Gràcies a Blogocracia descobreixo una interessant proposta que aporta una mica de mètode: 6 criteris per a revisar les posicions polítiques relacionades amb Internet. És una iniciativa de TechPresident, un blog dels Estats Units dedicat a temes de política i tecnologia que ha desenvolupat aquest senzill mètode per analitzar els candidats a la Casa Blanca.

Els 6 criteris són molt interessants:

1. Declarar Internet com un bé públic, igual que l’aigua, l’electricitat, les carreteres o l’ensenyament.
2. Comprometre’s a oferir accés a Internet, inhalàmbric i d’alta velocitat, a tot el país.
3. Garantir la neutralitat a la xarxa, prohibint que es discrimini un contingut pel seu orígen, aplicació o tipus.
4. Marcar-se com a objectiu que tots els nens estiguin connectats.
5. Comprometre’s a construir una Democràcia Connectada, on sigui normal que l’administració local i la nacional escoltin a la ciutadania en qualsevol moment.
6. Crear un organisme públic que protegeixi les infrastructures de comunicacions, donat que són indispensables per al desenvolupament de tota activitat social i econòmica.

Els promotors d’aquesta iniciativa no donen per tancada la llista, i expliquen que es tracta només de l’inici d’un treball al que animen a tothom a participar-hi. La manera de fer-ho és participar als comentaris del post des del que han llançat la proposta o tant sols deixant el nom com a mostra de suport. I qui són els promotors?: Andrew Rasiej i Micah L. Sifry (de Personal Democracy Forum), i David Weinberger (del Harvard Berkman Center, coautor del mític Cluetrain Manifesto i autor de l’actual Everything is miscellanous). Poca broma.

Ja no parlo de la dèbil aposta personal per Internet (ni José Luís Rodríguez Zapatero ni Mariano Rajoy tenen domini propi a Internet, como ha fet Angela Merkel), ni de si han activat televisions IP (com ha fet Nicolás Sarkozy), ni de si ofereixen canals RSS per a informar a la ciutadania (quelcom que no tenen a La Moncloa però sí el 10 de Downing Street). No. El que m’ofèn es que creguin que axiò de la comunicació digital amb els seus ciutadans és quelcom que es pot utilitzar em període electoral per després abandonar-ho sense ni tant sols posar-se vermell. Creuen que és un recurs d’imatge, com pot ser-ho la foto d’un nen, i no entenen que és una actitud. Una posició davant el món.

Llegeixo avui a 5lineas un balanç de com estan els blogs que els candidats espanyols varen impulsar a la campanya electoral de fa quatre mesos. Desolador. “D’un total de 22 candidats amb blog, 6 ja no funcionen, 8 ho varen deixar els darrers dies de maig, 1 el juny i 7 han continuat fins avui”. I no estan tots els que no hi són. Per exemple José Montilla no actualitza la seva web personal des de novembre de 2006, i no consta en aquesta anàlisi. Com tampoc consta el desastre que va suposar el blog de Pasqual Maragall quan presidia la Generalitat. Són analògics. Si no vivim al mateix planeta, i visiten el meu ben bé com a turistes, com és possible que siguin ells els qui manen?. Em sento com l’habitant d’un veïnat molt allunyat del centre urbà on hi ha l’ajuntament. Només que al revès. Visc en un centre urbà regit per un ajuntament d’un veinat aillat al mig de la muntanya.

Hi ha convulsió en conceptes com autoritat, identitat, comunitat, llibertat, relevància, confiança, solvència, participació, conversa, mercat, consumidor, servei, propietat, autoria… i van ells i no es presenten al debat. I si no estan al debat, on són?. I com s’atreveixen a personar-se a l’espai on s’està desenvolupant aquesta conversa i marxar-ne l’endemà de les eleccions?.

Hi ha excepcions, sí. Ja vaig comentar la fresca sorpresa de Guillermo Fernández Vara a Extremadura. I m’han reconfortat alguns dels paràgrafs de Miquel Iceta en la seva intervenció d’avui al Parlament de Catalunya. Però hi ha un problema. Això va molt depressa. Còrrer ja no és suficient. Cal accelerar, i molt.

El que m’agrada, i molt, d’aquesta nova Internet és que si un té el consistori, els altres tenen la xarxa. Han composat una melodia i li han posat lletra (“som els teus ciutadans, fent propostes, obrint portes… com alcalde no ens aportes res”). Han pres el carrer i s’han marcat coreografies al mercat, per les voreres i a la façana de l’ajuntament. El resultat és aquest video titulat “Plora Sabadell”. Deliciós. Com m’he divertit.

“Dins de dues setmanes és el Dia d’Extremadura. És a dir, el de tots nosaltres. El President de la Comunitat Autònoma fa el discurs oficial. Si el tinguesiu que fer vosaltres, què dirieu? No s’hi val massa llarg, que el discur el faig jo, que és la meva obligació. Us demano a cadascú una frase o un paràgraf. Em doneu un cop de ma?.
Gràcies.
Guillermo”

Guillermo Fernández Vara va llançar la petició d’ajuda el passat diumenge 26 d’agost, i a data d’avui ja reuneix gairebé 90 comentaris (o sigui, respostes) totes amables, implicades, educades… normals. M’ha agradat un comentari que simplement li agraeix que hagi preguntat; un altre que escriu una catalana filla de pares extremenys (demostrant que un no és només d’un lloc, com ja vaig comentar en un altre moment); un vers de simàtica rima; i fins i tot una proposta d’índex per a estructurar el discurs. Però cap aportació fora de to. Cap. Brutal. Seguiré amb molt interès tant l’evolució d’aquest tema al seu blog com quin pot ser el contingut final del seu discurs.

Crec que aquest cas demostra coses: D’una banda, constatar que no té fonament la por institucional a la participació digital, i que el que hauria de fer por no són els espais de participació sinó els responsables institucionals que no hi creuen i que per això no els fan servir o ho fan de manera impostada. Aquest sembla un cas honest i natural, i el resultat també transmet honestedat i naturalitat per part de la ciutadania. I és que les bases saben força més de l’ús de tot allò digital que els nostres dirigents, i la veritable escletxa digital està a les nostres èlits. Per l’altra, cada cop són més els qui exploren els límits de l’actual sistema, ja que aquest genera força descontent. La participació de la ciutadania a la res publica no es pot limitar a un vot cada quatre anys, sinó que s’ha de normalitzar. Si no és així, cada cop serem més els que com Juan Freire farem un elogi de l’abstenció.

Actualització: Toni Gutiérrez-Rubí també ha escrit del tema al seu blog, i ho fa amb un inici que m’ha agradat:

Política 0 – El poble té la paraula: vota
Política 1.0 – El poble té la paraula: participa
Política 2.0 – El poble té la paraula: dirigeix “la campanya”

Friedrich Dürrenmat (1921 – 1990)
escriptor
(via TotumRevolutum)

Estic disposat a ser còmplice de la majoria d’ells, però ells no compten amb mi. No consto a les seves llistes ni com a votant ni com a simpatitzant. Perqué no hi ha llistes de simpatitzants?. Perqué Figueres no m’ofereix rebre la seva newsletter (si és que en fa)?, perqué Terriente no compta amb mi per fer el nou frontó del poble?. Només sóc interessant si puc votar?. Doncs deixeu-me votar a més d’un lloc.

Sempre he estat un defensor de les dades aportades per Alexa, no tant per la seva validesa i fiabilitat quantitativa (més qe dubtosa) sinó pel valor qualitatiu que aporta el fet de poder comparar entre si dues o més webs, observant gràficament com diferents indicadors evolucionen en el temps. Si acceptem que les dades que Alexa té d’aquestes webs s’han obtingut amb un mètode de panelisme que no garanteix mostres significatives, també podem acceptar que aquest error afecta per igual a les webs que estem comparant. Així doncs, Alexa m’ajuda a comparar l’evolució de les webs de Segolène Royal i Nicolas Sarkozy a les recents eleccions a França, per posar un exemple, malgrat no tenir accés a les dades originals ni oficials dels servidors d’aquestes webs, i aquesta comparació em permet detectar tendències. En aquest cas, la gràfica sembla indicar que Royal fòu la primera en prendre posicions a Internet, però que quan Sarkozy es va posar les piles ho va fer amb eficàcia, i sobre tot, que a la recta final de la campanya la corba de la gràfica d’usuaris torna a afavorir a Sarkozy… que és qui ha acabat guanyant les eleccions (per cert, en referència a les lliçons apreses en aquests comicis sobre l’ús d’Internet en la política, resulta indispensable llegir el darrer post de Antoni Gutiérrez-Rubí).

Doncs l’evolució de BlogPulse sembla haver seguit per aquest camí, i ofereix útils i interessants eines per a monitoritzar l’evolució a la blogosfera d’una marca, nom, paraula, o el que calgui. Per exemple, puc tenir la gràfica que compara els cops que s’ha citat Royal o Sarkozy a la blogocosa (que no és el mateix que tenir la gràfica dels seus blogs).

Vistes les dues gràfiques, la d’Alexa i la de BlogPulse, semblava previsible la victòria de Sarkozy, o això ja es suposar massa?.

L’evolució d’nternet ha derivat cap a una web més participativa, més col·laborativa, més social. De la web de les empreses a la web de la gent. De la web 1.0 a la web 2.0. Els nodes de la xarxa ja no són ordinadors, ara són persones. La gent està construint les seves pròpies xarxes de confiança, de circulació de la informació, de col·laboració, de compartició d’informació. Cadascú tria què vol llegir, sobre quins temes i de quines fonts d’informació. I cadascú tria de què vol parlar, i on i com ho publicarà. La informació flueix de tal manera que en si mateixa ja no suposa cap poder. Ara és més interessant participar d’una xarxa, d’un conjunt de nodes i per tant de persones, a través de la qual circula informació rellevant per a la presa de decisió i d’opinió quotidianes de cadascun de nosaltres.

En paral·lel, les formes d’accedir a la xarxa s’han diversificat i simplificat. I continuaran fent-ho. Les anomenades capes desafavorides utilitzen amb normalitat la telefonia IP des de cibercafès i locutoris per a comunicar-se amb els seus familiars que residenixen lluny. El projecte OLPC i les seves derivades ja permeten ordinadors portàtils per poc menys de 100 dòlars. Els telèfons mòbils permeten navegar per Internet. Tots els executius van armats amb una Blackberry i despatxen el seu correu des de la terminal de l’aeroport. Ja hi ha ciutats amb plans per a oferir cobertura wi-fi a tot el seu territori. I una etcètera de novetats que difuminen les barreres tècniques d’accés.

El “Digital Divide” que marcarà de manera irremediable la nostra competitivitat futura ja no és el de les classes desafavorides amb dificultats d’accés a la xarxa. El “Digital Divide” que ens esfonsarà és el de les èlits desconnectades.

Em preocupa, i molt, el gran nombre de persones que ocupen posicions rellevants tant a l’empresa privada com a l’administració, i que afronten les decisions sense estar connectades a cap de les noves xarxes de coneixement que s’estan construint a la mal anomenada Web 2.0. Quants directors generals fan servir Bloglines o Google Reader?. Quants dels nostres consellers, o conselleres, tenen identificats quins blogs els resulten claus per a contrastar la seva opinió pròpia?. Quants alts càrrecs ni tant sols gestionen ells mateixos el seu correu?. Quants executius encara creuen que la solució a la seva estratègia digital és invertir en continguts?. Quants directius medeixen la seva eficàcia a la xarxa comptant encara només visitants únics i pàgines vistes?.

El problema no és el Digital Divide. El problema que ens portarà a la ruïna són les èlits desconnectades. Aquelles que prenen decisions sense utilitzar la força de la xarxa. Això sí, a la taula tenen un ordinador car connectat a Internet amb un molt bon ample de banda. Però el problema ja no és tecnològic. Ara ja és social. Estàs socialitzat o no. Estàs connectat o no. Qui farà un pla per a socialitzar i connectar les nostres èlits?