L’ús de les xarxes socials a les escoles… i a les empreses
Cau a les meves mans un resum d’un estudi fet als Estats Units sobre xarxes socials i educació, Research and Guidelines on Online Social and Educational Netowrking (PDF, 12 pàgs., 467 Kb), per al qual es varen entrevistar 1.277 estudiants d’entre 9 i 17 anys, 1.039 pares, i 250 escoles.
En ell s’explica que aquests estudiants adolescents dediquen més temps a Internet que a veure la tele (10 hores a la setmana davant el televisor, però ja són 9 les hores setmanals que dediquen a les xarxes socials, més el que dediquin a la resta de webs i possibilitats d’Internet). El 96% d’aquests estudiants han fet servir algun cop una xarxa social i el 71% diuen haver-ho fet dins la darrera setmana. Però el que més m’ha sorprès és que el 50% diu que parlen dels deures. És a dir, com era d’esperar, utilitzen les xarxes socials per a resoldre els seus problemes: fer els deures que els han posat a l’escola.
Per contra, les escoles prohibeixen l’ús de les xarxes socials als seus centres. Però, segons el mateix estudi, molts professors posen deures que demanen moure-se per Internet, i la majoria de pares i centres escolars diuen reconèixer i acceptar el gran potencial d’aquestes xarxes per a l’educació. És a dir, com era d’esperar, no els deixen fer servir les xarxes socials per a resoldre els seus problemes, encara que accepten que podrien ser útils.
I és que mentre les escoles reconeixen que això és interessant i que han d’analitzar com ho incorporen de manera controlada, els alumnes ja ho estan fent servir de manera intensiva, però fora de l’escola. El 30% dels alumnes tenen blog, i un 17% l’ha actualitzat la darrera setmana. Un 12% actualitza a diari el seu perfil en alguna xarxa social o a la seva pròpia pàgina personal, i un 25% ho fa setmanalment. Un 12% ha publicat alguna vegada una cançó pròpia o un podcast a Internet; un 9% ha publicat la darrera setmana algun video de producció pròpia (i un 22% alguna vegada); un 22% ha publicat la darrera setmana alguna foto, dibuix o gràfic fet per ell mateix (i un 49% alguna vegada)… les dades són clares. I les escoles diuen que hi ha potencial i que han de veure com ho incorporen. Quan creguin que ho saben, Internet haurà tornat a canviar, és a dir, la gent haurà tornat a canviar.
Mentre, el 84% de les escoles tenen normes per a regular l’accés als xats des de l’escola; el 81% pel que fa a l’ús de missatgeria instantània; el 62% pel que fa a la participació a blogs i fòrums; i el 60% prohibeix enviar i rebre missatges de correu electrònic a l’escola. El 52% té normes específiques per a prohibir l’ús de xarxes socials. És a dir: no parlis amb els teus companys. Però, el 69% de les escoles té web; el 49% participa en projectes on-line amb d’altres escoles; el 35% fan servir blogs en un context específic de formació; el 22% ha promogut algun wiki en una aula… i el 27% de les escoles participa en alguna xarxa social de professors a Internet. És a dir: parla només quan et preguntin.
Estic convençut que està passant exactament el mateix a les empreses. La direcció reconeix que hi ha potencial i explora certs usos corporatius, però no s’atreveix a donar llibertat individual en l’ús d’aquests mecanismes. Mentre l’empresa dubta, a vegades es cau en la temptació de prohibir. En aquest context hi ha treballadors que arrisquen i exploren aquests nous territoris a títol personal… i l’empresa corre el risc greu de perdre’ls (i pitjor encara, de quedar-se només amb aquells treballadors que no exploren ni arrisquen).
Aquest estiu ja va sorprendre la notícia de que l’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclamava que els treballadors puguessin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. Com ja vaig dir aleshores, m’agradaria viure en un país en el que aquesta reclamació la proposés la patronal.