Tag Archive for 'nadiu-digital'
Porto un temps recopilant casos de nadius digitals, i he tingut ocasió de comentar casos de genialitat com el de Victoriano Izquierdo, especuladors com el de Ashley Qualls o carreres incipients como la de Paul Dateh. Tots ells són força espectaculars i complerts, i per això algú els pot considerar llunyans i/o soisticats. Per a compensar, comparteixo avui l’exemple de com Júlia Gutiérrez-Peris a un ús senzill de la xara, però absolutamente empapat dels conceptes que estan definint aquesta nova generació.
Júlia va nèixer el 89 (acaba de fer els 18) i té un currículum molt complert: va nèixer i viu a Barcelona, i va fer part dels seus estudis a Suïssa. Parla català, castellà, anglès, alemany i frances. I ara busca la manera de poder anar a estudiar a Berlín, on sembla que ha trobat la universitat que li interessa. Júlia fa servir un blog com a solució per a poder publicar i mantenir el seu curriculum en línia. Qué és això de preparar un currículum en dos fulls de paper i enviar-lo per mail?. El natural i lògic per a un nadiu digital és publicar-ho i editar-ho en línia. Clar. Si busques “Curriculum” a YouTube ja hi ha uns 1.500 resultats de gent que es presenta davant la càmara. Maneres pragmàtiques d’utilitzar la xarxa.
Avui he descobert, gairebé per casualitat, tres estudis que em semblen interessants. Els ha fet Universal McCann, una empresa de comunicació que es remunta a 1902 i de la que no en tenia cap notícia de la seva existència, i això que facturen 13 bilions de US$, tenen activitat gairebé als cinc continents i entre els seus clients hi ha Coca-Cola, Intel, Johnson&Johnson, L’Oreal, Mastercard, Microsoft o Sony. Ignorant que és un. Entre les seves activitats hi ha un Emerging Media Lab que sembla interessant i que miraré amb calma així que pugui.
Els tres estudis als que em refereixo són aquests:
Social Media, Power to the People
15 de maig de 2007
PDF 940Kb, 15 pàgs.
Sobre el tema de la blogosfera i els perquès d’aquells que hi participen. Perque escriuen, perque llegeixen, perque comparteixen… segmentant en base a una major o menor antiguitat a Internet, encara que el que més m’ha interessat ha estat poder disposar de dades comparatives entre països. M’ha sorprés la força del moviment blogger a Xina, Japó, Corea… i observar la posició relativa d’Espanya dins el conjunt.
The New “Digital Divide”, How the New Generation of Digital Consumers are Transforming Mass Communication
16 de juliol de 2006
PDF 396Kb, 22 pàgs.
Sobre quines tecnologies utilitzen els nous usuaris (podcasting, televisió per IP, missatgeria instantània, blogging, correu electrònic…), les raons per les que es fa servir, l’opinió que es té de la publicitat en aquests mitjans. Potser li interessa a Janquim, que darrerament es preguntava si els nadius digitals aportaran noves maneres de comunicar-se que facin baixar l’ús del correu electrònic.
The Social Butterfly Effect. The Social Networking Web-World
1 d’abril de 2006
PDF 762Kb, 7 pàgs.
Breu treball que aporta una mínima fitxa de presentació (públic objectiu, àrea geogràfica d’influència, punts forts…) de les principals xarxes socials (Facebook, MySpace, LinkedIn, Orkut, CyWorld, Friendster, Hi5, Sms.ac, Xanga, Tickle…) i algunes taules de dades per a comparar-les entre elles. Molt complerta la selecció de xarxes socials que s’analitzen, i més si tenim en compte que és un estudi de fa més d’un any, quan encara no es parlava tant del tema.
A la web d’origen hi ha més estudis, però aquests són els que m’han fet gràcia i no em veig en cor de digerir més informació. Com molt bé diu David Alcubierre (Kedume), això de la blogosfera genera una cua tant llarga de posts potencialment interessants que tot plegat comença a ser difícil de gestionar i païr. A veure si Google, Ask o qui sigui es posa les piles. Mentre, caldrà tornar-se molt més sibarita amb què val la pena llegir.
M’he sorprés a mi mateix en l’inici de quelcom semblant a una galeria de nadius digitals, i tot repassant m’he adonat que només he escrit sobre joves nordamericans, i aquest és un biaix simplista que no m’interessa.
Porto un temps donant forces xerrades i tallers sobre les noves oportunitats que ofereix Internet, i per tant parlant de canvis socials i tècnics (la Web 2.0), i els que m’han vist en aquestes aventures saben que sempre poso com a exemple de nadiu digital en Victoriano Izquierdo. És un exemple tant brutal que fins i tot pot semblar fals, però és just el contrari: simplement autèntic. Un nadiu digital pur.
A la seva pàgina web s’autopresenta com un jove de Granada de 16 anys estudiant de primer de batxillerat. El destacable de la història és que fa tot just un any es va comprar una Canon EOS 350D i ha aconseguit una qualitat tant notable als seus treballs que està deixant bocabadat mig món.. Luis Rull va escriure un post molt complert sobre ell, i fins i tot els Microsiervos s’han quedat enamorats no només del seu art sinó també de la seva manera de ser, i amb raó. Si hi ha algú que no s’ho creu, que es passegi per la seva galeria de fotos.
Però el que aquí més m’interessa és identificar aquelles característiques que permeten definir-lo com un nadiu digital, i per extensió seguir confirmant l’existència d’aquest col·lectiu. Per això aniré resseguint alguns dels atributs que fins ara he anat trobant aquí i allà, i que són aplicables al cas que ens ocupa.
– El domini dels mitjans de producció digital. Els agrada crear, els agrada molt crear, i tot allò digital ho fa possible. Ja no és només cosa de temps i esforç (i talent). Al post de Luis Rull que abans he citat hi ha una frase del mateix Victoriano que ho descriu prou bé: “Abans trigava 3-4 minuts en processar cada foto amb l’Adobe Camera RAW, ara em puc tirar fins 20 minuts en una sola foto al Photoshop, retocant àrees petites de la foto (casi com pintar un quadre). A vegades les giro, d’altres hi afegeixo degradats laterals. Em fixo en la fusió de les capes. Afegeixo textures d’una que vaig fer a una paret rugosa. (…) Quan processo i faig fotos (…) noto com el meu cervell s’estimula. És una droga!”
– El món com a terreny de joc. Tot es desenvolupa a escala global amb normalitat. Victoriano té versió en anglès de la seva web, i titula també en anglès les seves fotos a Flickr. El resultat és igualment global, i ja a publicat a la revista de la Royal Geographical Society, aquest estiu li han dedicat una secció a Playlife, i fins i tot es mostra la seva obra a ininteligibles blogs suposo que japonesos.
– La xarxa com a element socialitzador. Incorporen la xarxa com a element vertebrador, quelcom que els immigrants digitals no acostumen a fer. Només cal veure el blog de la seva classe, des del IES Padre Manjón de Granada. És just el que no passa a moltes empreses però que ja està passant als instituts.
– Aprenen en xarxa i de la xarxa. Segueixo amb el sucós post de Luís Rull. Luís explica que va tenir ocasió de conèixer Victoriano en un acte que va tenir lloc a Granada, i diu “… als pocs segons de que comencés a parlar em vaig quedar bcabadat: aquell noi estava parlant d’economia de l’atenció, ethos col·lectius… sense conèixer cap d’aquests termes. Coneixia els conceptes sense haver-los estudiat, per pura experiència i reflexió.”
– Donen importància a la identitat digital. Victoriano no només té web en castellà i anglès (amb domini propi: victorianoizquierdo.com), a més a més manté un blog (lògicament un fotoblog), té conta a Flickr (amb milers de fotos), penja videos a YouTube…
– Participen de la conversa. Només cal veure la cura amb la que es dedica a respondre els molts comentaris que mereixen les seves fotos a Flickr, i els repetits oferiments que fa (tant a Flickr com a la seva web) a que qui vulgui li escrigui un mail.
– Creixen diferent. Ja que ho fan explorant i saltant-se les normes.
Sense oblidar el més important: té 16 anys.
Actualització: M’ha escrit Victoriano (cosa que confirma que segueix “la conversa”). És un correu amable, directe, humil, càlid. Perfecte. Però el que més m’ha impressionat han estat algunes de les novetats que apunta sobre la seva activitat: La Repubblica li ha publicat una selecció de fotografies; la U.D. Almeria (que acaba de pujar a la primera divisió de futbol) li ha encarregat les fotos oficials de l’equip; treballa força pel diari Ideal; ja es dedica a dissenyar webs per a empreses… caram amb els 16 anys.
Fast Company dedica aquest setembre un article a Ashley Qualls, 17 anys i propietària de whateverlife.com, una web valorada en un milió de dòlars.
Qualls es va aficionar des dels 9 anys a realitzar senzills dissenys grafics amb el seu ordinador, i per a poder ensenyar-los va obrir la seva pàgna web amb només 14 anys, el 2004. Els seus amics varen començar a demanar-li que els dissenyés l’aspecte de les seves pàgines personals a MySpace, i ella ensenyava els resultats a la seva pàgina web. Varen anar arribant cada cop més comandes i va decidir deixar l’institut i estudiar on-line per poder dedicar-se millor a la seva empresa. Actualment ingresa uns 70.000 dòlars al mes i ja està diversificant dissenant fons per al mòbil i amb la recent creació d’una revista. Segons Google Analytics la seva web atreu més de 7 milions d’usuaris al mes i serveix més de 60 milions de pàgines vistes al mes. Segons els rankings la seva web està pel damunt de FoxNews.com, CBS.com o la totpoderosa Oprah Winfrey.
Fa poc vaig comentar el cas de Paul Dateh, un jove músic que utilitzava els recursos de la xarxa per a desenvolupar el seu posicionament i la seva identitat digital, i en aquesta ocasió Ashley Qualls exemplifica el que ja deien Marc Prensky i John Palfrey: creixen, aprenen i creen de manera diferent, dominen els mitjans de producció digital i tenen una actitud prosumidora (en contraposició a la d’un consumidor passiu). El que deiem: arriben els nadius digitals.
PS: La gent de Taller D3 també s’han fet ressó del cas d’Ashley Qualls.
Arribo via Loïc Le Meur a descobrir el californià Paul Dateh, un jove que ha fusionat el seu domini del violí amb els ritmes del hip hop creant un resultat sorprenent. Crec que Dateh pot ser un bon exemple del que insistim a denominar com a nadius digitals: persones que aprofiten internet de manera natural tant per explorar oportunitats com per a construir senyals d’identitat.
Paul Dateh publica els seus videos a YouTube, les seves fotos a Flickr, la música que li agrada a Last.fm, explica el que li passa a Twitter i a Jaiku, té el seu perfil donat d’alta a Facebook, i té redirigida la seva pàgina personal (pauldateh.com) a la seva zona a MySpace, que actúa com aglutinador de todo lo anterior i incorpora més detalls como per exemple les dates dels seus propers concerts. Buscar el seu nom a Google dona més de 40.000 resultats.
El video és una meravella de ritme, i m’agrada el Crazy de Gnarls Barkley que sona al minut 4. Una delícia.
Han parlat d’ell a Seriously, do not enter i a Webparanoia!.
Sembla que va ser Marc Prensky qui va inventar el terme nadius digitals en contraposició al de immigrants digitals, i que ho va fer en un article publicat el 2001: Digital natives, digital immigrants.
Prensky va escriure mes sobre el tema, aportant detalls sobre els atributs que defineixen els dos grups. Per exemple, en els nadius digitals l’ortografia es converteix en un codi impenetrable; són capaços de teclejar SMS amb una sola ma i a una velocitat més que raonable; poden arribar a mantenir 10 converses diferents de manera simultània amb missatgeria instantània (messenger o el que sigui), mentre que els immigrants necessiten acabar una conversa abans de començar-ne una altra. Fins i tot utilitzen diferent els blogs: mentre els immigrants els utilitzen per a compartir coneixements, els nadius els utilitzen per a compartir emocions. I és que la relació amb la informació és diferent: els immigrants encara volen guardar en secret la informació (el coneixement és poder) mentre que als nadius els encanta compartir i distribuïr el màxim possible de la informació que reben i ho fan el més ràpidament possible (compartir el coneixement és poder).
A The Emerging Online Life of the Digital Native: What they do differently because of technology, and how they do it (de 2004) Prensky identifica diferents àrees en les que els nadius digitals es desenvolupen de manera diferent:
– Comuniquen diferent. Els sorprén que algú necessiti el paper, no els agrada el mail perque és asíncron, reconeixen els seus interlocutors per nicknames i no els importa quin és el nom real, inventen un llenguatge paral·lel, utilitzen emoticons per a expressar sensacions…
– Comparteixen diferent. I si bé és cert que el mail permet compartir, ells van més enllà i exploren àvidament els formats audiovisuals i han donat peu al fenòmen de les webcams. I quan utilitzen el text no ho fan per mail, sinó mitjançant els blogs en els que expresen emocions.
– Compren i venen diferent. Tot ho compren i ho venen a la xarxa, i l’espai comú per a fer-ho es eBay que fins i tot pot arribar a ser un mecanisme per aconseguir dners quan fa falta. La xarxa és el mercat, i quan actúen com a freelance es desenvolupen preferentment amb habilitats explotables a la xarxa.
– Intercanvien diferent. Intercanviar és casi sempre la millor opció. És l’explosió del P2P.
– Creen diferent. Una de las característiques que defineixen als nadius: els agrada crear, desitgen crear. Els agrada fer webs, animacions en flash, retoc de fotos, edicions de video, mashups… i crear els seus avatars i modelar fins i tot la seva identitat a la xarxa.
– Es reuneixen diferent. Quedar amb algú ja no implica fer-ho forçosament en una trobada presencial. Tenen múltiples recursos per a coincidir sense estar al mateix lloc.
– Col·leccionen diferent. No col·leccionen segells ni taps, sinó objectes digitals (cançons, pel·lícules, fotografies…) tot allò que sigui emmagatzemable amb bits abans que amb àtoms.
– Coordinen diferent. Són capaços de coordinar-se on-line, implicant-hi a centenars de persones.
– Avaluen diferent. En un entorn on et relaciones amb gent a la que pots arribar a no conèixer mai de manera presencial, els nadius desenvolupen l’habilitat d’avaluar la reputació, la confiança i la credibilitat que mereix l’altre interlocutor, i tenen múltiples variables per fer-ho, algunes realment subtils i difícils de parametritzar.
– Juguen diferent. Una partida ja no dura dues hores i es du a terme damunt una taula amb la teva parella de joc. Pot durar 100 hores en les que et mous per toto el món fent equip amb desconeguts.
– Aprenen diferent. Basant-se en la xarxa abans que en els pares.
– Busquen diferent. Quan no saben el telèfon d’algú el busquen a Google. I quan busquen informació d’algun tema busquen tant documents fiables com persones fiables.
– Reporten diferent. Allò de que el poder no el dona la informació, sinó la capacitat de compartir-la.
– Programen diferent. Són els precursors del codi obert i el programari lliure.
– Socialitzen diferent. També es socialitzen a la xarxa, quelcom que la majoria d’immigrants no fan.
– Creixen diferent. Doncs ho fan explorant i saltant-se les normes.
Un munt de diferències que no fan més que evidenciar que no som iguals, però que també demostren que no som ni pitjors ni millors. Ni els nadius digitals són la solució ni els immigrants una espècie en vies d’extinció. El que sí és cert és que no queda clar que els uns es vulguin semblar als altres, i això estarà bé sempre i quan no degeneri en un enfrontament generacional, quelcom que ens agrada tant als grans com als joves. A veure com ho gestionem.
Avui he vist a la Via Laietana de Barcelona un restaurant per a nadius digitals, on pots xatejar mentre menges. Sempre connectats, sempre comunicant-se.
Sorprén com un fenòmen tant evident encara és opac per a certs centres de decisió. I no serà per manca d’indicis: Juan Cueto ha escrit sobre això ni més ni menys que a El País Semanal d’aquest diumenge; BusinessWeek ha dedicat un interessant article fa encara no una setmana; la gent de Administraciones en red han reflexionat sobre el tema específicament per a entorns de la funció pública; i fins i tot jo mateix he tingut ocasió de parlar-ne a la darrera cimera d’escoles judicials iberoamericanes. Tot i que em quedo amb l’anàlisi d’un bon amic: Ismael Peña.
Ismael cita a John Palfrey, el Director Executiu del Berkman Center of Internet and Society, per a enumerar alguns dels trets que defineixen a aquests nadius digitals:
- per ells la identitat digital a la xarxa és tant o més important que la identitat desenvolupada a la vida real.
el teu millor currículum és el que apareix a la xarxa quan et cerquen: què guardes al teu del.icio.us?, quines presentacions tens a slideshare?, de què parles als teus blogs?, a quins blogs fas comentaris?, què diu el teu perfil a Linkedin o Xing?… ja no és creïble dir que ets molt bo en marketing o el que sigui si no n’hi ha rastre a la xarxa.
- tenen la capacitat de treballar en paral·lel, en multitasca
sorprén veure un nen de 8 anys atenent concs, set o dotze sessions de xat a la vegada… i sense agobiar-se. Tot el contrari: està relaxat, divertint-se amb “la conversa”.
- El domini dels mitjans de producció digital
no només saben editar fotografia i video, sino que a més a més sorprén que no els sorprengui cap de les possibilitats que ofereix el mitjà digital. Tenen 16 anys i es posicionen a la xarxa amb naturalitat. Un telèfon mòbil que envia les fotos directament a Flickr?: clar. Tallen i enganxen videos per a publicar a Internet amb la mateixa facilitat que nosaltres tallem i enganxem text per a fer els nostres Powerpoints.
- La seva visió del món com a prosumidors, en clara oposició al concepte de consumidor (passiu)
només interessen les empreses amb les que es pot tenir un diàleg. Si no hi ha conversa no hi ha relació… i això ja ho varen anunciar els visionaris del Cluetrain Manifesto el 1999.
- El món com a terreny de joc, amb la eliminació que suposa de barreres tant geogràfiques com temporals
Ismael ja apunta al seu article el problema que es planteja quan ambdues generacions (els nadius digitals i els immigrants digitals) comparteixen un mateix espai, encara que a ell li preocupa el que pugui succeïr a les aules i a mi em preocupa el pugui passar a les empreses, perque aquest canvi és el que marcarà realment la línia de tall de l’escletxa digital entre països, territoris, societats o el que sigui que jerarquitzarà l’espai del coneixement i de l’economia en el futur… un futur que ja està aquí, tot i que alguns (que dirigeixen i manen) encara no vulguin o puguin veure-ho.
