S’ha escrit molt sobre si “Web 2.0” és o no un nom afortunat. Se li critica que és un títol poc descriptiu, i donat que fa servir la mateixa lògica que els programadors quan numeren les seves versions porta a suposar que es tracta d’un concepte tècnic. Però crec que el nom empitjora quan realment saps el que significa. Quan coneixes la Web 2.0 i saps que es tracta no només d’un conjunt de serveis web sino sobretot d’una actitud. Quan entens que Internet és un espai on hi ha gent que es desenvolupa tant a nivell personal com professional, compartint a la xarxa les seves dades, les seves opinions, les seves ambicions, les seves necessitats i les seves emocions, configurant una societat xarxa amb un coneixement compartit cada cop més interessant tant per a persones com per a empreses. Quan entens la potència del concepte “Web 2.0” és quan el nom empitjora, perque indueix a l’arrogància.
Web 2.0 és un nom que suposa que hem accedit a un nivell superior. Anem pel davant i mirem amb una certa compasió als obsolets 1.0. Ens sentim coneixedors de la veritat i evangelitzem sobre la bona nova. Ens dirigim a les empreses i als professionals i mirem d’ajudar-los a entendre el nou paradigma. Els diem que ho necessiten per a la seva competitivitat. Els mercats parlen i han d’aprendre a escoltar i a participar d’aquesta conversa si volen sobreviure. 2.0 és el doble que 1.0.
Però resulta que ens hem equivocat, potser perque precisament nosaltres no hem sabut escoltar. Si parles amb la més alta direcció de les grans empreses i corporacions et diran que ells no estan a la Web 1.0. Que al final dels 90 varen perdre molts diners quan va esclatar la bombolla de les puntcom i que varen aprendre perfectament la lliçó. Varen superar aquella innocent Web 1.0, i actualment ja van per la Web 4.5. Força més endavant que la nostra presumida Web 2.0.
Sigui correcte o no, els de la Web 4.5 senten que la Web 2.0 els queda llunyana, antiga, com el moviment hippie dels 60 i l’amor lliure. Sigui cert o no, els grans empresaris senten que viuen en una Web 4.5 superior a la nostra. La dels resultats. Web 2.0 és una manera de fer les coses, una filosofia. Web 4.5 és la realitat dels resultats mesurables econòmicament. 4.5 va ser l’IPC del 2007 a Espanya. Un projecte ha de rendir com a mínim un 4.5, i si no implica pèrdues. I això sí que és perillós per a la competitivitat i la supervivència. Els de la Web 4.5 es senten superiors: tenen els diners. Els de la Web 2.0 es senten superiors: tenen un estil. Qui té raó?. Tots dos creuen tenir-la, però els de la Web 4.5 són els qui manen.
La Web 2.0 ha de deixar de mirar endarrera (cap a la Web 1.0) i ha d’orientar-se cap endavant (cap a la Web 4.5). El veritable triomf de la Web 2.0 es produirà el dia que sàpiga com contribuir en el curt termini al compte d’explotació de la Web 4.5.
Aquest cap de setmana hi ha hagut una festa blocaire a Candelaria, un interessant municipi a la canària illa de Tenerife que amb el recolzament d’organitzacions però sobre tot de César Calderón i Pablo Díaz ha reunit a iCities més de 200 persones. Han estat tres dies de dens programa, i em remeto a les cròniques de Ismael Peña i José Antonio Donaire per aquells que tinguin curiositat pel que s’hi ha dit, i al twitter de l’esdeveniment per als qui vulguin entendre l’ambient viscut.
Aquesta mena d’esdeveniments permeten reunir gent que només es coneix a la virtualitat (em va agradar poder saludar en directe a Fernando Tricas, Edu William o Carlos Guadián); descobrir altres no menys interessants (com Rosa Jiménez Cano, José Antonio Donaire o Alana Moceri); conèixer de primera ma les darreres reflexions de persones sempre lúcides (m’han semblat especialment destacables les aportaciones de Ismael Peña i Antoni Gutiérrez-Rubí); retrobar-te amb gent que aprecies (com Marc Vidal, Roc Fages, Alberto Ortiz de Zárate o Loretahur); i escoltar el detall de projectes interessants (com l’activitat digital de l’Ajuntament de Gijón, o el foment del programari lliure a Extremadura). En resum, l’oportunitat de poder conversar, enllaçar i compartir.
En aquestes trobades sempre ens lamentem dels molts àmbits que encara no han incorporat algun dels avantatges que ofereix la societat xarxa, i sempre parlem de la política, dels partits, de les empreses, de les institucions, i del que haurien d’estar fent. Aquesta societat xarxa cada cop és més densa, i per tant cada cop serà més possible que uns quants dels seus membres es reuneixin. Potser ha arribat el moment de ser més ambiciosos i no fer-ne prou amb el plaer de retrobar-nos i escoltar-nos, i aprofitar aquesta nova agenda de trobades socials per aconseguir un major impacte en les coses quotidianes. Dissenyar un pla. Ajudar algú. Passar a l’acció.
Per exemple Candelaria i el seu iCities. Un municipi de 20.000 habitants que ha fet un esforç per acollir una reunió d’aquesta mena, i que ha tingut la capacitat de convocar un grup com el que s’hi ha reunit aquests dies, que s’ha interessat per acollir i escoltar reflexions sobre la xarxa, i que té el lideratge d’un alcalde que ja ha donat la passa d’obrir el seu propi bloc personal. Un municipi com Candelaria mereix que els assistents al proper iCities corresponguin tanta generositat amb un esforç personal. La propera edició ja no hauria de ser un format de ponències i debats, sinó de taules de treball cadascuna orientada a ajudar Candelaria (i la resta de municipis de les seves característiques).
El programa d’enguany ha tractat aspectes com l’empreneduria, el periodisme ciutadà, el ciberactivisme, el paper del telèfon mòbil a l’administració, el paper dels blocs a les empreses o l’ús del programari lliure. El programa de l’any vinent podria consistir en que un grup d’experts es reuneix a Candelaria per ajudar a fer un paquet de propostes concretes per impulsar el periodisme ciutadà al municipi, una estratègia digital a la xarxa per les seves empreses, usos concrets del telèfon mòbil a l’Ajuntament, com implantar el programari lliure o com organitzar la participació ciutadana per a un millor govern de l’interés comú. Ja no es tracta de taules formades per aquells que tenen quelcom a dir, sino per aquells que poden ajudar a fer-ho. Equips de treball que es comprometen a elaborar un resultat, un full de ruta per exemple per a l’Ajuntament. Ja no hi ha moderadors d’un debat, sinó coordinadors d’un document. Ja no hi ha només blocaires a les taules, sinó els actors afectats per la proposta que s’està elaborant. Canvien les metodologies de treball i tot s’orienta a resultats. Resultats que seran compartits a la xarxa a la lliure disposició de tots els municipis de característiques similars a les de Candelaria.
I per mi seria un plaer haver dedicat tres dies a retrobar-me amb els meus amics i a compartir el poc que sé. I un orgull haver ajudat. Ja no es tracta de participar. Cal mobilitzar-se.