Tag Archive for 'internet'
Ja fa poc més de quatre anys que la Generalitat de Catalunya organitza periòdicament les seves Sessions Web, un espai de conversa on s’analitzen els usos i les oportunitats de Internet a l’Administració i on han participat ponents destacats com Alfons Cornella, Antoni Farrés, Joan Majó, Juan Freire, Ismael Peña, Ignasi Labastida o Ricardo Baeza Yates tractant temes com identitat digital, innovació, networking o treball col·laboratiu.
Quan Jordi Graells em va proposar ser el ponent de la 17a Sessió Web, que tindrà lloc el proper 14 d’octubre (us podeu apuntar aquí) vàrem convenir enseguida que calia mirar de canviar el format. En temps de Web 2.0 i participació val la pena intentar un model diferent al del ponent que parla i el públic que escolta, i no ens semblava suficient l’opció de poder fer preguntes un cop acabada l’exposició principal.
És per això que volem fer un assaig, un experiment, i estem convocant a diferents espais de la xarxa a persones que hagin treballat en projectes 2.0 a l’Administració per tal que ens expliquin els principals problemes que han tingut que afrontar, i quins els consells que poden oferir.
S’ha obert un debat al Facebook, i també he demanat ajuda al Twitter (he fet un “Call for Tweets”, que no ho havia sentit mai però m’ha semblat pertinent), sense descartar qualsevol altre canal que considereu: comentaris en aquest post, missatges directes, trucades telefòniques… el que us funcioni millor.
Amb tot el que rebi intentaré ordenar el guió de la sessió, agrupant i classificant els principals problemes però també aquells consells i solucions que poden ajudar a superar-los. Si és possible, a la sala hi haurà les persones que m’han fet arribar aquesta informació i els aniré demanant que siguin elles mateixes qui expliquin la seva aportació. És a dir, sense defugir la meva responsabilitat, voldria ser més moderador que ponent en una conversa on sigui la veu de l’experiència col.lectiva qui respongui el títol de la sessió: Com treballar en xarxa a l’Administració?.
Per tant, us agrairé qualsevol aportació. Podeu deixar comentaris en aquest post o al debat del Facebook, i si us expresseu en qualsevol altra canal us agrairé que feu servir el hashtag #sessioweb. Em comprometo a publicar i comentar el resultat, però als que pugueu us animo a venir i participar en directe de la sessió: el proper 14 d’octubre a la Sala d’Actes del CEFJE (c/ Ausiàs March 40, Barcelona). Us hi podeu apuntar aquí.
Gràcies.
———–
ACTUALITZACIÓ 21/09/09
Encara no han passat dues setmanes desde la nostra crida sobre quins són els problemes i quins els consells per a impulsar un projecte 2.0 a l’administració, i voldriem actualitzar i compartir l’estat actual del debat. Ho he estructurat en 4 seccions:
1 – Què entenem per “Administració” i per “2.0”
2 – Sobre els consells per impulsar un projecte
3 – Sobre els problemes per impulsar un projecte
4 – Següents passes
5 – Sobre la participació en aquest debat
Ja us avanço que torno a demanar ajuda:
– Us sembla bé l’estructura dels punts 2 i 3?
– Ho ordenarieu d’una altra manera?
– Trobeu a fatar algun consell o inconvenient?
Gràcies !
1 – Què entenem per “Administració” i per “2.0”
“L’Administració” és un genèric que amaga masses realitats ben diferents, igual que “l’empresa” o “la societat”. No només existeixen microempreses, pimes i multinacionals, sino que fins i tot dins les pròpies empreses hi ha diferents cultures i realitats en funció de si parlem d’un departament o altre, d’un territori o altre. I el mateix passa amb “l’administració”.
“L’administració” no està pitjor que “l’empresa” o “la societat” en això de la 2.0. Les lògiques socials i col·laboratives estan arribant de manera inevitable, i de la mateixa manera que les microempreses i pimes poden ser més àgils que les multinacionals, certes entitats de l’Administració ho seràn més que d’altres.
Son moltes, moltíssimes, les bones pràctiques 2.0 que ja es poden referenciar dins l’administració. Sense sortir de les aportacions rebudes en aquest debat, hem rebut detalls de casos com els dels ajuntaments de Sant Feliu (Pablo Muiño) o Santa Coloma de Gramanet (Carlos Rodríguez), el Museu Picasso (Conxa Rodà), VISESA al Govern Basc (Roberto Cacho), o ja dins l’àmbit de la Generalitat de Catalunya el Servei d’Innovació i Recerca Educativa (Trina Milán), RECERCAT de la Direcció General de Recerca (Xavier Lasauca), Debatdevi (Gemma Urgell), el Servei de Formació Agrària del DAR (Gabriel Esquius), la Oficina Virtual de Tràmits (Tona Castell), l’equip tècnic de la Fiscalia de Menors (Ramon Ternero), o els usos que fa del Facebook (per exemple aquest o aquest) la Secretaria de Política Lingüística (Ton Ferret).
Pel que fa a la “2.0”, com comentava Roberto Cacho en una de les seves aportacions, el concepte fa referència a la participació, la conversa i el treball en xarxa… encara que no tingui lloc en un espai web. Hi ha xarxes presencials sense suport informàtic que desenvolupen veritables iniciatives d’esperit 2.0, de la mateixa manera que n’hi ha que fan servir Internet d’una manera intensa però no comparteixen aquestes maneres de fer. Com diu Anna Cabañas, tenir presència a la xarxa no implica formar-ne part.
La barreja de 2.0 i Administració és aplicable com a mínim en dos àmbits: l’extern i l’intern. És a dir, d’una banda aquelles iniciatives que relacionen l’Administració amb la ciutadania i que incideixen en la comunicació i la participació, i d’altra banda aquelles iniciatives més orientades a la millora interna dels processos a partir del foment de la col·laboració.
2 – Sobre els consells per impulsar un projecte
És massa fàcil queixar-se quan es tracta de l’Administració, i per això proposo parlar primer dels consells sobre com impulsar un projecte, més que no pas dels problemes per fer-ho. En aquest sentit ha estat meravellosa l’aportació enviada per Conxa Rodà del Museu Picasso, escrita en positiu i plena de sentit comú, les precises apreciacions de Josep M. Serrainat, així com alguns comentaris de Martha Rodriguez des de República Dominicana. La llista de contribuients és amplia i destil·la sentit comú com el de Miquel Rodríguez quan aconsella “detectar, aliar, sumar…” i sabiduria com la de Mitinman que recomana: “Paciència”. Aquest és un assaig de resum del que he rebut:
Sobre com començar
- Abans de començar has de fer una bona prospectiva de l’activitat 2.0 al teu entorn
- Cal que experimentis, participis i contribueixis abans de pretendre que ho faci la teva organització
- Per treballar projects 2.0 primer has d’haver treballat projectes sense 2.0
- No esperis més i comença. Poc a poc, amb paciència i constància
Sobre el lideratge
- Cal el compromís de qui mana
- Assignar un responsable de projecte que estigui en línia dins l’organització, amb poder i si és possible amb una posició gerencial
- És bo pretendre implicar a tota l’organització, però d’entrada és impossible i t’has d’orientar als més motivats
Sobre els objectius
- Has de saber perquè vols anar a les xarxes socials, a quines anar i com anar-hi
Sobre la subcontratació
- Subcontracta només quan ja sàpigues què vols fer i perquè. Mai abans
- Per molt que subcontractis, la direcció del projecte és teva. I això implica que has d’entendre què vas a fer.
Sobre la conversa
- Has de ser conscient de que cal un to conversacional diferent a l’oficial, has d’adoptar un llenguatge 2.0 i has d’abandonar la propaganda.
- Escolta la xarxa i sigues àgil en les respostes
- Cal recuperar la il·lusió del ciutadà
- Cal tenir en compte la participació de la ciutadania ja durant el disseny de l’acció. Cal afavorir el seu pas de consumidor a prosumidor.
- Has d’aplicar el sentit comú, tenir una mentalitat oberta i ser receptiu a la crítica
Sobre l’evangelització
- Marcar pautes (a l’estil del Departament d’Empresa, Innovació i Formació del govern britànic que ha fet una guia oficial per l’us de Twitter)
- Difundir exemples d’èxit
- Explicar al ciutadà aquest nou canal
3 – Sobre els problemes per impulsar un projecte
Com diu Cumclavis, impulsar projectes 2.0 a l’Administració no té més dificultat que a qualsevol altra tipus de corporació i entitat privada, i començar l’anàlisi parlant de les dificultats predisposa al pessimisme. És per això que he invertit l’ordre inicial i proposo tractar les barreres i les dificultats en darrer terme, després d’haver vist els consells i les orientacions més positives. En aquest bloc de debilitats a tenir en compte voldria destacar la claretat desde Sevilla de Felipe “Abrelatas”, Miquel Rodríguez desde Palma de Mallorca, Asier Gallastegui i Jorge Vinaixa des del País Basc, o Marc Garriga i David Soler desde Barcelona, per citar-ne només alguns dels molts que hi ha… Som-hi amb el resum del rebut:
Sobre com començar
- Allò 2.0 es basa en una filosofia “Beta” d’aprenentatge contínu difícil de conciliar amb un entorn regularitzat i normativitzat com el de l’Administració
- El dia a dia i les urgències no deixen espai per a la reflexió
Sobre el lideratge
- La 2.0 es meritocràtica, mentre que l’Administració és jeràrquica
- L’Administració té una rigidesa organitzativa difícil de combinar amb tot allò 2.0
- El 2.0 acostuma a ser una aposta personal
- Costa que els projectes tinguin un responsable estable en el temps
Sobre els objectius
- En paràmetres de satisfacció al ciutadà, és més prioritària la millora en els tràmits i procediments que la participació dospuntzerista
- El veritable objectiu no és impulsar un projecte determinat, sinó la gestió del canvi intern
Sobre la subcontratació
- Les formes de contractació de l’administració expulsen les empreses més petites i àgils. Els proveïdors habituals són grans empreses sense cultura ni coneixement 2.0.
- Les empreses que treballen amb l’Administració acostumen a ser poc transparents
Sobre la conversa
- Els càrrecs públics depenen del vot de la ciutadania, cosa que fa molt delicada qualsevol proposta de participació ciutadana, pel seu potencial impacte directe en les eleccions.
- Costa captar i merèixer la suficient audiència per a un correcte desenvolupament dels Social Media
- L’Administració acostuma a crear espais propis en lloc d’anar als espais de la xarxa on realment la ciutadania està duent a terme la conversa.
Sobre l’evangelització
- No tothom qui treballa a l’Administració té accés a un equipament informàtic
- Manca evangelització a l’Administracio, però també a la ciutadania.
- Majoritàriament, la ciutadania no demana projectes 2.0
4 – Següents passes
Reconec que m’ha quedat forçat, però he intentat que els blocs que ordenen els pros i els contres siguin els mateixos, amb la intenció que aquesta sigui una manera d’ordenar la conversa del dia 14.
Us demano si us plau un nou esforç per a millorar aquesta llista, afegint els ítems que considereu m’han passat desapercebuts i reordenant els blocs si així ho considereu. Qualsevol aportació tant en l’ordre com en els continguts serà rebuda amb entusiasme.
Durant els propers dies em posaré en contacte amb algunes de les persones que heu participat, per saber si el dia 14 teniu previst assistir presencialment a la Sessió Web, i sondejar si estarieu disposats a prendre la paraula i explicar alguna de les vostres aportacions.
Em comenten els organitzadors que la sala, amb un aforament de 240 persones, estarà a vessar. Segur que tindrem una molt interessant conversa sobre com impulsar projectes 2.0 a l’Administració, gràcies a totes les vostres aportacions tant ara com en aquell mateix moment. Ja sabeu que la meva intenció és actuar com a moderador, i no pas com a ponent.
La sessió serà retransmesa en directe per vídeo i per Twitter, i en acabar e·laborarem un document de síntesi i conclusions. Anirem informant amb més detalls a mesura que es vagin concretant.
5- Sobre la participació en aquest debat
Més de 80 persones ens han fet arribar més de 100 aportacions utilitzant diferents canals. El més emprat (i que us proposem sigui el principal) ha estat el debat al Facebook; el següent han estat els comentaris en aquest blog; i el tercer els comentaris al Twitter. Un valor especial tenen els valuosos posts que Miquel Rodríguez, Anna Cabañas, Manel Muntada, Roberto Cacho, Gamoia, Miguel Angel Mañez o Tona Pou han dedicat al tema, amb els seus corresponents fils de debat. Gràcies de veritat.
Amb total gratitud intento relacionar (alfabèticament) a totes aquelles persones que estan participant i de les que tinc alguna coordenada que permet l’enllaç: Alberto Ortiz de Zarate, Alfonso Alcántara, Anna Cabañas, Antonio Rull, Asier Gallastegui, César Calderón, Conxa Rodà, Daniel Puig, David Soler, Eva Snijders, Felipe González, Francisco José Tercero, Gabriel Esquius, Gamoia, Gemma Urgell, Javi Ferrer, Javi Olmo, Javier Bikandi, Jordi Graells, Jordi Pérez, Jordi Serrano, Jorge Vinaixa, Josep M Serrainat, Korxo, Manel Muntada, Marc Garriga, Martha Rodriguez Wagner, Martí Guillamet, Miguel Angel Mañez, Miquel Duran, Miquel Puig, Miquel Rodríguez, Mitinman, Mònica Pagès, Montse Nieto, Nuria Vives, Pablo Hermoso de Mendoza, Pablo Muiño, Pipomon, Ramon Ternero, Roberto Cacho, Sebastian Garcia, Ton Ferret, Tona Castell, Tona Pou, Trina Milán, Vicente Briz, Xavier Crespo, Xavier Lasauca…
I si has estat capaç de llegir fins aquí et mereixes un regal: et deixo amb una frase que m’ha agradat molt, enviada per Josep M. Serrainat:
“L’Administració 2.0 és com un iceberg, posar-la en marxa seria la part visible; i mantenir-la i dinamitzar-la seria la part submergida”.
Totalment d’acord.
Malgrat l’aturada general de cada agost, els mitjans no han deixat de parlar-nos contínuament de futbol, i com que no hi havien partits ens han parlat de fitxatges, Increibles contractacions marcades per xifres multimilionàries.
Els dirigents futbolístics sempre argumenten que els imports que paguen per contractar un jugador són inversions, i no pas despesa, i que una manera important d’amortitzar-los són els retorns en concepte d’explotació d’imatge. És a dir, que l’explotació de la identitat pública d’un jugador és quelcom que ha de rendir uns importants ingressos
I és en aquest context que sembla mentida que aquests mateixos dirigents encara no hagin incorporat plenament la nova realitat digital en les seves estratègies de gestió de la marca, tant si és la del club com la d’un jugador. Probablement sigui un nou exemple d’aquella escletxa digital que tant ens preocupa, la que és especialment greu per que afecta als qui han de prendre decisions. Gent que sap fer powerpoints, però que encara no ha entès el paper que ha de jugar Internet en tota estratègia.
Per exemple, al Facebook hi ha centenars de pàgines dedicades a la figura de Leo Messi. En destaquen dues: una amb més d’un milió de fans i l’altra amb més de setcents mil. Però, quina és la bona?, quina és l’oficial?. Ni el club ni els seus representants han après encara com deixar clar quina és la bona?, ni han trobat la manera de fer minvar la importància de les no oficials?, ni han après a incorporar Facebook en la seva gestió de la marca “Leo Messi”?. I les pàgines web?. A banda del Facebook, la pàgina oficial de Leo Messi està en obres i en canvi funcionen sense massa problema un munt de pàgines que semblen oficials però no ho són (com aquesta, aquesta o aquesta). I si anem a Twitter trobem si fa no fa el mateix desgavell, hi ha un parell d’usuaris “Leo Messi” amb un miler de followers, però el remarcable és que hi ha un usuari LMessi amb gairebé 3.000 followers tot i que no ha fet mai cap tweet. El conjunt és patètic. Amb el que Leo guanya cada mes, hauria d’invertir una mica de diners en despedir els que s’ocupen de la seva imatge a la xarxa. L’estan robant. I pel que fa al Barça, revisar dins el seu equip de marqueting qui s’està ocupant del fet digital de les seves megaestrelles. Fa una mica de pena.
Evidentment, passa el mateix amb Cristiano Ronaldo (centenars de grups a Facebook entre els que destaquen un amb gairebé dos milions i mig de fans i un altre amb casi un milió), Ibrahimovic, Iniesta, Raúl… sembla que cap jugador mediàtic té el tema endreçat. No ho entenc, però és el que hi ha.
Les pàgines oficials dels clubs tampoc ajuden. Si bé és cert que fan servir les seves webs com a diaris oficials per a comunicar les seves novetats, i que les mantenen en múltiples idiomes, cap equip de primera divisió ofereix cap índex de la identitat digital dels seus jugadors. Al costat de la fitxa de cada jugador a més a més de l’alçada, el pes i el lloc de naixement hauria d’haver-hi l’enllaç als seus recursos digitals oficials: web, facebook, youtube, twitter i el que calgui. En canvi, els afeccionats han d’anar pel seu compte a la xarxa i mirar de descobrir tots sols quin és el millor recurs per seguir al seu jugador preferit, amb el risc que acabin optant per una font que no sigui la veu oficial del jugador. Si els clubs no saben com fer-ho podrien limitar-se a copiar el que fa TV3, que té una pàgina índex per trobar els recursos oficials dins els diferents social media dels seus programes i personatges.
Ja vaig tractar aquest tema el juliol a Catalunya Ràdio, i allà vàrem reflexionar sobre això i sobre què vol dir ser afeccionat d’un club en temps de xarxes. Els clubs estan preparats per atendre els seus socis i seguidors a la xarxa?, gestionen correctament els actius digitals del seu patrimoni?, tenen un pla per gestionar l’associacionisme i el que seran les penyes digitals?.
Sembla mentida que un negoci basat en l’explotació de la imatge tingui un forat tan gran a Internet.
Aquest mes de maig fa set anys de la publicació d’un article on vaig proposar una matriu per analitzar models de presència a la xarxa, que em continua fent servei per ajudar a concretar estratègies a la xarxa. Qui ho llegeixi que tingui en compte que es tracta d’un text del 2002. Em sorprèn lo bé que ha aguantat el pas del temps…
Introducció
Un model de presència a la Xarxa és l’aplicació de conceptes molt bàsics: saber què es vol oferir, a qui, i com se li ho pot fer saber. Això portarà a decidir si cal tenir un sol web propi o bé mitja dotzena, o si, al contrari, cal triar no tenir-ne cap i cercar la manera de ser present —amb aquella idea o amb aquell producte— en el web d’algú altre o en altres espais de la xarxa. Quan calgui parlar de models de negoci, el que s’aplicarà serà l’un o l’altre segons el model de presència.
La presència a la Xarxa depèn de quina sigui l’activitat o objectiu bàsic i de quin sigui el públic principal. La resultant serà la posada en marxa d’una combinació d’accions o altra, que constituirà el model de presència.
L’objectiu d’aquesta tipologia no és tant l’anàlisi exhaustiva de quines són les possibles accions, sinó fer un model senzill i comprensible que serveixi d’eina de gestió per a la construcció de models de presència. Tot el que hi ha a la Xarxa és fruit d’una acció emissora. Hi ha qui emet, qui rep i qui fa les dues coses, però el que es troba a la Xarxa sempre és el resultat d’una emissió que ha fet algú. Per tant, s’entén per acció a la Xarxa l’activitat orientada a emetre quelcom: una reflexió, una iniciativa, una pregunta, un producte, una oferta, una idea, una dada…
Criteris per a la definició d’una tipologia d’accions a la Xarxa
Un missatge per correu electrònic és una acció, com també ho és un article, una nota de premsa, una revista, un newsletter, un web, un llibre o un banner. Es pot obtenir una classificació de tota aquesta diversitat de possibles accions fent servir tan sols tres eixos: el de la font d’emissió de l’acció, el de la seva periodicitat i el de la propietat de la plataforma que hi dóna visibilitat.
Font d’emissió de l’acció
Cal separar el concepte font d’emissió del concepte plataforma d’emissió, del qual es parlarà més endavant. Font d’emissió es refereix a qui ha preparat el que s’emetrà, encara que sigui combinant diferents recursos, cada un dels quals pot tenir diferents orígens i proveïdors. La font d’emissió és, doncs, un punt únic que pot correspondre a una persona física o jurídica, o a un grup de persones també físiques o jurídiques. Segons qui ho faci, la font d’emissió pot ser pròpia, aliena o compartida.
Propietat de la plataforma que dóna visibilitat a l’acció
Les plataformes, és a dir, els suports digitals que donen visibilitat a allò que s’emet (un web, una secció d’un web, una revista, un newsletter, una banner, etc.) també poden ser pròpies, alienes o compartides. Els casos de plataforma pròpia i aliena són evidents. Mereixen aclariment les plataformes compartides, que acostumen a ser el resultat d’acords i aliances d’empreses (joint ventures), on dues iniciatives o més assumeixen juntes l’impuls d’una nova plataforma, com és el cas d’alguns marketplaces en què diferents competidors s’ajunten per a obtenir economies d’escala en productes no estratègics.
Periodicitat de l’acció
Totes les accions que es porten a terme a la Xarxa són permanents. Un cop feta l’acció, és gairebé impossible aconseguir que desaparegui. Una vegada enviat un missatge, no hi ha manera de controlar el nombre de còpies, si serà enregistrat en algun dispositiu, imprès o enviat a algú altre. Cal considerar que allò que s’ha emès algun cop estarà per sempre potencialment accessible en algun punt de la Xarxa. Per tant, periodicitat de l’acció no fa referència a la seva data de caducitat, sinó al ritme d’emissió. Aquest ritme pot ser alt (per exemple, cada dia o cada dos dies), baix (per exemple, dos cops a l’any) o únic (un cop i prou), el que podriem simplificar com A, B o C.
Una tipologia bàsica d’acció
Si s’encreua la variable de la font d’emissió de l’acció amb la de la propietat de la plataforma, s’obté un primer quadre molt útil per a la classificació de les accions:
D’aquesta manera, es poden classificar tant les accions de producció pròpia que tenen com a destinació una plataforma també pròpia (com per exemple un sorteig al web d’una botiga), com altres accions pròpies pensades per a ser situades en una plataforma aliena (com ara el banner que es posarà a altres llocs web per a anunciar el sorteig anterior), o fins i tot accions alienes que se situaran en una plataforma pròpia (com és el cas dels webs que compren continguts a tercers). El tercer eix amb la freqüència d’emissió de les accions es representa gràficament amb una paleta de grisos, on una intensitat més gran simbolitza més freqüència d’emissió.
Vegem-ne un exemple:
Aquest gràfic és la representació d’una estratègia fonamentada en un lloc web propi basat en una alta freqüència de continguts també propis i, de manera molt ocasional, d’algun contingut aliè. Tot això es reforça amb una freqüència mitjana d’accions destinades a ser vistes des d’altres llocs web.
Actualització: En temps de Web 1.0 les empreses s’orientaven de manera prioritària a les activitats pròpies a plataformes pròpies, però l’actual Web 2.0 les ha obligat a parar compte de les activitats de tercers en espais també de tercers. Un nou model que ha comportat revisar l’estratègia i els models de presència a la Xarxa.
El servei
La denominada Web 2.0 està fent possible que les persones físiques, i no només les jurídiques, poden desenvolupar-se a Internet. Ja no hi ha barreres tècniques ni econòmiques que impedeixin editar i publicar a la xarxa i qualsevol té al seu abast múltiples espais on difondre lliurement els seus coneixements, opinions i sentiments. En aquest context destaca de manera especial el fenòmen dels blogs, dels que se n’han creat més de 115 milions en menys de quatre anys, i el número segueix creixent a un ritme d’unes 120.000 noves bitàcoles cada dia. Hi ha blogs de tota mena: generalistes, especialitzats, lleugers, rigurosos, personals, professionals, corporatius, sectorials, constants, efímers, individuals, corals…. Gràcies als blogs qualsevol pot tenir la seva pròpia pàgina web i fer-la servir com a tribuna per a la causa que consideri, i fent ús d’aquesta possibilitat es generen cada hora més de 60.000 nous continguts a la xarxa. Cada dia hi ha un milió i mig de noves aportacions a la blogosfera, i amb tota certesa alguna d’elles està tractant algun tema, empresa o persona del teu interès. En qualsevol moment pot passar que algun d’aquests continguts estigui parlant de tu.
Un ritme tant frenètic de creació i un volum tant exagerat de continguts ja no es pot gestionar fent cerques manuals de tant en tant. Cal disposar d’algun servei que explori sistemàticament la xarxa per avisar-nos així que es publiqui algun contingut que pugui ser del nostre interès. Conèixer i saber fer servir aquests serveis comença a ser un factor diferencial, tant a nivell personal com professional.
L’eina
Existeixen diferents eines dissenyades per a buscar continguts específicament a la blogosfera. La pionera va ser Technorati, tot i que després Google va reaccionar amb el seu eficaç Blogsearch. Aquest buscadr actúa sobre qualsevol contingut publicat a qualsevol blog del món, i ens permet fer cerques sobre tot aquest conjunt, o afinar la cerca diguent-li que ho faci només entre tot allò publicat la darrera hora, les darreres 12 hores, el darrer día, la darrera setmana, el darrer mes, o en qualsevol moment. Fins i tot permet cercar en continguts publicats en el període de temps comprès entre dues dates concretes, o en un idioma determinat. Per defecte els resultats es presenten ordenats per ordre de relevància, com és habitual a Google, però Blogsearch ofereix la molt interessant opció d’ordenar els resultats per data de publicació (començant pels més recents i remuntant-se en el temps). Tot i que sense cap mena de dubte la funció més valuosa és la possibilitat de subscriure-se a aquesta cerca per a que es repeteixe tota sola de manera sistemàtica i ens avisi via RSS cada vegada que hi hagi un nou resultat.
Nielsen BuzzMetrics ofereix BlogPulse, una eina força semblant que aporta una millora molt interessant: veure gràficament la distribució en el temps dels resultats, útil per a detectar tendències i més encara si tenim en compte que podem superposar a la mateixa gràfica les corbes generades per fins a tres cerques diferents.
Si volem monitoritzar la resta de Internet, i no només els continguts publicats als blogs, podem fer servir Google Alerts un servei interessant però encara insuficient que necessita forces millores. Amb Google Alerts podem programar que ens avisi quan es produeixin nous resultats en tantes cerques com volguem, però de moment no s’ofereix amb RSS i només funciona per correu electrònic, i la qualitat dels resultats és una mica deficient. Però és un servei a vigilar ja que així que millori una mica serà indispensable.
Els usos
L’ús més habitual d’aquests serveis és l’anomenat “egosurfing”, és a dir, saber en tot moment si algú està parlant de nosaltres a la xarxa. Aquesta acostuma a ser la primera alarma que es configura tothom, per a tot seguit potser fer el mateix amb el nom dels seus pares i fills, o família i amics. Altre ús habitual és com a recolzament en la presa de certes decisions. Per exemple, quan es dubta entre comprar un model o altra de càmara fotogràfica, o entre un model o altre de cotxe, pot ser útil monitoritzar durant un temps els comentaris que d’ells es fan als blogs. I el mateix quan estem dubtant entre un col·legi o un altre per als nostres fills, o considerant diferents destinacions per a les nostres vacances o diferents empreses on anar a treballar.
En l’àmbit professional aquestes eines són indispensables per a saber què es diu de la nostra empresa o dels nostres competidors i els seus productes, així com els seus resposables i propietaris. No només ens permet accedir a les opinions i els comentaris que s’hagin publicat a la xarxa, sinó també a identificar fonts d’informació que de manera més o menys sistemàtica, més o menys rellevant, tracten sobre els temes i/o persones del nostre interès.
En l’àmbit social, formats gràfics com els aportats per BlogPulse permeten visualitzar tendències com per exemple si es parla més d’un o altre candidat polític, o si un tema està mereixent més interès que un altre (innovació o creativitat?, terrorisme o economia?, Irak, Palestina o Afganistan?). És un recurs senzill i domèstic però global i potent per a captar el pols de la blogosfera, el pes d’un tema o concepte en l’opinió pública.
Sigui com sigui, la societat de la informació i el coneixement està donant pas a una societat xarxa en la que els ciutadans es desenvolupen cada cop amb més normalitat en el mitjà digital, utilitzant Internet com a base d’operacions per a un intercanvi constant d’informació entre particulars. Ser capaç de proveïr-se amb criteri dins aquest flux serà en breu una habilitat necessària, i saber fer anar de manera eficaç aquestes eines serà un factor de competitivitat.
Alguna vegada m’he queixat que en plena tendència 2.0 la majoria dels nostres polítics encara sigui 0.2. I no em refereixo als usos que fan de la xarxa, sinó sobre tot a la comprensió de les conseqüències socials, polítiques, econòmiques i culturals que es derivaran d’aquesta nova Societat Xarxa. Però la meva era una queixa poc estructurada, gairebé sempre com a reacció a alguna anècdota depriment: un polític que no actualitza el seu blog des de fa massa temps, un altra que contesta una entrevista demostrant una ignorància supina…
Gràcies a Blogocracia descobreixo una interessant proposta que aporta una mica de mètode: 6 criteris per a revisar les posicions polítiques relacionades amb Internet. És una iniciativa de TechPresident, un blog dels Estats Units dedicat a temes de política i tecnologia que ha desenvolupat aquest senzill mètode per analitzar els candidats a la Casa Blanca.
Els 6 criteris són molt interessants:
- Declarar Internet com un bé públic, igual que l’aigua, l’electricitat, les carreteres o l’ensenyament.
- Comprometre’s a oferir accés a Internet, inhalàmbric i d’alta velocitat, a tot el país.
- Garantir la neutralitat a la xarxa, prohibint que es discrimini un contingut pel seu orígen, aplicació o tipus.
- Marcar-se com a objectiu que tots els nens estiguin connectats.
- Comprometre’s a construir una Democràcia Connectada, on sigui normal que l’administració local i la nacional escoltin a la ciutadania en qualsevol moment.
- Crear un organisme públic que protegeixi les infrastructures de comunicacions, donat que són indispensables per al desenvolupament de tota activitat social i econòmica.
Els promotors d’aquesta iniciativa no donen per tancada la llista, i expliquen que es tracta només de l’inici d’un treball al que animen a tothom a participar-hi. La manera de fer-ho és participar als comentaris del post des del que han llançat la proposta o tant sols deixant el nom com a mostra de suport. I qui són els promotors?: Andrew Rasiej i Micah L. Sifry (de Personal Democracy Forum), i David Weinberger (del Harvard Berkman Center, coautor del mític Cluetrain Manifesto i autor de l’actual Everything is miscellanous). Poca broma.
El sociòleg Manuel Castells ha arribat a la conclusió que actualment l’idioma, la nació o la religió tenen un lloc molt subordinat en la conciència de l’identitat de la població en general. El sentiment de pertanyença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions, i és per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que els nadius digitals han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertanyença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic concret de referència.
El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per als nadius digitals Internet és exactament el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertanyença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.
Si comunitat és un grup humà que logra construir identitat, compromís, participació, interesos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertanyença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per a influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.
Els alcaldes ja saben que els ciutadans desenvolupen amb tota normalitat sentiments de pertanyença a més d’un municipi al llarg de la seva vida. Cada cop és més difícil responder la pregunta “D’on ets?”, ja que un pot sentir-se pertanyent a la ciutat on va nèixer, a la ciutat on treballa, a la ciutat on dorm… i si la màxima expressió de carta de ciutadania és poder votar per a triar els dirigents de la teva ciutat, cada cop es fa més incòmode i més incongruent tenir dret a vot només a una població. Les ciutats cón comunitats amb molts membres sense dret legal a la participació només per la limitació del sistema censal basat en la domiciliació física. Això queda superat a Internet, on un mateix pot construir senyals d’identitat i sentiments de pertanyença no vinculats a coordenades físiques. Ara ja hi ha gent que creix a Internet, estudia a Internet, s’enamora a Internet, treballa a Internet, es diverteix a Internet… la condició per a pertànyer a un lloc és participar-hi. Apareixen nous ciutadans reals amb múltiples identitats, pertanyents a múltiples comunitats, i que conjuguen sense cap problema allò presencial amb allò virtual. Són ciutadans del món i de la xarxa, i ja n’hi ha que es senten més còmodes, més realitzats, més útils, més reconeguts i més desenvolupats a la xarxa que als carrers de la seva ciutat. Ciutat i xarxa són ja un binomi indivisible per al desenvolupament personal, social i professional de molts ciutadans. Els espais on s’eduquen i es socialitzen les persones ja no poden ser només físics, de la mateixa manera que mai podràn ser només digitals. Cal tenir referències físiques de la mateixa manera que cal estar connectats sense fronteres.
L’alcalde de Santo Domingo, a la República Dominicana, no pot obviar que té centenars de milers dels seus ciutadans visquent a Nova York. Ciutadans que físicament estan a la costa est dels Estats Units, però que culturalment, socialment i telemàticament estan permanentment connectats i implicats amb la seva ciutat d’orígen al Carib. I aquest és un aspecte que l’alcalde de Nova York tampoc oblida: que té centenars de milers de ciutadans que pertanyen a d’altres comunitats. Internet està jugant un paper determinant en la creació, manteniment i desenvolupament de les comunitats socials, i el fenòmen de les comunicacions digital està fent possible que moltes persones mantinguin la pertanyença a múltiples comunitats, i per tant a múltiples entorns (virtuals o no) de socialització i educació.
(La imatge d’aquest post l’he treta de Tibungo, i la vaig descobrir gràcies a l’Elisenda)
L’abril d’aquest any la gent de CommonCraft varen sorprendre a gairebé tothom amb un video que ajudava a entendre de manera senzilla que és el RSS, un concepte clau però no sempre fàcil d’explicar. La tècnica que varen fer servir era molt simple però a la vegada molt potent: una veu en off, una càmara fixa enfocant una pissarra, i unes mans amb un rotulador i retalls de paper. Un cop més, el relleant era tenir les idees clares, i no el pressupost. La fòrmula ha cuallat, i els seus autors han seguit explotant-la publicant gairebé cada mes una nova producció on expliquen un nou concepte cada vegada: els wikis (el maig), el social networking (el juny), i aquest agost el darrer: el social boomarking.
El lema de CommonCraft és “Our product is explanation”, i aquí és on volia arribar: actualment hi ha una veritable sobredosis no només d’informació, sinó també de fonts d’informació. Molta gent publicant, moltes fonts d’informació, molts missatges, molta redundància… fa poc ja em vaig fer ressó de la reflexió de Kedume sobre els seus problemes per a gestionar amb eficàcia tanta infoxicació blogosfèrica, i en general tot allò 2.0 té un dels seus prblemes en com detectar la qualitat (si és que n’hi ha) enmig de tant soroll. Reputació, confiança, credibilitat, recomenació, fakes… una pila de termes que donen voltes sobre el mateix i que estan molt presents a tota “la conversa”.
La cosa s’està quedant en cercles d’amics que es llegeixen, es comenten i es diverteixen, i ser rellevant és una tasca cada cop més impossible (si és que algú ho pretén). En tot cas, la meritocràcia actual es construeix al meu entendre en base a 3 habilitats:
– Crear contingut original (de qualitat). Que és molt difícil i molt pocs ho logren. La majoria, com jo, ens limitem a citar el que ja hem vist a un altre lloc.
– Saber editar. En mig de tanta informació, saber seleccionar, filtrar i localitzar allò que és rellevant, i ajudar a la resta a discernir on han de fixar la seva atenció. Dificilíssim. No n’hi ha prou amb llegir molt i ser llest, a més a més, cal tenir un do. Aquí la meva referència des de fa temps és l’Alfons Cornella.
– Saber explicar una història. I no vull dir saber redactar. Vull dir donar raons i no només dades, a explorar formats. I aquí crec que la presencialitat i els bons oradors tindran molta importància (si és que alguna vegada l’han perduda), i si insistim en voler-ho digital caldrà estar atents al video.
Ja hi ha 100 milions de blogs, però pocs que sapiguen explicar-nos una història, i encara menys que quan parlen ho facin aportant criteri. Hi ha moltes dades, molts textos, moltes opinions… i me n’alegro, però jo vull que m’expliquin una història. El meu respecte doncs per la gent de CommonCraft: són ambiciosos i volen ser bons explicant les coses.
