genís roca . cat

La gestió del jo digital

La realitat digital està adquirint una mida que fa que ja ningú pugui ignorar la seva existència i que tots ens tinguem que plantejar seriosament quina estratègia adoptar per a la seva gestió. En només 10 anys la realitat digital de les persones, empreses i ciutats s’ha convertit en quelcom que hem d’aprendre a gestionar, tant si som ciutadans, empleats, polítics o empresaris.

Fins no fa gaire la realitat digital d’una persona es limitava pràcticament a un compte de correu electrònic, mentre que en l’actualitat ja son moltes les persones que presenten un jo digital molt dens i comlex: múltiples comptes de correu electrònic; activitat en diferents xarxes socials; creació i aportació de textos i imatges a diferents espais; suscripció a fluxes d’informació i coneixement; espais web personals; intercanvi d’opinió; i amics, molts amics i relacions que només es donen cita en aquesta nova realitat telemàtica. Cada cop són més els casos de persones que no coneixes bé si només coneixes la seva realitat física. Comença a haver-hi tres grups de persones conegudes: les que coneixes físicament (més o menys); les que coneixes digitalment (més o menys); i les que coneixes físicament i digitalment (també més o menys). I dels tres grups, el primer de la gent que només coneixo físicament és el que més sovint em resulta sorprenent i amb més gent que, si ho penso bé, menys conec i menys m’han ensenyat la seva veritable realitat.

El mateix està passant amb les empreses, encara que aquest procés està anant a un ritme més lent. Les empreses també tenen una identitat digital, i si bé fins ara la intentaven camuflar darrera les seves webs corporatives de disseny, la gran conversa a Internet entre particulars que és la Web 2.0 ha suposat que en aquests mons digitals ja se sàpiga tot o gairebé tot de les empreses. Les empreses, conscients o no, també estan en aquest plànol digital de la vida on hi ha xarxes socials, creació i aportació de continguts, fluxos d’informació i coneixement, múltiples espais web i demés elements que configuren de manera inevitable la seva identitat digital, la seva veritat digital. I cada cop són més els consumidors que s’interessen per aquesta dimensió telemàtica, perque de la mateixa manera que passa amb les persones, cada cop més investiguen tant la realitat física com la digital per a començar a conèixer realment les coses.

I finalment, està passant el mateix amb les ciutats. Més enllà dels seus carrers i places existeix una ciutat digital on els seus ciutadans, empresaris, polítics i alguns turistes s’estan creuant i entrellaçant per a definir la realitat digital d’aquesta població, configurant espais comuns i vertebrant causes compartides.

El que resulta interessant és quan els primers gestors i responsables comencen a veure que la realitat compta amb aquests múltilples plànols i ho prenen en consideració per a la seva presa de decisions. Quan el responsable de selecció de personal d’una companyia es preocupa per conèixer el jo digital dels candidats; quan el cap no vol només el temps d’oficina del seu empleat i es comença a interessar pel seu coneixement i vol saber on guarda els enllaços favorits per si poguessin ser d’interès corporatiu; quan el polític comença a escoltar els fòrums on els seus ciutadans debaten i discuteixen; i sobre tot, quan el futur empleat comença a valorar si el seu jo digital es sentirà no només còmode sinó potenciat en entrar a treballar en una companyia o una altra; i quan un ciutadà percep que malgrat la distància vol i pot seguir sentint-se part de la ciutat on va nèixer o on es va enamorar.

Les empreses han de començar a dissenyar estratègies de captació i retenció del talent orientades específicament al jo digital dels seus empleats, complementant els tiquets restaurant, el cotxe d’empresa, les guarderies i demés avantatges fiscals que ja ofereixen al jo presencial. Conceptes com clima, oportunitat de progrés, o formació contínua prenen ara matissos molt interesants. I les ciutats han de començar a el.laborar el cens de la seva població digital, més enllà dels que viuen en un carrer concret de la seva realitat física, i veure quins drets i deures cal desenvolupar per aquesta ciutadania que potser estarà anys sense trepitjar els seus carrers… i sense votar. El repte és per a les empreses i les ciutats, doncs són ja molts els empleats i els ciutadans que han descobert la riquesa del seu jo digital, i cada cop li dediquen més temps i els sembla un element més important de les seves vides. Tant com un bon passeig per la platja, una bona conversa i una bona amistat. El jo digital està entrant en el selecte grup de les coses importants de la vida, i si uns li dediquen atenció els altres haurien de revisar les seves estratègies.

El realisme de la Web 4.5

S’ha escrit molt sobre si “Web 2.0” és o no un nom afortunat. Se li critica que és un títol poc descriptiu, i donat que fa servir la mateixa lògica que els programadors quan numeren les seves versions porta a suposar que es tracta d’un concepte tècnic. Però crec que el nom empitjora quan realment saps el que significa. Quan coneixes la Web 2.0 i saps que es tracta no només d’un conjunt de serveis web sino sobretot d’una actitud. Quan entens que Internet és un espai on hi ha gent que es desenvolupa tant a nivell personal com professional, compartint a la xarxa les seves dades, les seves opinions, les seves ambicions, les seves necessitats i les seves emocions, configurant una societat xarxa amb un coneixement compartit cada cop més interessant tant per a persones com per a empreses. Quan entens la potència del concepte “Web 2.0” és quan el nom empitjora, perque indueix a l’arrogància.

Web 2.0 és un nom que suposa que hem accedit a un nivell superior. Anem pel davant i mirem amb una certa compasió als obsolets 1.0. Ens sentim coneixedors de la veritat i evangelitzem sobre la bona nova. Ens dirigim a les empreses i als professionals i mirem d’ajudar-los a entendre el nou paradigma. Els diem que ho necessiten per a la seva competitivitat. Els mercats parlen i han d’aprendre a escoltar i a participar d’aquesta conversa si volen sobreviure. 2.0 és el doble que 1.0.

Però resulta que ens hem equivocat, potser perque precisament nosaltres no hem sabut escoltar. Si parles amb la més alta direcció de les grans empreses i corporacions et diran que ells no estan a la Web 1.0. Que al final dels 90 varen perdre molts diners quan va esclatar la bombolla de les puntcom i que varen aprendre perfectament la lliçó. Varen superar aquella innocent Web 1.0, i actualment ja van per la Web 4.5. Força més endavant que la nostra presumida Web 2.0.

Sigui correcte o no, els de la Web 4.5 senten que la Web 2.0 els queda llunyana, antiga, com el moviment hippie dels 60 i l’amor lliure. Sigui cert o no, els grans empresaris senten que viuen en una Web 4.5 superior a la nostra. La dels resultats. Web 2.0 és una manera de fer les coses, una filosofia. Web 4.5 és la realitat dels resultats mesurables econòmicament. 4.5 va ser l’IPC del 2007 a Espanya. Un projecte ha de rendir com a mínim un 4.5, i si no implica pèrdues. I això sí que és perillós per a la competitivitat i la supervivència. Els de la Web 4.5 es senten superiors: tenen els diners. Els de la Web 2.0 es senten superiors: tenen un estil. Qui té raó?. Tots dos creuen tenir-la, però els de la Web 4.5 són els qui manen.

La Web 2.0 ha de deixar de mirar endarrera (cap a la Web 1.0) i ha d’orientar-se cap endavant (cap a la Web 4.5). El veritable triomf de la Web 2.0 es produirà el dia que sàpiga com contribuir en el curt termini al compte d’explotació de la Web 4.5.

Forrester’s Social Technographics

Ja fa un temps que Charlene Li de Forrester Research va definir 6 categories en les que es podia distribuir la població en funció de la seva actitud a la xarxa, en un índex conegut com a Forrester’s Social Technographics. La classificació divideix la població en Creadors (generen continguts), Crítics (comenten), Colectors (sindiquen continguts), Membres (pertanyen a xarxes socials), Espectadors (llegeixen blogs) i Inactius (res de tot això).

Jeremiah Owyang, un altre treballador de Forrester, anuncia que ja són consultables les dades d’aquest indicador, cosa que permet veure quins valors adopten a cada categoria dierents territoris, diferents segments d’edat, o fins i tot els diferents sexes. Combinant aquestes variables he intentat veure el que podria ser el perfil tipus dels empleats d’una empresa de per aquí (és a dir, Europa com a territori, entre 35 i 44 anys d’edat, i sense importar el sexe). El resultat és una suma de percentatges que no entenc, perque dona força més que 100, però el que m’interessa és la interpretació qualitativa dels baixos valors (encara no un 8%) d’aquells que creen continguts o els sindiquen utilitzant els RSS.

Cal recordar aquestes dades quan intentem impulsar dinàmiques de coneixement compartit a les nostres organitzacions. Encara no un 8% aportarà continguts, i la majoria quedarà totalment al marge del tema. I això no només serà normal, sino lògic. El contrari és un mite sense fonament. Fernando Polo reflexionava en un post recent sobre els 7 mites de la Web 2.0, i ens feia notar que no hi ha tanta participació, ni allò col·lectiu és garantia de qualitat, i que poques coses són originals i més aviat dominen les coses amateurs. I és que el repte de la intel·ligència col·lectiva no depèn només de disposar d’eines com els blogs o els wikis. És força més complex, més difícil i més laboriós. És cultural, i no tecnològic, i demanarà invertir més temps i paciència que no pas diners i recursos.

Consells pràctics per a blogs professionals i d’empresa

No fa gaire Alberto Ortiz de Zárate, Alorza, ha publicat el seu Manual de uso del blog en la empresa, indispensable per aquells que encara es pregunten quin paper pot jugar un blog en el seu desenvolupament professional. Gràcies a esforços com el d’Alberto, cada cop són més les empreses, organitzacions i institucions que exploren l’us dels blogs per a comunicar-se i relacionar-se, ja sigui amb l’exterior (els seus clients, el seu mercat, el seu entorn) o amb l’interior (els seus empleats, els seus col·laboradors, els seus accionistes).

S’ha escrit molt sobre algunes de les possibles claus per a l’éxit d’un blog, i la majoria dels consells incideixen en la conveniència d’escriure de manera regular, atendre els comentaris, enllaçar a tercers, o escriure per convicció i no per interès… però tot això no resol el que acostuma a ser el dubte inicial: quin estil editorial adoptar?, amb quin to escriure?, com evitar l’horror vacui davant el full en blanc?.

Aquestes línies pretenen aportar algunes possibles tàctiques –que no estratègies– per aquests blogs corporatius, encara que també poden ser aplicables a aquells professionals que volen impulsar un blog a títol personal.

Un cop definit el motiu que impulsa el blog, la seva línia temàtica, pot resultar útil imaginar els possibles continguts intentant adaptar-los a un d’aquests sis formats:

Eines i recursos
Posts dedicats a explicar i comentar eines i recursos que poden ser útils per als lectors. A l’estil del que ens ofereix Genbeta, un blog indispensable per a descobrir nous programaris i noves funcionalitats.

Lectures i conceptes
Reflexions derivades d’una lectura, una conferència, un congrès o qualsevol altre format de transferència de coneixement. L’autor pot fer-ne la crònica o el resum, i enriquir-ho amb les seves opinions i reflexions, com va fer Lola Mola aquest gener quan la Catosfera a Granollers, o Enrique Dans en llegir el darrer i genial article de Chris Anderson .

Experiències i bones pràctiques
Comentari d’una situació viscuda, d’un cas real, o d’una bona pràctica coneguda. És un recurs molt útil, doncs permet desenvolupar una idea o un concepte a partir de l’explicació detallada d’un cas concret, quelcom que acostuma a fer sovint Juan Freire, a qui agrada aterrar a casos concrets les seves sempre lúcides observacions.

Entrevistes i testimonis
Trascripció de diàlegs i entrevistes amb persones interessants per la seva relevància i/o experiència en el tema tractat al blog. Aquest és un format molt agraït doncs permet apropar testimonis i opinions de tercers, i molt viable donat que l’intercanvi de preguntes i respostes es pot resoldre per correu electrònic amb el personatge entrevistat, cosa que amplia molt el ventall de possibilitats. En aquest format destaca l’impagable blog de Joan Carreras, amb interessants entrevistes a responsables de la ràdio i televisió pública catalana.

Actualitat i novetats
Comentari de notícies, successos o novetats recents. Él el format que permet reaccionar de manera ràpida a les incidències del dia a dia, i que permet evitar la sensació de que el nostre blog viu al marge de la realitat. Com el que fan els Microsiervos, en concret Wicho, cada cop que una nau va a l’espai.

Idees i propostes
Si fos el cas, i l’autor tingués una idea. Però com tots sabem, això es força inusual, i la majoria dels que escrivim un blog ens limitem a comentar i replicar el que hem vist, sentit o llegit en un altre lloc. I és que amb blogs o sense, tenir quelcom original a dir és un veritable repte a l’abast de molt pocs. Un dels que intenta explorar noves idees i proposar conceptes i debats que permetin el seu desenvolupament és Ricard Ruiz de Querol.

Un exemple impecable de blog destinat a objectius professionals i que combina aquests sis formats és el de l’anteriorment citat Joan Carreras, que al seu Janquim explica amb valentia i honestedat el dia a dia d’una organització com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com les idees i vivències que considera el poden ajudar a ell i als seu companys a millorar en la gestió corporativa del coneixement.

Pensar en quina d’aquestes sis categories es podrà refugiar allò que anem a escriure pot servir com a font d’inspiració, i un recurs útil per a desbloquejar l’horror vacui i orientar la creativitat. Un blog que desenvolupi aquests sis formats serà un blog força complert, si més no formalment. Quedarà, com sempre, el repte d’aportar valor.

Taules comparatives entre 1.0 i 2.0

Hi ha forces taules comparatives entre allò 1.0 i allò 2.0, esquemes que busquen ensenyar d’una manera clara l’existència de dues maneres diferents d’entendre un mateix fet. Aquestes reduccions de la realitat sempre són opinables, però són útils per a mostrar de manera ràpida que existeixen diferències. Reprodueixo aquí algunes de les taules amb les que he topat darrerament.

Fa més d’un any que Julen Iturbe publicava al seu Consultoría artesana de la red els trets que al seu entendre diferenciàven una empresa 1.0 d’una altra 2.0, i en base a ells he fet aquesta taula:

Didac Lee, germà de sang empordanesa, reproduïa aquesta setmana una taula comparativa entre el Knowledge Work i el Web Work, que podria ser quelcom així com les diferències entre el treball basat en el coneixement i el treball basat en la xarxa. El quadre és aquest:

D’altra banda, Tíscar Lara explica a un dels seus posts que l’evident transformació que estan patint els mitjans de comunicació per l’impacte de tota la tecnologia implica modificar també les metodologies emprades per analitzar aquests mitjans de comunicació. Cal doncs una versió 2.0 dels estudis de mitjans, i presenta aquesta taula comparativa entre els estudis actuals i els nous (treta de Media Studies 2.0 Forum):

I per acabar, recordar la taula comparativa que vaig publicar fa poc amb les diferències entre alumnes nadius digitals (2.0?) i professors immigrants digitals (1.0?).

L’ús de les xarxes socials a les escoles… i a les empreses

Cau a les meves mans un resum d’un estudi fet als Estats Units sobre xarxes socials i educació, Research and Guidelines on Online Social and Educational Netowrking (PDF, 12 pàgs., 467 Kb), per al qual es varen entrevistar 1.277 estudiants d’entre 9 i 17 anys, 1.039 pares, i 250 escoles.

En ell s’explica que aquests estudiants adolescents dediquen més temps a Internet que a veure la tele (10 hores a la setmana davant el televisor, però ja són 9 les hores setmanals que dediquen a les xarxes socials, més el que dediquin a la resta de webs i possibilitats d’Internet). El 96% d’aquests estudiants han fet servir algun cop una xarxa social i el 71% diuen haver-ho fet dins la darrera setmana. Però el que més m’ha sorprès és que el 50% diu que parlen dels deures. És a dir, com era d’esperar, utilitzen les xarxes socials per a resoldre els seus problemes: fer els deures que els han posat a l’escola.

Per contra, les escoles prohibeixen l’ús de les xarxes socials als seus centres. Però, segons el mateix estudi, molts professors posen deures que demanen moure-se per Internet, i la majoria de pares i centres escolars diuen reconèixer i acceptar el gran potencial d’aquestes xarxes per a l’educació. És a dir, com era d’esperar, no els deixen fer servir les xarxes socials per a resoldre els seus problemes, encara que accepten que podrien ser útils.

I és que mentre les escoles reconeixen que això és interessant i que han d’analitzar com ho incorporen de manera controlada, els alumnes ja ho estan fent servir de manera intensiva, però fora de l’escola. El 30% dels alumnes tenen blog, i un 17% l’ha actualitzat la darrera setmana. Un 12% actualitza a diari el seu perfil en alguna xarxa social o a la seva pròpia pàgina personal, i un 25% ho fa setmanalment. Un 12% ha publicat alguna vegada una cançó pròpia o un podcast a Internet; un 9% ha publicat la darrera setmana algun video de producció pròpia (i un 22% alguna vegada); un 22% ha publicat la darrera setmana alguna foto, dibuix o gràfic fet per ell mateix (i un 49% alguna vegada)… les dades són clares. I les escoles diuen que hi ha potencial i que han de veure com ho incorporen. Quan creguin que ho saben, Internet haurà tornat a canviar, és a dir, la gent haurà tornat a canviar.

Mentre, el 84% de les escoles tenen normes per a regular l’accés als xats des de l’escola; el 81% pel que fa a l’ús de missatgeria instantània; el 62% pel que fa a la participació a blogs i fòrums; i el 60% prohibeix enviar i rebre missatges de correu electrònic a l’escola. El 52% té normes específiques per a prohibir l’ús de xarxes socials. És a dir: no parlis amb els teus companys. Però, el 69% de les escoles té web; el 49% participa en projectes on-line amb d’altres escoles; el 35% fan servir blogs en un context específic de formació; el 22% ha promogut algun wiki en una aula… i el 27% de les escoles participa en alguna xarxa social de professors a Internet. És a dir: parla només quan et preguntin.

Estic convençut que està passant exactament el mateix a les empreses. La direcció reconeix que hi ha potencial i explora certs usos corporatius, però no s’atreveix a donar llibertat individual en l’ús d’aquests mecanismes. Mentre l’empresa dubta, a vegades es cau en la temptació de prohibir. En aquest context hi ha treballadors que arrisquen i exploren aquests nous territoris a títol personal… i l’empresa corre el risc greu de perdre’ls (i pitjor encara, de quedar-se només amb aquells treballadors que no exploren ni arrisquen).

Aquest estiu ja va sorprendre la notícia de que l’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclamava que els treballadors puguessin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. Com ja vaig dir aleshores, m’agradaria viure en un país en el que aquesta reclamació la proposés la patronal.

Anatomia de l’empresa 2.0

Amb en Toni Gutierrez-Rubí estem atrafagats en un projecte que segur arribarà a bon port, però que de moment ja ens està donant interessants sessions de treball on sempre aprenem quelcom. En una d’elles en Toni va tenir l’encert de buscar el paral·lelisme entre el funcionament d’Internet i el d’un ecosistema, i la wikipedia ho va corroborar en descriure ecosistema com un sistema dinàmic relativament autònom, format per una comunitat natural i el seu ambient físic. I és que Internet es comporta ja com un ecosistema, molt vulnerable al canvi climàtic (als canvis en les estructures físiques de la xarxa), a la contaminació (spam), a les malalties (els virus), als accidents o agressions (els ciberatacs), als desequilibris regionals i a la dependència energètica. També recorda cada cop més l’estructura cel·lular i la complexitat dels éssers vius. Amb òrgans vitals (servidors centrals) i amb sistemes nerviosos, musculars i sanguinis (xarxes) molt sensibles, molt transmissors i molt interdependents.

Descubreixo ara a Gabinete de Informática aquest dibuix, que ells han tret de Teemu Arina, on es visualitzen les semblances entre un organisme i una organització 2.0. Em segueix agradant més la idea d’ecosistema, que permet donar joc a més d’un individu, però m’ha agradat el dibuix.: