Web 2.0 és un nom que suposa que hem accedit a un nivell superior. Anem pel davant i mirem amb una certa compasió als obsolets 1.0. Ens sentim coneixedors de la veritat i evangelitzem sobre la bona nova. Ens dirigim a les empreses i als professionals i mirem d’ajudar-los a entendre el nou paradigma. Els diem que ho necessiten per a la seva competitivitat. Els mercats parlen i han d’aprendre a escoltar i a participar d’aquesta conversa si volen sobreviure. 2.0 és el doble que 1.0.

Però resulta que ens hem equivocat, potser perque precisament nosaltres no hem sabut escoltar. Si parles amb la més alta direcció de les grans empreses i corporacions et diran que ells no estan a la Web 1.0. Que al final dels 90 varen perdre molts diners quan va esclatar la bombolla de les puntcom i que varen aprendre perfectament la lliçó. Varen superar aquella innocent Web 1.0, i actualment ja van per la Web 4.5. Força més endavant que la nostra presumida Web 2.0.

Sigui correcte o no, els de la Web 4.5 senten que la Web 2.0 els queda llunyana, antiga, com el moviment hippie dels 60 i l’amor lliure. Sigui cert o no, els grans empresaris senten que viuen en una Web 4.5 superior a la nostra. La dels resultats. Web 2.0 és una manera de fer les coses, una filosofia. Web 4.5 és la realitat dels resultats mesurables econòmicament. 4.5 va ser l’IPC del 2007 a Espanya. Un projecte ha de rendir com a mínim un 4.5, i si no implica pèrdues. I això sí que és perillós per a la competitivitat i la supervivència. Els de la Web 4.5 es senten superiors: tenen els diners. Els de la Web 2.0 es senten superiors: tenen un estil. Qui té raó?. Tots dos creuen tenir-la, però els de la Web 4.5 són els qui manen.

La Web 2.0 ha de deixar de mirar endarrera (cap a la Web 1.0) i ha d’orientar-se cap endavant (cap a la Web 4.5). El veritable triomf de la Web 2.0 es produirà el dia que sàpiga com contribuir en el curt termini al compte d’explotació de la Web 4.5.