Temps líquids
Zygmunt Bauman (Polònia, 1925) és l’autor que em va reconciliar amb la sociologia, i considero indispensable el seu “Temps líquids. Viure en una època d’incertesa” que s’ha publicat en català aquest final d’any (l’edició en anglès és d’octubre del 2006).
Sempre m’ha sorprés la fina anàlisi de Bauman, la seva capacitat d’observació i de fer-se preguntes sobre el perquè i el com de les coses, lluny de les colecciones de dades i d’estadística descriptiva (mai inferencial) a la que m’havia acostumat Manuel Castells. Bauman és terriblement actual, creatiu i lúcid, i crec que és l’autor indispensable per entendre aquests temps de canvi i xarxa.
Estic convençut que el que passa a Internet, la Web 2.0, és un dels símptomes que confirma que hi ha un canvi estructural imparable. La societat xarxa, l’individualisme, la globalització, són factors que afecten i alteren lleis, valors, mercats i conceptes com poder o identitat. Ja rés serà igual. Però també sóc dels que sospiten que això de la Web 2.0 és massa egocèntric, curtplacista i inconstant com per a ser el model que ha de configurar el nou paradigma. No estic en la línia de Andrew Keen, que critica el 2.0 per amateur, però amb arguments oportunistes i massa simples. Ni en la de Nicholas Carr, que acusa la web 2.0 d’amoral, amb més fonament però també sense arribar a convèncer-me. Crec en els valors subjacents d’allò que anomanem 2.0, però a la vegada crec que hi ha problemes estructurals que no sabia descriure fins que he llegit Bauman.
- La “societat” es veu i es trata com una “xarxa”, enlloc de com una “estructura”: es perceb i es tracta com una matriu de connexions i desconnexions aleatòries i d’un nombre essencialment infinit de permutacions possibles. Els vincles humans són cada cop més fràgils i s’accepten com a provisionals. L’exposició dels individus als capricis del mercat laboral i de bens premia les actituts competitives, a la vegada que degrada la col·laboració i el treball en equip al nivell d’estratègies temporals que cal abandonar o eliminar un cop que s’han exhaurit els seus beneficis.
- El colapse del pensament, de la planificació i de l’acció a llarg termini, junt amb la desaparició o el debilitament d’aquelles estructures que haurien de pensar en aquests termes. La història política i les vides individuals es redueixen a un seguit de projectes de curt abast i d’episodis que no es combinen de manera compatible amb conceptes com ara “desenvolupament” o “maduració”. Una vida tant fragmentada estimula orientacions “laterals” abans que “verticals”. Els èxits pretèrits no suposen cap probabiliat de futures victòries, i molt menys les garanteixen. Per a l’èxit futur elmés important pot ser “oblidar”.
- Ara la responsabilitat la tenen els individus, de qui s’espera que siguin “electors lliures” i que suportin les conseqüències de les seves eleccions, malgrat que els riscos implícits en cada tria poden ser causats per forces que superen la comprensió i la capacitat individual per a actuar. Ara la virtut més útil no és la “conformitat” amb les normes, sinó la “flexibilitat”: la rapidesa per a canviar tàctiques i estils en un tres i no rès, per a abandonar compromisos i llealtats sense penediment, i per anar al darrera de les oportunitats segons la disponibilitat del moment, enlloc de seguir les pròpies referències consolidades.
- Estem en ple procés de separació, de divorci, entre el poder i la política. I aquesta és la parella en la que s’ha basat fins ara l’Estat modern.
Crec que tots aquests conceptes descriuen part del que està passant en l’actual context social, i per tant, descriuen també el que està passant en aquesta internet social, en aquesta Web 2.0. Per això m’agrada la 2.0, perque crec que és un reflex de la nova societat, de la que volem construir. I estic d’acord amb Bauman en que la societat que s’està configurant, i per tant la Web 2.0, es caracteritza per un curtplacisme i una manca de compromís i d’estructuració. I això és un punt feble.
I a més a més, cal tenir en compte (i molt) als 1.0, que són la majoria. Tenen por, com també la tenim molts dels 1.5 i 2.0.
“Fins ara el ‘progrés’ era una promesa de felicitat universal i duradera, la manifestació extrema de l’optimisme radical. Però ara, el ‘progrés’ representa l’amenaça d’un canvi implacable i inexorable, que lluny de prometre pau i repós, anuncia una crísi i una tensió contínues que faran impossible tenir cap moment de descans. El progrés s’ha convertit en quelcom semblant a un persistent joc de les cadires en el que u segòn de distracció pot comportar una derrota inapelable. En lloc de grans expectatives i dolços somnis, el ‘progrés’ evoca un insomni ple de malson en els que un somnia que ‘es queda endarrera’, perd el tren o cau per la finestreta d’un vehicle que va a tota velocitat i que no deixa d’accelerar.”
M’impresiona com d’actual, modern i vigent és el discurs de Bauman.
“Al menys a la part ‘desenvolupada’ del planeta s’han donat, o s’estan donant ara, un seguit de novetats no sense conseqüències i estretament interrelacionades, que creen un escenari nou i sense precedents per a les eleccions individuals, i que presenten un seguit de reptes mai vistos.”
La ciència ens ha facilitat els dispositius que han fet possible una nova societat. Ara cal el pensament, la filosofia, per aprendre a viure-hi i a relacionar-nos. A ser socials, a ser humans.
Actualització: Els fragments que reprodueixo de l’obra de Bauman no són extrets de l’edició en català. La traducció és meva, i per tant meus són també els possibles errors i, sobre tot, les faltes d’ortografia (un fa el que pot, amb l’esperança d’anar millorant! :-)