Cau a les meves mans un resum d’un estudi fet als Estats Units sobre xarxes socials i educació, Research and Guidelines on Online Social and Educational Netowrking (PDF, 12 pàgs., 467 Kb), per al qual es varen entrevistar 1.277 estudiants d’entre 9 i 17 anys, 1.039 pares, i 250 escoles.
En ell s’explica que aquests estudiants adolescents dediquen més temps a Internet que a veure la tele (10 hores a la setmana davant el televisor, però ja són 9 les hores setmanals que dediquen a les xarxes socials, més el que dediquin a la resta de webs i possibilitats d’Internet). El 96% d’aquests estudiants han fet servir algun cop una xarxa social i el 71% diuen haver-ho fet dins la darrera setmana. Però el que més m’ha sorprès és que el 50% diu que parlen dels deures. És a dir, com era d’esperar, utilitzen les xarxes socials per a resoldre els seus problemes: fer els deures que els han posat a l’escola.
Per contra, les escoles prohibeixen l’ús de les xarxes socials als seus centres. Però, segons el mateix estudi, molts professors posen deures que demanen moure-se per Internet, i la majoria de pares i centres escolars diuen reconèixer i acceptar el gran potencial d’aquestes xarxes per a l’educació. És a dir, com era d’esperar, no els deixen fer servir les xarxes socials per a resoldre els seus problemes, encara que accepten que podrien ser útils.
I és que mentre les escoles reconeixen que això és interessant i que han d’analitzar com ho incorporen de manera controlada, els alumnes ja ho estan fent servir de manera intensiva, però fora de l’escola. El 30% dels alumnes tenen blog, i un 17% l’ha actualitzat la darrera setmana. Un 12% actualitza a diari el seu perfil en alguna xarxa social o a la seva pròpia pàgina personal, i un 25% ho fa setmanalment. Un 12% ha publicat alguna vegada una cançó pròpia o un podcast a Internet; un 9% ha publicat la darrera setmana algun video de producció pròpia (i un 22% alguna vegada); un 22% ha publicat la darrera setmana alguna foto, dibuix o gràfic fet per ell mateix (i un 49% alguna vegada)… les dades són clares. I les escoles diuen que hi ha potencial i que han de veure com ho incorporen. Quan creguin que ho saben, Internet haurà tornat a canviar, és a dir, la gent haurà tornat a canviar.
Mentre, el 84% de les escoles tenen normes per a regular l’accés als xats des de l’escola; el 81% pel que fa a l’ús de missatgeria instantània; el 62% pel que fa a la participació a blogs i fòrums; i el 60% prohibeix enviar i rebre missatges de correu electrònic a l’escola. El 52% té normes específiques per a prohibir l’ús de xarxes socials. És a dir: no parlis amb els teus companys. Però, el 69% de les escoles té web; el 49% participa en projectes on-line amb d’altres escoles; el 35% fan servir blogs en un context específic de formació; el 22% ha promogut algun wiki en una aula… i el 27% de les escoles participa en alguna xarxa social de professors a Internet. És a dir: parla només quan et preguntin.
Estic convençut que està passant exactament el mateix a les empreses. La direcció reconeix que hi ha potencial i explora certs usos corporatius, però no s’atreveix a donar llibertat individual en l’ús d’aquests mecanismes. Mentre l’empresa dubta, a vegades es cau en la temptació de prohibir. En aquest context hi ha treballadors que arrisquen i exploren aquests nous territoris a títol personal… i l’empresa corre el risc greu de perdre’ls (i pitjor encara, de quedar-se només amb aquells treballadors que no exploren ni arrisquen).
Aquest estiu ja va sorprendre la notícia de que l’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclamava que els treballadors puguessin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. Com ja vaig dir aleshores, m’agradaria viure en un país en el que aquesta reclamació la proposés la patronal.
Estem enllestint els detalls de Infonomia TV, un dels nous projectes de Infonomia que més il·lusió ens fa. De moment, al canal d’Infonomia a YouTube ja es poden veure algunes de les produccions que estem fent.
Avui vull comentar una peça que m’ha semblat magnífica. És un video de 6 minuts on Teresa Turiera entrevista Hiroshi Tasaka, president de SophiaBank i a qui ja vàrem dedicar un article al número 54 de la nostra revista If… (un tresor disponible a la xarxa però que físicament només el té qui es subscriu). Recomano molt veure aquesta peça que acabem d’editar:
Algunes de les coses interessants que ens explica són:
“La societat del coneixement és aquella en la que el coneixement deixa de tenir valor”. Actualment saber moltes coses no té massa valor, ja que amb un ordinador o un telèfon qualsevol pot accedir a molts coneixements. “Allò que importa no és el coneixement, sinó la sabiduria. Allò que no es pot explicar amb un text”.
“Allò que importa a partir d’ara és saber com crear inteligència col·lectiva”. La revolució 2.0 ha creat la sabiduria col·lectiva. Si preguntes a una comunitat experta es crea una discussió i d’allà surt una idea normalment millor que la d’un únic expert. Abans la innovació venia d’unes poques persones, o d’un geni, però això ja està molt desfassat. Ara és preferible l’ús de la inteligència col·lectiva, i Internet és una bona eina per fer-ho.
Sobre el xoc entre cultura innovadora i conservadora dins d’una empresa, Hiroshi Tasaka diu que és quelcom impossible de gestionar perque la cultura no és gestionable. És un problema d’amor propi entre algú que considera que té molta experiència i algú que considera que és temps de canvis. La solució seria canviar l’estructura de l’empresa i orientar-se més cap a un ecosistema empresarial. En lloc d’empreses basades en jerarquies, organitzacions horitzontals i obertes.
Per aconseguir aquest canvi de cultura la paraula clau fa deu anys era “Intranet”, però ara la clau són els serveis de xarxes socials i de blog dins les empreses. La seva posta en marxa canviarà les empreses cap a estructures més obertes, i ho farà d’una manera natural, sense forçar la situacio.
“El capitalisme es convertirà en capitalisme del coneixement”. Fins ara era gestió dels diners, però ara el que serà rellevant serà la gestió del coneixement, ja que aquest és un capital que es reprodueix ell tot sol. Els diners són un joc de suma zero. Si comparteixo amb tu els meus diners jo en tindré menys, però si comparteixo el coneixement jo no perdo el meu. I això canvia totes les estratègies. L’actual capitalisme només és capaç de veure allò que és visible, els diners, però el coneixement és invisible i allò important es saber veure’l. Necessitem sabiduria per a reconèixer aquests valors invisibles.
El capitalisme canviarà de manera dràstica a partir de la revolució 2.0, ja que ens aporta eines per a gestionar el capital intel·lectual.
Allò que importa no és el coneixement. És la sabiduria.
En l’actual món de xarxes la majoria de les activitats s’han de desenvolupar en colaboració amb tercers. És doncs el moment de les aliances, ja siguin estables o momentànies, ja siguin persones físiques o jurídiques, ja siguin naturals o sorprenents, ja siguin fàcils o difícils. Bona part dels nostres resultats presents i futurs depenen de la nostra capacitat de construir i gestionar aliances satisfactòries.
Aquest és un tema clau a la majoria dels assumptes, i el principal problema és que la paraula “aliança” és massa genèrica, i sovint dos socis estan d’acord en que son aliats però si no han llimat els detalls acabarà sorgint algun conflicte. Haurem de ser més precisos quan en parlem, ja que una aliança pot ser de molts tipus, i la manca de definició pot portar a equívocs fatals per a una bona relació.
A mi m’ha estat molt útil el senzill exercici de diferenciar 5 tipus d’aliances, 5 rols, indispensables per a portar a bon terme un projecte. Un mateix aliat pot assumir més d’un d’aquests rols, però és necessari tenir els 5 rols resolts i no deixar-ne cap sense desenvolupar. Els 5 rols són (l’ordre no és significatiu):
– Promotor: Són promotors aquells que participen del disseny i direcció de l’activitat. Participen de la definició d’objectius, i poden participar de les decisions executives. Assignen recursos i marquen prioritats.
– Facilitadors: Són aquells que amb les seves accions fan possible l’activitat prevista. Són els que realitzen el servei, els que desenvolupen els continguts, els que assumeixen la logística, els que participen directament dels processos. Sense el seu treball l’activitat no es pot dur a terme.
– Prescriptors: Són aquells que tenen la capacitat d’influïr en l’estat d’opinió d’un cl·lectiu determinat, i contribueixen al projecte difonent una opinió favorable i positiva de la nostra iniciativa
– Espónsors: Són aquells que no s’impliquen en cap procès ni participen directament de l’activitat, però aporten la totalitat o part dels recursos necessaris per al seu desenvolupament, ja sigui amb recolzament econòmic o material.
– I existeix un cinquè tipus d’aliat: la competència. La norma d’or a Internet és que si ja hi ha algú fent bé un servei que volem oferir, arribem a un acord amb ell en lloc d’intentar substituir-lo.
El meu convenciment és que tot projecte o activitat ha de voler tenir al menys un aliat de cada tipus. Si s’acnsegueix, hi ha una garantia gairebé total d’èxit. I em serveix per a totes les escales, tant per a fundar un partit polític o per expandir-se cap a nous mercats, com per escriure un llibre o organitzar una taula rodona. I altra detall important: si treballem en una institució o en una empresa gran (institucionalitzada) haurem d’aplicar internament aquesta lògica dels 5 tipus d’aliances, i no només en la nostra relació amb l’exterior. En entorns institucionalitzats, les barreres acostumen a ser més internes que externes, i per a superar-les caldrà un mapa d’aliances, internes.
Afrontar un projecte, insisteixo que de qualsevol escala, sense considerar aquest mapa d’aliances em sembla un risc greu. Però un altre risc és desenvolupar aliances sense especificar de manera clara amb l’aliat quin o quins d’aquests rols desenvoluparà. Sovint el nostre aliat aporta diners (esponsor) i creu que això li dóna dret a decidir (promotor), mentre que nosaltres esperàvem d’ell que aportés diners (esponsor) i que s’impliqués (facilitador o prescriptor), però respectant la nostra gestió (mai promotor). Aquests casos, per extrany que pugui semblar, són habituals. Com també és habitual que en demanar ajuda obtinguem recolzament (prescriptor) enlloc de diners o recursos (esponsor).
A mi m’ha funcionat introduir aquesta tipologia, aquest argot, en les converses amb potencials aliats, i m’ha ajudat a prevenir possibles equívocs o expectatives desenfocades.
