Recursos
“I si no hi ha vent, caldrà remar.”
Vía: Popular
“En essència, varem decidir innovar, no litigar.”
Jonathan Schwartz
CEO de Sun Microsystems
Via: Microsiervos
Atenent l’amable invitació de Luis Henry Molina, director de l’Escuela Nacional de la Judicatura de la República Dominicana, avui he intervingut mitjanant videoconferència a la IV Asamblea General de la Red Iberoamericana de Escuelas Judiciales.
He intentat aportar un únic missatge: “arriben els nadius digitals”. Els nadius digitals tenen entre 15 i 25 anys i utilitzen amb normalitat tota mena de tecnologies digitals des de que tenen ús de raó. De la mateixa manera que nosaltres varem ser capaços d’utilitzar el reproductor de video sense llegir-ne les instruccions, ells troben molt senzill filmar un video amb el telèfon mòbil i publicar-lo a YouTube. Gestionen recursos i fitxers digitals amb tanta naturalitat que conceptes com propietat, privacitat o autoria estan siguent reinterpretats i en ocasions discutits. Com va dir el professor del MIT Alan Kay, “una tecnologia és tecnologia només per aquells que varen nèixer abans que fos inventada”. Són els propietaris de la Web 2.0, la web social basada en conceptes col·laboratius i on la gent comparteix tota mena de recursos i on la premisa bàsica és la capacitat de diàleg.
Fins ara la majoria de reflexions que vinculen Justícia i Internet es dediquen preferentment a analitzar la problemàtica legal que es deriva del desenvolupament de la xarxa. Es debat quina ha de ser la responsabilitat legal del blogger, la ultraterritorialitat i l’àmbit jurídic a aplicar, la propietat intelectual a la blogosfera, els Creative Commons… però el missatge a compartir en una trobada iberoamericana d’escoles judicials pot ser un altre: Cal preparar les escoles per a l’arribada dels nadius digitals. Ja no es tracta d’analitzar les conseqüències jurídiques d’Internet, sinó d’incorporar als membres de la judicatura a la cultura digital emergent, o el que és més radical, a preparar-se per acollir als nadius digitals que començaran a arribar en encara no 4 o 5 anys a la carrera judicial.
Els recursos digitals de les Escoles Judicials han de ser els primers laboratoris de la Judicatura en l’aplicació de les noves solucions tècniques i socials que aporta Internet. La incorporació massiva del video com a format de transmissió de la comunicació, la creació de comunitats professionals (com a Xing o LinkedIn) per a la localització d’especialistes, l’ús del treball col·laboratiu (com a la Wikipedia) per a la creació de nous recursos de coneixement, l’intercanvi de referències, bibliografia i enllaços (com a Delicious), l’intercanvi de documents (com a SlideShare), i un llarg etcètera de possibilitats i oportunitats difícil d’enumerar.
Si a Google busquem “Justicia” obtenim 60 milions de resultats. Però si busquem “Web 2.0” ja hi ha 140 milions de resultats. Les escoles judicials seran el primer esgraó de la Judicatura en rebre l’impacte de l’arribada d’aquests nadius digitals i de les noves solucions i recursos que aporten. És indispensable per tant que les escoles siguin les més atentes observadores i les primeres en experimentar aquest nou context, no com a analistes, sinó com a usuàries.
Fa poc he revisitat BlogPulse, el servei de Nielsen BuzzMetrics per a la blogocosa, i m’ha interessat molt l’evolució que ha tingut aquest servei. S’assembla molt al que ofereix Alexa per a les webs, però aplicat als blogs.
Sempre he estat un defensor de les dades aportades per Alexa, no tant per la seva validesa i fiabilitat quantitativa (més qe dubtosa) sinó pel valor qualitatiu que aporta el fet de poder comparar entre si dues o més webs, observant gràficament com diferents indicadors evolucionen en el temps. Si acceptem que les dades que Alexa té d’aquestes webs s’han obtingut amb un mètode de panelisme que no garanteix mostres significatives, també podem acceptar que aquest error afecta per igual a les webs que estem comparant. Així doncs, Alexa m’ajuda a comparar l’evolució de les webs de Segolène Royal i Nicolas Sarkozy a les recents eleccions a França, per posar un exemple, malgrat no tenir accés a les dades originals ni oficials dels servidors d’aquestes webs, i aquesta comparació em permet detectar tendències. En aquest cas, la gràfica sembla indicar que Royal fòu la primera en prendre posicions a Internet, però que quan Sarkozy es va posar les piles ho va fer amb eficàcia, i sobre tot, que a la recta final de la campanya la corba de la gràfica d’usuaris torna a afavorir a Sarkozy… que és qui ha acabat guanyant les eleccions (per cert, en referència a les lliçons apreses en aquests comicis sobre l’ús d’Internet en la política, resulta indispensable llegir el darrer post de Antoni Gutiérrez-Rubí).
Doncs l’evolució de BlogPulse sembla haver seguit per aquest camí, i ofereix útils i interessants eines per a monitoritzar l’evolució a la blogosfera d’una marca, nom, paraula, o el que calgui. Per exemple, puc tenir la gràfica que compara els cops que s’ha citat Royal o Sarkozy a la blogocosa (que no és el mateix que tenir la gràfica dels seus blogs).
Vistes les dues gràfiques, la d’Alexa i la de BlogPulse, semblava previsible la victòria de Sarkozy, o això ja es suposar massa?.
“Jo crec que hi ha 15.747.724.136.275.002.577.605.653.961.181.555.468.044.717.914. 527.116.709.366.231.425.076.185.631.031.296 protons a l’Univers, i la mateixa quantita d’electrons.”
Sir Arthur Eddington
astrofísic
(1882-1944)
“Busqueu llegint, i trobareu meditant”
San Juan de la Cruz
(1542 – 1591)
Els arqueòlegs que treballen els origens de la humanitat daten les restes fòssils amb un marge d’error d’alguns milers d’anys. Des d’aquesta perspectiva macro de le cronologies, el moment actual presenta una novetat radical: som la primera generació a la història de la humanitat en la que el pare aprèn del fill. Estan confluint al menys dues novetats determinants: d’una banda una major esperança de vida que fa que els pares ja no es morin als 30 o 40 anys d’edat (com passava a principis del segle XX) sinó als 80 o 90, amb la qual cosa el fill conviu amb el declivi del pare. D’altra banda la corba exponencial de l’evolució tecnològica que fa que apareguin canvis radicals en períodes de temps molt curts. Als nostres avis els costa seguir el ritme de la telefonia mòbil, als nostres pares els costa entendre les consoles de videojoc, i a nosaltres ens costarà entendre potser la realitat virtual, o el que sigui que ens portarà el futur més immediat. Sigui el que sigui, seran els nostres fills els qui ens ajudaran a entendre-ho, igual que nosaltres ajudem als nostres progenitors a programar el video o a configurar el to de trucada del mòbil.
El mercat laboral valora cada cop més un conjunt d’habilitats i recursos que en moltes ocasions el fill no pot aconseguir si es basa només en el pare. El pare li pot ensenyar un ofici, o fins i tot li pot facilitar contactes, però difícilment li ensenyarà a manegar grans quantitats d’informació i de fonts d’informació, i a utilitzar recursos tecnològics de nova generació, i a dominar un segón o un tercer idioma, etc. I el que és pitjor, la resta de sistemes socials per a formar als nostres fills tampoc poden ser massa eficients en aquest sentit. No està clar que aquests recursos (tecnologia punta, xarxes socials d’informació, etc) es resolguin correctament des de l’escola o la universitat. En aquest context, els fills reben un missatge inherent: la competitivitat, l’empleabilitat, la supervivència en darrera instància, depperceben los hijos perciben un mensaje inherente: la competitividad, la empleabilidad, la supervivencia en última instancia, depèn de tècniques i habilitats que són més fàcils d’aprendre entre iguals, entre parells, que amb pares i/o professors.
Crec que aquí hi ha un dels eixos ( no l’únic) en el que es basa aquest moviment social col·laboratiu que s’ha etiquetat com a Web 2.0. Sorgeix una generació que basa el seu coneixement i el seu aprenentatge en la col·laboració. Qui comparteix i distribueix informació es converteix en un node valorat per la xarxa. És útil. Qui bloqueja la informació no és útil i la xarxa el rebutja. Si la xarxa et rebutja quedes fora del circuit d’informació i de coneixement i perds valor, competitivitat, empleabilitat… probabilitat de sobreviure. En aquesta generació-xarxa només el fill de papà que ja té la vida resolta es pot permetre el luxe de no ser col·laboratiu.
Tornant al símil de l’arqueologia: en paràmetres de macro-història una tecnologia és rellevant en la mesura que altera la manera com la gent es guanya la vida. La tecnologia lítica va permetre millorar les tècniques de cacera i manipulació i va permetre millorar les possibilitats de supervivència dels seus usuaris. La tecnologia neolítica va consistir en la domesticació de certes espècies, tant vegetals com animals. Qui va aprendre a gestionar un cultiu o un ramat va millorar les seves possibilitats d’alimentar-se i de sobreviure. I així successivament amb el ferro, el vapor, l’electricitat, la informàtica i ara la xarxa… totes aquestes tecnologies han alterat la manera com els humans (o alguns d’ells) logren sobreviure. Però si fins ara els nostres pares ens podien ensenyar a criar ovelles, a plantar cibada, a forjar el ferro o a teixir el lli… ja no son igual d’útils quan es tracta de desenvolupar-se en aquesta societat de la informació, de relacionar-nos amb persones de diferents països i idiomes mitjançant la telemàtica, i tampoc quan es tracta de canviar d’ofici (no d’empresa, sinó de professió) cada cinc anys, i tampoc quan es tracta de gestionar la incertesa com un actiu i no com un problema, o quan es tracta de viure on-line les 24 hores del dia. Els pares ens transmeten valors, que no és poc, però per a la resta cada cop ens poden ajudar menys tant pares com professors, i només ens podem basar en els companys. D’aquí al peer-to-peer i a un nou model social: o col·labores o mors.