Archive for febrer, 2011

Sobre premsa i xarxes socials

febrer 8th, 2011 by genisroca
Portada Anuari APPECL’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) acaba de publicar el seu Anuari 2010 (PDF, 55 pàgines) dedicat aquest cop a reflexionar sobre si les xarxes socials són una oportunitat o una amenaça per a la premsa. Una bona anàlisi farcida de signatures interessants i amb molt criteri per analitzar el moment: Vicent PartalCarles CapdevilaCarlos ScolariNeus Arqués i un llarg etcètera. En aquest context m’han honrat demanant la meva opinió, que aquí comparteixo:

El temps dels editors

La tecnologia ha fet possible que qualsevol usuari pugui generar i publicar els propis continguts, gairebé sense cost ni limitacions. És a dir, ara qualsevol persona pot fer allò que abans només podien fer els professionals. Ja no cal una discogràfica per fer pública una cançó, ni una editorial per compartir un text. I tampoc no cal enviar un corresponsal a Xile per saber què hi passa.

Però els mitjans continuen, encara, organitzats al voltant de la seva capacitat de generar continguts més que no pas en la capacitat de distribuir-los. Es doten de redaccions i basen la seva competitivitat i diferenciació en els continguts que poden generar, cosa que els ha abocat a estructures de difícil sostenibilitat. Especialistes en economia, esports, cultura, política…; capacitats que, a més, acostumen a estar al servei d’un únic canal de distribució (un diari, una revista, una ràdio, una televisió…). Aquest fet ha generat estructures de costos inassumibles. És gairebé impossible que un diari generalista esdevingui rendible gràcies només a la publicitat i al preu que en paga el lector. Aquesta situació, però, no és culpa de Internet, sinó del model de negoci. Els comptes de despeses i d’ingressos no quadren.

Davant d’aquesta situació, hi ha qui intenta modificar l’equació optant per una línia editorial més segmentada, més especialitzada, per tant, una redacció més prima i més sostenible. És el cas de la premsa local o de la premsa especialitzada (economia, humor…), però aquestes vies continuen construint la proposta a partir de la seva capacitat de generar continguts propis i distribuint-los per un únic canal: el seu diari, la seva revista o la seva ràdio…

Hi ha qui mira d’escapar-se d’aquesta situació amb l’exploració de la multicanalitat. Sembla una solució per als periodistes. Si es limiten a un sol mitjà no generen prou ingressos, la qual cosa els porta a dur a terme diverses tasques: la columna per al diari, l’article per a la revista, la tertúlia de la ràdio i, si cal, la col.laboració també a la televisió. Però no és senzill, ja que cada canal té els seus codis i no tothom els domina tots.

Ara bé, encara queda una darrera opció, no prou explorada: construir valor a partir de la capacitat de distribuir continguts i no pas de la capacitat de generar-los. És a dir, basar-se en editors i no pas redactors. Gent que localitza els continguts pertinents i ens els presenta reunits (a l’estil del vell Reader’s Digest). En aquests temps en què tothom publica, torna a ser el moment dels editors, d’aquells que, partint d’una línia editorial, seleccionen allò que pot interessar al lector. Té valor, i no té el cost associat d’una redacció.