genís roca . cat

Etiqueta, ètica i mètrica a les xarxes socials

Tots percebem la necessitat de ser solvents en el fet digital i que cal incorporar-se a Internet, un espai social que en poc temps ha pres tanta força que ja no hi ha ciutadà, empresa ni polític, ni estratègia ni model de negoci, que es pugui considerar al marge del que passi en aquest nou territori. I com passa amb tot nou territori, aquest també ha tingut els seus descobridors i pioners, persones que han explorat abans que la resta el desenvolupament i l’ús de noves eines com ara els blocs o els wikis, i han fet serioses incursions en la redefinició de conceptes estructurals com ara la propietat, la participació o la identitat. Però també ha aparegut de manera més o menys espontània un conjunt de normes i convencions sobre com ha de ser la nostra conducta dins aquesta Internet social. Allò que està bé i allò que està malament.

Les primeres normes no escrites que vaig notar es construïen al voltant de les eines. Per exemple va haver-hi força dogmatisme al voltant dels blocs, fins i tot va haver-hi una certa cacera de bruixes contra els primers que es varen atrevir a posar-hi publicitat, o varen decidir no acceptar-hi comentaris, i encara avui sembla haver-hi una norma no escrita sobre quina ha de ser la freqüència de publicació d’un bloc: diuen que escriure poc, com és el meu cas, està mal fet. Allò que està bé i allò que està malament.

El que al principi eren normes d’etiqueta (cita les fonts, enllaça, accepta comentaris, participa de la conversa…) va donar peu a normes d’ètica (no posis anuncis, no amaguis objectius comercials, sigues transparent…), però la massificació dels blocs ha fet que moltes d’aquestes normes no escrites hagin perdut força i ara tenim de tot: blocs amb publicitat, blocs que no accepten comentaris, blocs que no tenen cap criteri de periodicitat, blocs que secretament estan al servei d’una empresa…. Coses que estan bé i coses que estan malament.

El boom de les xarxes socials ha donat peu a un altre paquet de normes no escrites, referit sobre tot als criteris amb els que has d’incorporar o no altres persones a les teves diferents xarxes. És correcte acceptar en alguna de les teves xarxes algú que no coneixes?, i de nou topem amb l’etiqueta digital. Em poso com a exemple: participo a forces actes públics, sovint com a conferenciant, i a vegades després d’alguna d’aquestes intervencions rebo una sol•licitud d’amistat al Facebook d’algun dels assistents. No el conec, ni tant sols ens han presentat. Senzillament era allà, li va agradar (o no) el que va sentir i es presenta via Facebook. L’he d’acceptar?. No el conec, per tant no hauria de fer-ho. Però no acceptar-lo em sembla molt desconsiderat. Faci el que faci incompliré alguna norma no escrita sobre allò que està bé i allò que està malament.

Darrerament he seguit amb interès certes opinions sobre els followers a Twitter. M’ha sorprès descobrir un cert consens en trobar desconsiderat no seguir a qui t’està seguint. Si això és així sóc un maleducat doncs a Twitter tinc més de 1.300 followers però jo només en segueixo uns 140. Miraré de millorar, però amb això arribem a un nou ingredient: la mètrica. Quan la dada quantitativa esdevé un indicador de la teva etiqueta social. Les xarxes socials han donat un pes excessiu a la dada quantitativa i han contribuït a generar una jerarquia absurda basada en la mida de les coses: és absolutament fals inferir que si tens 1.300 followers a Twitter siguis més rellevant, interessant, simpàtic o pertinent que algú que tingui 85 followers. I considero igualment absurd utilitzar aquesta dada numèrica per a inferir si ets una persona ben o mal educada.

Internet és un espai social, i allò realment rellevant és saber quina mena d’activitat social vols desenvolupar. Quins són els teus objectius, quines les eines més apropiades, i amb qui i perquè et vols relacionar. Serà molt diferent si l’ús és particular o empresarial, esporàdic o permanent, interessat o desinteressat, amb familiars o amb companys de feina, amb amics o clients… el camí a seguir estarà marcat per la suma de tots aquests ingredients, més la teva manera natural de fer les coses i un cert sentit comú. I sobre tot dels teus objectius: fas les coses per alguna raó. Per tant, moltes de les normes no escrites són de difícil aplicació universal, perqué afortunadament a la xarxa hi conflueixen persones amb múltiples i diferents interessos. Hi ha moltes raons per estar al Facebook (i també per a no ser-hi): per exemple retrobar vells amics o ampliar el teu relacional professional. I el mateix per a Twitter: per estar al dia del que fan els meus amics o per a enfortir la meva presència als social media. Aquestes són les raons que tenen que marcar la nostra manera de procedir, i no pas unes normes no escrites. La única normativa a aplicar ha de ser l’estricte compliment de la llei.

Forrester’s Social Technographics

Ja fa un temps que Charlene Li de Forrester Research va definir 6 categories en les que es podia distribuir la població en funció de la seva actitud a la xarxa, en un índex conegut com a Forrester’s Social Technographics. La classificació divideix la població en Creadors (generen continguts), Crítics (comenten), Colectors (sindiquen continguts), Membres (pertanyen a xarxes socials), Espectadors (llegeixen blogs) i Inactius (res de tot això).

Jeremiah Owyang, un altre treballador de Forrester, anuncia que ja són consultables les dades d’aquest indicador, cosa que permet veure quins valors adopten a cada categoria dierents territoris, diferents segments d’edat, o fins i tot els diferents sexes. Combinant aquestes variables he intentat veure el que podria ser el perfil tipus dels empleats d’una empresa de per aquí (és a dir, Europa com a territori, entre 35 i 44 anys d’edat, i sense importar el sexe). El resultat és una suma de percentatges que no entenc, perque dona força més que 100, però el que m’interessa és la interpretació qualitativa dels baixos valors (encara no un 8%) d’aquells que creen continguts o els sindiquen utilitzant els RSS.

Cal recordar aquestes dades quan intentem impulsar dinàmiques de coneixement compartit a les nostres organitzacions. Encara no un 8% aportarà continguts, i la majoria quedarà totalment al marge del tema. I això no només serà normal, sino lògic. El contrari és un mite sense fonament. Fernando Polo reflexionava en un post recent sobre els 7 mites de la Web 2.0, i ens feia notar que no hi ha tanta participació, ni allò col·lectiu és garantia de qualitat, i que poques coses són originals i més aviat dominen les coses amateurs. I és que el repte de la intel·ligència col·lectiva no depèn només de disposar d’eines com els blogs o els wikis. És força més complex, més difícil i més laboriós. És cultural, i no tecnològic, i demanarà invertir més temps i paciència que no pas diners i recursos.

Està vist, la SGAE no sap aprendre

M’agrada molt la opció d’anàlisis de tendències de BlogPulse: em permet visualitzar conceptes.

Fa uns dies vaig dedicar un post en suport de Julio Alonso i el seu conflicte amb la SGAE. Això no és original i són molts els que s’han fet ressó del que ha passat, i forces els que han analitzat el que Microsiervos ja va anunciar: hi haurà bola de neu. El que m’agrada de BlogPulse és que m’ensenya amb imatges allò que el sentit comú ja vaticinava: Amb la seva denúncia la SGAE ha aconseguit que l’associació de la seva marca al concepte “lladres” ha pujat moltíssims punts. No volíeu caldo?, doncs dues tasses. Quan trigaran en aprendre a gestionar la seva identitat digital?. Si dediquessin a escoltar i aprendre una part del temps que inverteixen en recaptar, serien més llestos (i tindrien més futur).

BlogPulse: indicadors i mètriques a la blogocosa

Fa poc he revisitat BlogPulse, el servei de Nielsen BuzzMetrics per a la blogocosa, i m’ha interessat molt l’evolució que ha tingut aquest servei. S’assembla molt al que ofereix Alexa per a les webs, però aplicat als blogs.

Sempre he estat un defensor de les dades aportades per Alexa, no tant per la seva validesa i fiabilitat quantitativa (més qe dubtosa) sinó pel valor qualitatiu que aporta el fet de poder comparar entre si dues o més webs, observant gràficament com diferents indicadors evolucionen en el temps. Si acceptem que les dades que Alexa té d’aquestes webs s’han obtingut amb un mètode de panelisme que no garanteix mostres significatives, també podem acceptar que aquest error afecta per igual a les webs que estem comparant. Així doncs, Alexa m’ajuda a comparar l’evolució de les webs de Segolène Royal i Nicolas Sarkozy a les recents eleccions a França, per posar un exemple, malgrat no tenir accés a les dades originals ni oficials dels servidors d’aquestes webs, i aquesta comparació em permet detectar tendències. En aquest cas, la gràfica sembla indicar que Royal fòu la primera en prendre posicions a Internet, però que quan Sarkozy es va posar les piles ho va fer amb eficàcia, i sobre tot, que a la recta final de la campanya la corba de la gràfica d’usuaris torna a afavorir a Sarkozy… que és qui ha acabat guanyant les eleccions (per cert, en referència a les lliçons apreses en aquests comicis sobre l’ús d’Internet en la política, resulta indispensable llegir el darrer post de Antoni Gutiérrez-Rubí).

Doncs l’evolució de BlogPulse sembla haver seguit per aquest camí, i ofereix útils i interessants eines per a monitoritzar l’evolució a la blogosfera d’una marca, nom, paraula, o el que calgui. Per exemple, puc tenir la gràfica que compara els cops que s’ha citat Royal o Sarkozy a la blogocosa (que no és el mateix que tenir la gràfica dels seus blogs).

Vistes les dues gràfiques, la d’Alexa i la de BlogPulse, semblava previsible la victòria de Sarkozy, o això ja es suposar massa?.