Archive for the 'Blog' Category
Em sembla que era desembre, el que sí recordo és que feia molta fred. Anava a trobar-me amb dues persones que no coneixia però que em venia molt de gust descobrir: estaven impulsant una revista gratuïta per posar a l’abast de la majoria el pensament racional i amb un llenguatge normal ajudar a qualsevol a entendre la ciència i la tecnologia que ens envolta. No sé perquè, em va recordar els temps de El Viejo Topo (que per cert, ha tornat).
El diari es diu Satélite, i està impulsat per un grup d’activistes culturals que no tenen el recolzament de cap empresa ni cap administració. Tot just alguns anuncis, i avui mateix tornaré a contactar amb ells per esbrinar com es pot ajudar-los. La seva revista s’edita cada tres mesos, i a més a més de la seva versió web imprimeixen 10.000 exemplars que es distribueixen a la zona metropolitana de Barcelona en biblioteques, llibreries o ludoteques, però també en mercats, parcs i centres comercials, coherents amb la seva tasca de divulgar en el sentit més ampli de la paraula. I clar, també a la xarxa. A més a més de la seva web, disposen de RSS i també són a Twitter, Facebook i Delicious.
Haviem quedat perque volien entrevistar-me, i el resultat d’aquella trobada ha estat publicat avui al número 3 de Satélite. Els agraeixo molt el text que han sigut capaços de construir a partir del desordre de la meva conversa, i m’atreveixo a reproduir-lo aquí (en el seu castellà original) no sense abans animar-vos a fer un cop d’ull al conjunt de la publicació.
.
“El que digitalizó la música no era consciente del mazazo que le daba al negocio”
Son fechas navideñas, hace un tiempo de perros y buscamos una cafetería en la que refugiarnos. Nos sentamos y el Sr. Roca, locuaz y de sonrisa traviesa, nos regala unos muñequitos navideños de lana, de esos que se ponen en el dedo y sirven de polichinelas. Esto no es serio, afortunadamente. Lo que pretendía ser una entrevista se convierte en una amena charla de casi una hora. Y pudimos hablar de muchas cosas; sirva lo que sigue como extracto…
Hablamos de cambios…
Al estudiar la historia, cuando te acercas en el tiempo, todo es tan diminuto que parece que en cinco años han habido cambios importantísimos, pero, si te alejas en el tiempo, esos cambios quedan completamente difuminados. La Edad Media duró diez siglos. La historia contemporánea dura ya casi dos siglos; en los últimos cien años han pasado muchas cosas…
Hay muchas cosas que están transformándose a las que yo no llamaría cambios, porque ¿quién dijo que eso ya era estable? Por ejemplo, ahora se debate que la industria discográfica está sometida a cambios, pero ¿quién dijo que esto de los discos era estable? La industria discográfica se transforma, claro, ¡y lo que le queda! ¡Si no ha hecho más que empezar! Con la modernidad y la tecnología, le pedimos estabilidad a demasiadas cosas que acaban de empezar… Hablamos de la llegada de la informática, de la tecnología, porque es muy nueva, pero hace apenas cien años que apareció la industria de la aviación, hace cuatro días… Todo está muy tierno… Lo que pasará a la historia no es la llegada de la informática y los ordenadores; será la digitalización. Y eso es un tortazo que llega en dos oleadas: en la primera, la tecnología digital sustituye a la analógica; un disco de vinilo con doce canciones se transforma en un CD con doce canciones. En la segunda, cuando ya todo está digitalizado, se transforma el modelo de negocio. Las canciones se venden una a una, la gente las intercambia, las escucha por Internet. El que digitalizó la música no era consciente del mazazo que le daba al negocio…
… de propiedad intelectual y autoría…
Al margen de lo que diga la ley –que me importa poco lo que diga ahora mismo la ley– una cosa, cuando es digital, fluye, y no puedes pretender retenerla bajo un concepto de propiedad, al menos tal y como la entendemos hoy. Me refiero a propiedad en el sentido de “yo tengo los derechos en exclusiva para explotar esto en cualquiera de sus usos”. Es una estupidez. Además es de ingénuos. Por ejemplo: Alejandro Sanz hace una canción, la graba en digital, la imprime en soporte digital, hace veinte millones de copias y pretende que nadie haga una copia. No sé…, no aguanta el menor análisis. Ya puede sentarse y relajarse, porque la gente va a hacer copias. La única lucha que tiene contra eso es legal, con lo cual es una batalla perdida… Con todo, entiendo su postura. Han ganado tanta pasta que, claro, ahora…
Vamos a ver, ahora me voy yo a un foro de Internet y comento “Satélite lo que tendría que hacer es un encartable de humor en B/N”, por ejemplo. Vas tú, lo lees y dices “qué buena idea”. ¿De quién es esa idea? En teoría, mía; pero una vez hecha pública, vete tú a reclamar la autoría… (risas) Y ya me parece bien que sea así: estoy en un espacio público. Internet es un espacio público, y cuando las cosas suceden en un espacio público, la disquisición de la propiedad es mucho más relativa. Hasta ahora casi todas las cosas de creatividad y producción sucedían en un espacio privado. Yo iba con un texto al editor y le proponía un trato; y eso estaba muy blindado y se sometía a leyes de la propiedad. Hoy en día, esa misma rutina se desarrolla en un espacio público y los conceptos de propiedad y de autoría saltan por los aires. Porque la idea tampoco es mía, me surgió al ver el periódico que tú habías hecho… ¿Dónde están los límites cuando todo sucede en un espacio público?
… de nativos digitales…
El concepto de nativo digital tiene dos lecturas. Una creo que es errónea y yo me siento más cómodo con la otra. Estoy de acuerdo en que los jóvenes son más diestros digitales: les das tecnología y se manejan mejor con ella; ven el aparato y lo entienden con más facilidad. Pero no estoy de acuerdo en que por el hecho de ser joven ya se tiene asimilado lo digital. Entendemos por nativo digital alguien que usa lo digital y vive lo digital; los hay de cincuenta años y los hay de veinte que no se enteran de nada. La componente de edad no es suficiente para explicarlo. Sería más bien el número de horas expuesto al fenómeno, expuesto a la “radiación” (risas). Y aún te digo más, serían horas expuesto al fenómeno dedicadas a la resolución de problemas, conducta muy distinta a otras que son sólo de ocio. Pero, si para resolver problemas te has servido de lo digital, entonces eres hábil digital.
… de educación…
Se produce un choque entre el alumno, nativo digital, y el maestro, que es inmigrante digital. Son dos modos distintos de entender incluso el aprendizaje. Se produce un cambio del principio de autoridad. Nosotros nos hemos educado en un paradigma de autoridad basado en el respeto. Y, casi siempre, ese respeto se argumentaba con la experiencia: “yo tengo veinte años de oficio en la cocina, en la carpintería, en la agricultura; tú eres el aprendiz, así que un respeto”. Ese traspaso de experiencia hace que me tengas un respeto. Pero con una tecnología que cambia bruscamente cada dos años, la experiencia no es un grado y, entonces, el parámetro de respeto cae.
Antes, ir al colegio era una oportunidad de acceder a una fuente de conocimiento. Hoy no. Hoy, la fuente de conocimiento es una pantalla que está en mi casa. Y ya no sólo Internet, sino que la mayoría de las cosas que yo quisiera >saber, aprender, me las va a explicar antes un colega que las fuentes convencionales de conocimiento basadas en la experiencia.
Hasta ahora, el sistema educativo era “yo te lleno la mochila de recursos para que puedas recurrir a ellos cuando te hagan falta en la vida”. Ahora, todo eso cambia muy rápido, con lo cual, no necesito recursos “por si acaso”; necesito recursos “en el momento”. Si se me estropea esta grabadora, llamo a Fulano, que sabe de grabadoras. El valor es ¿a quién recurres ahora?. No me vengas con “he estudiado mecánica de grabadoras”, porque hoy son grabadoras, mañana máquinas de fotos, pasado mañana iluminación, y al siguiente otra cosa distinta…
Actualmente, la escuela está digitalizando los soportes. Vale. Pero, en una sociedad digital, eso me tiene que servir para que el grupo de mi clase no sea de cuarenta individuos, sino de 4.500, porque eso es lo que me va a hacer eficaz. Lo que me hará eficaz no es la pizarra digital, sino una red de contactos de 4.500 individuos. Por ejemplo, una clase de alumnos de Barcelona que esté estudiando el Mediterráneo. Nosotros tenemos una visión de lo que es el Mediterráneo, pero, como lo digital me lo permite, vamos a contrastar nuestro trabajo sobre el Mediterráneo con otro grupo similar de Turquía, con otro del Líbano, con otro de Argelia y con otro de Italia, y vamos a hablar entre todos de cómo vemos el Mediterráneo.
Como digo, en la primera fase, se están digitalizando las herramientas. Pero el cambio gordo viene luego. Y ese tortazo resultante nunca procede de alguien del sector. Quién reventó la industria de la música no fue una discográfica. Flickr o Picassa (portales para compartir fotografías) no los inventaron Fotoprix o Kodak. El tortazo viene de fuera. Por eso me pongo tenso cuando veo que factores como la educación, por ejemplo, están regulados de una manera que no aceptan entradas desde el exterior. Ahora, nosotros podemos hacer un periódico y reiventar la prensa, pero no podemos hacer una escuela y reinventarla. Y como la digitalización va a pedir reinvención, como venga desde dentro, estamos apañados… A Kodak jamás se le podría ocurrir inventar Flickr, en su imaginación no cabe esa posibilidad, no se pueden imaginar una transformación que signifique su desaparición… Después de la digitalización, viene la transformación, y la transformación viene de un agente externo; luego hay que abrir los huecos a los agentes externos.
… de dirigentes y brechas digitales…
Los políticos no se enteran de nada… Hace cinco años, hablábamos de la brecha digital, que se traducía en algo así como: “Pobrecitos, los pobres de la Tierra, que no tienen recursos y no van a poder acceder a las nuevas tecnologías. ¡Ay, desgraciadicos! Vamos a hacer un plan –estilo ONG– para que tengan acceso…” Error.
Mira, yo he visto en un locutorio de barrio a una chica de menos de treinta años, guatemalteca o boliviana, mirando a la cámara del ordenador y pegándole la bronca a un crío de ocho o nueve años: “¡Que sea la última vez que me dicen que en clase te han dicho no sé qué! ¡A ver, Luis Francisco, trae la libreta!” Y ves al chaval en pantalla, saliendo de plano y volviendo con la libreta. Te quedas de piedra; allí, haciendo de madre por vídeo conferencia. Se te saltan las lágrimas. Pero la cosa es que los “pobrecitos” se han espabilado solos. Sin embargo, yo conozco a más de uno, más de dos y más de tres directores generales, concejales, ministros, presidentes, directivos de grandes corporaciones que no han hecho una vídeo conferencia en su vida. La brecha digital que nos va a tumbar está arriba. Hay gente que tiene encima de la mesa un ordenador, con ADSL, ancho de banda y no sé cuántos megas de memoria RAM, pero que no hace un uso de la realidad aumentada que supone lo digital. Y son esos los que están diseñando nuestro futuro a medio plazo (a largo plazo ya no lo diseña nadie). Está legislando sobre propiedad intelectual gente que no ha entendido nada de nada; y así salen luego las leyes que salen. Eso es lo que nos va a hacer polvo.
Recuerdo haber visto en El Periódico o La Vanguardia la foto de un presidente en su despacho, demostrando que el tío curra (risas): allí puesto, en mangas de camisa, con el bolígrafo en la mano… ¿con el bolígrafo? (risas)… Claro, y encima de la mesa muchos expedientes y tal… Pero… ¿Y el ordenador? ¿Dónde está el condenado ordenador? ¿Cómo contesta los correos? ¿Es que no recibe correos? (risas). ¿Ese tío es el que diseña el futuro de mi país? ¡Que me lo cambien! Y no se trata de una cuestión personal ni de partidos, ni de colores. La cuestión es que la auténtica brecha digital la tenemos arriba.
Más claro, el agua.
.
La major part dels joves no són “nadius digitals” sinó “orfes digitals”. Creixen a la xarxa sense els seus pares.
Avui és 1 de novembre i fa 29 dies era 3 d’octubre, dia en que vag fer 43 anys. En aquesta frase hi ha xifres, fins i tot dades, però no tot és informació. Com a les xarxes socials, on també hi ha moltes xifres que gairebé no aporten cap informació.
Hi ha gent que confón la mètrica amb les xifres, cosa que sovint porta alguns a treure conclusions basades només en indicadors numèrics, però gairebé sense gens de sentit comú. Com aquells que consideren un objectiu tenir molts amics al Facebook: quantes campanyes s’han venut prometent a l’incaut comprador que aconseguirà un determinat volum al Facebook!… i després què?. Com aquells anuncis que prometen allargar el membre viril uns centímetres. I després què?. Ja fa temps que ens varen explicar que allò realment important és saber fer servir el que tens.
Internet està plena de propostes que varen començar la seva estratègia tot buscant assolir un volum, i varen traspassar aquesta idea als seus usuaris que es varen abocar a una tonta dinàmica de col·leccionar amics, followers i fans. Així, sense més ni més, per veure qui la té més gran (la xifra). Però el volum s’ha demostrat no només incòmode de gestionar (quantes hores al dia haurien d’invertir alguns polítics si volen complir la promesa de proximitat que han fet a les xarxes socials?), sino que a més a més s’ha evidenciat que allò realment important és segmentar: necessito diferenciar amics de família, clients de proveïdors, coneguts de saludats.
Algunes xarxes socials han començat ja aquest moviment corrector, de promoure el volum a promoure la segmentació: Facebook et proposa que ordenis els teus contactes, Twitter t’ofereix fer llistes… però molt em temo que fan tard. Ara mateix tinc tal merder al Facebook que m’horroritza pensar el temps que trigaré en ordenar-lo. Millor ho deixo com està i assoleixo els objectius segmentats en un altre lloc.
I per acabar de complicar-ho tot, resulta que per a cada servei hi ha diferents opcions lluitant pel lideratge. Així que algú interessat en el networking professional no es limita a donar-se d’alta al Linkedin, sino que per si un cas també es dona d’alta a Xing, i a Plaxo, i a Quapacity, i en altres més segmentades com BytePR o Inusual. Estem com fa 10 anys, que ningú sabia quin seria el processador de textes majoritari i varem haver d’aprendre Locoscript, DisplayWriter, WordStar, WordPerfect, Ventura Publisher… però al final només va quedar Word. Tantes hores aprenent WordPerfect per a rés.
La situació actual és caòtica. Múltiples propostes a la xarxa, totes amb la seva mètrica. Aquestes són algunes de les meves dades: en xarxes generalistes tinc 1.011 amics al Facebook, 45 a Hi5, 24 a Orkut i 15 a MicrosoftLive. En xarxes professionals tinc 696 contactos a Linkedin, 121 a Plaxo, 65 a Xing, 43 a Qapacity, 9 a Naymz i 8 a Viadeo. En xarxes més segmentades, 21 amics a BytePR, 20 a Inusual, 20 a Goodreads, 14 a Nuestracausa i un munt de grups específics a Linkedin, Xing, Ning… Pel que fa a compartir continguts, 140 followers i 116 following a Slideshare, 126 fans i un network de 49 a delicious, 63 followers i 52 following a Twitxr, 29 fans i 27 friends a Plurk, 16 followers i 8 following a YouAre, 50 travellers a Dopplr i 12 a Tripit, 28 contactes a Flickr… I em deixo Meneame, ooVoo, Skype, YouTube, Vimeo i qui sap quantes coses més. Ah, sí, em deixava Twitter: segueixo a 928 i em segueixen 1724.
Amb això no anem enlloc. La veritable escletxa digital acabarà siguent entre els que estan disposats a perdre el temps en aquestes coses i els que no. I això no ens ho podem permetre: el canvi real que suposa la xarxa no pot quedar camuflat darrera una tonta baralla numèrica per veure qui la té més gran (la xifra). Centrem-nos en generar valor i en com medir aquest valor per tal de fer-lo tangible i gestionable. I deixem-nos de medir amics, excepte quan es tracti del nombre de cerveses que ens podem prendre junts.
Per cert, el dia del meu anniversari vaig rebre 93 felicitacions pel Facebook, 11 per mail, 5 per Twitter, 5 per SMS i 3 per telèfono. I això que era dissabte. Ah!, i 3 per correu postal encara que totes elles de tipus comercial. Però res com les abraçades que em varen donar a casa.
Ja fa poc més de quatre anys que la Generalitat de Catalunya organitza periòdicament les seves Sessions Web, un espai de conversa on s’analitzen els usos i les oportunitats de Internet a l’Administració i on han participat ponents destacats com Alfons Cornella, Antoni Farrés, Joan Majó, Juan Freire, Ismael Peña, Ignasi Labastida o Ricardo Baeza Yates tractant temes com identitat digital, innovació, networking o treball col·laboratiu.
Quan Jordi Graells em va proposar ser el ponent de la 17a Sessió Web, que tindrà lloc el proper 14 d’octubre (us podeu apuntar aquí) vàrem convenir enseguida que calia mirar de canviar el format. En temps de Web 2.0 i participació val la pena intentar un model diferent al del ponent que parla i el públic que escolta, i no ens semblava suficient l’opció de poder fer preguntes un cop acabada l’exposició principal.
És per això que volem fer un assaig, un experiment, i estem convocant a diferents espais de la xarxa a persones que hagin treballat en projectes 2.0 a l’Administració per tal que ens expliquin els principals problemes que han tingut que afrontar, i quins els consells que poden oferir.
S’ha obert un debat al Facebook, i també he demanat ajuda al Twitter (he fet un “Call for Tweets”, que no ho havia sentit mai però m’ha semblat pertinent), sense descartar qualsevol altre canal que considereu: comentaris en aquest post, missatges directes, trucades telefòniques… el que us funcioni millor.
Amb tot el que rebi intentaré ordenar el guió de la sessió, agrupant i classificant els principals problemes però també aquells consells i solucions que poden ajudar a superar-los. Si és possible, a la sala hi haurà les persones que m’han fet arribar aquesta informació i els aniré demanant que siguin elles mateixes qui expliquin la seva aportació. És a dir, sense defugir la meva responsabilitat, voldria ser més moderador que ponent en una conversa on sigui la veu de l’experiència col.lectiva qui respongui el títol de la sessió: Com treballar en xarxa a l’Administració?.
Per tant, us agrairé qualsevol aportació. Podeu deixar comentaris en aquest post o al debat del Facebook, i si us expresseu en qualsevol altra canal us agrairé que feu servir el hashtag #sessioweb. Em comprometo a publicar i comentar el resultat, però als que pugueu us animo a venir i participar en directe de la sessió: el proper 14 d’octubre a la Sala d’Actes del CEFJE (c/ Ausiàs March 40, Barcelona). Us hi podeu apuntar aquí.
Gràcies.
———–
ACTUALITZACIÓ 21/09/09
Encara no han passat dues setmanes desde la nostra crida sobre quins són els problemes i quins els consells per a impulsar un projecte 2.0 a l’administració, i voldriem actualitzar i compartir l’estat actual del debat. Ho he estructurat en 4 seccions:
1 – Què entenem per “Administració” i per “2.0”
2 – Sobre els consells per impulsar un projecte
3 – Sobre els problemes per impulsar un projecte
4 – Següents passes
5 – Sobre la participació en aquest debat
Ja us avanço que torno a demanar ajuda:
– Us sembla bé l’estructura dels punts 2 i 3?
– Ho ordenarieu d’una altra manera?
– Trobeu a fatar algun consell o inconvenient?
Gràcies !
1 – Què entenem per “Administració” i per “2.0”
“L’Administració” és un genèric que amaga masses realitats ben diferents, igual que “l’empresa” o “la societat”. No només existeixen microempreses, pimes i multinacionals, sino que fins i tot dins les pròpies empreses hi ha diferents cultures i realitats en funció de si parlem d’un departament o altre, d’un territori o altre. I el mateix passa amb “l’administració”.
“L’administració” no està pitjor que “l’empresa” o “la societat” en això de la 2.0. Les lògiques socials i col·laboratives estan arribant de manera inevitable, i de la mateixa manera que les microempreses i pimes poden ser més àgils que les multinacionals, certes entitats de l’Administració ho seràn més que d’altres.
Son moltes, moltíssimes, les bones pràctiques 2.0 que ja es poden referenciar dins l’administració. Sense sortir de les aportacions rebudes en aquest debat, hem rebut detalls de casos com els dels ajuntaments de Sant Feliu (Pablo Muiño) o Santa Coloma de Gramanet (Carlos Rodríguez), el Museu Picasso (Conxa Rodà), VISESA al Govern Basc (Roberto Cacho), o ja dins l’àmbit de la Generalitat de Catalunya el Servei d’Innovació i Recerca Educativa (Trina Milán), RECERCAT de la Direcció General de Recerca (Xavier Lasauca), Debatdevi (Gemma Urgell), el Servei de Formació Agrària del DAR (Gabriel Esquius), la Oficina Virtual de Tràmits (Tona Castell), l’equip tècnic de la Fiscalia de Menors (Ramon Ternero), o els usos que fa del Facebook (per exemple aquest o aquest) la Secretaria de Política Lingüística (Ton Ferret).
Pel que fa a la “2.0”, com comentava Roberto Cacho en una de les seves aportacions, el concepte fa referència a la participació, la conversa i el treball en xarxa… encara que no tingui lloc en un espai web. Hi ha xarxes presencials sense suport informàtic que desenvolupen veritables iniciatives d’esperit 2.0, de la mateixa manera que n’hi ha que fan servir Internet d’una manera intensa però no comparteixen aquestes maneres de fer. Com diu Anna Cabañas, tenir presència a la xarxa no implica formar-ne part.
La barreja de 2.0 i Administració és aplicable com a mínim en dos àmbits: l’extern i l’intern. És a dir, d’una banda aquelles iniciatives que relacionen l’Administració amb la ciutadania i que incideixen en la comunicació i la participació, i d’altra banda aquelles iniciatives més orientades a la millora interna dels processos a partir del foment de la col·laboració.
2 – Sobre els consells per impulsar un projecte
És massa fàcil queixar-se quan es tracta de l’Administració, i per això proposo parlar primer dels consells sobre com impulsar un projecte, més que no pas dels problemes per fer-ho. En aquest sentit ha estat meravellosa l’aportació enviada per Conxa Rodà del Museu Picasso, escrita en positiu i plena de sentit comú, les precises apreciacions de Josep M. Serrainat, així com alguns comentaris de Martha Rodriguez des de República Dominicana. La llista de contribuients és amplia i destil·la sentit comú com el de Miquel Rodríguez quan aconsella “detectar, aliar, sumar…” i sabiduria com la de Mitinman que recomana: “Paciència”. Aquest és un assaig de resum del que he rebut:
Sobre com començar
- Abans de començar has de fer una bona prospectiva de l’activitat 2.0 al teu entorn
- Cal que experimentis, participis i contribueixis abans de pretendre que ho faci la teva organització
- Per treballar projects 2.0 primer has d’haver treballat projectes sense 2.0
- No esperis més i comença. Poc a poc, amb paciència i constància
Sobre el lideratge
- Cal el compromís de qui mana
- Assignar un responsable de projecte que estigui en línia dins l’organització, amb poder i si és possible amb una posició gerencial
- És bo pretendre implicar a tota l’organització, però d’entrada és impossible i t’has d’orientar als més motivats
Sobre els objectius
- Has de saber perquè vols anar a les xarxes socials, a quines anar i com anar-hi
Sobre la subcontratació
- Subcontracta només quan ja sàpigues què vols fer i perquè. Mai abans
- Per molt que subcontractis, la direcció del projecte és teva. I això implica que has d’entendre què vas a fer.
Sobre la conversa
- Has de ser conscient de que cal un to conversacional diferent a l’oficial, has d’adoptar un llenguatge 2.0 i has d’abandonar la propaganda.
- Escolta la xarxa i sigues àgil en les respostes
- Cal recuperar la il·lusió del ciutadà
- Cal tenir en compte la participació de la ciutadania ja durant el disseny de l’acció. Cal afavorir el seu pas de consumidor a prosumidor.
- Has d’aplicar el sentit comú, tenir una mentalitat oberta i ser receptiu a la crítica
Sobre l’evangelització
- Marcar pautes (a l’estil del Departament d’Empresa, Innovació i Formació del govern britànic que ha fet una guia oficial per l’us de Twitter)
- Difundir exemples d’èxit
- Explicar al ciutadà aquest nou canal
3 – Sobre els problemes per impulsar un projecte
Com diu Cumclavis, impulsar projectes 2.0 a l’Administració no té més dificultat que a qualsevol altra tipus de corporació i entitat privada, i començar l’anàlisi parlant de les dificultats predisposa al pessimisme. És per això que he invertit l’ordre inicial i proposo tractar les barreres i les dificultats en darrer terme, després d’haver vist els consells i les orientacions més positives. En aquest bloc de debilitats a tenir en compte voldria destacar la claretat desde Sevilla de Felipe “Abrelatas”, Miquel Rodríguez desde Palma de Mallorca, Asier Gallastegui i Jorge Vinaixa des del País Basc, o Marc Garriga i David Soler desde Barcelona, per citar-ne només alguns dels molts que hi ha… Som-hi amb el resum del rebut:
Sobre com començar
- Allò 2.0 es basa en una filosofia “Beta” d’aprenentatge contínu difícil de conciliar amb un entorn regularitzat i normativitzat com el de l’Administració
- El dia a dia i les urgències no deixen espai per a la reflexió
Sobre el lideratge
- La 2.0 es meritocràtica, mentre que l’Administració és jeràrquica
- L’Administració té una rigidesa organitzativa difícil de combinar amb tot allò 2.0
- El 2.0 acostuma a ser una aposta personal
- Costa que els projectes tinguin un responsable estable en el temps
Sobre els objectius
- En paràmetres de satisfacció al ciutadà, és més prioritària la millora en els tràmits i procediments que la participació dospuntzerista
- El veritable objectiu no és impulsar un projecte determinat, sinó la gestió del canvi intern
Sobre la subcontratació
- Les formes de contractació de l’administració expulsen les empreses més petites i àgils. Els proveïdors habituals són grans empreses sense cultura ni coneixement 2.0.
- Les empreses que treballen amb l’Administració acostumen a ser poc transparents
Sobre la conversa
- Els càrrecs públics depenen del vot de la ciutadania, cosa que fa molt delicada qualsevol proposta de participació ciutadana, pel seu potencial impacte directe en les eleccions.
- Costa captar i merèixer la suficient audiència per a un correcte desenvolupament dels Social Media
- L’Administració acostuma a crear espais propis en lloc d’anar als espais de la xarxa on realment la ciutadania està duent a terme la conversa.
Sobre l’evangelització
- No tothom qui treballa a l’Administració té accés a un equipament informàtic
- Manca evangelització a l’Administracio, però també a la ciutadania.
- Majoritàriament, la ciutadania no demana projectes 2.0
4 – Següents passes
Reconec que m’ha quedat forçat, però he intentat que els blocs que ordenen els pros i els contres siguin els mateixos, amb la intenció que aquesta sigui una manera d’ordenar la conversa del dia 14.
Us demano si us plau un nou esforç per a millorar aquesta llista, afegint els ítems que considereu m’han passat desapercebuts i reordenant els blocs si així ho considereu. Qualsevol aportació tant en l’ordre com en els continguts serà rebuda amb entusiasme.
Durant els propers dies em posaré en contacte amb algunes de les persones que heu participat, per saber si el dia 14 teniu previst assistir presencialment a la Sessió Web, i sondejar si estarieu disposats a prendre la paraula i explicar alguna de les vostres aportacions.
Em comenten els organitzadors que la sala, amb un aforament de 240 persones, estarà a vessar. Segur que tindrem una molt interessant conversa sobre com impulsar projectes 2.0 a l’Administració, gràcies a totes les vostres aportacions tant ara com en aquell mateix moment. Ja sabeu que la meva intenció és actuar com a moderador, i no pas com a ponent.
La sessió serà retransmesa en directe per vídeo i per Twitter, i en acabar e·laborarem un document de síntesi i conclusions. Anirem informant amb més detalls a mesura que es vagin concretant.
5- Sobre la participació en aquest debat
Més de 80 persones ens han fet arribar més de 100 aportacions utilitzant diferents canals. El més emprat (i que us proposem sigui el principal) ha estat el debat al Facebook; el següent han estat els comentaris en aquest blog; i el tercer els comentaris al Twitter. Un valor especial tenen els valuosos posts que Miquel Rodríguez, Anna Cabañas, Manel Muntada, Roberto Cacho, Gamoia, Miguel Angel Mañez o Tona Pou han dedicat al tema, amb els seus corresponents fils de debat. Gràcies de veritat.
Amb total gratitud intento relacionar (alfabèticament) a totes aquelles persones que estan participant i de les que tinc alguna coordenada que permet l’enllaç: Alberto Ortiz de Zarate, Alfonso Alcántara, Anna Cabañas, Antonio Rull, Asier Gallastegui, César Calderón, Conxa Rodà, Daniel Puig, David Soler, Eva Snijders, Felipe González, Francisco José Tercero, Gabriel Esquius, Gamoia, Gemma Urgell, Javi Ferrer, Javi Olmo, Javier Bikandi, Jordi Graells, Jordi Pérez, Jordi Serrano, Jorge Vinaixa, Josep M Serrainat, Korxo, Manel Muntada, Marc Garriga, Martha Rodriguez Wagner, Martí Guillamet, Miguel Angel Mañez, Miquel Duran, Miquel Puig, Miquel Rodríguez, Mitinman, Mònica Pagès, Montse Nieto, Nuria Vives, Pablo Hermoso de Mendoza, Pablo Muiño, Pipomon, Ramon Ternero, Roberto Cacho, Sebastian Garcia, Ton Ferret, Tona Castell, Tona Pou, Trina Milán, Vicente Briz, Xavier Crespo, Xavier Lasauca…
I si has estat capaç de llegir fins aquí et mereixes un regal: et deixo amb una frase que m’ha agradat molt, enviada per Josep M. Serrainat:
“L’Administració 2.0 és com un iceberg, posar-la en marxa seria la part visible; i mantenir-la i dinamitzar-la seria la part submergida”.
Totalment d’acord.
Malgrat l’aturada general de cada agost, els mitjans no han deixat de parlar-nos contínuament de futbol, i com que no hi havien partits ens han parlat de fitxatges, Increibles contractacions marcades per xifres multimilionàries.
Els dirigents futbolístics sempre argumenten que els imports que paguen per contractar un jugador són inversions, i no pas despesa, i que una manera important d’amortitzar-los són els retorns en concepte d’explotació d’imatge. És a dir, que l’explotació de la identitat pública d’un jugador és quelcom que ha de rendir uns importants ingressos
I és en aquest context que sembla mentida que aquests mateixos dirigents encara no hagin incorporat plenament la nova realitat digital en les seves estratègies de gestió de la marca, tant si és la del club com la d’un jugador. Probablement sigui un nou exemple d’aquella escletxa digital que tant ens preocupa, la que és especialment greu per que afecta als qui han de prendre decisions. Gent que sap fer powerpoints, però que encara no ha entès el paper que ha de jugar Internet en tota estratègia.
Per exemple, al Facebook hi ha centenars de pàgines dedicades a la figura de Leo Messi. En destaquen dues: una amb més d’un milió de fans i l’altra amb més de setcents mil. Però, quina és la bona?, quina és l’oficial?. Ni el club ni els seus representants han après encara com deixar clar quina és la bona?, ni han trobat la manera de fer minvar la importància de les no oficials?, ni han après a incorporar Facebook en la seva gestió de la marca “Leo Messi”?. I les pàgines web?. A banda del Facebook, la pàgina oficial de Leo Messi està en obres i en canvi funcionen sense massa problema un munt de pàgines que semblen oficials però no ho són (com aquesta, aquesta o aquesta). I si anem a Twitter trobem si fa no fa el mateix desgavell, hi ha un parell d’usuaris “Leo Messi” amb un miler de followers, però el remarcable és que hi ha un usuari LMessi amb gairebé 3.000 followers tot i que no ha fet mai cap tweet. El conjunt és patètic. Amb el que Leo guanya cada mes, hauria d’invertir una mica de diners en despedir els que s’ocupen de la seva imatge a la xarxa. L’estan robant. I pel que fa al Barça, revisar dins el seu equip de marqueting qui s’està ocupant del fet digital de les seves megaestrelles. Fa una mica de pena.
Evidentment, passa el mateix amb Cristiano Ronaldo (centenars de grups a Facebook entre els que destaquen un amb gairebé dos milions i mig de fans i un altre amb casi un milió), Ibrahimovic, Iniesta, Raúl… sembla que cap jugador mediàtic té el tema endreçat. No ho entenc, però és el que hi ha.
Les pàgines oficials dels clubs tampoc ajuden. Si bé és cert que fan servir les seves webs com a diaris oficials per a comunicar les seves novetats, i que les mantenen en múltiples idiomes, cap equip de primera divisió ofereix cap índex de la identitat digital dels seus jugadors. Al costat de la fitxa de cada jugador a més a més de l’alçada, el pes i el lloc de naixement hauria d’haver-hi l’enllaç als seus recursos digitals oficials: web, facebook, youtube, twitter i el que calgui. En canvi, els afeccionats han d’anar pel seu compte a la xarxa i mirar de descobrir tots sols quin és el millor recurs per seguir al seu jugador preferit, amb el risc que acabin optant per una font que no sigui la veu oficial del jugador. Si els clubs no saben com fer-ho podrien limitar-se a copiar el que fa TV3, que té una pàgina índex per trobar els recursos oficials dins els diferents social media dels seus programes i personatges.
Ja vaig tractar aquest tema el juliol a Catalunya Ràdio, i allà vàrem reflexionar sobre això i sobre què vol dir ser afeccionat d’un club en temps de xarxes. Els clubs estan preparats per atendre els seus socis i seguidors a la xarxa?, gestionen correctament els actius digitals del seu patrimoni?, tenen un pla per gestionar l’associacionisme i el que seran les penyes digitals?.
Sembla mentida que un negoci basat en l’explotació de la imatge tingui un forat tan gran a Internet.
Tots percebem la necessitat de ser solvents en el fet digital i que cal incorporar-se a Internet, un espai social que en poc temps ha pres tanta força que ja no hi ha ciutadà, empresa ni polític, ni estratègia ni model de negoci, que es pugui considerar al marge del que passi en aquest nou territori. I com passa amb tot nou territori, aquest també ha tingut els seus descobridors i pioners, persones que han explorat abans que la resta el desenvolupament i l’ús de noves eines com ara els blocs o els wikis, i han fet serioses incursions en la redefinició de conceptes estructurals com ara la propietat, la participació o la identitat. Però també ha aparegut de manera més o menys espontània un conjunt de normes i convencions sobre com ha de ser la nostra conducta dins aquesta Internet social. Allò que està bé i allò que està malament.
Les primeres normes no escrites que vaig notar es construïen al voltant de les eines. Per exemple va haver-hi força dogmatisme al voltant dels blocs, fins i tot va haver-hi una certa cacera de bruixes contra els primers que es varen atrevir a posar-hi publicitat, o varen decidir no acceptar-hi comentaris, i encara avui sembla haver-hi una norma no escrita sobre quina ha de ser la freqüència de publicació d’un bloc: diuen que escriure poc, com és el meu cas, està mal fet. Allò que està bé i allò que està malament.
El que al principi eren normes d’etiqueta (cita les fonts, enllaça, accepta comentaris, participa de la conversa…) va donar peu a normes d’ètica (no posis anuncis, no amaguis objectius comercials, sigues transparent…), però la massificació dels blocs ha fet que moltes d’aquestes normes no escrites hagin perdut força i ara tenim de tot: blocs amb publicitat, blocs que no accepten comentaris, blocs que no tenen cap criteri de periodicitat, blocs que secretament estan al servei d’una empresa…. Coses que estan bé i coses que estan malament.
El boom de les xarxes socials ha donat peu a un altre paquet de normes no escrites, referit sobre tot als criteris amb els que has d’incorporar o no altres persones a les teves diferents xarxes. És correcte acceptar en alguna de les teves xarxes algú que no coneixes?, i de nou topem amb l’etiqueta digital. Em poso com a exemple: participo a forces actes públics, sovint com a conferenciant, i a vegades després d’alguna d’aquestes intervencions rebo una sol•licitud d’amistat al Facebook d’algun dels assistents. No el conec, ni tant sols ens han presentat. Senzillament era allà, li va agradar (o no) el que va sentir i es presenta via Facebook. L’he d’acceptar?. No el conec, per tant no hauria de fer-ho. Però no acceptar-lo em sembla molt desconsiderat. Faci el que faci incompliré alguna norma no escrita sobre allò que està bé i allò que està malament.
Darrerament he seguit amb interès certes opinions sobre els followers a Twitter. M’ha sorprès descobrir un cert consens en trobar desconsiderat no seguir a qui t’està seguint. Si això és així sóc un maleducat doncs a Twitter tinc més de 1.300 followers però jo només en segueixo uns 140. Miraré de millorar, però amb això arribem a un nou ingredient: la mètrica. Quan la dada quantitativa esdevé un indicador de la teva etiqueta social. Les xarxes socials han donat un pes excessiu a la dada quantitativa i han contribuït a generar una jerarquia absurda basada en la mida de les coses: és absolutament fals inferir que si tens 1.300 followers a Twitter siguis més rellevant, interessant, simpàtic o pertinent que algú que tingui 85 followers. I considero igualment absurd utilitzar aquesta dada numèrica per a inferir si ets una persona ben o mal educada.
Internet és un espai social, i allò realment rellevant és saber quina mena d’activitat social vols desenvolupar. Quins són els teus objectius, quines les eines més apropiades, i amb qui i perquè et vols relacionar. Serà molt diferent si l’ús és particular o empresarial, esporàdic o permanent, interessat o desinteressat, amb familiars o amb companys de feina, amb amics o clients… el camí a seguir estarà marcat per la suma de tots aquests ingredients, més la teva manera natural de fer les coses i un cert sentit comú. I sobre tot dels teus objectius: fas les coses per alguna raó. Per tant, moltes de les normes no escrites són de difícil aplicació universal, perqué afortunadament a la xarxa hi conflueixen persones amb múltiples i diferents interessos. Hi ha moltes raons per estar al Facebook (i també per a no ser-hi): per exemple retrobar vells amics o ampliar el teu relacional professional. I el mateix per a Twitter: per estar al dia del que fan els meus amics o per a enfortir la meva presència als social media. Aquestes són les raons que tenen que marcar la nostra manera de procedir, i no pas unes normes no escrites. La única normativa a aplicar ha de ser l’estricte compliment de la llei.
Estic a Gijón, al Foro Internet Meeting Point (#fimp) que ha impulsat El Comercio Digital i on participa un munt de gent interessant. M’han convidat per a participar a una taula amb Alorza (flamant nou director de Atención a la Ciudadanía al Govern Basc), Elias Notario (Hipertextual), Dioni Nespral (Lavinia) i Juan Luis Sánchez (Piraván), moderats per Miguel Orense (3wmk).
En concret la taula responia al temible títol de “El estado de la Blogosfera” i clar, s’han visitat els tòpics d’aquesta mena de reunions: que si la blogosfera ha mort o tot el contrari, que si allò que importa és tenir activitat a la xarxa sigui quina sigui l’eina, que si Twitter, que si l’star-system de la blogocosa… Es fa avorrit veure com es van repetint ja no només els formats i els ponents, sinó fins i tot els temes i les aportacions. Ha de començar a ser difícil assistir-hi com a públic. Ja és un clam que les trobades dospuntzeristes tenen un problema de format, i a aquestes alçades ja en som tots responsables.
El cas és que en aquest context m’ha vingut al cap la imatge de que el Bloc és a Internet el que el 600 va ser a la mobilitat a l’Espanya dels anys 60. 60. El bloc ha estat l’eina que ha permès que de manera massiva la ciutadania condueixi per Internet, senzill d’utilitzar i a preus populars, vàlid per a ús domèstic i a l’abast de tothom. Després del primer 600 de SEAT varen passar moltes coses, varen aparèixer altres propostes i altres fabricants, es varen desenvolupar noves infrastructures viàries i algunes es varen fer amb capital privat (i peatges), va aparèixer tota una nova gama de serveis i fins i tot es va desenvolupar una indústria auxiliar. Però sense cap mena de dubte el 600 va ser el tret de sortida de tot això. Com els Blocs, que han estat un dels símbols que han marcat l’inici de la socialització massiva de la xarxa i el desenvolupament de noves infrastructures que marcaran el nostre desenvolupament econòmic.
Un respecte als Blocs.
