dirigents (potser) vagin prenent conciència. Sense ells no hi hauria canvi. Potser és el cas d’en Joan o en Ferran al seu grup de mitjans audiovisuals, d’en Gerard, en Pol o en Fernando cadascún d’ells a la seva entitat financera, d’en Juan a la seva universitat, d’en Toni amb els seus clients d’alta política o de l’Enrique a la seva escola de negocis, però el cas és que n’hi ha a totes les organitzacions. Cal buscar-los, localitzar-los i recolzar-los, i a vegades protegir-los amb l’anonimat, doncs en alguns casos la visibilitat o la celebritat els pot complicar les coses.