Diuen que va ser Marc Prensky qui va definir el terme per primer cop, el 2001, i altres l’han continuat desenvolupant posteriorment per acabar definint una generació que ha nascut i s’ha desenvolupat en temps d’Internet, que cuida la seva identitat digital, i que adopta una actitud diferent davant les coses (comparteixen diferent, creen diferent, comuniquen diferent, coordinen diferent, aprenen diferent…). Jo mateix em vaig dedicar a narrar alguns d’aquests casos, com ara Ashley Qualls o el ja famós Victoriano Izquierdo.

Certament som diferents. Vaig nèixer el 1966, en un món sense ordinadors personals ni Internet, de televisió en blanc i negre, música en cintes de cassette i fotografia en paper. IBM va treure el seu primer PC el 1981 quan jo tenia 15 anys, encara que no vaig veure el primer fins els 19, i el primer accés d’un ciutadà particular a Internet a Espanya és del 1994, quan jo ja en tenia 28. Els que varen nèixer el 1985 tenen al seu abast ordinadors connectats a Internet des de molt abans que tinguin ús de raó, filmen videos amb el seu telèfon mòbil i els publiquen a YouTube amb només prèmer un botó. Fan servir els SMS més que les trucades, i els resulta més obvi el xat que el mail, que ja veuen com quelcom superat. Certament, som diferents.

Però darrerament hi ha qui està associant el fet d’haver nascut en un moment determinat com a sinònim de la seva major o menor incorporació a la societat xarxa. Com si pel sols fet d’haver nascut el 1987 hagi de tenir una major capacitat de compartir la informació o una millor comprensió del significat modern d’identitat o participació que algú altra que hagi nascut el 1964. I en això no hi puc estar d’acord.

Com he comentat fa poc en una reflexió de Ricard Ruiz de Querol, crec que tota classificació humana sobre el fet digital basada en l’any de naixement conté un error de base. Entenc la necessitat de buscar un anclatge en la variable temps, però no crec que l’edat sigui una bona referència. Proposo una alternativa: prendre en consideració el temps que has estat exposat al fenòmen, és a dir, el temps (hores acumulades) que has dedicat al fet digital (ús d’ordinadors, treball a Internet, fotografia i video digital, telefonia mòbil, etc.). I encara un matis addicional: quant d’aquest temps de “experiència digital” ha estat relacionat amb la resolució de problemes o l’assoliment d’objectius.

Dit d’una altra manera, conec gent de 20 anys que té accés a les tecnologies digitals però que no considero pertanyi a aquesta mena de “raça digital” de la que sembla que estiguem parlant. I en canvi, en conec d’altres que estan per exemple en els 50 i que no tinc cap mena de dubte sobre la seva plena immersió en aquest procés. I crec que el que els defineix i el que marca la diferència no és la data de naixement, sinó una actitud i el nivell d’ús d’allò digital per a la resolució de problemes.

No sembla una manera més raonable de classificar?: temps exposat al fenòmen digital per a la resolució de problemes. És cert que hi ha nadius digitals, però això no implica que siguin ciutadans digitals.

.

(Foto de Wade Roush)

El projecte, encara en estat beta, descriu quantitativament les poblacions digitals a Espanya per Comunitats Autònomes. Ja té 43 pàgines, 7 taules de dades i 39 mapes agrupats en 5 sèries cartogràfiques, així com un glossari, tot plegat amb l’objectiu d’obrir un debat en el que m’agradarà participar-hi, així com difondre’l. Es pot descarregar a este enlace, (PDF d’1,2 Mb).

M’ha semblat enginyosa la senzilla metodologia amb la que l’autor t’ajuda a saber en quin grup podries quedar classiicat:

1.
- Si et connectes a Internet tots els dies o al menys un cop a la setmana, ets un CONNECTAT (segueix a 2)
- Si NO et connectes a Internet tots els díes o al menys un cop cada 5 dies, ets un DESCONNECTAT

2.
- Si fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa (xarxes socials, fòrums, grups de debat, llistes de distribució… VIUS DIGITALMENT (segueix a 3)
- Si no fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa, ACCEDEIXES

3.
- Si generes continguts a Internet, ets un PROSUMER (segueix a 4)
- Si no generes continguts a Internet, PARTICIPES

4.
- Si tens 44 anys o menys, ets un NADIU DIGITAL
- Si tens més de 44 anys, ets un IMMIGRANT DIGITAL

Amb aquesta metodologia, i basant-se en les dades de la Encuesta Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares del 2007 del Instituto Nacional de Estadística (INE), s’obtenen diferents taules com aquesta, on es veuen els percentatges de població de cada tipus a cada comunitat:

I mapes com aquest, on es mostra la distribució de la població nadiua digital a Espanya (cada puntet groc correspón a un 0,05 % de la població), i on m’ha fet gràcia descobrir que n’hi ha més a Andalusia que a Catalunya, o més -molts més- a les Canàries que a les Balears.

El sociòleg Manuel Castells ha arribat a la conclusió que actualment l’idioma, la nació o la religió tenen un lloc molt subordinat en la conciència de l’identitat de la població en general. El sentiment de pertanyença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions, i és per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que els nadius digitals han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertanyença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic concret de referència.

El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per als nadius digitals Internet és exactament el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertanyença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.

Si comunitat és un grup humà que logra construir identitat, compromís, participació, interesos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertanyença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per a influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.

Els alcaldes ja saben que els ciutadans desenvolupen amb tota normalitat sentiments de pertanyença a més d’un municipi al llarg de la seva vida. Cada cop és més difícil responder la pregunta “D’on ets?”, ja que un pot sentir-se pertanyent a la ciutat on va nèixer, a la ciutat on treballa, a la ciutat on dorm… i si la màxima expressió de carta de ciutadania és poder votar per a triar els dirigents de la teva ciutat, cada cop es fa més incòmode i més incongruent tenir dret a vot només a una població. Les ciutats cón comunitats amb molts membres sense dret legal a la participació només per la limitació del sistema censal basat en la domiciliació física. Això queda superat a Internet, on un mateix pot construir senyals d’identitat i sentiments de pertanyença no vinculats a coordenades físiques. Ara ja hi ha gent que creix a Internet, estudia a Internet, s’enamora a Internet, treballa a Internet, es diverteix a Internet… la condició per a pertànyer a un lloc és participar-hi. Apareixen nous ciutadans reals amb múltiples identitats, pertanyents a múltiples comunitats, i que conjuguen sense cap problema allò presencial amb allò virtual. Són ciutadans del món i de la xarxa, i ja n’hi ha que es senten més còmodes, més realitzats, més útils, més reconeguts i més desenvolupats a la xarxa que als carrers de la seva ciutat. Ciutat i xarxa són ja un binomi indivisible per al desenvolupament personal, social i professional de molts ciutadans. Els espais on s’eduquen i es socialitzen les persones ja no poden ser només físics, de la mateixa manera que mai podràn ser només digitals. Cal tenir referències físiques de la mateixa manera que cal estar connectats sense fronteres.

L’alcalde de Santo Domingo, a la República Dominicana, no pot obviar que té centenars de milers dels seus ciutadans visquent a Nova York. Ciutadans que físicament estan a la costa est dels Estats Units, però que culturalment, socialment i telemàticament estan permanentment connectats i implicats amb la seva ciutat d’orígen al Carib. I aquest és un aspecte que l’alcalde de Nova York tampoc oblida: que té centenars de milers de ciutadans que pertanyen a d’altres comunitats. Internet està jugant un paper determinant en la creació, manteniment i desenvolupament de les comunitats socials, i el fenòmen de les comunicacions digital està fent possible que moltes persones mantinguin la pertanyença a múltiples comunitats, i per tant a múltiples entorns (virtuals o no) de socialització i educació.

(La imatge d’aquest post l’he treta de Tibungo, i la vaig descobrir gràcies a l’Elisenda)

Aquesta capacitat de crear, barrejar i compartir es basa en el fet cultural, però també en bona part en el fet digital: a la proliferació d’una nova generació d’eines i recursos, la majoria a Internet, que permeten que qualsevol pugui crear, barrejar i compartir tant text com imatge, àudio o video, i tot plegat sense barreres d’entrada ni tècniques ni econòmiques.

I els nostres fills s’estan educant en aquests nous valors i en aquesta nova cultura amb total normalitat. I serveixi aquest exemple com a prova: els cereals que esmorzen els meus fills proposen que ells mateixos es crein la seva pròpia melodia per al telèfon mòbil. Increïble. Amb total normalitat plantegen a un nen que perquè no es fa ell mateix el seu politó, quan encara la immensa maoria dels adults ni tant sols sap com ni on pot obtenir-se un (malgrat la pluja d’anuncis a la tele). I no només això, els mateixos cereals els diuen “Crea, barreja, comparteix”.

Com fluirà la informació quan tinguin 20 anys?

Als seus 27 anys Joanna està considerada una de les més grans expertes del món en malware i se la sitúa entre els cinc hackers més rellevants del món. Va escriure el seu primer virus informàtic als 14 anys i actualment treballa per a combatre’ls des de la seva pròpia empresa, Invisible Things.

L’agost de 2006 Rutkowska va saltar als mitjans per haver demostrat a les sessions Black Hat Briefings que era capaç de superar les mesures de seguretat del nou Windows Vista. Ho va aconseguir inventant Blue Pill, que consisteix en quelcom així com un maquinari virtual absolutament indetectable per a la majoria dels sistemes operatius. Segons ella els fabricants no estan preparats per a combatre aquesta tecnologia de virtualització, cosa que pot suposar l’agost pels crackers i el seu malware. Joanna insisteix en que els sistemes operatius no es poden continuar fent en base a blocs monolítics amb milers de línies de codi plenes d’escletxes on ubicar codi no desitjat, i que el futur passa per sistemes operatius basats en micronuclis, agregacions de petites funcions bàsiques i la resta funcionant en processos aïllats.

Potser sigui bo aclarir que un hacker no és un pirata, això és un cracker. Els hackers són persones que es dediquen a programar de manera apassionada i creuen que és un deure compartir la informació i el·laborar programari lliure. Pekka Himanen parla d’una ètica hacker, “una nova moral que desafia l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme basats en la laboriositat diligent, l’acceptació de la rutina, el valor dels diners i la preocupació pel compte de resultats. Davant aquesta moral, l’ètica del treball per al hacker es fonamenta en el valor de la creativitat, i consisteix en combinar la passió amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor en si mateix i el benefici es medeix amb fites com el valor social i el lliure accés, la transparència i la sinceritat“.

Crec que els nadius digitals beuen directament d’aquesta font, d’aquesta ètica hacker que evita la rutina i aposta per la transparència i la creativitat, combinant passió amb llibertat i negant-se a mesurar el benefici només amb paràmetres econòmics. Però tot això te un to una mica frívol, una mica adolescent i gairebé irreal. Queda per demostrar que aquest model pot ser majoritari i sostenible als quaranta, quelco, que suposo consideren més que dubtós la majoria de les empreses de l’IBEX 35.

Mike Phillips es presenta com “jugador i escriptor freelance en temes de tecnologia” i el video comença justament amb imatges d’una de les seves partides, per tot seguit obrir el plànol i ensenyar que Mike Phillips només té mobilitat al dit gros d’una ma De tot el seu cos, només controla el dit gros de la ma esquerra. Fins i tot per a respirar necessita ajuda mecànica. Però amb aquest dit juga, escriu i es comunica amb el món. Sense tot allò digital res seria igual. Veieu el vídeo.

I no cal anar tant lluny. A IF…, la revista d’innovació que editem a Infonomia tenim la sort de comptar amb la col·laboració d’una molt bona professional, Montse Pous i Sabadí, que s’encarrega d’una de les seccions de la nostra publicació. Montse és periodista i col·labora amb diferents mitjans, i no només ofereix els seus textos, sinó també les seves fotografies. A més a més, és una emprenedora que ha impulsat ja un parell de negocis i no demana treball: dona treball. Montse Pous també té una discapacitat que limita els seus moviments i només pot moure el cap. Controla el seu ordinador amb la mirada i ella va decidir que això no la limitaria. I ho ha aconseguit. Va venir a Renacer’07 i allà es va explicar en públic. Podeu veure el video en aquest enllaç (feu clic al final de la llista, al nom de Montse Pous).

Jukes i Dosaj fan aquest quadre resum per a mostrar les diferències entre tots dos col·lectius:

Actualització: Arribo navegant a un interessant post d’Anibal de la Torre, que comparteixo plenament: no hem d’admirar tant als nadius com per caure en el “Complexe de Mark Prensky”.

Júlia va nèixer el 89 (acaba de fer els 18) i té un currículum molt complert: va nèixer i viu a Barcelona, i va fer part dels seus estudis a Suïssa. Parla català, castellà, anglès, alemany i frances. I ara busca la manera de poder anar a estudiar a Berlín, on sembla que ha trobat la universitat que li interessa. Júlia fa servir un blog com a solució per a poder publicar i mantenir el seu curriculum en línia. Qué és això de preparar un currículum en dos fulls de paper i enviar-lo per mail?. El natural i lògic per a un nadiu digital és publicar-ho i editar-ho en línia. Clar. Si busques “Curriculum” a YouTube ja hi ha uns 1.500 resultats de gent que es presenta davant la càmara. Maneres pragmàtiques d’utilitzar la xarxa.

Els tres estudis als que em refereixo són aquests:

Social Media, Power to the People
15 de maig de 2007
PDF 940Kb, 15 pàgs.
Sobre el tema de la blogosfera i els perquès d’aquells que hi participen. Perque escriuen, perque llegeixen, perque comparteixen… segmentant en base a una major o menor antiguitat a Internet, encara que el que més m’ha interessat ha estat poder disposar de dades comparatives entre països. M’ha sorprés la força del moviment blogger a Xina, Japó, Corea… i observar la posició relativa d’Espanya dins el conjunt.

The New “Digital Divide”, How the New Generation of Digital Consumers are Transforming Mass Communication
16 de juliol de 2006
PDF 396Kb, 22 pàgs.
Sobre quines tecnologies utilitzen els nous usuaris (podcasting, televisió per IP, missatgeria instantània, blogging, correu electrònic…), les raons per les que es fa servir, l’opinió que es té de la publicitat en aquests mitjans. Potser li interessa a Janquim, que darrerament es preguntava si els nadius digitals aportaran noves maneres de comunicar-se que facin baixar l’ús del correu electrònic.

The Social Butterfly Effect. The Social Networking Web-World
1 d’abril de 2006
PDF 762Kb, 7 pàgs.
Breu treball que aporta una mínima fitxa de presentació (públic objectiu, àrea geogràfica d’influència, punts forts…) de les principals xarxes socials (Facebook, MySpace, LinkedIn, Orkut, CyWorld, Friendster, Hi5, Sms.ac, Xanga, Tickle…) i algunes taules de dades per a comparar-les entre elles. Molt complerta la selecció de xarxes socials que s’analitzen, i més si tenim en compte que és un estudi de fa més d’un any, quan encara no es parlava tant del tema.

A la web d’origen hi ha més estudis, però aquests són els que m’han fet gràcia i no em veig en cor de digerir més informació. Com molt bé diu David Alcubierre (Kedume), això de la blogosfera genera una cua tant llarga de posts potencialment interessants que tot plegat comença a ser difícil de gestionar i païr. A veure si Google, Ask o qui sigui es posa les piles. Mentre, caldrà tornar-se molt més sibarita amb què val la pena llegir.

Porto un temps donant forces xerrades i tallers sobre les noves oportunitats que ofereix Internet, i per tant parlant de canvis socials i tècnics (la Web 2.0), i els que m’han vist en aquestes aventures saben que sempre poso com a exemple de nadiu digital en Victoriano Izquierdo. És un exemple tant brutal que fins i tot pot semblar fals, però és just el contrari: simplement autèntic. Un nadiu digital pur.

A la seva pàgina web s’autopresenta com un jove de Granada de 16 anys estudiant de primer de batxillerat. El destacable de la història és que fa tot just un any es va comprar una Canon EOS 350D i ha aconseguit una qualitat tant notable als seus treballs que està deixant bocabadat mig món.. Luis Rull va escriure un post molt complert sobre ell, i fins i tot els Microsiervos s’han quedat enamorats no només del seu art sinó també de la seva manera de ser, i amb raó. Si hi ha algú que no s’ho creu, que es passegi per la seva galeria de fotos.

Però el que aquí més m’interessa és identificar aquelles característiques que permeten definir-lo com un nadiu digital, i per extensió seguir confirmant l’existència d’aquest col·lectiu. Per això aniré resseguint alguns dels atributs que fins ara he anat trobant aquí i allà, i que són aplicables al cas que ens ocupa.

- El domini dels mitjans de producció digital. Els agrada crear, els agrada molt crear, i tot allò digital ho fa possible. Ja no és només cosa de temps i esforç (i talent). Al post de Luis Rull que abans he citat hi ha una frase del mateix Victoriano que ho descriu prou bé: “Abans trigava 3-4 minuts en processar cada foto amb l’Adobe Camera RAW, ara em puc tirar fins 20 minuts en una sola foto al Photoshop, retocant àrees petites de la foto (casi com pintar un quadre). A vegades les giro, d’altres hi afegeixo degradats laterals. Em fixo en la fusió de les capes. Afegeixo textures d’una que vaig fer a una paret rugosa. (…) Quan processo i faig fotos (…) noto com el meu cervell s’estimula. És una droga!”

- El món com a terreny de joc. Tot es desenvolupa a escala global amb normalitat. Victoriano té versió en anglès de la seva web, i titula també en anglès les seves fotos a Flickr. El resultat és igualment global, i ja a publicat a la revista de la Royal Geographical Society, aquest estiu li han dedicat una secció a Playlife, i fins i tot es mostra la seva obra a ininteligibles blogs suposo que japonesos.

- La xarxa com a element socialitzador. Incorporen la xarxa com a element vertebrador, quelcom que els immigrants digitals no acostumen a fer. Només cal veure el blog de la seva classe, des del IES Padre Manjón de Granada. És just el que no passa a moltes empreses però que ja està passant als instituts.

- Aprenen en xarxa i de la xarxa. Segueixo amb el sucós post de Luís Rull. Luís explica que va tenir ocasió de conèixer Victoriano en un acte que va tenir lloc a Granada, i diu “… als pocs segons de que comencés a parlar em vaig quedar bcabadat: aquell noi estava parlant d’economia de l’atenció, ethos col·lectius… sense conèixer cap d’aquests termes. Coneixia els conceptes sense haver-los estudiat, per pura experiència i reflexió.”

- Donen importància a la identitat digital. Victoriano no només té web en castellà i anglès (amb domini propi: victorianoizquierdo.com), a més a més manté un blog (lògicament un fotoblog), té conta a Flickr (amb milers de fotos), penja videos a YouTube…

- Participen de la conversa. Només cal veure la cura amb la que es dedica a respondre els molts comentaris que mereixen les seves fotos a Flickr, i els repetits oferiments que fa (tant a Flickr com a la seva web) a que qui vulgui li escrigui un mail.

- Creixen diferent. Ja que ho fan explorant i saltant-se les normes.

Sense oblidar el més important: té 16 anys.

Actualització: M’ha escrit Victoriano (cosa que confirma que segueix “la conversa”). És un correu amable, directe, humil, càlid. Perfecte. Però el que més m’ha impressionat han estat algunes de les novetats que apunta sobre la seva activitat: La Repubblica li ha publicat una selecció de fotografies; la U.D. Almeria (que acaba de pujar a la primera divisió de futbol) li ha encarregat les fotos oficials de l’equip; treballa força pel diari Ideal; ja es dedica a dissenyar webs per a empreses… caram amb els 16 anys.