genís roca . cat

Internet no estarà a les escoles

“Internet no estarà a l’escola. Serà l’escola”

Robert Metcalfe
enginyer
(1946 – )

Júlia Gutiérrez-Peris, un ús pragmàtic de la xarxa

Porto un temps recopilant casos de nadius digitals, i he tingut ocasió de comentar casos de genialitat com el de Victoriano Izquierdo, especuladors com el de Ashley Qualls o carreres incipients como la de Paul Dateh. Tots ells són força espectaculars i complerts, i per això algú els pot considerar llunyans i/o soisticats. Per a compensar, comparteixo avui l’exemple de com Júlia Gutiérrez-Peris a un ús senzill de la xara, però absolutamente empapat dels conceptes que estan definint aquesta nova generació.

Júlia va nèixer el 89 (acaba de fer els 18) i té un currículum molt complert: va nèixer i viu a Barcelona, i va fer part dels seus estudis a Suïssa. Parla català, castellà, anglès, alemany i frances. I ara busca la manera de poder anar a estudiar a Berlín, on sembla que ha trobat la universitat que li interessa. Júlia fa servir un blog com a solució per a poder publicar i mantenir el seu curriculum en línia. Qué és això de preparar un currículum en dos fulls de paper i enviar-lo per mail?. El natural i lògic per a un nadiu digital és publicar-ho i editar-ho en línia. Clar. Si busques “Curriculum” a YouTube ja hi ha uns 1.500 resultats de gent que es presenta davant la càmara. Maneres pragmàtiques d’utilitzar la xarxa.

Estarà arribant per fi una nova política?

Toni Gutiérrez-Rubí m’ha avisat del que està passant al blog de Guillermo Fernández Vara, president de la comunitat autònoma d’Extremadura:

“Dins de dues setmanes és el Dia d’Extremadura. És a dir, el de tots nosaltres. El President de la Comunitat Autònoma fa el discurs oficial. Si el tinguesiu que fer vosaltres, què dirieu? No s’hi val massa llarg, que el discur el faig jo, que és la meva obligació. Us demano a cadascú una frase o un paràgraf. Em doneu un cop de ma?.
Gràcies.
Guillermo”

Guillermo Fernández Vara va llançar la petició d’ajuda el passat diumenge 26 d’agost, i a data d’avui ja reuneix gairebé 90 comentaris (o sigui, respostes) totes amables, implicades, educades… normals. M’ha agradat un comentari que simplement li agraeix que hagi preguntat; un altre que escriu una catalana filla de pares extremenys (demostrant que un no és només d’un lloc, com ja vaig comentar en un altre moment); un vers de simàtica rima; i fins i tot una proposta d’índex per a estructurar el discurs. Però cap aportació fora de to. Cap. Brutal. Seguiré amb molt interès tant l’evolució d’aquest tema al seu blog com quin pot ser el contingut final del seu discurs.

Crec que aquest cas demostra coses: D’una banda, constatar que no té fonament la por institucional a la participació digital, i que el que hauria de fer por no són els espais de participació sinó els responsables institucionals que no hi creuen i que per això no els fan servir o ho fan de manera impostada. Aquest sembla un cas honest i natural, i el resultat també transmet honestedat i naturalitat per part de la ciutadania. I és que les bases saben força més de l’ús de tot allò digital que els nostres dirigents, i la veritable escletxa digital està a les nostres èlits. Per l’altra, cada cop són més els qui exploren els límits de l’actual sistema, ja que aquest genera força descontent. La participació de la ciutadania a la res publica no es pot limitar a un vot cada quatre anys, sinó que s’ha de normalitzar. Si no és així, cada cop serem més els que com Juan Freire farem un elogi de l’abstenció.

Actualització: Toni Gutiérrez-Rubí també ha escrit del tema al seu blog, i ho fa amb un inici que m’ha agradat:

Política 0 – El poble té la paraula: vota
Política 1.0 – El poble té la paraula: participa
Política 2.0 – El poble té la paraula: dirigeix “la campanya”

L’amor

“L’amor va nèixer fa milions d’anys de la fusió de bactèries”

Eduard Punset
(en una entrevista de 31/8/07)