Tag Archive for 'infonomia'
A Infonomia ja hem publicat el número 57 de la nostra revista IF…, un número que ens ha sortit molt 2.0 amb un article de Juan Freire, un altre dedicat a Victoriano Izquierdo, un altre a Salut 2.0… i una nova secció titulada “Solucions 2.0” que firmo jo mateix, dedicada a explicar als no iniciats algunes eines 2.0. Aquest cop hem dedicat la secció a Twitter i el nanoblogging.
Reprodueixo el contingut de l’article, també disponible aquí.
Twitter i el nanoblogging
Twitter és una nova eina de comunicació resultant de conjugar els conceptes de blog, xarxa social i missatgeria instantània. Es tracta d’un servei gratuït concebut per a explicar a Internet què estàs fent a cada moment amb missatges de text d’una longitut màxima de 140 caràcters, cosa que ha donat peu al concepte de nanoblogging. Aquests missatges curts es poden escriure des d’un lloc web, però també des d’un client de missatgeria instantània (com Messenger o Gtalk) o via SMS des de qualsevol dispositiu de telefonia mòbil. Tots ells es publiquen a la pàgina personal que cada usuari té al mateix Twitter, a la que es poden subscriure altres persones. El resultat és una xarxa social connectada en temps real que comparteix què està fent cadascún dels seus membres en cada moment. La principal característica de Twitter és la simplicitat del sistema i de la idea, quelcom que ha estat premiat amb un ús massiu i viral.
La història
Twitter va sortir al mercat el març de 2006 de la mà de Obvious Corporation, una iniciativa d’Evan Williams que el 1999 ja havia fundat Blogger, una de les plataformes de blogs més importants adquirida per Google el 2002.
En el seu primer any de vida Twitter es va extendre entre grups reduïts d’usuaris avançats, i no va ser fins març de 2007 quan es va disparar i va superar els 300.000 membres, molt probablement com a conseqüència del primer premi que va obtenir a la conferència SXSW a la categoria blog. A partir d’aquell moment es va generar un fenòmen viral que va extendre ràpidament el nanoblogging per tot el món i va donar peu a nombroses propostes basades en la mateixa idea, com Jaiku, Pownce o l’espanyola Fritsi, totes convençudes del futur dels serveis que permetin estar sempre connectat i en mobilitat.
Hi ha forces crítiques i dubtes sobre la utilitat de Twitter, ja que molts dels missatges que s’hi publiquen són irrellevants anotacions sobre el dia a dia dels seus usuaris, però el cert és que el seu creixement és exponencial. Estem davant un nou canal de comunicació acabat de crear que tot just encara està explorant el format, el seu llenguatge, els seus usos i les seves formes.
Els usos empresarials
No hi ha empresa de comerç electrònic ni mitjà de comunicació on-line al que els seus especialistes en marketing no li hagin proposat crear un usuari a Twitter per a començar a difondre informació. És el que està fent Woot, que cada dia dóna a conèixer les seves ofertes a més de 3.400 persones, igual que l’espanyola Atrápalo. Però és el sector de les agències de viatges qui té unes expectatives més grans, ja que considera que aquest canal podria ser valuós per a comunicar les seves ofertes de darrera hora, quelcom que ja estan explorant eDreams, Despegar i Terminal A.
Els projectes web 2.0, molt centrats en la construcció de xarxes socials i en un diàleg permanent entre els seus membres, han activat també els seus canals: Menéame, MobuzzTV, Feevy, Bottup o La Coctelera en són bons exemples.
Però és en els mitjans de comunicació on Twitter ha provocat una major convulsió, i la majoria d’ells ja està explorant les possibilitats que ofereix com a canal per a fer arribar les seves notícies a una major audiència: diaris com The Times, Financial Times, The Guardian, La Nación o El País; cadenes de televisió com CNN, Al Jazeera o SkyNews i grups de comunicació com la BBC, encara que fins el moment cap d’ells ha assolit una audiència significativa en aquest nou canal. Però Twitter ja ha demostrat ser útil en la tasca dels corresponsals, com va passar amb Ben Hammersley, que cobria les recents eleccions a Turquia per a la BBC i comunicava via Twitter l’enviament de les seves cròniques a Londres (a més a més de denunciar els problemes que l’exèrcit li plantejava per al desenvolupament de la seva tasca), o el que va fer aquest agost Derek Tedder per SkyNews en cobrir minut a minut gràcies a Twitter una protesta a l’aeroport londinenc de Heathrow (acompanyant la informació amb fotos a Flickr). A ReporTwitters ja es reuneixen diferents periodistes per a reflexionar com aquesta nova eina pot o ha de provocar canvis en la seva feina. El millor exemple de la influència del nanoblogging als mitjans és l’aparició d’un nou concepte de periodisme que s’ha concretat en la fundació de 20palabras, un diari on-line de recent aparició que desenvolupa cadascuna de les notícies en el menor nombre possible de paraules. Una proposta que pot resultar atractiva en l’actual context de consum de continguts en mobilitat i en temps real.
Els usos socials
Les eleccions a la presidència dels Estats Units sempre han estat un escenari en el que els candidats exploren qualsevol possibilitat que els permeti apropar-se als electors, i el fenòmen Twitter no ha passat desapercebut. Barack Obama ja té 5.000 seguidors, i John Edwards 3.500, tots ells permanentment informats del desenvolupament de la campanya del seu candidat.
Els sistemes d’informació pública també estan explorant aquest nou canal. Els bombers de la ciutat de Los Angeles utilitzen Twitter per a informar sobre les seves actuacions i per a que els ciutadans sàpiguen on són i si estan acudint a la trucada, quelcom semblant a les proves que aquest estiu ha estat fent Creu Roja als Estats Units per veure si Twitter pot ser útil com a sistema d’alertes. En altres ocasions és la pròpia ciutadania qui s’organitza, com fan alguns usuaris del metro de Londres que s’avisen a Twitter de les incidències al servei.
Twitter també s’està fent servir per a retransmetre conferències i esdeveniments, com ja va fer per primer cop a Europa l’espanyola Alianzo en retransmetre Startup 2.0.
Els usos personals
Igual que passa amb molts blogs, hi ha diferents possibles lògiques per a l’ús personal de Twitter. Una d’elles és quan s’escriu més pensant en un mateix que en l’audiència, per exemple per a fer un històric de les tasques fetes, o per arxivar pensaments ràpids, a l’estil dels post-it, como sembla que fa Martin Varsavsky. Una altra situació és just la contrària, quan es fa més pensant en l’audiència que en un mateix, per exemple l’ús que en fan alguns professionals que veuen Twitter com una eina de reputació i prestigi personal i el fan servir per anar donant visibilitat als seus contactes i progresos professionals («Avui m’he reunit amb el gerent de l’empresa tal per a estudiar un possible acord», o «A punt de donar una classe de marketing viral a tal escola de negocis»). Finalment, la majoria, els que fan servir Twitter com a manera d’estar en contacte permanent amb la seva xarxa d’incondicionals, ja sigui per a compartir què estan fent, o per a preguntar des del mòbil «Un restaurante agradable i no molt car a Gijón?» i poder rebre a l’instant diferents respostes de persones de la seva confiança, cosa que no deixa de ser molt valuosa (aquest exemple concret ha donat peu a una iniciativa que assessora sobre restaurants des de Twitter).
Per a saber-ne més
No fa gaire que col·laboro un cop al mes al programa de ràdio Via Lliure de RAC1, una de les emissores líders. Es tracta d’un magazin dirigit i presentat per Marta Cailà que s’emet els dissabtes i diumenges de 10h a 14h. Un cop al mes intentem ensenyar des d’una finestra exemples concrets de com és possible fer activitats de referència a nivell mundial sense que el rellevant sigui el volum, el pressupost o la ubicació. Aquests darrers 10 anys a Infonomia hem detectat i analitzat més de 700 casos destacats, i les hem trobat per tot arreu i no necessàriament a les grans capitals.
Al programa d’avui hem comentat dos exemples que m’han agradat per ser poc digitals. El primer ha estat el cas de AUSA, a Manresa. Un exemple de com una permanent cultura de la innovació a tots els nivells els ha permès ser líders en el seu sector. Aquesta història comença el 1956, quan 4 afeccionats a la mecànica creen una petita fàbrica… de cotxes!. El PTV, un petit automòbil amb un motor de quatre temps del que s’en varen vendre 1.100 unitats però que varen quedar eclipsats en obrir SEAT. Però amb el seu coneixement varen canviar el seu producte i varen desenvolupar un dumper, el primer bolquet compacte del mercat, que va ser molt valorat a l’extranger. Actualment tenen més de 300 treballadors i venen a 68 països als 5 continents, i tenen filials comercials a França, Regne Unit, Alemanya, Estats Units, Xina… el 2004 varen facturar 74 milions d’euros i són líders mundials en dumpers per a obres i carretilles elevadores tot terreny.
Altra exemple ha estat Mainat, a Canet de Mar. Fa 40 anys Joaquim Mainat treballava a una empresa tèxtil de Canet de Mar i es va decidir a deixar-ho per obrir la seva pròpia empresa amb la seva dona, l’Elena. Ara que tant es parla de la crisi del tèxtil, J. Mainat S.A. segueix a Canet de Mar, té uns 30 treballadors i ven per tota Europa, Orient Mitjà, Malàisia, Sudamèrica… i ho han aconseguit fent peces tèxtils de pressoteràpia tant a mida (comprimint una zona concreta del cos per exemple en funció d’una ferida o cremada) com en sèrie (per exemple per al tractament de postoperatoris de cirurgia plàstica i estètica). Imaginem un nadó de tres mesos amb una malformació al turmell: ells fan la peça que necessita. I no hi ha ningu més que ho faci. Treballen sense costures (quelcom indispensable per a les cremades), amb diferents graus de pressió en funció de la ferida, amb un procès complex per a prendre les mesures. Fa poc han obert una nova divisió: peces tèxtils compressives… per a cavalls. I tot a escala mundial, i des de Canet de Mar.
Ambdues històries tenen una cosa en comu, i és que fa anys varen descobrir i aplicar un concepte que tot just ara expliquen a les escoles de negoci: la llarga cua (The Long Tail). Fes una cosa molt concreta, molt especialitzada i molt ben feta, i tot i que hi hagi poca gent que la necessiti serà rendible doncs les teves vendes ho seran a nivell mundial. Això sí, has de ser el millor.
Si algú ho vol sentir pot accedir al mp3 a la pàgina del programa (cal anar aproximadament al tall de les 13h30). També es pot accedir al text que a Infonomia hem fet sobre AUSA.
Estem enllestint els detalls de Infonomia TV, un dels nous projectes de Infonomia que més il·lusió ens fa. De moment, al canal d’Infonomia a YouTube ja es poden veure algunes de les produccions que estem fent.
Avui vull comentar una peça que m’ha semblat magnífica. És un video de 6 minuts on Teresa Turiera entrevista Hiroshi Tasaka, president de SophiaBank i a qui ja vàrem dedicar un article al número 54 de la nostra revista If… (un tresor disponible a la xarxa però que físicament només el té qui es subscriu). Recomano molt veure aquesta peça que acabem d’editar:
Algunes de les coses interessants que ens explica són:
“La societat del coneixement és aquella en la que el coneixement deixa de tenir valor”. Actualment saber moltes coses no té massa valor, ja que amb un ordinador o un telèfon qualsevol pot accedir a molts coneixements. “Allò que importa no és el coneixement, sinó la sabiduria. Allò que no es pot explicar amb un text”.
“Allò que importa a partir d’ara és saber com crear inteligència col·lectiva”. La revolució 2.0 ha creat la sabiduria col·lectiva. Si preguntes a una comunitat experta es crea una discussió i d’allà surt una idea normalment millor que la d’un únic expert. Abans la innovació venia d’unes poques persones, o d’un geni, però això ja està molt desfassat. Ara és preferible l’ús de la inteligència col·lectiva, i Internet és una bona eina per fer-ho.
Sobre el xoc entre cultura innovadora i conservadora dins d’una empresa, Hiroshi Tasaka diu que és quelcom impossible de gestionar perque la cultura no és gestionable. És un problema d’amor propi entre algú que considera que té molta experiència i algú que considera que és temps de canvis. La solució seria canviar l’estructura de l’empresa i orientar-se més cap a un ecosistema empresarial. En lloc d’empreses basades en jerarquies, organitzacions horitzontals i obertes.
Per aconseguir aquest canvi de cultura la paraula clau fa deu anys era “Intranet”, però ara la clau són els serveis de xarxes socials i de blog dins les empreses. La seva posta en marxa canviarà les empreses cap a estructures més obertes, i ho farà d’una manera natural, sense forçar la situacio.
“El capitalisme es convertirà en capitalisme del coneixement”. Fins ara era gestió dels diners, però ara el que serà rellevant serà la gestió del coneixement, ja que aquest és un capital que es reprodueix ell tot sol. Els diners són un joc de suma zero. Si comparteixo amb tu els meus diners jo en tindré menys, però si comparteixo el coneixement jo no perdo el meu. I això canvia totes les estratègies. L’actual capitalisme només és capaç de veure allò que és visible, els diners, però el coneixement és invisible i allò important es saber veure’l. Necessitem sabiduria per a reconèixer aquests valors invisibles.
El capitalisme canviarà de manera dràstica a partir de la revolució 2.0, ja que ens aporta eines per a gestionar el capital intel·lectual.
Allò que importa no és el coneixement. És la sabiduria.
En escriure aquest post m’he quedat sense adjectius per acompanyar el nom del seu protagonista. No trobo paraules per a descriure el que fa. Portem un temps parlant aquí sobre els nadius digitals, gent que fa servir la xarxa per a desenvolupar el seu potencial. Però avui parlarem d’algú que només pot desenvolupar el seu potencial mitjançant el fet digital. És una història impressionant, i és imprescindible veure el video que acompanya aquestes línies.
Mike Phillips es presenta com “jugador i escriptor freelance en temes de tecnologia” i el video comença justament amb imatges d’una de les seves partides, per tot seguit obrir el plànol i ensenyar que Mike Phillips només té mobilitat al dit gros d’una ma De tot el seu cos, només controla el dit gros de la ma esquerra. Fins i tot per a respirar necessita ajuda mecànica. Però amb aquest dit juga, escriu i es comunica amb el món. Sense tot allò digital res seria igual. Veieu el vídeo.
I no cal anar tant lluny. A IF…, la revista d’innovació que editem a Infonomia tenim la sort de comptar amb la col·laboració d’una molt bona professional, Montse Pous i Sabadí, que s’encarrega d’una de les seccions de la nostra publicació. Montse és periodista i col·labora amb diferents mitjans, i no només ofereix els seus textos, sinó també les seves fotografies. A més a més, és una emprenedora que ha impulsat ja un parell de negocis i no demana treball: dona treball. Montse Pous també té una discapacitat que limita els seus moviments i només pot moure el cap. Controla el seu ordinador amb la mirada i ella va decidir que això no la limitaria. I ho ha aconseguit. Va venir a Renacer’07 i allà es va explicar en públic. Podeu veure el video en aquest enllaç (feu clic al final de la llista, al nom de Montse Pous).
En alguna ocasió he comentat en aquest blog que dono tallers i sessions sobre els canvis socials que hi ha i la seva relació amb el que està passant a Internet (l’anomenada Web 2.0). Expliquem la nova lògica que hi ha en la creació i distribució de la informació, i veiem els usos i aplicacions que tot això pot suposar tant a nivell personal com professional.
Faig aquestes sessions dins el programa ByExample de Infonomia: tallers molt aplicats i basats en exemples abans que en grans teories, i hem fet ja més de 50 sessions per tota Espanya però gairebé sempre a porta tancada doncs són tallers contractats per empreses per als seus treballadors.
El proper 19 de setembre a Infonomia hem programat una edició en obert d’aquest taller. Serà a l’Hotel U232 de Barcelona, de 9h30 a 14h. Si algú hi està interessat trobarà tota la informació en aquest enllaç.
El programa serà aquest:
1. Quelcom està canviant
a. Canvis socials
b. Canvis tecnològics
c. Arriben els nadius digitals
d. Senyals d’identitat digitals
2. L’explosió de la blogosfera
a. Dades quantitatives de la blogosfera
b. Estructura d’un blog
c. Terminologia bàsica
d. Tipus de blogs
e. Noves maneres de crear opinió i influir
3. Com gestionar tanta informació?
a. Què és el RSS
b. Com fer servir Google Reader
4. Per a què serveix si només ho tinc jo?
a. Compartint enllaços (del.icio.us)
b. Compartint fotos (flickr)
c. Compartint videos (youtube)
d. Compartint presentacions (slideshare)
e. Compartint música (last.fm)
f. Compartint contactes (linkedin)
g. Compartint coneixement (wikipedia)
h. Compartint viatges (dopplr)
i. Compartint fitxers (box.net)
j. Compartint diners (zoppa)
k. Compartint joc
l. Compartint-ho tot (facebook)
m. Web 2.0, la web de la gent
5. I nosaltres, què podem fer?. Consells pràctics per a començar
a. Com gestionar múltiples fonts d’informació (Google Reader)
b. Com emmagatzemar i recuperar informació (del.icio.us)
c. Com es busca en aquesta nova Internet (Google BlogSearch)
6. El Cluetrain Manifesto
A Infonomia ja hem publicat els videos dels diferents ponents que varen participar a Renacer’07, la nostra proposta anual per a fomentar la trobada entre inquiets de diferents disciplines, convençuts com estem de que només a partir d’una certa barreja renaixentista s’aconseguiran les connexions que han de fer possibles les noves inciatives i els nous negocis. 35 peces en només dos dies, una dada prou explicativa de la intensitat i la multiplicitat dels impactes rebuts.
Alguns d’aquests impactes són com Eloïsa Matheu que està capficada en gravar el so d’espècies i paisatges abans que desapareguin definitivament, Eugeni Bregolat ambaixador d’Espanya a la Xina, Jaume Sanllorente bolcat en donar una oportunitat a nens a la Índia, Francesc Blanch o com tot un poble es pot organitzar en una cooperativa vitivinícola de hipernínxol o llarga cua, Michael Schrage i la seva defensa del joc com una manera seriosa d’organitzar-se i treballar, Juan Freire a qui tinc la sort de seguir fa temps a la blogosfera, Cristóbal Colón tota una llegenda en la integració de discapacitats a l’economia de mercat per eficàcia i no per pietat, Sergi Jordà acompanyat in-situ del seu sorprenent ReacTable, Robert Greenwald i el seu cinema 2.0, o Carlos López un exemple concret de com les connexions transversals generades a Renacer’06 han donat peu a un projecte de més de 7 milions d’euros. Una bateria de videos que s’incorpora al nostre tot just acabat d’estrenar canal de televisió ip: Infonomia.tv
Aquest dijous i divendres hem fet a Barcelona l’esdeveniment estrella de Infonomia: Renacer’07. Una trobada eclèctica pensada per a interactuar amb persones d’altres disciplines i buscar noves connexions que puguin donar peu a noves idees i fins i tot nous negocis. Del que allà ha passat ja s’ha escrit força: Kedume, Alejandro Piscitelli, Marià Cano, Sergio Cortés, i un largo etcètera que segur anirà creixent els propers dies.
Però us ofereixo un video que crec és una bona síntesi del que s’hi ha viscut. Ho vaig gravar durant el dinar del divendres i conté dos luxes: per una banda els companys de taula (a les imatges s’hi veuen Ricard Huguet, Juan Freire, Oriol Lloret i Carlos Domingo) i per l’altra l’escena: Carlos dirigeix amb un telèfon mòbil el robot que Ricard havia fet amb peces Lego i que ell mateix explica haver vist montar a nens d’encara no deu anys. El futur ja és aquí, i a Renacer el vàrem poder tocar.
