La participació liure i espontània fa por. I aquestes son algunes de les principals pors que fins ara he identificat quan he treballat amb institucions i empreses institucionalitzades que saben que la clau és Internet però no s’atreveixen a agafar-la amb força:

- si les aportacions rebudes són publicades de manera automàtica, l’espai pot derivar cap a una plataforma de protesta o de mobilització per a objectius allunyats dels desitjats.

- si a l’entorn del promotor de l’espai de participació hi ha grups organitzats, molt probablement s’intentarà incidir a l’espai per a deslegitimar la iniciativa, de la mateixa manera que qualsevol incident podria ser utilitzat contra del promotor.

- si les aportacions rebudes no són publicades de manera automàtica, pot semblar que el promotor de la web no actúa de manera transparent, i que filtra les aportacions en base a criteris susceptibles de ser opinables.

- si la dinàmica de participació no està raonada, dissenyada i administrada, aquesta pot derivar en una pluja indiscriminada d’intervencions sense ordre ni coherència, que no aporti rés al promotor i deixi insatisfet a tothom.

- si la qualitat i/o la quantitat de les intervencions és baixa, es banalitza l’objectiu del promotor i la seva iniciativa.

- moltes dinàmiques de participació a la xarxa neixen sense expectatives clares ni previsions quantitatives, i consideren suficient disposar d’una eina informàtica (taulell, fòrum, blog, enquesta…) i obvien la definició de plans de contingència per si els indicadors no arriben als mínims previstos.

- massa sovint els promotors d’una dinàmica digital dediquen més esforços a disposar d’una eina de participació que a merèixer aquesta participació demostrant de manera creïble quina serà la seva utilitat.

- si a la llum d’aquests riscos el promotor renuncia a crear un canal de participació digital, serà acusat de manca de receptivitat i de capacitat per a incorporar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.

El promotor acostuma a tenir aquestes pors, i no sempre les verbalitza. La millor solució és que ho verbalitzem nosaltres. Dir-li “aquests són els riscos”. És com una catàrsi. A partir d’aquí el diàleg millora (encara que no serveixi de res: el promotor institucional seguirà en contra d’assumir obvietats que considera riscos inacceptables).

Serà doncs indispensable que el disseny de la participació digital es faci des d’una perspectiva de procés, i en cap cas des d’una perspectiva de disseny d’interfícies i molt ments de selecció d’eines informàtiques.