La realitat digital està adquirint una mida que fa que ja ningú pugui ignorar la seva existència i que tots ens tinguem que plantejar seriosament quina estratègia adoptar per a la seva gestió. En només 10 anys la realitat digital de les persones, empreses i ciutats s’ha convertit en quelcom que hem d’aprendre a gestionar, tant si som ciutadans, empleats, polítics o empresaris.
Fins no fa gaire la realitat digital d’una persona es limitava pràcticament a un compte de correu electrònic, mentre que en l’actualitat ja son moltes les persones que presenten un jo digital molt dens i comlex: múltiples comptes de correu electrònic; activitat en diferents xarxes socials; creació i aportació de textos i imatges a diferents espais; suscripció a fluxes d’informació i coneixement; espais web personals; intercanvi d’opinió; i amics, molts amics i relacions que només es donen cita en aquesta nova realitat telemàtica. Cada cop són més els casos de persones que no coneixes bé si només coneixes la seva realitat física. Comença a haver-hi tres grups de persones conegudes: les que coneixes físicament (més o menys); les que coneixes digitalment (més o menys); i les que coneixes físicament i digitalment (també més o menys). I dels tres grups, el primer de la gent que només coneixo físicament és el que més sovint em resulta sorprenent i amb més gent que, si ho penso bé, menys conec i menys m’han ensenyat la seva veritable realitat.
El mateix està passant amb les empreses, encara que aquest procés està anant a un ritme més lent. Les empreses també tenen una identitat digital, i si bé fins ara la intentaven camuflar darrera les seves webs corporatives de disseny, la gran conversa a Internet entre particulars que és la Web 2.0 ha suposat que en aquests mons digitals ja se sàpiga tot o gairebé tot de les empreses. Les empreses, conscients o no, també estan en aquest plànol digital de la vida on hi ha xarxes socials, creació i aportació de continguts, fluxos d’informació i coneixement, múltiples espais web i demés elements que configuren de manera inevitable la seva identitat digital, la seva veritat digital. I cada cop són més els consumidors que s’interessen per aquesta dimensió telemàtica, perque de la mateixa manera que passa amb les persones, cada cop més investiguen tant la realitat física com la digital per a començar a conèixer realment les coses.
I finalment, està passant el mateix amb les ciutats. Més enllà dels seus carrers i places existeix una ciutat digital on els seus ciutadans, empresaris, polítics i alguns turistes s’estan creuant i entrellaçant per a definir la realitat digital d’aquesta població, configurant espais comuns i vertebrant causes compartides.
El que resulta interessant és quan els primers gestors i responsables comencen a veure que la realitat compta amb aquests múltilples plànols i ho prenen en consideració per a la seva presa de decisions. Quan el responsable de selecció de personal d’una companyia es preocupa per conèixer el jo digital dels candidats; quan el cap no vol només el temps d’oficina del seu empleat i es comença a interessar pel seu coneixement i vol saber on guarda els enllaços favorits per si poguessin ser d’interès corporatiu; quan el polític comença a escoltar els fòrums on els seus ciutadans debaten i discuteixen; i sobre tot, quan el futur empleat comença a valorar si el seu jo digital es sentirà no només còmode sinó potenciat en entrar a treballar en una companyia o una altra; i quan un ciutadà percep que malgrat la distància vol i pot seguir sentint-se part de la ciutat on va nèixer o on es va enamorar.
Les empreses han de començar a dissenyar estratègies de captació i retenció del talent orientades específicament al jo digital dels seus empleats, complementant els tiquets restaurant, el cotxe d’empresa, les guarderies i demés avantatges fiscals que ja ofereixen al jo presencial. Conceptes com clima, oportunitat de progrés, o formació contínua prenen ara matissos molt interesants. I les ciutats han de començar a el.laborar el cens de la seva població digital, més enllà dels que viuen en un carrer concret de la seva realitat física, i veure quins drets i deures cal desenvolupar per aquesta ciutadania que potser estarà anys sense trepitjar els seus carrers… i sense votar. El repte és per a les empreses i les ciutats, doncs són ja molts els empleats i els ciutadans que han descobert la riquesa del seu jo digital, i cada cop li dediquen més temps i els sembla un element més important de les seves vides. Tant com un bon passeig per la platja, una bona conversa i una bona amistat. El jo digital està entrant en el selecte grup de les coses importants de la vida, i si uns li dediquen atenció els altres haurien de revisar les seves estratègies.
Porto un temps dedicat a explicar a grans empreses la connexió que existeix entre el que està passant a Internet i els canvis socials que hi ha, i avisant les conseqüències que tot això tindrà dins les grans organitzacions. Algunes d’aquestes idees ja han estat comentades en aquest blog: que el significat de “saber” ha canviat de ser capaç de recordar i repetir informació, a ser capaç de trobar-la i fer-la servir; que compartir la informació també dona poder; que cal col·laborar per a sobreviure; que hi ha informació rellevant que sorgeix de les persones i no només de les organitzacions; que arriben els nadius digitals… i que tot plegat genera tant oportunitats com tensions, por, canvis, problemes…
Hi ha una altra idea subjacent que encara no he desenvolupat aquí: l’empresa ja no pot subministrar als seus empleats tota la informació que necessiten per a desenvolupar correctament la seva tasca. La informacio corporativa ja no és suficient. Cadascú, tenint en compte la seva realitat concreta (projectes, clients, sectors, equips, coneixements previs…) ha de fer-se el seu còctel particular de fonts d’informació per a poder ser competitiu i eficaç. Aquest còctel és tant personal i particular que difícilment la millor intranet del món, el millor sistema d’informació corporativa del món, el podrà igualar. Els sistemes interns de gestió de la informació i del coneixement són necessaris, indispensables, però actualment cal complementarlos inevitablement amb una gestió personal de la informació. Un professional no pot delegar aquest factor i deixar-lo en mans de la seva empresa (si més no, un professional intensiu en coneixement).
Doncs bé. Sorprèn que encara avui moltes d’aquestes grans empreses i corporacions impedeixen l’accés dels seus empleats a forces de les webs que alguns ja hem incorporat com a ingredients del nostre còctel personal per a ser més eficaços (però, no conec que facin registres per evitar que algú entri a la feina amb un quadern de sudokus per perdre el temps). Conec empreses on els serveis centrals de sistemes d’infromació eviten que qualsevol lloc de treball pugui accedir a YouTube. I a YouTube hi ha videos molt potents per a qualsevol ofici del món. Conec empreses que eviten l’accés a SlideShare. I a SlideShare hi ha presentacions molt útils per a desenvolupar molts temes. Conec empreses des d’on no es pot accedir a LinkedIn. I a LinkedIn es localitzen molt bons professionals amb qui col.laborar per a portar un projecte a bon port. I tot això no fa mes que demostrar que encara estem lluny d’on hauriem d’estar. O el que és pitjor, demostra que algunes àrees de decisió a empreses de l’IBEX 35 encara estan en mans de directius totalment desconnectats de món real.
Llegeixo a Alianzo la següent notícia: L’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclama que els treballador puguin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. M’agradaria viure en un país on aquesta reclamació la fes una associació patronal.
En un món cada cop més 2.0 disposar d’un mecanisme web per a recollir l’opinió de la gent sembla una obvietat. Però acostuma a ser quelcom força més complicat quan qui ho promou és una institució (entenent per institució no només els organismes públics, sinó també aquelles empreses que a partir d’una mida ja es guien per criteris institucionals).
La participació liure i espontània fa por. I aquestes son algunes de les principals pors que fins ara he identificat quan he treballat amb institucions i empreses institucionalitzades que saben que la clau és Internet però no s’atreveixen a agafar-la amb força:
– si les aportacions rebudes són publicades de manera automàtica, l’espai pot derivar cap a una plataforma de protesta o de mobilització per a objectius allunyats dels desitjats.
– si a l’entorn del promotor de l’espai de participació hi ha grups organitzats, molt probablement s’intentarà incidir a l’espai per a deslegitimar la iniciativa, de la mateixa manera que qualsevol incident podria ser utilitzat contra del promotor.
– si les aportacions rebudes no són publicades de manera automàtica, pot semblar que el promotor de la web no actúa de manera transparent, i que filtra les aportacions en base a criteris susceptibles de ser opinables.
– si la dinàmica de participació no està raonada, dissenyada i administrada, aquesta pot derivar en una pluja indiscriminada d’intervencions sense ordre ni coherència, que no aporti rés al promotor i deixi insatisfet a tothom.
– si la qualitat i/o la quantitat de les intervencions és baixa, es banalitza l’objectiu del promotor i la seva iniciativa.
– moltes dinàmiques de participació a la xarxa neixen sense expectatives clares ni previsions quantitatives, i consideren suficient disposar d’una eina informàtica (taulell, fòrum, blog, enquesta…) i obvien la definició de plans de contingència per si els indicadors no arriben als mínims previstos.
– massa sovint els promotors d’una dinàmica digital dediquen més esforços a disposar d’una eina de participació que a merèixer aquesta participació demostrant de manera creïble quina serà la seva utilitat.
– si a la llum d’aquests riscos el promotor renuncia a crear un canal de participació digital, serà acusat de manca de receptivitat i de capacitat per a incorporar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.
El promotor acostuma a tenir aquestes pors, i no sempre les verbalitza. La millor solució és que ho verbalitzem nosaltres. Dir-li “aquests són els riscos”. És com una catàrsi. A partir d’aquí el diàleg millora (encara que no serveixi de res: el promotor institucional seguirà en contra d’assumir obvietats que considera riscos inacceptables).
Serà doncs indispensable que el disseny de la participació digital es faci des d’una perspectiva de procés, i en cap cas des d’una perspectiva de disseny d’interfícies i molt ments de selecció d’eines informàtiques.
“I si no hi ha vent, caldrà remar.”
Vía: Popular
“No té sentit contractar a persones intel·ligents i després dir-lis el que han de fer. Nosaltres contractem persones intel·ligents per que ens diguin què hem de fer””
Steve Jobs
President d’Apple
