Archive for octubre, 2008

Nadius digitals vs Ciutadans digitals

octubre 24th, 2008 by genisroca

http://flickr.com/photos/wroush/15805308/sizes/s/S’ha parlat molt dels nadius digitals, i en alguna ocasió he participat d’aquesta conversa. Vaig dedicar alguns posts en aquest bloc al tema, m’han convidat a xerrades per parlar-ne, i fins i tot ho he comentat en algun programa de ràdio.

Diuen que va ser Marc Prensky qui va definir el terme per primer cop, el 2001, i altres l’han continuat desenvolupant posteriorment per acabar definint una generació que ha nascut i s’ha desenvolupat en temps d’Internet, que cuida la seva identitat digital, i que adopta una actitud diferent davant les coses (comparteixen diferent, creen diferent, comuniquen diferent, coordinen diferent, aprenen diferent…). Jo mateix em vaig dedicar a narrar alguns d’aquests casos, com ara Ashley Qualls o el ja famós Victoriano Izquierdo.

Certament som diferents. Vaig nèixer el 1966, en un món sense ordinadors personals ni Internet, de televisió en blanc i negre, música en cintes de cassette i fotografia en paper. IBM va treure el seu primer PC el 1981 quan jo tenia 15 anys, encara que no vaig veure el primer fins els 19, i el primer accés d’un ciutadà particular a Internet a Espanya és del 1994, quan jo ja en tenia 28. Els que varen nèixer el 1985 tenen al seu abast ordinadors connectats a Internet des de molt abans que tinguin ús de raó, filmen videos amb el seu telèfon mòbil i els publiquen a YouTube amb només prèmer un botó. Fan servir els SMS més que les trucades, i els resulta més obvi el xat que el mail, que ja veuen com quelcom superat. Certament, som diferents.

Però darrerament hi ha qui està associant el fet d’haver nascut en un moment determinat com a sinònim de la seva major o menor incorporació a la societat xarxa. Com si pel sols fet d’haver nascut el 1987 hagi de tenir una major capacitat de compartir la informació o una millor comprensió del significat modern d’identitat o participació que algú altra que hagi nascut el 1964. I en això no hi puc estar d’acord.

Com he comentat fa poc en una reflexió de Ricard Ruiz de Querol, crec que tota classificació humana sobre el fet digital basada en l’any de naixement conté un error de base. Entenc la necessitat de buscar un anclatge en la variable temps, però no crec que l’edat sigui una bona referència. Proposo una alternativa: prendre en consideració el temps que has estat exposat al fenòmen, és a dir, el temps (hores acumulades) que has dedicat al fet digital (ús d’ordinadors, treball a Internet, fotografia i video digital, telefonia mòbil, etc.). I encara un matis addicional: quant d’aquest temps de “experiència digital” ha estat relacionat amb la resolució de problemes o l’assoliment d’objectius.

Dit d’una altra manera, conec gent de 20 anys que té accés a les tecnologies digitals però que no considero pertanyi a aquesta mena de “raça digital” de la que sembla que estiguem parlant. I en canvi, en conec d’altres que estan per exemple en els 50 i que no tinc cap mena de dubte sobre la seva plena immersió en aquest procés. I crec que el que els defineix i el que marca la diferència no és la data de naixement, sinó una actitud i el nivell d’ús d’allò digital per a la resolució de problemes.

No sembla una manera més raonable de classificar?: temps exposat al fenòmen digital per a la resolució de problemes. És cert que hi ha nadius digitals, però això no implica que siguin ciutadans digitals.

.

(Foto de Wade Roush)

Serem 1.5 gràcies a la crisi?

octubre 22nd, 2008 by genisroca

El fenòmen 2.0 ha sorgit amb l’arrogància del que se sap posseïdor de la veritat, i els seus iniciats ens hem dedicat a desenvolupar conceptes i idees que creiem transformaran el món en una conversa només apta per a iniciats (o bé des dels nostres respectius blocs, o bé en trobades presencials cada cop més endogàmiques). Ha estat útil i era necessari. Calia prendre consciència de certs nous paradigmes (els mercats són converses, la informació es poder només si la comparteixes, ets d’on participes…); calia concretar certes teories (long tail, l’economia del que és gratuït, el desordre com a nou ordre…); bastir certes infrastructures (rss, xarxes socials, cloud computing, …); redefinir certs conceptes (propietat, identitat, reputació, confiança…) i inventar-ne d’altres (avatar, folksonomia, prosumidor…).

A mesura que el context 2.0 s’ha anat concretant també s’ha anat produint una major distància, i en ocasions fins i tot enfrontament, amb el model anterior que hem resumit com a 1.0. Les grans empreses, corporacions, institucions i estats que mouen el món són molt 1.0, i probablement sigui irreal pretendre convertir-les en quelcom 2.0. Gairebé segur que, com sempre, l’opció bona sigui buscar camins 1.5, o fins i tot 1.2. Com a la més clàssica de les megociacions: comences demanant més, per a poder retrocedir fins a un punt acceptable per ambdues parts. Perque es tracta de posar-se d’acord i caminar junts cap un món que potser no serà 2.0, però sí 1.3 o 1.4, ja es veurà. I no és poc.

Ja haviem tingut episodis i reflexions sobre el xoc cultural entre alò 1.0 i allò 2.0. Els més evidents han estat a les escoles i a les empreses. El convenciment de les noves possibilitats 2.0 contra l’experiència contrastada dels 1.0. Com deia Hiroshi Tasaka, és un problema d’egos. Tots dos tenen arguments per a ser arrogants, i el tema s’acostuma a resoldre pel principi d’autoritat.

Estàvem entretinguts amb aquestes coses quan el món s’ha vist sacsejat per la crisi del seu sistema financer, que derivarà en una crisi econòmica, que com sempre, comportarà una crisi social. Són temps de canvis. Les crisis sempre han estat temps d’oportunitats. La història anomena “crisi” als moments de transició entre una etapa i una altra. I estem en una d’aquestes transicions, i és l’oportunitat de plantejar la negociació 2.0.

John P. Kotter ja va explicar fa temps que els processos de canvi necessiten que hi hagi una sensació d’urgència, de situació crítica, i organitzar al seu voltant una forta coalició directiva que generi una nova visió, visualitzar el canvi desitjat i posar-lo en pràctica mitjançant fites parcials, històries d’èxit que ajudin a consolidar certs canvis. Tenim la situació d’urgpencia: la crisi. És el moment per a que els convençuts de la 2.0 reconeguin el valor de l’experiència dels 1.0, i que aquests considerin sin la nova visió, el camí pot estar en algun dels conceptes aportats pels 2.0. És el moment de treballar junts.

Fins ara tots viviem en una permanent història d’èxit. Tots els indicadors econòmics globals eren positius, totes les economies creixien, i per tant tots tenien raó: les coses anaven bé tant pels 1.0 com pels 2.0. Per què canviar si tot va bé?. La darrera crisi global va ser el 1993, i per aquells temps els conceptes 2.o encara no existien. L’accés dels particulars a la xarxa és de 1994 tant a Espanya com als Estats Units, i el Cluetrain es va escriure el 1999. L’actual és la primera crisi que vivim amb els particulars connectats en xarxa, i és la nostra oportunitat per a legitimar que això tindrà conseqüències en la definició d’un nou model i una nova visió que sigui assumible pels 1.0, que cal reconèixer-ho, tenen l’experiència d’haver viscut i superat més d’una crisi. Cal sentar-se a treballar junts.

Etiquetes: ,