Tag Archive for 'web-20'

Temps líquids

gener 3rd, 2008 by genisroca

Zygmunt BaumanZygmunt Bauman (Polònia, 1925) és l’autor que em va reconciliar amb la sociologia, i considero indispensable el seu “Temps líquids. Viure en una època d’incertesa” que s’ha publicat en català aquest final d’any (l’edició en anglès és d’octubre del 2006).

Sempre m’ha sorprés la fina anàlisi de Bauman, la seva capacitat d’observació i de fer-se preguntes sobre el perquè i el com de les coses, lluny de les colecciones de dades i d’estadística descriptiva (mai inferencial) a la que m’havia acostumat Manuel Castells. Bauman és terriblement actual, creatiu i lúcid, i crec que és l’autor indispensable per entendre aquests temps de canvi i xarxa.

Estic convençut que el que passa a Internet, la Web 2.0, és un dels símptomes que confirma que hi ha un canvi estructural imparable. La societat xarxa, l’individualisme, la globalització, són factors que afecten i alteren lleis, valors, mercats i conceptes com poder o identitat. Ja rés serà igual. Però també sóc dels que sospiten que això de la Web 2.0 és massa egocèntric, curtplacista i inconstant com per a ser el model que ha de configurar el nou paradigma. No estic en la línia de Andrew Keen, que critica el 2.0 per amateur, però amb arguments oportunistes i massa simples. Ni en la de Nicholas Carr, que acusa la web 2.0 d’amoral, amb més fonament però també sense arribar a convèncer-me. Crec en els valors subjacents d’allò que anomanem 2.0, però a la vegada crec que hi ha problemes estructurals que no sabia descriure fins que he llegit Bauman.

  • La “societat” es veu i es trata com una “xarxa”, enlloc de com una “estructura”: es perceb i es tracta com una matriu de connexions i desconnexions aleatòries i d’un nombre essencialment infinit de permutacions possibles. Els vincles humans són cada cop més fràgils i s’accepten com a provisionals. L’exposició dels individus als capricis del mercat laboral i de bens premia les actituts competitives, a la vegada que degrada la col·laboració i el treball en equip al nivell d’estratègies temporals que cal abandonar o eliminar un cop que s’han exhaurit els seus beneficis.
  • El colapse del pensament, de la planificació i de l’acció a llarg termini, junt amb la desaparició o el debilitament d’aquelles estructures que haurien de pensar en aquests termes. La història política i les vides individuals es redueixen a un seguit de projectes de curt abast i d’episodis que no es combinen de manera compatible amb conceptes com ara “desenvolupament” o “maduració”. Una vida tant fragmentada estimula orientacions “laterals” abans que “verticals”. Els èxits pretèrits no suposen cap probabiliat de futures victòries, i molt menys les garanteixen. Per a l’èxit futur elmés important pot ser “oblidar”.
  • Ara la responsabilitat la tenen els individus, de qui s’espera que siguin “electors lliures” i que suportin les conseqüències de les seves eleccions, malgrat que els riscos implícits en cada tria poden ser causats per forces que superen la comprensió i la capacitat individual per a actuar. Ara la virtut més útil no és la “conformitat” amb les normes, sinó la “flexibilitat”: la rapidesa per a canviar tàctiques i estils en un tres i no rès, per a abandonar compromisos i llealtats sense penediment, i per anar al darrera de les oportunitats segons la disponibilitat del moment, enlloc de seguir les pròpies referències consolidades.
  • Estem en ple procés de separació, de divorci, entre el poder i la política. I aquesta és la parella en la que s’ha basat fins ara l’Estat modern.

Crec que tots aquests conceptes descriuen part del que està passant en l’actual context social, i per tant, descriuen també el que està passant en aquesta internet social, en aquesta Web 2.0. Per això m’agrada la 2.0, perque crec que és un reflex de la nova societat, de la que volem construir. I estic d’acord amb Bauman en que la societat que s’està configurant, i per tant la Web 2.0, es caracteritza per un curtplacisme i una manca de compromís i d’estructuració. I això és un punt feble.

I a més a més, cal tenir en compte (i molt) als 1.0, que són la majoria. Tenen por, com també la tenim molts dels 1.5 i 2.0.

“Fins ara el ‘progrés’ era una promesa de felicitat universal i duradera, la manifestació extrema de l’optimisme radical. Però ara, el ‘progrés’ representa l’amenaça d’un canvi implacable i inexorable, que lluny de prometre pau i repós, anuncia una crísi i una tensió contínues que faran impossible tenir cap moment de descans. El progrés s’ha convertit en quelcom semblant a un persistent joc de les cadires en el que u segòn de distracció pot comportar una derrota inapelable. En lloc de grans expectatives i dolços somnis, el ‘progrés’ evoca un insomni ple de malson en els que un somnia que ‘es queda endarrera’, perd el tren o cau per la finestreta d’un vehicle que va a tota velocitat i que no deixa d’accelerar.”

M’impresiona com d’actual, modern i vigent és el discurs de Bauman.

“Al menys a la part ‘desenvolupada’ del planeta s’han donat, o s’estan donant ara, un seguit de novetats no sense conseqüències i estretament interrelacionades, que creen un escenari nou i sense precedents per a les eleccions individuals, i que presenten un seguit de reptes mai vistos.”

La ciència ens ha facilitat els dispositius que han fet possible una nova societat. Ara cal el pensament, la filosofia, per aprendre a viure-hi i a relacionar-nos. A ser socials, a ser humans.

Actualització: Els fragments que reprodueixo de l’obra de Bauman no són extrets de l’edició en català. La traducció és meva, i per tant meus són també els possibles errors i, sobre tot, les faltes d’ortografia (un fa el que pot, amb l’esperança d’anar millorant! :-)

Encara no tens un llibre 2.0?

novembre 19th, 2007 by genisroca

Estem assistint a una pluja de publicacions dedicades al fenòmen 2.0. Estan confluint com a mínim tres factors: d’una banda les editorials que detecten un tema actual no tractat al seu fons editorial; per l’altra instituts, fundacions i organismes de tota mena que veuen aquí un eix prou social i innovador com per a impulsar una publicació que doni sentit a la seva tasca; i finalment, aquells autors disposats a demostrar que en aquest nou context un es pot autopublicar sense necessitar la indústria.

El resultat és un reguitzell de títols, tots interessants i útils, tot i que segueixo trobant a faltar un títol per a desconnectats. En la meva opinió, qualsevol llibre titulat “2.0” és críptic per als no iniciats i serà llegit només per aquells als qui el concepte ja el sóna. Però la gran majoria que no ho coneix seguirà sense saber de què va.

 

Web20..Web 2.0
..Antonio Fumero i Genís Roca
..
..Fundación Orange
..136 pàgines, PDF (1,14 Mb)

 

 

El usuario el rey ..Web 2.0 – El usuario, el nuevo rey de Internet
..Ismael Nafría
..
..Gestión 2000
..371 pàgines, 18 euros + IVA

 

 

El negocio de las redes sociales ..Web 2.0 – El negocio de las redes sociales
..Diferents autors
..
..Future Trends Forum (Fund. de la Innovación Bankinter)
..80 pàgines, PDF (939 Kb)

 

 

Planeta Web 2.0 ..Planeta Web 2.0
..Cristobal Cobo i Hugo Pardo
..
..Universitat de VIC & Flacso México
..
162 pàgines, PDF (1,06 Mb)

 

 

Comunicacion Empresarial ..Comunicación empresarial 2.0
..Javier Celaya i Pau Herrera
..
..Grupo BPMO
..206 pàgines

 

 

Manual de uso ..Web 2.0 – Manual (no oficial) de uso
..Diferents autors
..
..Editorial ESIC
..
326 pàgines, 15,38 euros + IVA

 

 

 

 

Taller d’introducció a la Web 2.0

setembre 8th, 2007 by genisroca

Taller 2.0 Genís RocaEn alguna ocasió he comentat en aquest blog que dono tallers i sessions sobre els canvis socials que hi ha i la seva relació amb el que està passant a Internet (l’anomenada Web 2.0). Expliquem la nova lògica que hi ha en la creació i distribució de la informació, i veiem els usos i aplicacions que tot això pot suposar tant a nivell personal com professional.

Faig aquestes sessions dins el programa ByExample de Infonomia: tallers molt aplicats i basats en exemples abans que en grans teories, i hem fet ja més de 50 sessions per tota Espanya però gairebé sempre a porta tancada doncs són tallers contractats per empreses per als seus treballadors.

El proper 19 de setembre a Infonomia hem programat una edició en obert d’aquest taller. Serà a l’Hotel U232 de Barcelona, de 9h30 a 14h. Si algú hi està interessat trobarà tota la informació en aquest enllaç.

El programa serà aquest:

1. Quelcom està canviant
a. Canvis socials
b. Canvis tecnològics
c. Arriben els nadius digitals
d. Senyals d’identitat digitals

2. L’explosió de la blogosfera
a. Dades quantitatives de la blogosfera
b. Estructura d’un blog
c. Terminologia bàsica
d. Tipus de blogs
e. Noves maneres de crear opinió i influir

3. Com gestionar tanta informació?
a. Què és el RSS
b. Com fer servir Google Reader

4. Per a què serveix si només ho tinc jo?
a. Compartint enllaços (del.icio.us)
b. Compartint fotos (flickr)
c. Compartint videos (youtube)
d. Compartint presentacions (slideshare)
e. Compartint música (last.fm)
f. Compartint contactes (linkedin)
g. Compartint coneixement (wikipedia)
h. Compartint viatges (dopplr)
i. Compartint fitxers (box.net)
j. Compartint diners (zoppa)
k. Compartint joc
l. Compartint-ho tot (facebook)
m. Web 2.0, la web de la gent

5. I nosaltres, què podem fer?. Consells pràctics per a començar
a. Com gestionar múltiples fonts d’informació (Google Reader)
b. Com emmagatzemar i recuperar informació (del.icio.us)
c. Com es busca en aquesta nova Internet (Google BlogSearch)

6. El Cluetrain Manifesto

Què és la Web 2.0?

setembre 4th, 2007 by genisroca

“Web 2.0 = web app + 2 founders + 0 revenue”

Don Dodge

Etiquetes:

Nicholas Carr i l’amoralitat de la 2.0

setembre 3rd, 2007 by genisroca

Nicholas CarrFa anys que segueixo amb atenció Francis Pisani, que des de gener ha deixat de mantenir el seu blog en castellà però que segueix al peu del canó al seu blog en francès hostatjat a Le Monde. I com sempre, Pisani torna quan la majoria tot just estem considerant la possibilitat de començar a anar-hi. Aquest agost vaig dedicar una entrada a Andrew Keen i el seu The cult of the amateur tant crític amb tot allò 2.0 i a qui Pisani també va dedicar tres posts (1, 2 i 3) fins demostrar que es tracta de poc més que un moralista republicà. Doncs bé, Pisani localitza Nicholas Carr (el de la foto) com el més seriós dels crítics, i diu que ho és ja des del 2005. Conec Nicholas Carr pel seu treball de 2004, Does IT Matter?, on va entendre (i va explicar) que les TIC ja no són un avantatge competitiu sinó una necessitat com l’electricitat o l’aigua (tenir-les no et fa millor, però no tenir-les t’expulsa del mercat). Però no sabia que Carr s’hagués posicionat respecte la 2.0.

En un post d’aquest agost Pisani recupera un assaig de 2005, The amorality of Web 2.0, on Carr denuncia els tics gairebé religiosos dels promotors de la Web 2.0, segons ell uns nostàlgics dels seixanta que encara no han entès “que la xarxa pertany més als negocis que a la conciència, i és més un centre comercial que una comuna“, i els acusa d’amorales, és a dir, sense moral. Diu que impregnen la web d’una necessitat de transcendència que no deixa veure la xarxa d’una manera objectiva, una força moral enlloc d’una simple connexió inanimada de màquines i programes. Carr ja parla del concepte de veneració a l’amateur que ara està recuperant Andrew Keen, i fins i tot va més enllà i acusa als seguidors de la 2.0 de deixar-se influenciar pels hippies i els marxistes. Malgrat aquests ecessos, Pisani recomana parar compte a alguna de les crítiques de Carr: l’estructura dels canals 2.0 pot propagar tat coses bones com dolentes; cal desconfiar d’alguns mashups que es basen en dades de tercers que no han estat comprovades; i la crítica que més m’ha agradat: facilitar mitjans de producció a les masses i negar-li la propietat del resultat de la seva feina pot possibiitar que una minoria concentri el valor econòmic de tot aquest esforç distribuït i no retribuït.

Com diu Pisani, cal escoltar aquestes crítiques, doncs en algun dels seus arguments potser s’està verbalitzant allò que no volem sentir, potser portats per la passió.

Andrew Keen, en contra de la 2.0

agost 17th, 2007 by genisroca

Andrew KeenAvui La Vanguardia es fa ressó d’un assaig d’Andrew Keen publicat fa poc, The cult of the amateur. Segons Keen (que curiosament té blog) el que està passant a la xarxa al voltant del moviment 2.0 no és res bo, i ell mateix s’està postulant com un dels seus principals detractors.

A Barrapunto fan un bon resum de les seves afirmacions:

 

1- L’actual xarxa converteix la cultura en cosa d’aficionat i la destrueix.
2- El criteri dels acadèmics, crítics o periodistes queda apartat.
3- Baixa la qualitat del coneixement i de la informació.
4- Els blogs tenen una gran càrrega de narcisisme digital.
5- Gran part de la informació és falsa i corrupta.
6- És impossible distingir la informació de la desinformació i la publicitat.
7- El 90% dels nous blogs són
splogs (Spam + blog).
8- Els comentaris d’un producte poden venir del fabricant o d’un competidor.
9- Les empreses pengen videos a YouTube i no avisen de que són publicitat.
10- Wikipedia és utilitzada per les multinacionals per a distribuir propaganda.

 

No m’importa el literal de les frases, que considero molt genèriques i perfectament aplicables no només a l’actual Internet sinó també a la TV, la premsa, el cine i a qualsevol dels actuals mitjans de distribució de continguts. Però no estic d’acord amb el seu esperit. Hi ha dos conceptes de base que han canviat (no a Internet, sinó a la societat) i que Keen sembla haver obviat:

 

El control de la qualitat ja no és a l’origen, sinó al destí.
Fins ara el públic només podia accedir a continguts prèviament editats, i la sobirania de l’audiència es basava en la llibertat de triar qui faria la selecció de continguts que consumiríem (el diari que tria les notícies, la distrbuidora que tria les pel·lícules, la discogràfica que tria els artistes, l’editor que tria les noveles). La facultat de triar és inherent amb la de controlar un mitjà de distribució de continguts (un diari, una cadena de televisió, una impremta, una discogràfica). Aquesta capacitat de controlar els continguts es dota a vegades d’una aroma de servei públic. Aquesta responsabilitat social és l’excusa per a que siguin només uns pocs els que poden carregar amb la responsabilitat de triar. Una èlit intel·lectual. Ja ho diu Keen: “El criteri dels acadèmics, crítics o periodistes queda relegado”. Pero nos está engañando. Lo que está diciendo realmente es “el criterio de una élite queda apartat”. El control de la qualitat, el control del que mereix la pena ser llegit, ja no està en l’origen (els editors) sinó en el destí (l’audiència). Ara cadascú té la capacitat de triar les seves fonts d’informació.

 

L’atractiu del “fes-t’ho tu mateix”.
La tendència cap a la fabricació personal és imparable, ja que barreja moltes de les coses que estan passant: tecnologia, baixos costos, oci, creativitat, temps. Ikea és un exemple físic d’aquest nou paradigma en el que un mateix accepta formar part del procés. A Renacer’07 varem ensenyar les noves impressores 3D amb les que un nen crea la seva pròpia mascota. La gent de Lego ha demostrat amb la seva First Lego League que els nens poden programar robots. Chris Anderson relexiona sobre el nou paradigma del programari: en lloc d’una baixa quantitat de programes nformàtics per a milions d’usuaris, milions de programes cadascun d’ells per a uns pocs usuaris. Solucions no només molt personalitzades, sinó també molt personals. I les eines 2.0 van en aquesta direcció: els blogs (que el mateix Keen fa servir) demostren que cadascú pot desenvolupar la seva presència a la xarxa; els agregadors de feeds (Google Reader, Bloglines, Netvibes…) permeten que cadascú pugui gestionar les seves fonts d’informació; i la 2.0 es basa en una actitut i una bateria d’eines que permeten que cadascú prengui el control i si cal la producció d’allò que li interessa.

 

En general Andrew Keen acusa tota la 2.0 de ser quelcom banal, lleuger i sense profunditat. I crec que té raó, com també la tindria si dirigís el mateix comentari cap a qualsevol altre canal de continguts. Però per baix que sigui el percentatge de qualitat, el total és molt alt ja que es desenvolupa en un context amb milions d’actors. Però potser no sigui tant dolent que la 2.0 sigui quelcom simple i mancat de profunditat: el sempre lúcid Antoni Gutiérrez-Rubí analitza en un interessant post la trajectoria del dimitit Karl Rove, principal assessor de George Bush des de fa 34 anys. Gutiérrez-Rubí destaca que Rove ha ajudat George Bush Jr. a guanyar totes les eleccions evitant les idees complexes i donant missatges molt simples a l’electorat. Segur que Andrew Keen, com a bon americà que és, sabrà apreciar la lleugeresa de la 2.0.

L’Internet dels enginyers

agost 8th, 2007 by genisroca

Llegeixo a Dirson que Eric Schmidt, director general de Google, ha participat en unes jornades a Corea i en resposta a un assistent ha intentat definir com serà la Web 3.0. Segons Schmidt serà un conjunt d’aplicacions relativament petites, molt ràpides i personalitzables; que podran treballar totes juntes, es podran executar des de qualsevol dispositiu, i es podran distribuir de manera viral; i tot gestionant dades emmagatzemades a la xarxa.

Cada cop m’interessa menys aquesta web dels enginyers. Aquesta aproximació al tema a partir de les característiques del codi i de les seves funcionalitats. És com si tot fos conseqüència directa d’una característica tècnica.

En la meva opinió Internet és un fenòmen que no es pot explicar només a partir de la tecnologia. En la meva opinió Internet és un fenòmen que no es pot explicar només a partir de la tecnologia. Té molt a veure amb una economia cada cop més fonamentada en intangibles, amb un context polític que accepta la circulació de persones i idees, amb una població amb majors nivells de formació, amb una societat organitzada en ciutats, amb una cultura del individu…

Pensar que la Web 3.0, o el que sigui que està per venir, és quelcom que es pot definir només enumerant les característiques que tindrà l’arquietctura del programari del moment és quelcom que em sorprén. No tinc cap dubte que el més rellevant per al utur serà veure com s’organitza el coneixement en xarxa i com això incidirà en els models productius (tant si és art com si és economia). I crec que el més rellevant està en l’àmbit de les actituds i els desitjos, més que en l’àmbit dels compiladors i l’enginyeria. Abans a les neurones que als bits. El successor de Schmidt serà un filòsof o un artista (caldria evitar que fos un sociòleg). I sinó, temps al temps.

Farem nous programaris en el futur, però el que marca la diferència és per a qué els voldrem enlloc de com els farem.

YouTube Preview Image