El problema no és el digital divide, sinó les èlits desconnectades
No fa tant es parlava, i molt, del problema del “Digital Divide”. La dificutat d’accés a la xarxa anava a comportar una fractua digital que exclouria als més desafavorits i impediria la seva incorporació a la nova societat de la informació i el coneixement. No tot el món es podria permetre un ordinador connectat a la xarxa, i menys encara disposar dels coneixements bàsics per saber fer-lo anar, i contra això es varen impulsar plans i campanyes més o menys afortunats.
L’evolució d’nternet ha derivat cap a una web més participativa, més col·laborativa, més social. De la web de les empreses a la web de la gent. De la web 1.0 a la web 2.0. Els nodes de la xarxa ja no són ordinadors, ara són persones. La gent està construint les seves pròpies xarxes de confiança, de circulació de la informació, de col·laboració, de compartició d’informació. Cadascú tria què vol llegir, sobre quins temes i de quines fonts d’informació. I cadascú tria de què vol parlar, i on i com ho publicarà. La informació flueix de tal manera que en si mateixa ja no suposa cap poder. Ara és més interessant participar d’una xarxa, d’un conjunt de nodes i per tant de persones, a través de la qual circula informació rellevant per a la presa de decisió i d’opinió quotidianes de cadascun de nosaltres.
En paral·lel, les formes d’accedir a la xarxa s’han diversificat i simplificat. I continuaran fent-ho. Les anomenades capes desafavorides utilitzen amb normalitat la telefonia IP des de cibercafès i locutoris per a comunicar-se amb els seus familiars que residenixen lluny. El projecte OLPC i les seves derivades ja permeten ordinadors portàtils per poc menys de 100 dòlars. Els telèfons mòbils permeten navegar per Internet. Tots els executius van armats amb una Blackberry i despatxen el seu correu des de la terminal de l’aeroport. Ja hi ha ciutats amb plans per a oferir cobertura wi-fi a tot el seu territori. I una etcètera de novetats que difuminen les barreres tècniques d’accés.
El “Digital Divide” que marcarà de manera irremediable la nostra competitivitat futura ja no és el de les classes desafavorides amb dificultats d’accés a la xarxa. El “Digital Divide” que ens esfonsarà és el de les èlits desconnectades.
Em preocupa, i molt, el gran nombre de persones que ocupen posicions rellevants tant a l’empresa privada com a l’administració, i que afronten les decisions sense estar connectades a cap de les noves xarxes de coneixement que s’estan construint a la mal anomenada Web 2.0. Quants directors generals fan servir Bloglines o Google Reader?. Quants dels nostres consellers, o conselleres, tenen identificats quins blogs els resulten claus per a contrastar la seva opinió pròpia?. Quants alts càrrecs ni tant sols gestionen ells mateixos el seu correu?. Quants executius encara creuen que la solució a la seva estratègia digital és invertir en continguts?. Quants directius medeixen la seva eficàcia a la xarxa comptant encara només visitants únics i pàgines vistes?.
El problema no és el Digital Divide. El problema que ens portarà a la ruïna són les èlits desconnectades. Aquelles que prenen decisions sense utilitzar la força de la xarxa. Això sí, a la taula tenen un ordinador car connectat a Internet amb un molt bon ample de banda. Però el problema ja no és tecnològic. Ara ja és social. Estàs socialitzat o no. Estàs connectat o no. Qui farà un pla per a socialitzar i connectar les nostres èlits?
[…] de les elits: dissenyen plans per als altres però no se’ls apliquen a si mateixos [Recomano aquest post del propi Genís Roca, fonamental per entendre la’bast d’aquest […]