genís roca . cat

Nadius digitals vs Ciutadans digitals

S’ha parlat molt dels nadius digitals, i en alguna ocasió he participat d’aquesta conversa. Vaig dedicar alguns posts en aquest bloc al tema, m’han convidat a xerrades per parlar-ne, i fins i tot ho he comentat en algun programa de ràdio.

Diuen que va ser Marc Prensky qui va definir el terme per primer cop, el 2001, i altres l’han continuat desenvolupant posteriorment per acabar definint una generació que ha nascut i s’ha desenvolupat en temps d’Internet, que cuida la seva identitat digital, i que adopta una actitud diferent davant les coses (comparteixen diferent, creen diferent, comuniquen diferent, coordinen diferent, aprenen diferent…). Jo mateix em vaig dedicar a narrar alguns d’aquests casos, com ara Ashley Qualls o el ja famós Victoriano Izquierdo.

Certament som diferents. Vaig nèixer el 1966, en un món sense ordinadors personals ni Internet, de televisió en blanc i negre, música en cintes de cassette i fotografia en paper. IBM va treure el seu primer PC el 1981 quan jo tenia 15 anys, encara que no vaig veure el primer fins els 19, i el primer accés d’un ciutadà particular a Internet a Espanya és del 1994, quan jo ja en tenia 28. Els que varen nèixer el 1985 tenen al seu abast ordinadors connectats a Internet des de molt abans que tinguin ús de raó, filmen videos amb el seu telèfon mòbil i els publiquen a YouTube amb només prèmer un botó. Fan servir els SMS més que les trucades, i els resulta més obvi el xat que el mail, que ja veuen com quelcom superat. Certament, som diferents.

Però darrerament hi ha qui està associant el fet d’haver nascut en un moment determinat com a sinònim de la seva major o menor incorporació a la societat xarxa. Com si pel sols fet d’haver nascut el 1987 hagi de tenir una major capacitat de compartir la informació o una millor comprensió del significat modern d’identitat o participació que algú altra que hagi nascut el 1964. I en això no hi puc estar d’acord.

Com he comentat fa poc en una reflexió de Ricard Ruiz de Querol, crec que tota classificació humana sobre el fet digital basada en l’any de naixement conté un error de base. Entenc la necessitat de buscar un anclatge en la variable temps, però no crec que l’edat sigui una bona referència. Proposo una alternativa: prendre en consideració el temps que has estat exposat al fenòmen, és a dir, el temps (hores acumulades) que has dedicat al fet digital (ús d’ordinadors, treball a Internet, fotografia i video digital, telefonia mòbil, etc.). I encara un matis addicional: quant d’aquest temps de “experiència digital” ha estat relacionat amb la resolució de problemes o l’assoliment d’objectius.

Dit d’una altra manera, conec gent de 20 anys que té accés a les tecnologies digitals però que no considero pertanyi a aquesta mena de “raça digital” de la que sembla que estiguem parlant. I en canvi, en conec d’altres que estan per exemple en els 50 i que no tinc cap mena de dubte sobre la seva plena immersió en aquest procés. I crec que el que els defineix i el que marca la diferència no és la data de naixement, sinó una actitud i el nivell d’ús d’allò digital per a la resolució de problemes.

No sembla una manera més raonable de classificar?: temps exposat al fenòmen digital per a la resolució de problemes. És cert que hi ha nadius digitals, però això no implica que siguin ciutadans digitals.

.

(Foto de Wade Roush)

Atles de l’escletxa digital. Espanya 2007

Jorge del Río de Mundomapa m’ha donat a conèixer el seu nou projecte: l’Atles de l’escletxa digital. Espanya 2007.

El projecte, encara en estat beta, descriu quantitativament les poblacions digitals a Espanya per Comunitats Autònomes. Ja té 43 pàgines, 7 taules de dades i 39 mapes agrupats en 5 sèries cartogràfiques, així com un glossari, tot plegat amb l’objectiu d’obrir un debat en el que m’agradarà participar-hi, així com difondre’l. Es pot descarregar a este enlace, (PDF d’1,2 Mb).

M’ha semblat enginyosa la senzilla metodologia amb la que l’autor t’ajuda a saber en quin grup podries quedar classiicat:

1.
– Si et connectes a Internet tots els dies o al menys un cop a la setmana, ets un CONNECTAT (segueix a 2)
– Si NO et connectes a Internet tots els díes o al menys un cop cada 5 dies, ets un DESCONNECTAT

2.
– Si fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa (xarxes socials, fòrums, grups de debat, llistes de distribució… VIUS DIGITALMENT (segueix a 3)
– Si no fas servir Internet com a mitjà de comunicació activa, ACCEDEIXES

3.
– Si generes continguts a Internet, ets un PROSUMER (segueix a 4)
– Si no generes continguts a Internet, PARTICIPES

4.
– Si tens 44 anys o menys, ets un NADIU DIGITAL
– Si tens més de 44 anys, ets un IMMIGRANT DIGITAL

Amb aquesta metodologia, i basant-se en les dades de la Encuesta Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares del 2007 del Instituto Nacional de Estadística (INE), s’obtenen diferents taules com aquesta, on es veuen els percentatges de població de cada tipus a cada comunitat:

I mapes com aquest, on es mostra la distribució de la població nadiua digital a Espanya (cada puntet groc correspón a un 0,05 % de la població), i on m’ha fet gràcia descobrir que n’hi ha més a Andalusia que a Catalunya, o més -molts més- a les Canàries que a les Balears.

Sobre el binomi ciutat i internet

El sociòleg Manuel Castells ha arribat a la conclusió que actualment l’idioma, la nació o la religió tenen un lloc molt subordinat en la conciència de l’identitat de la població en general. El sentiment de pertanyença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions, i és per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que els nadius digitals han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertanyença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic concret de referència.

El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per als nadius digitals Internet és exactament el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertanyença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.

Si comunitat és un grup humà que logra construir identitat, compromís, participació, interesos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertanyença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per a influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.

Els alcaldes ja saben que els ciutadans desenvolupen amb tota normalitat sentiments de pertanyença a més d’un municipi al llarg de la seva vida. Cada cop és més difícil responder la pregunta “D’on ets?”, ja que un pot sentir-se pertanyent a la ciutat on va nèixer, a la ciutat on treballa, a la ciutat on dorm… i si la màxima expressió de carta de ciutadania és poder votar per a triar els dirigents de la teva ciutat, cada cop es fa més incòmode i més incongruent tenir dret a vot només a una població. Les ciutats cón comunitats amb molts membres sense dret legal a la participació només per la limitació del sistema censal basat en la domiciliació física. Això queda superat a Internet, on un mateix pot construir senyals d’identitat i sentiments de pertanyença no vinculats a coordenades físiques. Ara ja hi ha gent que creix a Internet, estudia a Internet, s’enamora a Internet, treballa a Internet, es diverteix a Internet… la condició per a pertànyer a un lloc és participar-hi. Apareixen nous ciutadans reals amb múltiples identitats, pertanyents a múltiples comunitats, i que conjuguen sense cap problema allò presencial amb allò virtual. Són ciutadans del món i de la xarxa, i ja n’hi ha que es senten més còmodes, més realitzats, més útils, més reconeguts i més desenvolupats a la xarxa que als carrers de la seva ciutat. Ciutat i xarxa són ja un binomi indivisible per al desenvolupament personal, social i professional de molts ciutadans. Els espais on s’eduquen i es socialitzen les persones ja no poden ser només físics, de la mateixa manera que mai podràn ser només digitals. Cal tenir referències físiques de la mateixa manera que cal estar connectats sense fronteres.

L’alcalde de Santo Domingo, a la República Dominicana, no pot obviar que té centenars de milers dels seus ciutadans visquent a Nova York. Ciutadans que físicament estan a la costa est dels Estats Units, però que culturalment, socialment i telemàticament estan permanentment connectats i implicats amb la seva ciutat d’orígen al Carib. I aquest és un aspecte que l’alcalde de Nova York tampoc oblida: que té centenars de milers de ciutadans que pertanyen a d’altres comunitats. Internet està jugant un paper determinant en la creació, manteniment i desenvolupament de les comunitats socials, i el fenòmen de les comunicacions digital està fent possible que moltes persones mantinguin la pertanyença a múltiples comunitats, i per tant a múltiples entorns (virtuals o no) de socialització i educació.

(La imatge d’aquest post l’he treta de Tibungo, i la vaig descobrir gràcies a l’Elisenda)

Crear, barrejar, compartir

Sense cap mena de dubte aquestes tres accions -crear, barrejar i compartir- defineixen prou bé l’esperit i la filosofia de la Web 2.0. Gent creant, barrejant i compartint contnguts. Creant, barrejant i compartint idees, emocions, intuicions, sabiduria, tonteria… tot.

Aquesta capacitat de crear, barrejar i compartir es basa en el fet cultural, però també en bona part en el fet digital: a la proliferació d’una nova generació d’eines i recursos, la majoria a Internet, que permeten que qualsevol pugui crear, barrejar i compartir tant text com imatge, àudio o video, i tot plegat sense barreres d’entrada ni tècniques ni econòmiques.

I els nostres fills s’estan educant en aquests nous valors i en aquesta nova cultura amb total normalitat. I serveixi aquest exemple com a prova: els cereals que esmorzen els meus fills proposen que ells mateixos es crein la seva pròpia melodia per al telèfon mòbil. Increïble. Amb total normalitat plantegen a un nen que perquè no es fa ell mateix el seu politó, quan encara la immensa maoria dels adults ni tant sols sap com ni on pot obtenir-se un (malgrat la pluja d’anuncis a la tele). I no només això, els mateixos cereals els diuen “Crea, barreja, comparteix”.

Com fluirà la informació quan tinguin 20 anys?

Joanna Rutkowska, hacker als 14

Segueixo amb la meva tonteria d’anar veient nadius digitals per esbrinar si hi ha quelcom que els defineixi, i arribo gràcies a Mercè Molist fins a Joanna Rutkowska.

Als seus 27 anys Joanna està considerada una de les més grans expertes del món en malware i se la sitúa entre els cinc hackers més rellevants del món. Va escriure el seu primer virus informàtic als 14 anys i actualment treballa per a combatre’ls des de la seva pròpia empresa, Invisible Things.

L’agost de 2006 Rutkowska va saltar als mitjans per haver demostrat a les sessions Black Hat Briefings que era capaç de superar les mesures de seguretat del nou Windows Vista. Ho va aconseguir inventant Blue Pill, que consisteix en quelcom així com un maquinari virtual absolutament indetectable per a la majoria dels sistemes operatius. Segons ella els fabricants no estan preparats per a combatre aquesta tecnologia de virtualització, cosa que pot suposar l’agost pels crackers i el seu malware. Joanna insisteix en que els sistemes operatius no es poden continuar fent en base a blocs monolítics amb milers de línies de codi plenes d’escletxes on ubicar codi no desitjat, i que el futur passa per sistemes operatius basats en micronuclis, agregacions de petites funcions bàsiques i la resta funcionant en processos aïllats.

Potser sigui bo aclarir que un hacker no és un pirata, això és un cracker. Els hackers són persones que es dediquen a programar de manera apassionada i creuen que és un deure compartir la informació i el·laborar programari lliure. Pekka Himanen parla d’una ètica hacker, “una nova moral que desafia l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme basats en la laboriositat diligent, l’acceptació de la rutina, el valor dels diners i la preocupació pel compte de resultats. Davant aquesta moral, l’ètica del treball per al hacker es fonamenta en el valor de la creativitat, i consisteix en combinar la passió amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor en si mateix i el benefici es medeix amb fites com el valor social i el lliure accés, la transparència i la sinceritat“.

Crec que els nadius digitals beuen directament d’aquesta font, d’aquesta ètica hacker que evita la rutina i aposta per la transparència i la creativitat, combinant passió amb llibertat i negant-se a mesurar el benefici només amb paràmetres econòmics. Però tot això te un to una mica frívol, una mica adolescent i gairebé irreal. Queda per demostrar que aquest model pot ser majoritari i sostenible als quaranta, quelco, que suposo consideren més que dubtós la majoria de les empreses de l’IBEX 35.

Mike Phillips

En escriure aquest post m’he quedat sense adjectius per acompanyar el nom del seu protagonista. No trobo paraules per a descriure el que fa. Portem un temps parlant aquí sobre els nadius digitals, gent que fa servir la xarxa per a desenvolupar el seu potencial. Però avui parlarem d’algú que només pot desenvolupar el seu potencial mitjançant el fet digital. És una història impressionant, i és imprescindible veure el video que acompanya aquestes línies.

Mike Phillips es presenta com “jugador i escriptor freelance en temes de tecnologia” i el video comença justament amb imatges d’una de les seves partides, per tot seguit obrir el plànol i ensenyar que Mike Phillips només té mobilitat al dit gros d’una ma De tot el seu cos, només controla el dit gros de la ma esquerra. Fins i tot per a respirar necessita ajuda mecànica. Però amb aquest dit juga, escriu i es comunica amb el món. Sense tot allò digital res seria igual. Veieu el vídeo.

I no cal anar tant lluny. A IF…, la revista d’innovació que editem a Infonomia tenim la sort de comptar amb la col·laboració d’una molt bona professional, Montse Pous i Sabadí, que s’encarrega d’una de les seccions de la nostra publicació. Montse és periodista i col·labora amb diferents mitjans, i no només ofereix els seus textos, sinó també les seves fotografies. A més a més, és una emprenedora que ha impulsat ja un parell de negocis i no demana treball: dona treball. Montse Pous també té una discapacitat que limita els seus moviments i només pot moure el cap. Controla el seu ordinador amb la mirada i ella va decidir que això no la limitaria. I ho ha aconseguit. Va venir a Renacer’07 i allà es va explicar en públic. Podeu veure el video en aquest enllaç (feu clic al final de la llista, al nom de Montse Pous).

Algunes causes de la desconnexió entre alumnes i professors

Via Denken Über arribo a un text publicat per Apple sobre el perquè de l’actual desconexió entre com els estudiants aprenen i com els professors ensenyen. La reflexió es basa en un treball de Ian Jukes i Anita Dosaj titulat Understanding Digital Kids (PDF de 248 Kb, 27 pàgs.) on defensen que part del problema està en la pobre relació existent entre estudiants “nadius digitals” i professors “immigrants digitals”.

Jukes i Dosaj fan aquest quadre resum per a mostrar les diferències entre tots dos col·lectius:

Actualització: Arribo navegant a un interessant post d’Anibal de la Torre, que comparteixo plenament: no hem d’admirar tant als nadius com per caure en el “Complexe de Mark Prensky”.