Archive for setembre, 2007
A França hi ha una interessant iniciativa sobre Banca 2.0, FriendsClear, amb un bloc on aquest agost han reflexionat sobre si l’actual context d’Internet, on els diferents actors es poden relacionar directament entre ells, permet o no el desenvolupament de nous models per a l’activitat bancària. Segons ells hi ha un primer grup on és possible imaginar models de Banca 2.0 i on ja apareixen actors que es comencen a desenvolupar. Es tracta de la banca al detall (productes financers per a particulars i empreses) i la banca d’inversió (operacions de finançament i capitalització per a empreses). Però hi ha un altre conjunt on és més difícil imaginar aquests models 2.0 i identificar els seus actors, on trobem la banca de mercats (potser perque ja existeixen mercats electrònics on operar amb títols) i la banca privada de gestió de carteres (que no sembla massa compatible amb la transparència informativa).
En l’àmbit de la banca d’inversions destaquen iniciatives com Y Combinator i Fundable que centren la seva activitat en el finançament d’empreses per part de la comunitat, i jo hi afegiria Peermint que és el mateix però més orientat a particulars. Hi ha més propostes en aquesta línia, com ara MetaMarkets o SeedCamp (impulsada per Saul Klein, de Skype). Tot això respón al concepte P2P Venture, sobre el qual s’en pot aprendre més en aquest wiki o entrant en aquest grup de Google Groups.
Pel que fa a la Banca al detall, aquesta s’ha subdividit tradicionalment en cinc grans categories:
– Comptes corrents i mitjans de pagament (xecs, talons, girs…)
– Estalvi (llibretes, productes per col·locar inversió, societats gestores de fons d’inversió…)
– Borsa (gestió de carteres i d’ordres)
– Crèdit (automòbils, llar, consum…)
– Assegurances (automòbils, llar, sanitat…)
Però segons la gent de FriendsClair aquesta segmentació només serveix als banquers i correspón als seus nínxols de mercat. Pensant més en els clients, proposen aquesta altra segmentació que sembla més propera:
– Finances personals i Recomanació social (Personal Finance & Community Recommandation)
– Seguiment de despeses i prèstecs (Expenses & loans tracking)
– Prèstecs de particular a particular (P2P Lending)
El primer segment, el de finances personals i recomanació social, cobreix la necessitat d’alguns clients que busquen ser més proactius en la gestió dels seus diners i busquen o bé eines per a millorar la seva autogestió, o bé entorns més col·laboratius on poder comparar les seves experiències i les condicions que ofereixen els diferents bancs a un mateix problema, cosa que suposa un diàleg al que difícilment podran entrar les entitats bancàries. En aquesta categoria destaquen Wesabe, Mint o Jwaala, pero en trobem moltes altres, com Mvelopes, Expensr, Geezeo, MedBillManager, NetworthIQ, Foonance, Dimewise, BudgetTracker, Gobseck, DébitCredit, MoneyTrackin (amb versió en castellà), iOweYou, BillHighway, SpicyDigits, Yodlee, Digital Insight… que no són poques, perque després diguin que això de la Banca 2.0 no es mou.
Pel que fa als pagaments entre particulars, els bancs no ofereixen solucions de pagament interpersonal, de micropagament i de pagament en mobilitat. El primer actor que va prendre posicions en tot això va ser eBay, l’espai de referència en transaccions entre particulars, i la va portar a comprar PayPal. Aquest es un segment madur i són molts els actors que hi participen i ja tenen una certa trajectòria. Hi ha casos com Obopay (una startup amb un capital inicial de 46 milions de dòlars), Crandy, Movo (impulsada per Caisse d’Epargne), i-transfert (impulsada per Société Générale), Amazon Payments, etc.
Els prèstecs entre amics i parents suposa ja un mercat paral·lel molt gran, que segons estudis que cita FriendsClear només als Estats Units suposa més de 100 milions de dòlars, i als països en vies de desenvolupament és fins i tot superior al mercat bancari clàssic. És un mercat amb oportunitats i ja s’hi estan posicionant iniciatives com BillMonk, (ja preparat per treballar a Facebook), Buxfer i Circle Lending.
Però quan ens posicionem en prèstecs entre particulars entre els que no hi ha vincles familiars ni d’amistat, entrem ja en un terreny molt proper al de la banca tradicional, tant pels que necessiten diners (volen un prèstec) com pels que en tenen (volen invertir). Aquí es distingeixen dos models: el model “banca low cost”, on s’articula un mercat electrònic que proposa prescindir de la banca per tal que prestamistes i prestataris trobin les millors condiciones sense necessitat de coneixer-se però sense tenir en compte la banca tradicional. Aquí, l’actor més ben posicionat és Zopa (que per cert, ja ha obert a Itàlia Zopa.it, i anuncia en breu el mateix per als Estats Units) i del que fins i tot la BBC ja Prosper (podeu escoltar aquest podcast on Chris Larsen, CEO de Prosper, parla sobre la creació de comunitats en banca) i estan sorgint moltes noves iniciatives en aquest segment (Opinity, Kiva, Boober, Frooble, LoanBack, Credal, Donjoy (de la que he dubtat, perque està en xinès i no hi entenc res).
Finalment, cal parlar dels moviments que la banca tradicional està duent a terme al respecte. Són empreses tan grans que fan moviments molt lents i una mica tímids. Fa poc es parlava de Deutsche Bank i la seva presència a SecondLife, quelcom en que no hi crec. Sí que em va alegrar saber que el Banc Sabadell prenia posicions creant un laboratori i signant una aliança amb IBM per a explorar això de la Web 2.0, un anunci que sembla que encara no acaba d’arrancar, vist el que es veu al blog del lab. Malgrat tot, sembla ser que Pol Navarro (director d’innovació del Sabadell) està molt posat en el tema. I com sempre que es parla de banca, cal citar als suïssos. Sembla que no hi són, però es mouen. I si no, només cal veure el blog que dedique a Private Banking Innovation.
Hi ha moltíssimes més iniciatives susceptibles de ser citades en un estat de l’art de la Banca 2.0, i no voldria acabar sense citar ChipIn o ModestNeeds, especialitzades en captar fons per a causes. Sigui com sigui, hi ha un munt de referències a documents, blogs i empreses de Banca 2.0 a barcampBank. Indispensable.
“Tinc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que n’hi ha uns que són estúpids i altres que no.”
Carlo M. Cipolla
(1922-2000)
En aquests dies de xarxes socials, innovacio i canvi; i de Web 2.0, economia de l’atenció i construcció de confiança, han tornat a mi les inexorables Lleis fonamentals de l’estupiesa humana dictades el 1988 pel brillant Carlo M. Cipolla (1922-2000) a la seva obra Allegro ma non troppo. Aquestes lleis són indispensables i intentar ignorarles és un error greu, i més encara en aquests temps de blogosfera indiscriminada.
Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana
La Primera Llei Fonamental: Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.
La Segona Llei Fonamental: La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
La Tercera Llei Fonamental: Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra o a un grup de persones sense obtenir, a la vegada, cap profit per ell mateix, o fins i tot, obtenint-ne un perjudici.
La Quarta Llei Fonamental: Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i sota qualsevol circumstància tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infalíblement com un error caríssim.
La Quinta Llei Fonamental: La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat.
Categories fonamentals de persones
Tots els éssers humans estan inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals: els incauts, els inteligents, els malvats i els estúpids.
Els incauts: Podem recordar vegades en que una persona ha fet una acció (és decisiu que sigui ella qui la inicia), que ha tingut com a resultat una pèrdua per a ella i un guany per a nosaltres: hem entrat en contacte amb un incaut.
Els inteligents: Igualment ens venen a la memòria vegades en que un individu fa una acció de la que ambdues parts en varem treure un profit: es tractava d’una persona inteligent. Una persona inteligent pot comprtar-se alguna vegada com un incaut, com també pot a vegades adoptar una actitud malvada. Però, donat que la persona en qüestió és fonamentalment inteligent, la major part de les seves accions tindran la característica de la inteligència. En determinades circumstàncies una persona actúa de manera inteligent, i en d’altres circumstàncies aquesta mateixa persona pot comportar-se com una incauta. La única excepció important a la regla la representen les persones estúpides que, normalment, mostren la mateixa tendència a una total coherència en qualsevol cap d’actuació.
Els Malvats: Tots nosaltres recordem vegades en que, malhauradament, hem estat en relació amb un indivdu que ha aconseguit un guany provocant-nos una pèrdua a nosaltres: ens trobem davant d’un malvat. Existeixen diferents tipus de malvats; el malvat perfecte és aquell que amb les seves accions provoca pèrdues als altres equivalents als seus guanys. Altra tipu de malvats són aquells que obtenen guanys per a ells més grans que les pèrdues que provoquen als demés, aquests són deshonestos i amb un grau elevat d’inteligència, però la majoria dels malvats son individus que actúen proporcionant beneficis inferiors a les pèrdues que provoquen als demés. Aquest individu es sitúa molt a prop del límit de l’estupidesa pura.
Els estúpids: La nostra vida està farcida de vegades en que patim pèrdues de diners, de temps, d’energia, de tranquilitat i de bon humor per culpa de les dubtoses accions d’alguna absurda criatura a qui, en els moments més impensables i inconvenients, se li acut provocar-nos mals, frustracions i dificultats, sense que ella vagi a guanyar-hi ben res amb les seves accions. Ningú sap, entén o pot explicar perquè aquesta absurda criatura fa el que fa. En realitat no existeix explicació -o millor dit- només hi ha una explicació: la persona en questió és estúpida. La majoria de les persones estúpides son fonamentalment i fermament estúpides, en altres paraules, insisteixen amb perserverància en provocar mals o pèrdues a d’altres persones sense obtenir-ne cap guany per a elles mateixes, sigui això positiu o negatiu. Però encara n’hi ha més. Existeixen persones que amb les seves increïbles accions, no només fan mal a d’altres persones, sinó també a elles mateixes. Aquestes persones pertanyen al gènere dels superestúpids.
Via Denken Über arribo a un text publicat per Apple sobre el perquè de l’actual desconexió entre com els estudiants aprenen i com els professors ensenyen. La reflexió es basa en un treball de Ian Jukes i Anita Dosaj titulat Understanding Digital Kids (PDF de 248 Kb, 27 pàgs.) on defensen que part del problema està en la pobre relació existent entre estudiants “nadius digitals” i professors “immigrants digitals”.
Jukes i Dosaj fan aquest quadre resum per a mostrar les diferències entre tots dos col·lectius:
Estudiants
“nadius digitals” |
Professors
“immigrants digitals” |
|
S’estimen més rebre informació àgil de múltiples fonts multimèdia
|
S’estimen més un subministrament lent i controlat d’informació, d’un nombre limitat de fonts
|
|
S’estimen més processos en paral·lel i la multitasca
|
S’estimen més un únic procès i fer una sola tasca cada cop
|
|
Prefereixen processar imatges, sons i videos abans que textos
|
Prefereixen processar textos abans que imatges, sons o videos
|
|
Prefereixen l’accés aleatori a la informació mitjançant hiperenllaços
|
Prefereixen accedir a la informació de manera linial, lògica i seqüencial
|
|
Prefereixen interactuar en xarxa i de manera simultània amb moltes altres persones
|
Prefereixen que els estudiants treballin de manera individual
|
|
Prefereixen aprendre “just in time”
|
Prefereixen ensenyar “just in case” (l’exàmen)
|
|
Prefereixen satisfaccions i recompenses immediates
|
Prefereixen satisfaccions i recompenses diferides
|
|
S’estimen més aprendre allò que és immediatament rellevant, aplicable i divertit
|
S’estimen més seguir el pla d’estudis i les proves estandard
|
Actualització: Arribo navegant a un interessant post d’Anibal de la Torre, que comparteixo plenament: no hem d’admirar tant als nadius com per caure en el “Complexe de Mark Prensky”.
En alguna ocasió he comentat en aquest blog que dono tallers i sessions sobre els canvis socials que hi ha i la seva relació amb el que està passant a Internet (l’anomenada Web 2.0). Expliquem la nova lògica que hi ha en la creació i distribució de la informació, i veiem els usos i aplicacions que tot això pot suposar tant a nivell personal com professional.
Faig aquestes sessions dins el programa ByExample de Infonomia: tallers molt aplicats i basats en exemples abans que en grans teories, i hem fet ja més de 50 sessions per tota Espanya però gairebé sempre a porta tancada doncs són tallers contractats per empreses per als seus treballadors.
El proper 19 de setembre a Infonomia hem programat una edició en obert d’aquest taller. Serà a l’Hotel U232 de Barcelona, de 9h30 a 14h. Si algú hi està interessat trobarà tota la informació en aquest enllaç.
El programa serà aquest:
1. Quelcom està canviant
a. Canvis socials
b. Canvis tecnològics
c. Arriben els nadius digitals
d. Senyals d’identitat digitals
2. L’explosió de la blogosfera
a. Dades quantitatives de la blogosfera
b. Estructura d’un blog
c. Terminologia bàsica
d. Tipus de blogs
e. Noves maneres de crear opinió i influir
3. Com gestionar tanta informació?
a. Què és el RSS
b. Com fer servir Google Reader
4. Per a què serveix si només ho tinc jo?
a. Compartint enllaços (del.icio.us)
b. Compartint fotos (flickr)
c. Compartint videos (youtube)
d. Compartint presentacions (slideshare)
e. Compartint música (last.fm)
f. Compartint contactes (linkedin)
g. Compartint coneixement (wikipedia)
h. Compartint viatges (dopplr)
i. Compartint fitxers (box.net)
j. Compartint diners (zoppa)
k. Compartint joc
l. Compartint-ho tot (facebook)
m. Web 2.0, la web de la gent
5. I nosaltres, què podem fer?. Consells pràctics per a començar
a. Com gestionar múltiples fonts d’informació (Google Reader)
b. Com emmagatzemar i recuperar informació (del.icio.us)
c. Com es busca en aquesta nova Internet (Google BlogSearch)
6. El Cluetrain Manifesto
A finals de juliol vaig comentar que Karl Fisch i Scott McLeod havien publicat una meravella de video: Did you know?. Aquesta peça ha estat una perla que m’ha ajudat en múltiples ocasions a transmetre la idea de que està passant quelcom, relacionat amb l’evolució de la demografia, la tecnologia, la informació, Internet… i que d’aquest totum reolutum està sorgint un nou model, crec que social, al que ens haurem d’adaptar.
Però, oh, tinc amics que no troben el moment d’invertir cinc minuts per veure’l.
– Ja has vist “Did you know?”?
– No, encara no. Però no m’ho diguis més que ja ho faré, pesat.
Per a ells, tant ocupats, reprodueixo aquí algunes de les dades i literals amb els que el video argumenta que hauriem d’estar preocupant-nos sobre si preparem correctament als nostres fills per aquesta nova realitat. Allà van:
– L’any 2006 han completat els seus estudis uniersitaris 1,3 milions de persones als Estats Units, 3,1 a la Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris indis parlen anglès. D’aquí a 10 anys, el país amb més habitants que parlen anglès serà la Xina.
– Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de treball el proper any. I 1 de cada 2 ho farà dins els propers 5 anys. Els nens que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 feines quan tinguin 38 anys.
– La gent que ara té 21 anys ha vist 20.000 hores de televisió, ha jugat 10.000 hores amb videojocs, ha parlat 10.000 hores per telèfon, i ha enviat i rebut 250.000 missatges de correu i missatgeria instantània.
– Més del 50% dels nordamericans de 21 anys ha creat algun contingut a la web. I més del 70% de 4 anys d’edat ja ha fet servir un ordinador.
– La ràdio va tardar 38 anys en tenir una audiència de 50 milions de persones. La televisió els va assolir en 13 anys. Internet en 4.
– El 1984 havia mil dispositius connectats a Internet. Un milió el 1992. Sis-cents milions el 2006.
– El públic va poder començar a utlitzar Internet el 1995. El 2005, una de cada vuit parelles que es varen casar als Estats Units s’havien conegut per Internet.
– eBay es va fundar el 1996. El 2006 va facturar 6.000 milions de dòlars en vendes (6 bilions americans).
– A Google s’hi fan 2.700 milions de cerques cada mes
– Si les persones que s’han donat d’alta a MySpace visquessin al mateix país, aquest seria l’octau país més poblat del planeta.
– La informació tècnica que hi ha al món s’està doblant cada dos anys. Es preveu que el 2010 es dobli cada 72 hores.
– La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segòn, cosa que equival a 1.900 CDs cada segòn, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.
Mireu el video. Si us plau.
Avui, 7 de setembre, Google fa 9 anys. Com no podia ser d’una altra manera, Dirson s’en fa ressó i rescata interessants posts dedicats al naixement i a la història de la companyia, i una visita a l’aspecte que tenia la seva pàgina d’inici en nèixer.
Potser l’actualització de Google Reader sigui un regal d’anniversari, i si és així moltes gràcies ja que necessitava poder buscar dins els meus feeds, o poder replegar la columna esquerra per a llegir millor els continguts. Tot i que per a mi el més sorprenent del dia ha estat assabentar-me que just avui i demà Google celebra a Sevilla la seva convenció europea “Be Connected 2007” per a debatre assumptes propis de la companyia. Hi ha més de 3.000 persones convocades inclosos el seu director general, Eric Schmidt, i els fundadors Larry Page i Sergey Brin (els de la foto) que pel que es veu venen amb el seu Boeing 767 privat. Tanta xarxa i tanta blogosfera i no m’he enterat d’una moguda així fins tot just el dia de la seva celebració?. Ostres. No m’entero de res.
Bé, fa un parell d’anys vaig descobrir a la informació corporativa de Google les que en aquell moment ja eren les seves 10 conclusions, i que pel que veig encara no han necessitat actualitzar:
1. El més important és pensar en l’usuari
2. És millor especialitzar-se en quelcom i fer-ho realment bé
3. La velocitat és un valor segur
4. La democràcia a la web funciona
5. No tens perque estar al teu despatx per a obtenir una resposta
6. Es poden tenir ingressos actuant de manera ètica
7. No es pot abarcar tota la informació disponible
8. La necessitat d’informació supera totes les fronteres
9. Es possible ser professional sense portar traje
10. No en fem prou amb uns molt bons resultats
Malgrat el temps que ha passat, encara m’agraden molt les 5, 7 i 8, però segur que la posició de domini que estan aconseguint i la seva àmplia presència a tots els fronts farà que molts ja posin en dubte la 1 (prioritat per a l’usuari), la 4 (la seva defensa de la democràcia), la 6 (la seva ètica), la 9 (que no siguin uns yuppies) o la 10 (que els resultats no siguin el més important). Malgrat les creixents opinions en contra, a mi els de Google em segueixen agradant.
Sovint un es rendeix a la bellesa de la simplicitat, i es sorprén davant l’absurd de la complexitat.
Trobo a CommonCraft aquest claríssim exemple de com els grans problemes demanen solucions senzille, i com les solucions complicades indiquen problemes de dubtosa urgència.
Això es un Q-drum, un invent que permet transportar fins a 75 litres d’aigua amb un mínim esforç. Senzill, obvi, bonic, eficaç.
Aquest és el dispositiu de control d’un lavabo japonès. Té 17 botons. Absurd.
