Canvis en les formes d’accedir a la cultura audiovisual: de productes a interaccions
Visual404 és un interessant espai de reflexió i anàlisi sobre tot allò que tingui relació amb l’audiovisual. Allunyats dels circuits comercials, observen i exploren la cultura audiovisual amb rigor, criteri i personalitat, fugint de l’ortodòxia i sense por. Una de les seves darreres aventures ha estat preparar un dossier que han titulat Nuevos Visionados on diferents autors reflexionen sobre com la tecnologia està modificant les maneres d’accedir, fer servir i consumir la cultura audiovisual. He estat un dels afortunats convidats a participar d’aquest exercici, i aquesta ha estat la meva aportació:
De productes a interaccions
L’artista prepara la seva obra i quan considera que l’ha acabada l’exhibeix davant el seu públic. Aquest ha estat el procediment més habitual en tot allò relacionat amb l’expressió artística. El poeta prepara els seus versos i després els eleva a públics. El cineasta filma i monta els plànols, i després els exhibeix. El pintor retoca el seu oli, i quan l’acaba l’exposa. Produir i després mostrar. I en mostrar-la, s’entén que l’obra està acabada. El procés de creació és més o menys íntim, i en acabar-lo s’exposa l’obra al judici del públic, el qual mostra el seu consentiment o el seu rebuig. Els crítics opinen, els mercats valoren, les audiències premien, i per a que tot això passi hi ha un procés d’intermediació entre l’artista i l’audiència, que és la distribució. Les distribuidores i les sales en el cas del cinema; les galeries i els museus en el cas de la pintura; les discogràfiques i els concerts en la música; les editorials i les llibrerires en la literatura. Amb moltíssims matissos, però aquesta ha estat l’estructura bàsica del procés durant segles. L’artista crea, l’intermediari distribueix i l’audiència consumeix. En aquest esquema el paper de l’audiència és el d’espectador, mentre que el rol de creador es reserva per a l’artista. Jo creo quelcom, tu ho reps.
Aquest és el funcionament típic de les industries orientades a producte. El que importa és el procés de producció i la seva distribució. A l’extrem, és el mateix tant si fas una película com si fas una moto. Dissenyes un producte i decideixes si serà per a una gran audiència o per a una minoría, d’on es dedueix quin serà el pressupost i com serà la distribució. Una película per a les masses, a l’estil Hollywood, o una película de petits circuits. Una Honda scooter per a la ciutat, o una GasGas que només coneixen els amants del trial. S’hi sembla tant que molts dissenyadors de motos es consideren artistes. I amb raó.
Però alguna cosa està canviant. Amb el digital l’audiència abandona el seu rol de només espectador i remena l’obra, encara que l’autor no ho vulgui. Truca la moto, li canvia el tub d’escapament i el so del motor és radicalment diferent. Talla seqüències, barreja, torna a montar, distribueix i exhibeix. L’obra exposada ja no és una icona a admirar, sino la matèria primera per a la següent obra que gràcies a la tecnologia disponible qualsevol pot voler fer.
Ja hi ha qui ho té en compte. Crea sabent que la seva obra serà modificada, i això revoluciona tot el procés creatiu. No pretenc que la meva versió sigui la única: espero noves versions. Vull noves versions. L’éxit és que algú vulgui fer la seva pròpia versió. Si fos programari seria codi obert. Si fos disseny industrial seria fer públics els planells, i no només exhibir la peça. Si és cine és oferir les seqüències descartades per si vols fer un altra montatge. T’ensenyo la meva obra, però t’ofereixo les peces per si en vols fer una de teva a partir d’aquesta. I això és acceptar que l’audiència també té geni creador, i que no serà només un espectador.
És una filosofia de vida. Apple dissenya per a evitar que puguis manipular i modificar els seus dispositius. Considera que els empitjoraries. Ferran Adrià publica les seves receptes, i li sembla perfecte que juguis amb elles. No t’obliga a provar-les només si és ell qui les cuina. És més, creu que sobre aquesta base faras coses que potser li ensenyin a ell nous camins.
En art també hi ha qui fa obres tancades i considera que si les remenes només les pots empitjorar, i es protegeix contra això. Però cada cop hi ha més artistes que volen, desitgen, necessiten que t’incorporis a la seva feina. Aquest segón tipus d’artista necessita saber de tu, qué fas, com avances, qué t’interessa. Fins i tot pot ser que intenti parlar amb tu, que busqui la teva opinió i que inventi formes per fer-te partícep dels seus processos de creació. És una forma tant diferent de crear, que demana que les formes de distribució també siguin noves, i per descomptat també les de monetització. Canvia la manera de ser creador, canvia la manera de ser espectador. Ambdós són creadors i ambdós son espectadors. Qui és el propietari de qué?. Qui ha de pagar a qui?.
Tradicionalment l’anàlisi de l’obra s’acostuma a fer a partir del geni creador i el seu procés creatiu. Quines varen ser les seves motivacions, els seus impulsos, les seves inspiracions i les seves influències. Els perqués de la seva obra, els missatges que ens volia fer arribar, el que ens volia fer sentir. El creador i la seva obra acostumen a ser el centre de l’acció creativa: allò que importa és la producció. Hi ha molta teoria sobre com es fa l’art, i força menys sobre com es disfruta. El rol important és el del creador, no el de l’espectador. L’espectador és anònim, l’artista és cèlebre. Queda clar qui ha estat el més important fins a la data.
Però les audiències són cada cop més importants, i allò valuós és coneixer-les i interactuar amb elles. Les empreses de producte s’orienten a la producció. Les empreses de serveis s’orienten a qui pretenen servir. Les primeres ho saben tot de com es fa el producte, i treballen dur per a millorar-lo (i protegir-lo). Les segones ho saben tot de la seva audiència i treballen dur per a barrejar-se amb ella (i fer coses junts). També hi ha artistes orientats al control del producte i artistes orientats a la interacció amb la seva audiència. De moment només els primers són massius, i els actuals models de distribució i de negoci només els serveixen a ells. I recòrren al marc legal per a protegir-se davant l’evidència que l’audiència ja no considera vàlids aquests models. Malgrat la llei, la gent agafa la seva obra i la manipula i distribueix com li dona la gana.
Hi ha un nou tipus d’artista que considera que el millor que li pot passar a la seva obra és que la manipulis i la distribueixis. És el millor símptoma de que ha aconseguit interessar-te o emocionar-te. T’has implicat. I en aquest context el principal actiu és connectar amb aquesta audiència capaç d’implicar-se en allò que et mou. Falta poc per a que els museus ja no es defineixin pel seu fons artístic, sinó per la ciutadania que són capaços de congregar. El principal actiu d’una discogràfica a Barcelona hauria de ser que coneix els amants de jazz de la ciutat, enlloc d’un armari ple d’enregistraments.
Aquest nou model no vol substituir a l’anterior. Continuaran havent’hi superproduccions tant en cinema com en música o teatre. I per molt que es queixin d’aquells que els manipulem i distribuim com ens dona la gana, continuen guanyant diners perque s’han espavilat i exploren nous models comercials. El que m’interessa, i molt, és com aquests nous artistes més colaboratius ideen nous models de finançament per als seus projectes, de distribució de la seva obra i d’interacció amb les seves audiències, al marge dels circuits ortodoxes donat que aquests només funcionen per allò massiu.
[…] Genís Roca, setembre 2014 […]