Archive for the 'Blog' Category
Aquest mes de maig fa set anys de la publicació d’un article on vaig proposar una matriu per analitzar models de presència a la xarxa, que em continua fent servei per ajudar a concretar estratègies a la xarxa. Qui ho llegeixi que tingui en compte que es tracta d’un text del 2002. Em sorprèn lo bé que ha aguantat el pas del temps…
Introducció
Un model de presència a la Xarxa és l’aplicació de conceptes molt bàsics: saber què es vol oferir, a qui, i com se li ho pot fer saber. Això portarà a decidir si cal tenir un sol web propi o bé mitja dotzena, o si, al contrari, cal triar no tenir-ne cap i cercar la manera de ser present —amb aquella idea o amb aquell producte— en el web d’algú altre o en altres espais de la xarxa. Quan calgui parlar de models de negoci, el que s’aplicarà serà l’un o l’altre segons el model de presència.
La presència a la Xarxa depèn de quina sigui l’activitat o objectiu bàsic i de quin sigui el públic principal. La resultant serà la posada en marxa d’una combinació d’accions o altra, que constituirà el model de presència.
L’objectiu d’aquesta tipologia no és tant l’anàlisi exhaustiva de quines són les possibles accions, sinó fer un model senzill i comprensible que serveixi d’eina de gestió per a la construcció de models de presència. Tot el que hi ha a la Xarxa és fruit d’una acció emissora. Hi ha qui emet, qui rep i qui fa les dues coses, però el que es troba a la Xarxa sempre és el resultat d’una emissió que ha fet algú. Per tant, s’entén per acció a la Xarxa l’activitat orientada a emetre quelcom: una reflexió, una iniciativa, una pregunta, un producte, una oferta, una idea, una dada…
Criteris per a la definició d’una tipologia d’accions a la Xarxa
Un missatge per correu electrònic és una acció, com també ho és un article, una nota de premsa, una revista, un newsletter, un web, un llibre o un banner. Es pot obtenir una classificació de tota aquesta diversitat de possibles accions fent servir tan sols tres eixos: el de la font d’emissió de l’acció, el de la seva periodicitat i el de la propietat de la plataforma que hi dóna visibilitat.
Font d’emissió de l’acció
Cal separar el concepte font d’emissió del concepte plataforma d’emissió, del qual es parlarà més endavant. Font d’emissió es refereix a qui ha preparat el que s’emetrà, encara que sigui combinant diferents recursos, cada un dels quals pot tenir diferents orígens i proveïdors. La font d’emissió és, doncs, un punt únic que pot correspondre a una persona física o jurídica, o a un grup de persones també físiques o jurídiques. Segons qui ho faci, la font d’emissió pot ser pròpia, aliena o compartida.
Propietat de la plataforma que dóna visibilitat a l’acció
Les plataformes, és a dir, els suports digitals que donen visibilitat a allò que s’emet (un web, una secció d’un web, una revista, un newsletter, una banner, etc.) també poden ser pròpies, alienes o compartides. Els casos de plataforma pròpia i aliena són evidents. Mereixen aclariment les plataformes compartides, que acostumen a ser el resultat d’acords i aliances d’empreses (joint ventures), on dues iniciatives o més assumeixen juntes l’impuls d’una nova plataforma, com és el cas d’alguns marketplaces en què diferents competidors s’ajunten per a obtenir economies d’escala en productes no estratègics.
Periodicitat de l’acció
Totes les accions que es porten a terme a la Xarxa són permanents. Un cop feta l’acció, és gairebé impossible aconseguir que desaparegui. Una vegada enviat un missatge, no hi ha manera de controlar el nombre de còpies, si serà enregistrat en algun dispositiu, imprès o enviat a algú altre. Cal considerar que allò que s’ha emès algun cop estarà per sempre potencialment accessible en algun punt de la Xarxa. Per tant, periodicitat de l’acció no fa referència a la seva data de caducitat, sinó al ritme d’emissió. Aquest ritme pot ser alt (per exemple, cada dia o cada dos dies), baix (per exemple, dos cops a l’any) o únic (un cop i prou), el que podriem simplificar com A, B o C.
Una tipologia bàsica d’acció
Si s’encreua la variable de la font d’emissió de l’acció amb la de la propietat de la plataforma, s’obté un primer quadre molt útil per a la classificació de les accions:
D’aquesta manera, es poden classificar tant les accions de producció pròpia que tenen com a destinació una plataforma també pròpia (com per exemple un sorteig al web d’una botiga), com altres accions pròpies pensades per a ser situades en una plataforma aliena (com ara el banner que es posarà a altres llocs web per a anunciar el sorteig anterior), o fins i tot accions alienes que se situaran en una plataforma pròpia (com és el cas dels webs que compren continguts a tercers). El tercer eix amb la freqüència d’emissió de les accions es representa gràficament amb una paleta de grisos, on una intensitat més gran simbolitza més freqüència d’emissió.
Vegem-ne un exemple:
Aquest gràfic és la representació d’una estratègia fonamentada en un lloc web propi basat en una alta freqüència de continguts també propis i, de manera molt ocasional, d’algun contingut aliè. Tot això es reforça amb una freqüència mitjana d’accions destinades a ser vistes des d’altres llocs web.
Actualització: En temps de Web 1.0 les empreses s’orientaven de manera prioritària a les activitats pròpies a plataformes pròpies, però l’actual Web 2.0 les ha obligat a parar compte de les activitats de tercers en espais també de tercers. Un nou model que ha comportat revisar l’estratègia i els models de presència a la Xarxa.
Aquest diumenge, 24 de maig de 2009, la Asociación de Internautas ha convocat una manifestació a Madrid a les portes del Ministerio de Cultura en reivindicació dels drets civils, la universalitat i la neutralitat de la xarxa. El passat 15 de novembre vaig tenir ocasió de participar a Evento Blog España precisament per tractar sobre la neutralitat a la xarxa, i potser per això Bárbara Yuste em va convidar a una conversa que ha estat publicada a l’ABC i que reprodueixo (i tradueixo) amb el seu permís:
-¿Exactament, a què fa referència aquest concepte?
-Si parlem per a tot el públic i no baixem a nivells tècnics, la neutralitat a la xarxa fa referència a que l’operador que et dona accés a Internet pugui ser part interesada i no neutra, de manera que pugui intermediar aquest accés sota interessos no coneguts. O dit d’una altra manera, el proveïdor d’Internet veu el tipus de paquets que passen pel teu tràfic i pot prendre decisions unilaterals en funció d’això.
Si l’operador detecta que dins el teu tràfic de xarxa hi ha molts paquets de veu perque fas servir Skype, pot interpretar que això va en contra del seu negoci i pot decidir que els paquets de veu et vagin més lents. Què passaria si, per exemple Vocento, Google o Yahoo! decidissin pagar a l’operador per tal que els seus paquets de tràfic anessin més ràpidament que els de la seva competència?, o què passaria si Google anés més ràpid perque el temps de resposta de Yahoo! ha estat penalitzat per l’operador?. En resum, l’operador de telefonia pot estar afectant la qualitat del tràfic, en funció dels seus propis criteris i en defensa dels seus interessos que desconeixem.
-Ara tothom defensa la bandera de la neutralitat. Quina és la raò?
-La majoria de la gent que té contractat un accés a Internet (a casa o al mòbil) no ha trobat en falta una clàusula de garantia de neutralitat al seu contracte. I quan parles d’això el 85%, per no dir el 95%, de la gent et diu que no ho sabia i que ni tant sols s’imaginava que el tràfic pogués estar intervingut per certs interessos.
-Sí però, qué ha fet que ara s’obri aquest debat si fins fa ben poc ningú en parlava?
-Doncs l’existència de certes lleis com la que s’ha aprovat darrerament a França, on s’estableix que «si t’empaito fent descàrregues et tallo el tràfic de internet…» I quan ens diuen això és quan ens fem algunes preguntes, com saben que faig descàrregues? i efectivament, ho saben perque analitzen el teu tràfic i, en funció d’això, prenen decisions. Ha passat que quan han volgut legislar s’els ha vist el llautò. I fins aquí estic content perque si més no s’ha destapat l’assumpte.
-Efectivament, perè en el cas espanyol, què ha vist la comunitat internauta per pensar que es vagi a legislar en el mateix sentit que a França?
Bé, va haver-hi una gran mobilització contra l’anterior ministre de cultura perque estava en contra del «peer to peer» alegant que es feia servir per usos fraudulents. Molia volia abolir aquesta tecnologia i per fer-ho s’havia d’intervenir en la neutralitat de la xarxa. El «peer to peer» no és ilegal, és una tècnica informàtica per a l’intercanvi de fitxers entre ordinadors. Accepto que poden haver-hi certs usos no legals, però la tècnica és neutra. De fet, s’utilitza per a projectes d’investigació científica. Per tant, voler abolir una tecnologia que es fa servir per a investigacions sobre el càncer perque hi ha gent que la fa servir malament és com si aboleixen les carreteres perque hi ha conductors que condueixen massa ràpid.
-Així doncs, com es poden perseguir aquests usos delictius?
Dues coses. Sempre ha estat necessari que s’ha comès un delicte. Però l’existència de paquets P2P no està demostrant cap delicte, perque es poden fer servir per intercanviar coses amb amics… per tant, no em castiguis. El problema ésta en una altra banda. L’anàlisi que es faci del tràfic s’ha de traslladar al servidor que ho gestiona i després revisar quins fitxers té o deixa de tenir l’usuari. Però jo com a ciutadà exigeixo que l’operador em garanteixi la neutralitat de la xarxa. Em preocupa que un tercer, en defensa d’interessos desconeguts, estigui monitoritzant els meus paquets, doncs per aquesta regla de tres podrien escoltar les meves converses telefòniques no fos cosa que estigués pensant en cometre un delicte. Exigeixo, perque és un dret ciutadà, que s’em garanteixi la neutralitat.
-Quina fòrmula proposes per al control d’aquests usos?
Al Evento Blog de Sevilla varem fer una proposta en el sentit de que l’operadora de telefonia garanteixi per contracte al client la neutralitat de la xarxa. Com el Govern no me la pot donar, perque està amb les seves coses, ha de ser la companyia amb la que jo contracti l’ADSL la que haurà d’incloure al meu contracte una clàusula amb aquesta garantia. Fins i tot acceptaria que les empreses tinguessin dues tarifes, la neutral i l’altra, i que jo pogués triar la que més em convingui.
-La Asociación de Internautas està liderant una campanya en pro de la neutralitat de la xarxa, amb un manifest, que ha donat lloc a la convocatòria d’una manifestació aquest diumenge, què n’opines?
-Estic a favor dels punts del manifest i crec que les mobilitzacions populars serveixen per a sensibilitzar i fer prendre consciència de que existeix un problema. En aquest cas, es tracta d’una manifestacio de les bones, doncs no perjudica a ningú, ningú es queda sense serveis. Només pretèn donar a conèixer una situació que la societat, en general, desconeix. Mirar d’aconseguir l’atenció dels mitjans i fer arribar el missatge d’alerta a la societat em sembla perfecte. És veritat que en aquesta convocatòria es barrejaran diferents banderes, la de la neutralitat, la del copyright, les descàrregues… I per tant, es barregen problemes que tenen diferents solucions. En el cas de la neutralitat de la xarxa crec que és un dret ciutadà. Altra cosa és el problema de les descàrregues i els drets d’autor. Aquí estem davant un model de negoci que ha caducat.
-En l’àmbit polític, el Partido Popular darrerament s’ha mostrat sensible amb la neutralitat a la xarxa i altres reivindicacions dels internautes. El Govern, del PSOE, sembla que no. Seria possible un acord entre tots dos partits?
-Per no caure en partidismes et diré: què estan fent els dos grans partits, i els altres, des dels seus espais de poder?. Per exemple, no entenc que un contingut generat amb diners públics no sigui Creative Commons. Si un ajuntament publica un llibre sobre la història del poble ha de ser Creative Commons i que en pugui gaudir la comunitat. Per tant, si el PP ara defensa aquesta posició (la neutralitat), vull veure que fan servir aquesta mena de llicències per als documents públics d’allà on governa.
-Clar, fins i tot els dos partits podrien arribar a un pacte d’Estat en aquesta questió com en altres que es reclamen des de la ciutadania.
-Sí, sí. Però això és una guerra de guerrilles. Per exemple, a l’Administració catalana, la Conselleria de Justicia genera els continguts en CC, però en canvi, d’altres no. Cal demistrar amb fets que es defensa de veritat la neutralitat de la xarxa. Perquè les sentències judicials no es generen sota llicència de Creative Commons?
La Fundación Universitaria de Las Palmas té entre els seus objectius la promoció de l’activitat innovadora en el teixit productiu i empresarial canari, fet que l’ha portat a impulsar la creació de ReDinamiza, una xarxa social d’aprenentatge dins el Sistema Canario de Innovación, així com unes jornades per analitzar i debatre l’us de les eines 2.0 en el desenvolupament de la innovació.
Ja hi ha més de 100 inscrits a les jornades Innovación 2.0, a les que han tingut l’amabilitat de convidar-m’hi, i on hi participaran Amalio Rey, Enrique Rubio Royo, Chema Martínez-Priego i José Joaquín Hernández Brito. Per anar escalfant motors han entrevistat alguns dels ponents, i aquestes varen ser les meves respostes a les questions que em va plantejar Yolanda Ramal:
.
Genís, vosté és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitat Arqueologia. Com es que ha acabat com a consultor estratègic?
En arqueologia el treball és molt interdisciplinar i per a interpretar correctament l’activitat humana d’un jaciment paleolític cal reunir biòlegs, geòlegs, químics… En aquest context em vaig especialitzar en l’ús dels ordinadors per donar suport al treball de camp. Era a mitjans dels anys 80 i treballava a l’equip d’en Rafa Mora i l’Eudald Carbonell (ara famós per Atapuerca) i vàrem ser dels primers en utilitzar bases de dades, paquets estadístics i simulacions gràfiques per ordinador.
Vint anys després la vida professional m’ha portat a tenir responsabilitats en departaments d’informàtica, ocupar càrrecs directius i gerenciar diferents iniciatives, però mantenint sempre l’interès per entendre com l’ús de les tecnologies modifica els models socials, igual que passava al paleolític.
Avui intento combinar les dues experiències: per una banda l’anàlisi social i l’activitat i les relacions humanes, i per l’altra la gestió d’empreses i d’equips professionals. D’aquí a la consultoria estratègica ja no hi ha tanta distància.
.
Vostè acostuma a parlar de com influeix la tecnologia en la societat, i més en concret, en les empreses i les organitzacions. Què ens podria explicar d’aquesta tema?
La tecnologia ens permet complementar o fins i tot augmentar algunes de les nostres capacitats, i moltes d’aquestes millores són desitjables a la nostra vida professional.
Gràcies a la tecnologia qualsevol pot expressar les seves idees i compartir els seus coneixements, i ho pot fer a escala planetària. I per la mateixa regla de tres, gràcies a la tecnologia podem accedir gairebé en temps real a coneixement que ha estat generat en qualsevol racó del planeta. De la mateixa manera, la tecnologia ens permet tenir el recolzament d’altres persones quan hem de prendre una decissió, malgrat que aquestes persones estiguin molt lluny o fins i tot malgrat que no ens coneguem personalment. L’ús de la tecnologia aplicat a millorar la socialització del coneixement i la vertebració en xarxa de les persones és una millora tant per a la societat com per a les empreses.
Les organitzacions tenen moltes oportunitats si observen la xarxa i aprenen del que allà està passant. D’una banda poden millorar els seus processos interns observant com els ciutadans resolen a la xarxa i amb eines gratuïtes noves maneres de generar i compartir coneixement o d’organitzar el treball en equip. D’altra banda, poden escoltar la gran conversa que cada dia es desenvolupa a la xarxa, i saber què opinen d’elles, dels seus productes, dels seus directius, dels seus competidors… un gran estudi de mercat que té com a únic preu saber escoltar la xarxa.
.
Segons hem vist, no li agrada massa l’ús que es fa del terme “web 2.0”. Vosté com l’interpreta?
“2.0” fa referència a un canvi de versió, a quelcom que ha millorat d’una manera substancial. En estar emprant el mateix argot que fan servir els informàtics per a expressar millores en els seus programes, en veure “Web 2.0” molts profans interpreten que es deu tractar d’alguna millora de tipus tècnic, però resulta que el terme està fent referència a un canvi de naturalesa social: els ciutadans ocupant la xarxa per tot allò que els vingui de gust. Internet ha deixat de ser un espai dominat per empreses i institucions que informen i comercien (persones jurídiques) a un altre dominat per persones i grups de ciutadans (persones físiques) que es relacionen i es socialitzen.
No m’agrada “2.0” perque dona a entendre canvis tècnics i no fa justícia a la veritable dimensió social del canvi, i la cosa s’agreuja amb l’arribada de l’anomenada “Web 3.0” que sí es basa en millores tècniques: la capacitat dels programes d’entendre el significat semàntic dels textos que processen.
Però també és cert que allò que no es pot nomenar no existeix, i que la gent de O’Reilly va tenir un gran encert decidint que el fenòmen de canvi que s’estava visquent a la xarxa mereixia tenir un nom. A partir d’aquell moment el fenòmen va poder ser comentat, descrit, analitzat…
.
En el seu treball tenen més importància les persones que les tecnologies. Ara veiem que les xarxes social i, en general, les eines participatives a Internet ens permeten primar la importància de les persones sobre les pròpies eines. En la seva opinió, que creu voté que pot aportar una xarxa social al nivell personal i al professional dels seus usuaris?
Crec que si no existís Internet la pregunta seria la mateixa, i la resposta també. Què aporten les relacions socials als seus participants, tant en el plànol professional com en el personal?. Som animals socials i poder relacionar-nos ens millora com a persones i com a professionals. Ens permet aprendre dels altres, entendre llocs i situacions que no hem viscut, rebre recolzament en moments de necessitat, resoldre tasques i assumptes que serien impossibles d’atacar en solitari, i un llarg etcètera.
Les actuals xarxes socials en si mateixes són només un punt de trobada, com ho pugui ser la cafeteria més propera al nostre lloc de treball o la plaça on juguen els nostres fills. Un espai on desenvolupar relacions socials, una infrastructura que uns faran servir tot just per divagar o divertir-se, altres per aprendre i millorar, i encara altres per a construir veritables avantatges competitives.
Estar en una xarxa social no et fa millor, però sí ho poden aconseguir alguns d’usos i activitats que allà hi desenvolupis. Com sempre, el veritablement important no són les eines, sino els objectius, els tipus d’usos, i sobre tot les actituds.
Sempre vaig tenir enveja de les tripulacions de la nau Enterprise quan el capità Jean-Luc Picard ordenava saltar a l’hiperespai i poc després tornaven a aparèixer en un altre lloc que bé podia estar al darrer racó de la galàxia. La mateixa maniobra va ser feta servir sovint per Han Solo en els seus intents de fugir del costat fosc de la força, i sempre vaig pensar que es tractava d’un recurs dels guionistes, una ficció, però… no només he confirmat que l’hiperespai existeix sinó que a més a més el visito tot sovint.
Quan les naus accedien a l’hiperespai desapareixien de les pantalles de radar, s’interrompien les comunicacions, i pels seus perseguidors era impossible preveure en quin punt de l’espai tornarien a aparèixer. I això em passa.
La tecnologia actual fa que sempre estigui connectat. El meu telèfon mòbil és una veritable central i quan no rep un correu electrònic és una trucada telefònica, un sms o un twitter, un missatge al mur de Facebook o un comentari en aquest bloc, una proposta d’enllaç a Linkedin o un reguitzell de nous continguts al meu lector de rss. Un festival. Però tot això s’atura sobtadament quan pujo a un avió i per megafonia m’indiquen que apagui el meu telèfon mòbil i qualsevol altra aparell electrònic. S’interrompen les meves comunicacions, desapareixo de les pantalles dels meus amics i entro a l’hiperespai. Ningú sap on tornaré a aparèixer. A vegades estic 15 hores desconnectat i torno a aparèixer a Xile, Paraguai o República Dominicana. En altres ocasions es tracta d’encara no una hora i reapareixo a Madrid, Sevilla, A Corunya o Paris. És el que té l’hiperespai, que mai se sap.
En reaparèixer es restableixen les comunicacions i un torna a estar en contacte amb la realitat. L’avió aterra, tornes a engegar el teu terminal i el món et saluda amb desenes de nous missatges pendents de llegir, un reguitzell de twitts i algunes trucades perdudes. Benvingut.
Confirmat: l’hiperespai existeix.
El sempre inquiet Marc Cortés no es va quedar indiferent en llegir les Social Media Predictions que un grup d’experts varen fer per aquest 2009, i va creure necessari repetir l’exercici per a obtenir una versió més local i menys nordamericana. Es va decidir a escriure a un grup de persones que respecto moltíssim per demanar-los quines serien les seves prediccions, i va tenir la gentilesa d’incloure’m a la llista.
En Marc ja ha publicat el resultat, també disponible en pdf, amb les aportacions de Cesar Calderón, Fernando Egido, Marek Fodor, Albert García Pujadas, Victor Gil, Javier Godoy, Xavier Guell, Raúl Hernández González, Joan Jiménez, Javier Martin, Jose Antonio del Moral, Icaro Moyano, Sebas Muriel, Pol Navarro, José Luis Orihuela, Juan Luis Polo, el propi Marc Cortés i jo mateix.
Aquesta va ser la meva predicció per a l’any 2009 pel que fa a l’ús i desenvolupament dels Social Media:
– “Habilitats digitals”, factor d’empleabilitat
Fa cinc anys es parlava molt del maquinari (processadors, memòria RAM, ampla de banda…) i ara es parla dels serveis (Google, YouTube, Flickr, Facebook….). Però aquest 2009 hauriem de començar a parlar de com ajudar la gent a desenvolupar-se. Ja no es tracta ni de les màquines ni de les aplicacions, sinó de les persones. No depèn de tenir més pressupost ni més funcionalitats, sinó d’aconseguir que la gent vulgui i adquireixi noves habilitats: saber treballar en xarxa, saber discriminar la informació, voler compartir el que saps, participar, pertànyer… Veurem aparèixer el concepte de “Habilitats digitals”, un requeriment per a qualsevol professional en actiu.
– “Reputació digital”, factor de credibilitat
Si la xarxa et contradiu no ets creïble. Les persones físiques i les persones jurídiques necessiten tenir monitoritzat el que es diu i s’explica d’elles, i ser-ne conscients quan elaboren discurs o estratègia. El 2009 consolidarà el negoci dels serveis relacionats amb la vigilància i la construcció de la reputació digital.
– “Back to basics”, factor de maduració
Molts deixaran de fer servir Facebook perque s’en fartaran de no entendre per a què serveix, i els que sí ho saben exploraran intensament altres plataformes socials més i millor segmentades. De la mateixa manera que molts blocs s’aturaran perque molts dels seus autors descobriran que no tenen rés a dir ni audiència que els llegeixi, i quedaran els que escriuen perque volen i saben el que volen. És com la borsa, abans qualsevol hi invertia i ara només hi queden els que volen o en saben, però no els que hi juguen.
– “Empreses 1.5”, factor de realisme
Les grans empreses començaran a utilitzar conceptes 2.0. No arriben tard, senzillament ara ja saben perque volen certes coses i on les faran servir. Si ets un purista 2.0 no podran comptar amb tu, però si estas disposat a sentir-te comfortable a la 1.5 estaran encantades de que les ajudis, tant si ets el seu client com si vols ser el seu proveïdor. En contra del que es diu, no ser 2.0 està lluny de suposar la seva fi.
Ara fa uns dies en Marc de San Pedro em va proposar ser entrevistat a la revista Valors, una d’aquelles iniciatives que torna a confirmar que Mataró és una ciutat diferent, dotada d’un dinamisme tant oficial com ciutadà que fa possibles projectes ben singulars i envejables. Va ser tot un plaer, i l’entrevista feta per Joan Salicrú ja està publicada a la xarxa i ben aviat sortirà l’edició en paper. Els mateixos Joan i Marc han reproduit el text de l’entrevista als seus blocs, i d’altres com en Joan Antoni Barón (alcalde de Mataró), Ramon Bassas o la Sílvia Cobo se n’han fet ressó.
En Joan Salicrú s’ha vist obligat a editar les respostes per encabir-les a l’espai disponible a l’edició en paper de la revista, i m’he sentit molt còmode (i agraït) amb el resultat. Em permeto compartir aquí el text íntegre previ a aquesta edició:
Creu que en fem un gra massa sobre la influència d’Internet, les xarxes socials i els ordinadors a la nostra vida?
Ben al contrari, crec que encara hi ha bosses (de gent, d’empreses, de sectors…) que no han acabat d’entendre tot el que això suposarà. Hi ha qui encara ho veu com a tecnologia mentre que el realment rellevant és social. No es tracta de internet ni d’ordinadors, sino de persones. De com la gent es parla i es relaciona, com s’organitza i com es mobilitza, com apren i com ensenya, com s’educa i com es diverteix… estem davant un nou context socio-econòmic: molta més informació, moltes més fonts d’informació, lliure circulació d’idees i persones, ciutats més massificades, mercats globals, popularització de la tecnologia… el que està passant a Internet és només la punta de llança, però el que realment està passant és que la gent està trobant noves maneres de socialitzar-se. I socialitzar-se sempre ha estat quelcom interessant i desitjable. Ens fa més humans.
L’evolució humana està marcada per aquells moments en que hi ha canvis significatius o bé en els models socials (com ens relacionem) o bé en els models econòmics (com som nés competitius per a guanyar-nos la vida i tirar endavant). La nostra història està marcada per la capacitat de fer eines (primer amb pedres, després amb fusta i més tard amb metalls), per la descoberta de l’agricultura i la domesticació de les espècies, el vapor, l’electricitat… i cadascun d’aquests avenços va tenir una conseqüència social (el sedentarisme, la democràcia…).
Estic convençut que els temps d’Internet s’han de llegir en aquesta clau de canvi social realment important. Canvien les maneres com els nostres fills es relacionen entre ells, canvien les maneres com nosaltres estem en contacte amb els nostres col•legues, canvien les maneres com les families es mantenen en contacte malgrat les distàncies, canvien les maneres com la informació arriba a casa meva, canvien les maneres com participo i com faig saber la meva opinió…
No. No crec que n’estiguem fent un gra massa. Ben al contrari, em preocupa com molts dels nostres dirigents estan dissenyant avui el nostre mig i llarg termini sense haver entès encara ni aquest fenòmen ni les seves conseqüències.
Ara ja fa uns quinze anys que va irrompre Internet a les nostres vides, després el correu electrònic, més tard els blocs i encara més tard instruments 2.0 com el Youtube o el Twitter. Creu que anem assimilant el que suposen aquests invents? És a dir: sabem ja quin ús donar a cada cosa o encara patim una certa fascinació i al•lucinació per aquests estris?
És molt difícil que ho estiguem assimilant, perqué no és senzill. Tot és molt nou i encara són molt poques les coses que es poden considerar consolidades. Estem entrant en el que podríem anomenar “societat xarxa”, una época en que les maneres de relacionar-se i les lògiques de com es genera i es distribueix la informació estan canviant. Davant aquest fenòmen necessitem conèixer noves eines, però sobre tot noves habilitats i noves actituds.
Tot just ara estem deixant endarrera una etapa en que tothom parlava dels aparells. Dels PCs, dels processadors, de la memòria RAM, dels mòdems, de l’ADSL… si tenies un AT o un Pentium, o si el teu monitor era de fòsfor verd o de color. Ara ja gairebé ningú en parla d’això i ho podem donar gairebé per assimilat. Superats els aparells, ara tothom parla dels serveis: Google, YouTube, Twitter, Facebook… cada dia n’hi ha un de nou i és un veritable esforç intentar estar al dia per saber què son i per a què serveixen. Encarà n’hi haurà més de nous, que avui no podem ni imaginar, i també en desapareixeran molts. Però el realment rellevant serà quan també superem aquesta fase i parlem ja de les actituds. El rellevant de YouTube no és que qualsevol pugui publicar-hi un video, sinó que hi ha gent amb l’actitud de compartir… i n’hi ha que ho porten només a l’àmbit professional però n’hi ha d’altres que ho porten a l’àmbit personal. És a dir, diferents actituds. Gent que veu normal que qualsevol pugui escriure el que vulgui a Internet i altres que creuen inadmisible que qualsevol pugui parlar d’ells a la xarxa sense el seu consentiment.
Crec que la digitalització i la connexió en xarxa son dos atributs ineludibles del nostre futur, i si bé és cert que això comportarà nous estris (ull als dispositius mòbils que vindran) i nous serveis (ara està de moda Facebook i Twitter, però en vindran d’altres), el més rellevant seràn les noves habilitats i les noves actituds. Gent que treballa en xarxa (si cal, amb desconeguts), que comparteix dubtes i opinions, que gestiona tant la sincronia com l’assincronia… tot plegat serà un aprenentatge lent, doncs com dèiem abans, es tracta de quelcom social i no pas només tecnològic. Sempre és més difícil modificar les maneres de fer que no pas la formació tècnica en una eina o aparell.
Quins efectes positius poden tenir xarxes com el Facebook? I quins de negatius?
Les xarxes socials, com ara Facebook, permeten que la gent es pugui trobar i reunir. I aquest ha estat sempre un desig molt humà. Antics alumnes d’una determinada escola que es retroben gràcies a la xarxa un munt d’anys després, o seguidors d’un club de futbol que troben un espai on discutir les alineacions i celebrar o plorar els resultats, o membres d’un mateix gremi o ofici que poden comentar detalls de la seva professió. Espais com Facebook permeten això, trobar-se i organitzar-se, i això és positiu sense cap mena de dubte.
Ara bé, crec que les xarxes socials són una moda que passarà. Tothom hi és però no tots saben perquè. N’hi ha que hi són per que creuen que no ser-hi et delata com algú que no està al dia, d’altres hi són senzillament per que els seus amics hi són… i ben pocs hi són per donar sortida a un objectiu concret. Hi ha molta gent a Facebook que en realitat no necessita cap xarxa social. No vol un lloc de trobada ni té un objectiu compartit que vulgui resoldre amb un grup més gran de gent a la xarxa. Hi és per ser-hi. Quan passi una mica la moda la cosa s’ajustarà a uns paràmetres més normals i les xarxes socials seran més especialitzades i tindran objectius (personals, professionals…) més específics.
És el mateix l’impacte en el món urbà que en el rural, d’aquestes noves tecnologies? Com pot ajudar a obrir societats tancades, sobretot del món rural?
Va haver-hi un moment en que l’accés a Internet demanava utilitzar aparells prou extranys, i no tothom hi podia accedir. Es va parlar molt de l’escletxa digital (el “digital divide”), és a dir, del risc que es configuressin dues societats: la que tenia accés a Internet i la que no, i es varen invertir molts diners en aconseguir que tots els territoris, per remots que fossin, tinguessin accés a Internet. Després es va parlar d’alfabetització digital i es varen fer programes per tal que tothom aprengués a fer anar un ordinador i un processador de textes o un full de càlcul. D’aquella època encara ens ha quedat la imatge de que les zones rurals tenen menys capacitat per assimilar aquesta mena d’avenços, igual que aquells sectors menys afavorits de la nostra societat. Però la realitat canvia ben ràpidament. Si aneu a un locutori per exemple del Raval veureu magrebins o colombians videoconferenciant amb els seus parents, utilitzant la telefonia IP amb tota normalitat, quan encara hi ha molts i molts dels nostres executius que encara no han fet mai una videoconferència.
Actualment al Japó el dispositiu d’accés a Internet més utilitzat ja no és un ordinador, sinó un dispositiu mòbil. Tots els telèfons mòbils tenen accés a Internet. Tothom (o gairebé) té telèfon mòbil. Tots els territoris (o gairebé) tenen cobertura de telefonia mòbil. Tots els serveis (google, Facebook, Twitter…) tenen versions per a dispositiu mòbil… és a dir, ben aviat no hi haurà massa problema ni tècnic ni formatiu que justifiqui que un territori o un segment de la població tingui millor o pitjor accés a la xarxa. Per tant, el quid de la questió seran els usos. Quins problemes es resolen millor gràcies a la tecnologia, visquis en un poble del Pirineu o a al bell mig de la Rambla de Sabadell.
És correcte l’educació en noves tecnologies que estan rebent els més menuts actualment?
Decididament no. Com diu Alan Kay del MIT: “una tecnologia només és tecnologia si tu vares nèixer abans que ella”. Pels nostres fills un ordinador, un DVD o un escàner no són tecnologia, de la mateixa manera que per a nosaltres tampoc ho és la tele o un telèfon però sí ho era pels nostres pares, que a la seva vegada no veien la llum o la ràdio com tecnologia però sí els nostres avis. A més a més, avui dia el més probable és que qualsevol de nosaltres tingui un millor equip informàtic a casa que a la feina (fins no fa gaire era just al revés), i el mateix passa amb els nostres fills: molt sovint tenen millor equipament a casa que a l’escola.
Els nostres fills no necessiten formació en tecnologia, sinó habilitats digitals. Aprendre a buscar a Internet, aprendre a decidir quina de les moltes fonts d’informació serà la més correcta, aprendre a detectar quan una web o un fitxer poden contenir virus, en quins casos no és prudent donar la teva adreça de correu electrònic, i un llarg etcètera ben diferent a les actuals sessions d’aprendre Word o Excel, o què és RAM i ROM. Avui no deixen entrar als nostres fills a l’aula amb el telèfon mòbil, però ben aviat el mòbil serà l’eina amb la que els alumnes faran els treballs, doncs enlloc d’un text sobre Joan Miró els demanaran un video… i la càmara per filmar és al mòbil.
.
“El poder que no es basa en el coneixement i en el flux constant d’informació a la llarga resulta impossible de defensar”
.
Henning Mankell
“El chino”, pág. 353
Tusquet editores, colección andanzas 674
Barcelona, novembre 2008
