El sociòleg Manuel Castells ha arribat a la conclusió que actualment l’idioma, la nació o la religió tenen un lloc molt subordinat en la conciència de l’identitat de la població en general. El sentiment de pertanyença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions, i és per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que els nadius digitals han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertanyença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic concret de referència.

El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per als nadius digitals Internet és exactament el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertanyença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.

Si comunitat és un grup humà que logra construir identitat, compromís, participació, interesos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertanyença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per a influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.

Els alcaldes ja saben que els ciutadans desenvolupen amb tota normalitat sentiments de pertanyença a més d’un municipi al llarg de la seva vida. Cada cop és més difícil responder la pregunta “D’on ets?”, ja que un pot sentir-se pertanyent a la ciutat on va nèixer, a la ciutat on treballa, a la ciutat on dorm… i si la màxima expressió de carta de ciutadania és poder votar per a triar els dirigents de la teva ciutat, cada cop es fa més incòmode i més incongruent tenir dret a vot només a una població. Les ciutats cón comunitats amb molts membres sense dret legal a la participació només per la limitació del sistema censal basat en la domiciliació física. Això queda superat a Internet, on un mateix pot construir senyals d’identitat i sentiments de pertanyença no vinculats a coordenades físiques. Ara ja hi ha gent que creix a Internet, estudia a Internet, s’enamora a Internet, treballa a Internet, es diverteix a Internet… la condició per a pertànyer a un lloc és participar-hi. Apareixen nous ciutadans reals amb múltiples identitats, pertanyents a múltiples comunitats, i que conjuguen sense cap problema allò presencial amb allò virtual. Són ciutadans del món i de la xarxa, i ja n’hi ha que es senten més còmodes, més realitzats, més útils, més reconeguts i més desenvolupats a la xarxa que als carrers de la seva ciutat. Ciutat i xarxa són ja un binomi indivisible per al desenvolupament personal, social i professional de molts ciutadans. Els espais on s’eduquen i es socialitzen les persones ja no poden ser només físics, de la mateixa manera que mai podràn ser només digitals. Cal tenir referències físiques de la mateixa manera que cal estar connectats sense fronteres.

L’alcalde de Santo Domingo, a la República Dominicana, no pot obviar que té centenars de milers dels seus ciutadans visquent a Nova York. Ciutadans que físicament estan a la costa est dels Estats Units, però que culturalment, socialment i telemàticament estan permanentment connectats i implicats amb la seva ciutat d’orígen al Carib. I aquest és un aspecte que l’alcalde de Nova York tampoc oblida: que té centenars de milers de ciutadans que pertanyen a d’altres comunitats. Internet està jugant un paper determinant en la creació, manteniment i desenvolupament de les comunitats socials, i el fenòmen de les comunicacions digital està fent possible que moltes persones mantinguin la pertanyença a múltiples comunitats, i per tant a múltiples entorns (virtuals o no) de socialització i educació.

(La imatge d’aquest post l’he treta de Tibungo, i la vaig descobrir gràcies a l’Elisenda)

Fa uns dies que vaig enfeinat posant ordre al meu del.icio.us i ara estic (re)descobrint enllaços. Un d’ells és la traducció al castellà de les 95 Theses of Geek Activism, publicades el juliol de 2006 i que igual que el Cluetrain Manifesto de 1999 adopten l’estil de les 95 tesis de Lutero que varen insporar la reforma protestant.

És un text una mica populista, però malgrat tot en destaco algunes de les que comparteixo (que no són totes):

2. Violar un acord de llicència no és robar.

3. Totes les corporacions no estan del teu costat.

6. Tot entrarà a formar part del Domini Públic algun dia -fins i tot Mickey Mouse-.

16. Mai s’hauria d’emmagatzemar informació pública en formats d’arxiu tancats.

17. Algunes empreses estan del teu costat, troba-les i recompensa-les.

18. Ningú m’ha explicat mai on puc reproduïr els meus vinils. Perquè ha de ser diferent amb els meus mp3?

21. Tractar els teus clients com a criminals -o potencialment criminals- allunyarà els teus clients.

23. Algunes empreses sembla que estan del teu costat, però no ho estan.

24. L’ús just és una cosa bona.

29. L’anàlisi de grans quantitats de dades no aturarà el terrorisme.

30. Expressa la teva opinió en públic.

46. Utilitza llicències Creative Commons.

58. Explicar la teva veu en un comentari a Barrapunto està bé, fer-o en un blog és encara millor, però fer-ho a lloc que no visiten els geeks tot sovint és encara millor.

63. Tingues una perspectiva global quan pensis en llibertats i drets digitals, propietat intel·lectual i assumptes similars. T’agraden les mesures del teu país respecte aquests temes?. Pots ajudar a un altre país?

64. L’activisme electrònic no tracta de mantenir posicions extremes. Hi ha tot un ventall de postures moderades. Troba-hi la teva posició.

69. Llegeix més.

74. Assegura’t que sempre que un venedor et vengui un producte amb certes capacitats bloquejades tu podràs desbloquejar-ho.

78. Coneix els teus drets i prepara’t a defensar-los.

83. Linux no és una filosofía, és un bon programari. Fes-lo servir si s’ajusta a les teves necessitats.

86. Més informació disponible per a un major nombre de persones és una bona idea.

88. Vota

93. Tens dret a l’anonimat a internet.

94. Estigues orgullós de ser Geek, jugón, defensor de la privacitat, promotor de la llibertat d’expressió i un innovador sense por a litigis, al govern ni a la restricció de les teves llibertats: un activista electrònic.

95. Pel damunt de tot, diverteix-te.

Estem enllestint els detalls de Infonomia TV, un dels nous projectes de Infonomia que més il·lusió ens fa. De moment, al canal d’Infonomia a YouTube ja es poden veure algunes de les produccions que estem fent.

Avui vull comentar una peça que m’ha semblat magnífica. És un video de 6 minuts on Teresa Turiera entrevista Hiroshi Tasaka, president de SophiaBank i a qui ja vàrem dedicar un article al número 54 de la nostra revista If… (un tresor disponible a la xarxa però que físicament només el té qui es subscriu). Recomano molt veure aquesta peça que acabem d’editar:

Click here to view the embedded video.

Algunes de les coses interessants que ens explica són:

“La societat del coneixement és aquella en la que el coneixement deixa de tenir valor”. Actualment saber moltes coses no té massa valor, ja que amb un ordinador o un telèfon qualsevol pot accedir a molts coneixements. “Allò que importa no és el coneixement, sinó la sabiduria. Allò que no es pot explicar amb un text”.

“Allò que importa a partir d’ara és saber com crear inteligència col·lectiva”. La revolució 2.0 ha creat la sabiduria col·lectiva. Si preguntes a una comunitat experta es crea una discussió i d’allà surt una idea normalment millor que la d’un únic expert. Abans la innovació venia d’unes poques persones, o d’un geni, però això ja està molt desfassat. Ara és preferible l’ús de la inteligència col·lectiva, i Internet és una bona eina per fer-ho.

Sobre el xoc entre cultura innovadora i conservadora dins d’una empresa, Hiroshi Tasaka diu que és quelcom impossible de gestionar perque la cultura no és gestionable. És un problema d’amor propi entre algú que considera que té molta experiència i algú que considera que és temps de canvis. La solució seria canviar l’estructura de l’empresa i orientar-se més cap a un ecosistema empresarial. En lloc d’empreses basades en jerarquies, organitzacions horitzontals i obertes.

Per aconseguir aquest canvi de cultura la paraula clau fa deu anys era “Intranet”, però ara la clau són els serveis de xarxes socials i de blog dins les empreses. La seva posta en marxa canviarà les empreses cap a estructures més obertes, i ho farà d’una manera natural, sense forçar la situacio.

“El capitalisme es convertirà en capitalisme del coneixement”. Fins ara era gestió dels diners, però ara el que serà rellevant serà la gestió del coneixement, ja que aquest és un capital que es reprodueix ell tot sol. Els diners són un joc de suma zero. Si comparteixo amb tu els meus diners jo en tindré menys, però si comparteixo el coneixement jo no perdo el meu. I això canvia totes les estratègies. L’actual capitalisme només és capaç de veure allò que és visible, els diners, però el coneixement és invisible i allò important es saber veure’l. Necessitem sabiduria per a reconèixer aquests valors invisibles.

El capitalisme canviarà de manera dràstica a partir de la revolució 2.0, ja que ens aporta eines per a gestionar el capital intel·lectual.

Allò que importa no és el coneixement. És la sabiduria.

Segons l’estudi, als Estats Units hi ha aquests 10 tipus d’usuaris de tecnologia:

Tipus 1: Omnívors (8%)
Son usuaris de la majoria de gadgets i serveis d’informació. Participen molt activament al ciberespai i desenvolupen tota mena d’activitats 2.0 per a expressar-se a la xarxa.

Tipus 2: Connectors (7%)
Gestionen continguts digitals i es relacionen amb persones a partir d’un ús continuat de la xarxa i dels telèfons mòbils, i estan molt satisfets de com aquestes TIC els permeten estar al dia.

Tipus 3: Veterans (8%)
Són usuaris habituals de la xarxa però no els agrada la telefonia mòbil ni la permanent connectivitat que ofereixen actualment les TIC.

Tipus 4: Facilitadors de la productivitat (8%)
Tenen una visió molt positiva de com les TIC permeten millorar la comunicació amb d’altres persones, millorar la productivitat a la feina, i ajuden a aprendre coses noves.

Aquests quatre primers grups sumen un 31% del total de la població als Estats Units, i segons l’estudi conformen una èlit d’usuaris de tecnologia. Els segueix una classe mitja tecnològica, que suma un 20% i que es composa d’aquests dos grups:

Tipus 5: Mobilcèntrics (10%)
Utilitzen a fons les possibilitats del seu telèfon mòbil, però no fan el mateix amb Internet. Els agrada com la tecnologia els permet estar connectats amb d’altres persones.

Tipus 6: Connectats però molests (10%)
Han invertit molt en tecnologia però consideren que tanta connectivitat és una mica intrusiva, i que tanta informació a vegades és una nosa.

I finalment, hi ha un tercer bloc poc actiu en això de les tecnologies i que suma un 49% de la població dels Estats Units. Aquest bloc es divideix en 4 grups:

Tipus 7: Experimentadors inexperts (8%)
Han fet ús ocasional de la interactivitat, però si tinguessin més experiència potser farien un major ús de la tecnologia.

Tipus 8: Lleuger però satisfets (15%)
Tenen una mica de tecnologia, però aquesta no ocupa un lloc important a les seves activitats. Però estan satisfets amb ella.

Tipus 9: Indiferents (11%)
Malgrat tenir accés a la xarxa i telèfons mòbils, només utilitzen les TIC molt ocasionalment i ho consideren una nosa.

Tipus 10: Fora de la xarxa (15%)
Estan contents amb els mitjans anteriors, i no creuen que Internet o els telèfons mòbils siguin millors.

Podriem debatre sobre si als nostres països la població també es distribueix d’aquesta manera, però darrerament em sembla més interessant observar en una empresa determinada quants elements tenim de cada tipus. Crec que la distribució dels treballadrs e aquesta classificació dona una idea molt real del tipus d’empresa, del tipus de sector, i sobre tot, del seu potencial futur.

A finals de juliol vaig comentar que Karl Fisch i Scott McLeod havien publicat una meravella de video: Did you know?. Aquesta peça ha estat una perla que m’ha ajudat en múltiples ocasions a transmetre la idea de que està passant quelcom, relacionat amb l’evolució de la demografia, la tecnologia, la informació, Internet… i que d’aquest totum reolutum està sorgint un nou model, crec que social, al que ens haurem d’adaptar.

Però, oh, tinc amics que no troben el moment d’invertir cinc minuts per veure’l.
- Ja has vist “Did you know?”?
- No, encara no. Però no m’ho diguis més que ja ho faré, pesat.

Per a ells, tant ocupats, reprodueixo aquí algunes de les dades i literals amb els que el video argumenta que hauriem d’estar preocupant-nos sobre si preparem correctament als nostres fills per aquesta nova realitat. Allà van:

- L’any 2006 han completat els seus estudis uniersitaris 1,3 milions de persones als Estats Units, 3,1 a la Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris indis parlen anglès. D’aquí a 10 anys, el país amb més habitants que parlen anglès serà la Xina.

- Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de treball el proper any. I 1 de cada 2 ho farà dins els propers 5 anys. Els nens que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 feines quan tinguin 38 anys.

- La gent que ara té 21 anys ha vist 20.000 hores de televisió, ha jugat 10.000 hores amb videojocs, ha parlat 10.000 hores per telèfon, i ha enviat i rebut 250.000 missatges de correu i missatgeria instantània.

- Més del 50% dels nordamericans de 21 anys ha creat algun contingut a la web. I més del 70% de 4 anys d’edat ja ha fet servir un ordinador.

- La ràdio va tardar 38 anys en tenir una audiència de 50 milions de persones. La televisió els va assolir en 13 anys. Internet en 4.

- El 1984 havia mil dispositius connectats a Internet. Un milió el 1992. Sis-cents milions el 2006.

- El públic va poder començar a utlitzar Internet el 1995. El 2005, una de cada vuit parelles que es varen casar als Estats Units s’havien conegut per Internet.

- eBay es va fundar el 1996. El 2006 va facturar 6.000 milions de dòlars en vendes (6 bilions americans).

- A Google s’hi fan 2.700 milions de cerques cada mes

- Si les persones que s’han donat d’alta a MySpace visquessin al mateix país, aquest seria l’octau país més poblat del planeta.

- La informació tècnica que hi ha al món s’està doblant cada dos anys. Es preveu que el 2010 es dobli cada 72 hores.

- La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segòn, cosa que equival a 1.900 CDs cada segòn, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.

Mireu el video. Si us plau.

Els tres estudis als que em refereixo són aquests:

Social Media, Power to the People
15 de maig de 2007
PDF 940Kb, 15 pàgs.
Sobre el tema de la blogosfera i els perquès d’aquells que hi participen. Perque escriuen, perque llegeixen, perque comparteixen… segmentant en base a una major o menor antiguitat a Internet, encara que el que més m’ha interessat ha estat poder disposar de dades comparatives entre països. M’ha sorprés la força del moviment blogger a Xina, Japó, Corea… i observar la posició relativa d’Espanya dins el conjunt.

The New “Digital Divide”, How the New Generation of Digital Consumers are Transforming Mass Communication
16 de juliol de 2006
PDF 396Kb, 22 pàgs.
Sobre quines tecnologies utilitzen els nous usuaris (podcasting, televisió per IP, missatgeria instantània, blogging, correu electrònic…), les raons per les que es fa servir, l’opinió que es té de la publicitat en aquests mitjans. Potser li interessa a Janquim, que darrerament es preguntava si els nadius digitals aportaran noves maneres de comunicar-se que facin baixar l’ús del correu electrònic.

The Social Butterfly Effect. The Social Networking Web-World
1 d’abril de 2006
PDF 762Kb, 7 pàgs.
Breu treball que aporta una mínima fitxa de presentació (públic objectiu, àrea geogràfica d’influència, punts forts…) de les principals xarxes socials (Facebook, MySpace, LinkedIn, Orkut, CyWorld, Friendster, Hi5, Sms.ac, Xanga, Tickle…) i algunes taules de dades per a comparar-les entre elles. Molt complerta la selecció de xarxes socials que s’analitzen, i més si tenim en compte que és un estudi de fa més d’un any, quan encara no es parlava tant del tema.

A la web d’origen hi ha més estudis, però aquests són els que m’han fet gràcia i no em veig en cor de digerir més informació. Com molt bé diu David Alcubierre (Kedume), això de la blogosfera genera una cua tant llarga de posts potencialment interessants que tot plegat comença a ser difícil de gestionar i païr. A veure si Google, Ask o qui sigui es posa les piles. Mentre, caldrà tornar-se molt més sibarita amb què val la pena llegir.

Avui he vist a la Via Laietana de Barcelona un restaurant per a nadius digitals, on pots xatejar mentre menges. Sempre connectats, sempre comunicant-se.

Sorprén com un fenòmen tant evident encara és opac per a certs centres de decisió. I no serà per manca d’indicis: Juan Cueto ha escrit sobre això ni més ni menys que a El País Semanal d’aquest diumenge; BusinessWeek ha dedicat un interessant article fa encara no una setmana; la gent de Administraciones en red han reflexionat sobre el tema específicament per a entorns de la funció pública; i fins i tot jo mateix he tingut ocasió de parlar-ne a la darrera cimera d’escoles judicials iberoamericanes. Tot i que em quedo amb l’anàlisi d’un bon amic: Ismael Peña.

Ismael cita a John Palfrey, el Director Executiu del Berkman Center of Internet and Society, per a enumerar alguns dels trets que defineixen a aquests nadius digitals:

• per ells la identitat digital a la xarxa és tant o més important que la identitat desenvolupada a la vida real.
  el teu millor currículum és el que apareix a la xarxa quan et cerquen: què guardes al teu del.icio.us?, quines presentacions tens a slideshare?, de què parles als teus blogs?, a quins blogs fas comentaris?, què diu el teu perfil a Linkedin o Xing?… ja no és creïble dir que ets molt bo en marketing o el que sigui si no n’hi ha rastre a la xarxa.

• tenen la capacitat de treballar en paral·lel, en multitasca
  sorprén veure un nen de 8 anys atenent concs, set o dotze sessions de xat a la vegada… i sense agobiar-se. Tot el contrari: està relaxat, divertint-se amb “la conversa”.

• El domini dels mitjans de producció digital
  no només saben editar fotografia i video, sino que a més a més sorprén que no els sorprengui cap de les possibilitats que ofereix el mitjà digital. Tenen 16 anys i es posicionen a la xarxa amb naturalitat. Un telèfon mòbil que envia les fotos directament a Flickr?: clar. Tallen i enganxen videos per a publicar a Internet amb la mateixa facilitat que nosaltres tallem i enganxem text per a fer els nostres Powerpoints.
• La seva visió del món com a prosumidors, en clara oposició al concepte de consumidor (passiu)
  només interessen les empreses amb les que es pot tenir un diàleg. Si no hi ha conversa no hi ha relació… i això ja ho varen anunciar els visionaris del Cluetrain Manifesto el 1999.
• El món com a terreny de joc, amb la eliminació que suposa de barreres tant geogràfiques com temporals

Ismael ja apunta al seu article el problema que es planteja quan ambdues generacions (els nadius digitals i els immigrants digitals) comparteixen un mateix espai, encara que a ell li preocupa el que pugui succeïr a les aules i a mi em preocupa el pugui passar a les empreses, perque aquest canvi és el que marcarà realment la línia de tall de l’escletxa digital entre països, territoris, societats o el que sigui que jerarquitzarà l’espai del coneixement i de l’economia en el futur… un futur que ja està aquí, tot i que alguns (que dirigeixen i manen) encara no vulguin o puguin veure-ho.

Entendrem per comunitat virtual aquell grup humà que logra desenvolupar un conjunt de característiques en un mitjà virtual. Veiem doncs algunes d’aquestes característiques, així com algunes reflexions per a cadascuna d’elles:

1. Fidelització. Quines variables definiran el grau de fidelització?: el ritme de visites?, el grau de participació?, el tipus de participació?

2. Compromís. Quines variables definiran el grau de compromís?. Quins compromisos estableix l’individu respecte el grup?, i respecte l’existència del grup?

3. Participació. Quins motius impulsen la participació? (teràpia, prestigi, lideratge…). Com valorem la participació activa i com la passiva?. Com valorem la participació quantitativa i com la qualitativa?

4. Interessos comuns. Com es detecta i es valora l’aparició d’interessos comuns entre els membres de la comunitat?

5. Capacitat d’influir en el disseny i composició del site on es desenvoluparan les activitats. Fins a quin punt el grup pren el lideratge del site?, fins a quin punt pot fer-ho?.

6. Sentiment de pertanyença. Quins elements porten a un individu a tenir el sentiment de pertanyença a un grup?

7. Senyals d’identitat externs. Quins senyals d’identitat fan que el grup es pugui reconèixer com a tal des de l’exterior?. El grup ha de desenvolupar senyals d’identitat orientats a l’exterior?

8. Identitat. Els membres de la comunitat NO poden ser anònims. Han d’assumir una identitat de manera estable (sigui real, sigui un nickname, sigui un avatar… però estable). Això implica que la participació demana una identificació prèvia (login i password).

9. Relacions. S’estableixen relacions, sobre tot de molts a molts, però també d’un a un. Quina mena de relacions s’estableixen?, quines diferències bàsiques existeixen entre les relacions grupals i les individuals?

No hi ha criteri d’ordre ni jeràrquic en aquesta relació. El que sí hi ha són moltes preguntes: unes de més pertinents que d’altres, però en les respostes pot haver-hi el mapa d’indicadors que ajuda a entendre les diferències entre comunitats.

El mercat laboral valora cada cop més un conjunt d’habilitats i recursos que en moltes ocasions el fill no pot aconseguir si es basa només en el pare. El pare li pot ensenyar un ofici, o fins i tot li pot facilitar contactes, però difícilment li ensenyarà a manegar grans quantitats d’informació i de fonts d’informació, i a utilitzar recursos tecnològics de nova generació, i a dominar un segón o un tercer idioma, etc. I el que és pitjor, la resta de sistemes socials per a formar als nostres fills tampoc poden ser massa eficients en aquest sentit. No està clar que aquests recursos (tecnologia punta, xarxes socials d’informació, etc) es resolguin correctament des de l’escola o la universitat. En aquest context, els fills reben un missatge inherent: la competitivitat, l’empleabilitat, la supervivència en darrera instància, depperceben los hijos perciben un mensaje inherente: la competitividad, la empleabilidad, la supervivencia en última instancia, depèn de tècniques i habilitats que són més fàcils d’aprendre entre iguals, entre parells, que amb pares i/o professors.

Crec que aquí hi ha un dels eixos ( no l’únic) en el que es basa aquest moviment social col·laboratiu que s’ha etiquetat com a Web 2.0. Sorgeix una generació que basa el seu coneixement i el seu aprenentatge en la col·laboració. Qui comparteix i distribueix informació es converteix en un node valorat per la xarxa. És útil. Qui bloqueja la informació no és útil i la xarxa el rebutja. Si la xarxa et rebutja quedes fora del circuit d’informació i de coneixement i perds valor, competitivitat, empleabilitat… probabilitat de sobreviure. En aquesta generació-xarxa només el fill de papà que ja té la vida resolta es pot permetre el luxe de no ser col·laboratiu.

Tornant al símil de l’arqueologia: en paràmetres de macro-història una tecnologia és rellevant en la mesura que altera la manera com la gent es guanya la vida. La tecnologia lítica va permetre millorar les tècniques de cacera i manipulació i va permetre millorar les possibilitats de supervivència dels seus usuaris. La tecnologia neolítica va consistir en la domesticació de certes espècies, tant vegetals com animals. Qui va aprendre a gestionar un cultiu o un ramat va millorar les seves possibilitats d’alimentar-se i de sobreviure. I així successivament amb el ferro, el vapor, l’electricitat, la informàtica i ara la xarxa… totes aquestes tecnologies han alterat la manera com els humans (o alguns d’ells) logren sobreviure. Però si fins ara els nostres pares ens podien ensenyar a criar ovelles, a plantar cibada, a forjar el ferro o a teixir el lli… ja no son igual d’útils quan es tracta de desenvolupar-se en aquesta societat de la informació, de relacionar-nos amb persones de diferents països i idiomes mitjançant la telemàtica, i tampoc quan es tracta de canviar d’ofici (no d’empresa, sinó de professió) cada cinc anys, i tampoc quan es tracta de gestionar la incertesa com un actiu i no com un problema, o quan es tracta de viure on-line les 24 hores del dia. Els pares ens transmeten valors, que no és poc, però per a la resta cada cop ens poden ajudar menys tant pares com professors, i només ens podem basar en els companys. D’aquí al peer-to-peer i a un nou model social: o col·labores o mors.

Jorge Wagensberg

A más cómo, menos por qué. 747 reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural.
(2006) Barcelona: Tusquets Editores (Metatemas, 92), pàg. 584