genís roca . cat

Per què en diem ‘Smart Cities’ si volem dir ‘Serveis’?

Si vols demostrar al món que estàs en l’ona i que segueixes les tendències, hauries d’estar parlant de Smart Cities. Si ets emprenedor hauries de saber que hi ha un filó d’oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si dirigeixes una gran empresa hauries de tenir una línia de treball explorant les oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si ets alcalde hauries de tenir diversos projectes per aconseguir que la teva població sigui Smart. I si simplement vols impressionar als teus contertulians de bar hauries de dir “Smart City” com a mínim sis vegades al dia.

L’imparable procés de la digitalització segueix el seu curs. S’han digitalitzat els continguts (l’àudio, el vídeo, el text …), els mitjans (la televisió, la ràdio, la premsa …), les nostres comunicacions (el correu, la telefonia, la fotografia …), fins i tot s’han digitalitzat els diners i els comptes corrents. Els primers en fer servir el fet digital per a millorar els seus processos varen ser les organitzacions, i els següents hem estat els ciutadans. Ara que tant les empreses com les persones fem servir allò digital amb normalitat per actuar i relacionar-nos, s’inicia una nova fase: els objectes també s’incorporaran al fet digital per relacionar-se amb l’entorn.

Autobusos que informen de en quin punt del trajecte es troben, trens que avisen de si van en hora, carreteres que saben si estan més o menys congestionades, màquines de vending que demanen ser repostades, aparcaments que informen al gps del cotxe sobre quantes places queden lliures, tirites que envien al metge els valors del teu ritme cardíac, fregidores que encenen la campana extractora si ho havies oblidat … que les coses siguin capaçes d’actuar i relacionar-se ho canviarà tot. Augmentarà el volum d’informació, i això hauria de permetre dissenyar nous i millors serveis. Serveis basats en informació. Serveis intel·ligents.

I en aquest context apareix el terme “Smart City”. Que és com dir que el nostre entorn es poblarà de sensors i dades que donaran pas a nous i millors serveis. Però aquí és on sorgeix el dubte. Per què ho estem anomenant “Smart City” en lloc de “Smart Restaurant”, “Smart Supermarket” o “Smart University”?. Per què hem traslladat en concret a les ciutats el repte i la pressió de posar en marxa la digitalització dels objectes quotidians?.

Si la Internet social va ser un tema de màrqueting i comunicació, de sociòlegs i estudis de mercat, la internet de les coses és un tema d’enginyers. De sensors i cablejats. I les principals enginyeries del món han treballat durant els últims 30 anys en l’obra pública. Autopistes, ponts, estacions de tren i aeroports. Empreses amb centenars, milers d’enginyers, que de manera traumàtica veuen com la contractació d’obra pública ha estat bruscament reduïda. I que mai més tornarà als nivells anteriors. L’enginyeria necessita buscar un nou horitzó, i el busca en el digital igual que ho estan fent la resta de sectors (banca, oci, salut, educació …). I descobreix l’oportunitat de connectar objectes a la xarxa per crear una capa de dades que doni peu a nous serveis. Cablejar la M30 de Madrid. Cablejar la Ronda Litoral de Barcelona. Connectar la flota d’autobusos. Posar sensors a cada semàfor.

Si ets una enginyeria que bàsicament treballava per a l’administració pública, ara hauries d’estar intentant impulsar projectes “Smart Cities”. O el que és el mateix, proposant la digitalització al teu principal client. Els que som de lletres creiem que els noms delaten la intenció, i sovint condicionen el resultat. En dir-li “Smart City” traspassem la pressió de la seva implantació als responsables de les ciutats. És un tema d’infraestructures, un repte municipal. Darrere de la majoria de projectes “Smart Cities” trobarem operadors d’obra pública i/o serveis públics que intenten convèncer un consistori que els assigni un pressupost.

Però, depèn del pressupost dels alcaldes de Barcelona o Madrid que les seves ciutats despleguin sensors que alimentin de dades a una nova capa de serveis? No poden pagar-ho, només poden regular-ho i administrar-ho (i ho han de fer!). Amb la qual cosa la veritable batalla està en les concessions: les empreses dotaran de sensors a les ciutats a canvi de llicències d’explotació. Hauràs de pagar una quota per a disposar en temps real de les dades de densitat de trànsit a la teva ciutat, amb les que el teu GPS podria calcular el trajecte òptim. Potser no vulguis pagar-lo, però SEUR o MRW… “Smart Cities” no és només un terme nou i de moda (com ho demostra que encara ho diem en anglès) és la creació d’una nova capa de serveis d’informació en l’espai públic , i la seva privatització total o parcial és un escenari més que probable.